Com deia fa uns dies, el cantant de
The Mars Volta,
Cedric Bixler Zavala, anunciava que el nou disc de la banda decebria al públic fidel i en captaria de nou. A més, també s'havia dit insistentment que
Octahedron (2009) representava la visió que té el grup de la música acústica. Un cop escoltat unes quantes (moltes) vegades i quan ja fa dies que està a la venda, ens disposem a comentar-lo.
Menys revolucions / Si amb l'anterior disc,
The Bedlam in Goliath (2008), van crear una autèntica bomba d'adrenalina que et calava des del primer segon de la primera cançó, amb
Octahedron ens trobem uns
The Mars Volta en versió pausada (tot i que també trobo que més crua). Sincerament, m'esperava que haguéssin donat un gir al concepte de música tranquil·la i al concepte de cançons acústiques. Potser era esperar molt, però tenint en compte que ja ens havien revolucionat el panorama musical amb el seu neixement, per què no fer-ho un segon cop?
Simplificació / El recarregament musical d'anteriors obres deixa pas aquí al gran protagonista del disc: la veu del
Cedric, que ens ofereix una varietat de registres que són el tresor més gran d'
Octahedron. Com a acompanyament, els recursos mínims. En aquest disc
Omar Rodriguez Lopez i
Cedric (els dos són l'essència del grup) han reduït la banda aparcant temporalment molts dels instruments de vent i percussió que sempre els acompanyaven i que donaven com a resultat un so barroc.
Nou públic / A diferència del que deia
Cedric en les declaracions que hem comentat al principi, no crec que el disc atregui gaire públic nou. Això segueix sent
Mars Volta, i segueix sent difícil de digerir si no hi estàs acostumat. Les cançons demanen paciència i diverses escoltes. Segurament és més cert el que va dir de que decebria al públic fidel. Pocs dies després que ja es pogués escoltar
Octahedron per internet, vaig poder llegir unes quantes crítiques poc favorables al disc. Si bé és cert que a mesura que passa el temps sembla que la gent el va païnt i va descobrint les excel·lències d'aquesta obra.
Jo, com a públic fidel de la banda, he de dir que no m'han decebut, més que res perquè m'encanta que els grups que segueixo no es conformin a fer un disc igual a l'anterior. Cal que evolucionin, que arrisquin, que provin amb coses noves sempre dins una lògica i sempre dins de lo que els surti de dins (valgui la redundància introspectiva). I sempre que es mantingui la garantia de qualitat, clar. I aquí de qualitat n'hi ha.

Fetes aquestes consideracion inicials, passem a repassar el disc en si. Aquestes són les vuit cançons, les vuit cares d'aquest
Octahedron:
1. Since We've Been Wrong. Cançó molt tranquil·la per començar el disc i per deixar clar que han baixat les revolucions. Recorda fins i tot a
Televators, tot i que sona molt més previsible inclosa la pujada d'energia final amb l'entrada de la bateria. En una escoltada ràpida del disc segurament seria candidata a ser obviada, i més encara tenint en compte que tarda un minut i mig a començar, cosa que fa ràbia (sí, encara que hi hagi una nota que faci no sé quina cosa). És el single nord-americà i
ja té videoclip (ja aniria sent hora que algú els faci videoclips a la seva alçada). Sense ser una mala cançó és de les menys interessants.
2. Teflon. Les coses es posen interessants.
Teflon és un dels temes que he marcat com a favorits durant les primeres escoltes. Manté una intensitat constant amb el
Cedric experimentant diferents registres. Trobo que és un tema que pot arribar a cansar, però un cop li dones una mica de descans torna a sonar poderosa.
3. Halo of Nembutals. Inici tranquil altre cop i protagonisme absolut per la fantàstica veu del
Cedric. N'hi ha que diuen que més que cantar interpreta. Al principi no estava segur d'aquesta afirmació, però amb el temps me n'estic adonant que tenia bastanta raó qui ho va dir. En quant a agradar-me, l'equipararia a
Teflon.
4. With Twilight As My Guide. Una d'aquelles cançons perilloses, ultralenta i amb tot el pes per a un
Cedric que arrisca al màxim amb un
in my heaaaaaaaart que serà recordat durant temps i que el farà patir en directe (si és que la canten). Gairebé vuit minuts de sentiment melancòlic, de suavitat, i de totes aquelles sensacions que us provoqui un tema cantat gairebé a cau d'orella però que aconsegueix ni fer-se pesat ni semblar una estúpida balada de
tipos duros.
5. Cotopaxi. Sembla una cançó descartada de l'anterior album, ja que té una força i energia que desentonen en un disc així, tot i que el contrast que produeix amb
With Twhilight As My Guide és fins i tot agradable. Li trobaria paral·lelismes amb el single de l'anterior disc:
Wax Simulacra, ja que dura poc (3:38 per un tema de
Mars Volta és una autèntica misèria) i és assequible per al gran públic (aquesta sí, més que no pas la resta del disc). Tot i que per ser del grup que és pugui semblar poca cosa, a mi m'agrada i als que amb
Octahedron s'han endut una decepció els fa mantenir esperances de que la potència tornarà en futurs treballs.
6. Desperate Graves. Ara per ara és la cançó que més m'agrada del disc. Em sembla tot un temazo, ja des del mateix moment en què el
Cedric comença a cantar d'una manera tan... tan... delicada? El millor de tot és quan després de tres minuts la cançó vessa per totes bandes com un got que s'omple d'aigua. Potser musicalment el moment aquest no és gran cosa, però a mi m'encanta.
7. Copernicus. Les dos últimes cançons són les més prescindibles del disc. Si s'hagués acabat amb
Desperate Graves haguéssim tingut un resultat global molt més compacte, però clar, sis temes haurien semblat poc també. Copernicus torna al camí de la tranquil·litat, a estones xiuxiuejant i a estones amb embolcall electrònic que sembla que t'hagi de sortir el
Thom Yorke d'alguna banda. És llarga i s'arriba a fer llarga.
8. Luciforms. L'última cançó passa desaparcebuda la meitat de cops que escolto el disc. Té moments puntuals que m'agraden i al final guanya amb intensitat. Tinc l'esperança que amb el temps em vagi entrant millor i que hi acabi descobrint alguna cosa més del que li he vist fins ara.

I ja per anar acabant, algunes coses que han anat canviant en la discografia de
The Mars Volta i que en aquest nou disc s'accentuen:
Lletres críptiques / Hem passat d'unes lletres on necessitaves ajuda de fòrums de fans de la banda amb molt de temps lliure per interpretar-les, a lletres molt més entenedores i que fins i tot pots cantar amb poques escoltes. Però suposo que el salt a la simplicitat també significa més senzillesa en les lletres, cosa que no significa ni molt menys que siguin millors o pitjors. Simplement, són diferents perquè no es poden comparar amb els jeroglífics dels dos primers discos.
Durada i pauses / 50 minuts per un disc de
Mars Volta és poc, però no ho trobo malament. És més, he dit fa unes línies que no m'hagués importat que
Octahedron hagués tingut dos cançons menys que l'haguéssin deixat en 35. A banda de que penso que millor un disc bo que se't faci curt que un de normal que se't faci llarg. Pel que fa a les pauses entre cançons, també sembla que hagin anat perdent la dèrie d'enllaçar temes un darrera l'altre. Si bé sí que hi han connexions, algunes més clares que altres, les cançons semblen més independents les unes de les altres en aquest nou disc.
Castellà / Ja no ho van fer a
The Bedlam in Goliath i sembla que ho tenen bastant aparcat. Em refereixo a les paraules, frases i estrofes que cantaven en castellà en les cançons dels dos primers LP. No és per cap motiu lingüístic, sinó perquè simplement feia gràcia entendre'ls de tant en tant i perquè hi havia cançons en què clavaven els canvis d'idioma d'una manera molt potent.
I ja paro. Volia comentar més aspectes segur però el senyor blogger ja m'està trucant dient-me que no peti l'espai cibernètic, així que ho deixarem aquí dient altre cop que el balanç és positiu, tot i que diferent al que m'esperava. I que ja hi han ganes de més, la gana no s'acaba.
Ara sí, per acabar, dos anàlisis del disc amb molt més contingut tècnic i més coneixement de l'àmbit musical que el qui escriu aquestes línies:
Crítica a Furia contra la máquinaCrítica a Pezones de Venus