L'illa dels monstres ressucita i es trasllada

Després d'uns mesos d'inactivitat, l'Illa dels monstres es trasllada. Ara en FullHD-3D:

http://illadelsmonstres.wordpress.com

Apunteu-vos la nova adreça i actualitzeu-la als vostres blogrolls.

També la podeu seguir via Facebook:

Dia zero de la nova era

Estic immensament saturat de Lost. Després de veure el capítol a Cuatro amb els subtítols que viatgen en el temps i els talls taquicàrdics, de la posterior tertúlia a la mateixa cadena que farà història per lo patètica que ha estat, del seguiment de la jornada a Twitter, dels comentaris i teories de gent traient foc pels queixals i insultant-se entre si als fòrums, dels posts quilomètrics de gent vomitant tot el que li ha passat pel cap, de l'estona que li han dedicat a RAC1, del munt d'explicacions a amics i familiars sobre què m'ha semblat el capítol i de la tertúlia radiofònica de tarda, puc dir que com intenti escriure alguna cosa més sobre l'últim episodi de Lost puc acabar al Pere Mata. D'aquí que no escrigui res més enllà de quatre consideracions (no les prengueu com l'anàlisi definitiu, sinó com un simple recull d'apunts mentals, d'aquí 5 minuts posaria unes altres cose):

AL TANTO, SPOILERS SI NO HAS VIST L'ÚLTIM CAPÍTOL DE LOST!

• Està clar: els espectadors volíem respostes, i els guionistes han volgut explicar un desenllaç de la trama. Durant tota l'última temporada, espectadors i guionistes hem estat buscant coses diferents. D'aquí la decepció.
• Hi han dubtes sense resoldre que poden trobar resposta si pensem una mica.
• Hi han altres dubtes que realment han quedat totalment ignorats: el tema de les infeccions? finalment quin paper ha tingut la inútil de la Claire? tot el tema de les dones que no poden tenir fills? per què no es podien matar Ben i Widmore entre ells?
• El capítol final no ha estat tan dolent com la gent el pinta. Passa que no hem vibrat com ens hauria d'haver fet vibrar l'últim capítol d'una gran sèrie com ha estat Lost. Simplement, ha estat al nivell de la sisena temporada.
• Simplificar la sèrie dient que "estaven tots morts des del principi" equival a no haver entès res de res, a banda que no fa gens de justícia a la sèrie reduir-ho tot a una frase gens encertada.
• Em fan gràcia els oportunistes que diuen "jo ja deia que després de la primera temporada la sèrie havia perdut tot el seu encant i no tenia cap tipus de rumb ni de sentit". Lo bo és que igualment s'han aixecat a les sis tot i que la sèrie portava, segons ells, cinc anys sense encant ni emoció. Però és el que està de moda, dir que no n'hi havia per tant amb Lost.
• Jack, un home de ciència convençut, acaba convertit en un home de fe. Uneix-te tu també a nosaltres i caminem plegats cap a la llum. M'ha molestat la connotació tan religiosa de la conclusió final, més que res perquè el seu lloc de trobada "espiritual" ha estat una església. Podrien haver buscat un lloc igualment místic però més neutre, i potser la conclusió no m'hagués molestat tant. I sí, ja havia notat el tema religiós fa molt de temps, però avui m'ha semblat massa explícit.
• Si faig balanç, el capítol final és tan criticable com defensable. Així que de moment empat in my mind. Com a mínim per avui.
• Mai podré agrair prou els grans moments que m'ha fet viure la sèrie. Pell de gallina en recordar segons quins moments.

P.D.: Senyors de Cuatro, no és un perro. És Vincent.

This is the end

S'han acabat els comptes enrere, el baixar-se el capítol només llevar-nos, les preguntes de si ja has vist l'últim, els debats als fòrums, el plantejament de preguntes que a saber si acabaran obtenint resposta, les teories recaragolades i esperar (im)pacientment mig any per la pròxima dosi. També s'haurà acabat (o no) seguir donant per sac a la gent que no segueix aquest mateix ritual, i que últimament s'estan començant a manifestar de manera reaccionària. Tot això ha arribat ja al seu final, perquè hi han i hauran moltes sèries amb millor guió, amb millors actors, amb millors efectes especials, amb un millor final, però costarà molt que n'aparegui una de tan addictiva que sotmeti els seus seguidors a tots els processos cerimonials descrits abans.

Efectivament, queden poques hores perquè Lost acabi. I amb el seu punt i final, direm adéu a un ritual que per alguns ha durat sis anys, per d'altres com jo quatre, i per uns quants més tan sols uns mesos. This is the end. Demà quan passin pocs minuts de les 8 del matí potser estarem al·lucinant, o potser estarem carregant les armes per anar a la busca i captura de Damon Lindelof i Carlton Cuse. Potser ens enxufarem l'1x01 i no pararem fins el 6x18, o potser rebentarem contra el terra qualsevol DVD que atesori un capítol de Lost clamant al cel que hem estat estafats.

Sigui com sigui, estem a poques hores perquè acabi una sèrie que, l'hagis vist o no, ha marcat un abans, un durant i un després en la televisió en general i en el món de les sèries en particular. Per això mereix un post que segurament s'haurà repetit en milers, milions, de blogs. El time to get lost ha arribat de veritat.

Prince of Ms-DOS

Si hi ha un videojoc que m'he petat una i altra vegada, dia darrera dia, aquest és el Prince of Persia:

Em venia instal·lat en el primer ordinador que vaig tenir, un 486 66Mhz, 600Mb de disc dur i 4 o 8Mb de RAM, i la facilitat per arribar a complir l'objectiu final em va fer creure que el món dels videojocs era per a mi. Res més lluny de la realitat, ja que amb el temps no he tingut cap tipus de paciència per petar-me cap altre videojoc que jo recordi. Però aquells FX sonors, aquella manera de lluitar espasa contra espasa i aquella musiqueta formen part de la meva vida i també de la de molts altres prínceps perses en potència:

Tot aquest revival és obligat perquè avui s'estrena Prince of Persia: Las arenas del tiempo, adaptació del videojoc dirigida per Mike Newell, un veterà en això del cinema d'entreteniment. La meva afició pel joc anys enrera no fa que tingui ganes de veure'n la pel·lícula. Ni fu ni fa. De fet, no he jugat mai a cap versió posterior de la que heu vist al vídeo de YouTube. Si Jake Gyllenhaal portés una espasa consistent en una línia blanca de 2 px, potser encara m'animaria...

La resta d'estrenes la conformen produccions allunyades del cinema nord-americà (excepte Directo a la fama, que promet menys que un futbolista en una biblioteca). Per una banda, les italianes Yo soy el amor i Baarìa, aquesta última dirigida per Giuseppe Tornatore. I per altra, la francesa El pastel de boda, la iraniana A propósito de Elly i la sueca Aurora boreal, basada en una novel·la d'aquestes escandinaves que estan tan de moda.

Ruta decibèlica a la capital

Si durant aquests dies heu de posar els peus a Barcelona i teniu ganes de música en directe, esteu d'enhorabona. Bueno, sempre estareu d'enhorabona a Barcelona en aquest sentit, però aquesta setmana hi han algunes coses prou especials, d'entre les quals destaquem tres concerts. Començarem tranquil·lament atents a l'execució musical amb una cervesa a la mà i acabarem probablement per terra. Atents:

Dijous 13, 22:00

Sala Sidecar

LES AUS + LE PETIT RAMON + Dj Gonzo

8€

De Le Petit Ramon ja us n'he parlat més d'un cop en aquest bloq. Ja de per sí és un bon al·licient per pagar una entrada, però si a sobre hi sumem la presència de Les Aus, un grup capaç de cascar-se un disc tan interessant com Haranna Hanne, el concert passa a ser de consum obligat si ens trobem a Barcelona o si hi tenim un desplaçament assequible. El concert forma part del Festival de Rock, que dissabte comptarà amb les actuacions dels Surfing Sirles (sembla que el seu disc de debut està sorprenent) i Mondo Fumatore (també toquen a Tarragona aquest dissabte i a Montblanc el diumenge).

Divendres 14, 20:30

Sala Apolo

BERRI TXARRAK + Eina

15€/18€

Cada concert de presentació que fa Berri Txarrak a Barcelona es converteix en històric. El del Libre© (2003) ho va ser perquè va representar el salt de tocar davant de quinze persones a reunir prou gent com per omplir la segona sala de Razzmatazz. I el del Jaio.Musika.Hil (2005) perquè van fregar un nivell estratosfèric en una sala Apolo plena a vessar. Demà divendres, vuit mesos després que Payola [comentari aquí] comencés a sonar als nostres ordinadors, cotxes i reproductors portàtils, els navarresos tornaran a enfilar l'escenari de l'Apolo per presentar-nos en directe les cançons d'aquest nou treball. Només de pensar-ho ja se'm fot la pell de gallina, i més pensant que, com a cirereta d'un pastís ja de per si màxim, pot caure una versió de Kyuss. Perfecte per a l'estil més desèrtic de l'últim disc, encara que BTX no necessitin de versions per elaborar un concert més sòlid que els ciments que demà aguantaran la sala barcelonina. Més info.

Dissabte 15

Sala Razzmatazz

THE ADICTS + THE EXPLOITED + DISTORSIÓN + VÓMITO

22€/25 €

I ja per si voleu acabar de rematar la jugada de la manera més destroyer (tot i que també de la manera més cara), us podeu passar per Razzmatazz, on segurament hi trobareu algunes crestes canoses (les que hagin aguantat el pas dels anys) per veure un poker de clàssics entre clàssics del punk. L'espectacle resultant és d'allò més imprevisible. Més info.

I si us quedeu per Reus, ja sabeu: agafeu el monocicle, el diccionari francès-català i a malabarejar entre les masses al festival Trapezi.

origen foto Les Aus

El cometa Hood torna

Ja està aquí el post d'estrenes d'aquesta setmana, però no cal que doneu gaires salts d'alegria. La llista és més aviat fluixa.

Com si del cometa Halley es tractés, cada cert temps cau a les cartelleres una pel·lícula de Robin Hood. Aquesta setmana, arriba la versió rodada per Ridley Scott, amb el seu actor de confiança Russel Crowe encarnant el lladre heroi. Personalment, és una pel·lícula que em fa mandra, però de ben segur que ja tindrà una legió de seguidors fins i tot abans de la seva estrena, que, per cert, s'avança a demà dijous.

La resta d'estrenes arriben, com és habitual, en divendres. Per una banda, els fans de la sobrevalorada Napoleon Dynamite tenen una cita obligada amb la nova pel·lícula del seu director, Jared Hess: Gentleman Broncos. Tot comença en una convenció d'escriptors de ciència-ficció, on un adolescent coneix com se les gasten alguns novel·listes famosos quan un d'ells li roba la història que havia escrit per un concurs.

El director de Salvador, Manuel Huerga, estrena un documental sobre la vivència de l'astronauta Miguel López-Alegría a l'Estació Espacial Internacional: Son & Moon. La pel·lícula es nodreix d'imatges gravades pel propi protagonista durant els set mesos que va estar compartint espai (exterior) amb un altre astronauta, en aquest cas d'origen rus, i ens explica com va intentar mantenir el contacte amb el seu fill de set anys durant tot el temps que va estar a centenars de kilòmetres de la Terra.

Altres estrenes de la setmana: Siempre hay tiempo, Reykjavic-Rotterdam (thriller islandès centrat en àmbits contrabandistes), Two Lovers (història d'indecisió amorosa amb Joaquin Phoenix), Canino (producció grega premiada a Cannes l'any passat) i Rosa y negro (comèdia francesa que desitjareu evitar si en mireu el trailer).

Glòria i fracàs en l'ascensió als escenaris

Els concerts són activitats socioculturals dignes d'un estudi psicològic ampli i rigorós. S'hi poden veure pautes de comportament que omplirien moltes pàgines d'anàlisi científic, i també servirien per alimentar uns quants blogs a base de posts a punta pala. D'entre totes aquestes actituds, n'hi ha una d'habitual que es produeix quan la gent deixa enrere el seny per treure l'ésser foll que tots portem dins: la invasió d'escenari.

Si fos músic, no sé com em prendria que el tio més notes de la sala decidís ser més protagonista que el meu grup i m'envaís l'espai de treball, que a la vegada també és el d'expressió artística. Si el concert té lloc en una sala o recinte superior, és molt probable que l'espontani acabi amablement retirat per un forçut agent de seguretat. En concerts més underground, probablement tingui l'oportunitat d'agafar el micro i intentar cantar quatre estrofes que ni de conya recorda en aquell moment.

Aquests són els casos habituals, però la cosa canvia quan l'individu decideix saltar en un escenari on es troba Maynard James Keenan, cantant de TOOL. És la tècnica oriental de reducció d'espontanis (a partir del 0:20):

A l'altre extrem de les reaccions, hi trobem un dels grups més destacats de tota l'onada de punk californià dels 90, Pennywise, que fa una setmana tocava a la barcelonina sala Apolo. Atenció a la invasió multitudinària d'escenari que es produeix quan comença a sonar el mític Bro Hymn:

Finalment, també hi ha la modalitat pugeu-lo, practicada per Greg Graffin, cantant de Bad Religion, en un Doctor Music Festival. Com a agraïment per la invitació a pujar, l'espectador va aprofitar el seu minut de glòria per dir-li al cantant que era un venut que a més s'estava quedant calb i gras. Un moment mític que una dècada després encara li era recordat a Graffin en una roda de premsa del Senglar Rock del 2006:

El tema dóna per una segona part que només existirà si sóc capaç de recuperar material material gràfic que provi alguns moments que tinc gravats al cap.

El poder de la Z

Alguns apunts sobre la Fira de Música al Carrer de Vila-seca 2010 (llegiu aquí la prèvia, amb links i música dels grups que s'esmenten en aquest post):

Divendres

L'actuació tan esperada dels Cuzo va acabar sent com remuntar un partit al minut 93. Les previsions es van complir i la pluja va fer acte de presència amenaçant en aigualir l'espectacle. Després d'esperar una hora, en què vam aguantar aigua i batucada, i quan ja donàvem per perdut el concert, quina va ser la nostra sorpresa al veure que estaven muntant la bateria i la resta d'equipament dins del casal on es cuinaven els frankfurts i entrepans que servien de sopar a la gent.

Foto cortesia de l'amic Víctor (click per fer gran)

En un escenari improvisat i amb els conseqüents problemes de l'acústica del local, el trio instrumental va oferir mostres del seu gran poder, confirmant aquell tastet d'actuació de feia uns mesos a la sala Zero. I com a cirereta d'un pastís amb olor de llom, formatge i ceba, saber que probablement tindrem aviat nou material de la banda. A veure si ve acompanyat d'un altre concert per aquí prop. Molt grans ells, i grans també els de la fira improvisant un escenari perquè es fes el concert sí o sí.

Dissabte

Si l'ambient del divendres a la Fira havia quedat deslluït per la pluja, dissabte tampoc va ser res de l'altre món, i em va semblar veure menys gent que altres anys, quan no eren pocs els punts on la gent col·lapsava els llocs de pas. Pel que fa a les actuacions, més enllà de grups que no m'interessaven gaire, els The Last 3 Lines em van decebre una mica. Potser perquè el so no era el millor, i van quedar lluny dels resultats que tenen en estudi.

La millor actuació, però, va arribar a les acaballes del dissabte, amb l'entrada en joc de la música experimental dels Za!. I van tenir mèrit, molt de mèrit. Reunir un número considerable de gent, en un recinte interior que no venia de pas, i que al final del concert, quan ja devíem rondar les tres de la matinada, el gruix de massa de gent no només es mantingués, sinó que estigués abocada davant l'escenari ovacionant i demanant més cançons, va ser si més no sorprenent i gratificant. I més tenint en compte la proposta arriscada del duet, que va mostrar una potència, originalitat i saber fer dignes de les grans conjunts.

En aquesta última foto podeu veure coses insòlites en aquest tipus de concerts: la gent a tocar de l'escenari. Especialment memorable quan el guitarra va entregar el seu instrument, amb dos cordes trencades, al públic. Mentre a baix rascaven el que quedava de guitarra, el dels Za! agenollat exprimint els pedals. Final a l'alçada de l'actuació.

I ja per acabar, un aplaudiment per la Fira en si mateixa, capaç d'elaborar una graella generosa en estils i valenta a l'hora de programar grups arriscats. A més, amb preus a les barres prou bons, una cosa desgraciadament impossible en altres festivals.

Breu però selecta guia per anar a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca

Entre les moltes rutines pròpies del mes de maig, ja s'ha consolidat la d'anar a Vila-seca en motiu de la Fira de Música al Carrer, que enguany celebra la seva onzena edició. Si el temps ho permet (és probable que plogui) entre avui i diumenge les places del centre de Vila-seca s'ompliran d'escenaris amb propostes musicals de diferents estils, alguns de detestables com la rumba-fusió i d'altres de molt més interessants a la vegada que arriscats de programar.

Per si a algú li resulta del seu interès, aquí us deixo una (breu) tria de grups que m'he marcat per veure. No cal dir que us els recomano tots tres (excepte si sou seguidors únicament dels grupets del bon rotllet i dels bailoteos guais, ja que en aquest cas us semblaran grups per a gent avorrida):

Cuzo

divendres a les 22:00

segons el festival fan: transgressions, rock, stoner, progressiu, piscodèlia

Després d'agradar-me bastant el dia que van tocar amb Damo Suzuki, tenia ganes de veure'ls en solitari, ja que en aquell concert de la sala Zero vaig arribar a l'última cançó de l'estona que van tocar sols. Practiquen música instrumental, cançons llargues i qui sap si amb alguns trams d'improvisació. La dosi més desèrtica del festival.

>> myspace

>> videoclip La escalera roja

The Last 3 Lines

dissabte a les 00:30

segons el festival fan: post hardcore, dance rock

No els conec a fons, tot just he escoltat tres o quatre cops un dels seus discos, però tinc la sensació que poden oferir un directe prou potent com per enganxar a més d'un que passi per allí. El toc indie-rock del trio de recomanacions.

>> myspace

>> videoclip Fish Tank

>> escolta més música seva

Za!

dissabte a les 02:15

segons el festival fan: avantguarda, punk, jazz, ètnica

No els coneixia abans de veure la programació completa del festival, però veient la música que toquen no vaig poder evitar escoltar-los. Música experimental que servirà per anar tancant el dissabte del festival. Si voleu conèixer qui s'amaga darrera aquesta onomatopeia (que sigui un so transcrit m'ho invento jo), podeu llegir aquesta entrevista. O també els podeu escoltar al seu myspace. O podeu fer les dos coses a la vegada, que no són incompatibles. Tot i que potser per algunes persones sí.

>> myspace

És evident que al festival segurament hi hauran altres propostes interessants que igualment intentaré veure en directe. Podeu explorar grups, horaris i estils en aquest enllaç. Si no voleu cap tipus de contacte amb gent de l'illa durant el festival, assistiu a tots els grups adjectivats amb conceptes com fusió, mediterrània o mestissatge. Segur que no ens hi trobem.

L'incògnita Medem

Una setmana més, el repàs de les estrenes:

Segurament ja n'haureu sentit a parlar o n'haureu vist alguna imatge, i és que Habitación en Roma és una d'aquelles pel·lícules que es promocionen soles des del mateix moment que es penja el primer tràiler a internet. Dos noies d'origens llunyans que s'acaben de conèixer es troben en una habitació d'hotel, on exploraran mútuament els seus respectius móns interiors. I ja us podeu agafar com vulgueu el sentit de l'expressió.

Tot i que la dirigeixi Julio Medem i que l'espectacle visual estigui servit, l'atracció que em produeix veure-la al cine és zero. No sé perquè, però m'ensumo un producte similar a la insufrible Soñadores, de Bertolucci. Només que sigui la meitat de pretensiosa ja ens podem posar a vomitar. Com a part positiva he de dir que Medem m'inspira encara confiança, per la qual cosa suposo -i espero- que hagi sabut conduir bé les intencions inicials, i que expliqui una història que realment aporti. Ja m'explicareu els que l'aneu a veure. Depenent de les reaccions potser m'animo (visca la bipolaritat).

Una altra pel·lícula que s'ha de tenir en compte pel director és Nausicaä del valle del viento, del japonès Hayao Miyazaki (alies el de Chihiro). No és una pel·lícula nova, sinó que ens trobem davant la segona reestrena d'un dels seus films antics (aquest és del 1984) en l'últim mig any (fa uns mesos es reestrenava Mi vecino Totoro, del 88).

I seguim amb reestrenes, perquè a la sala 8 i mig de les Gavarres aquesta setmana projectaran, en versió original subtitulada, Let's Get Lost, un documental sobre el músic de jazz Chet Baker. La pel·lícula és del 1988, però també fa uns mesos que es va (re?)estrenar en pantalla gran en alguns cinemes. En el seu dia va ser nominada a l'Oscar al millor documental, i les seves puntuacions animen a anar-la a veure.

També es parlarà molt aquests dies de Viaje mágico a África, la que diuen és la primera producció cinematogràfica europea rodada amb les tècniques actuals de 3D. Està dirigida pel periodista Jordi Llompart, que alguns potser recordareu de quan estava a Televisió de Catalunya. L'altre dia vaig enganxar un reportatge on parlaven de com es va rodar i ja en vaig tenir prou per comprovar que els efectes "especials" són d'aquells que si els veus per la tele penses "mare meva, quina cutrada". Però clar, com que són 3D, suposo que ja són més que vàlids. Més enllà d'això, ja no em poso en si ha de ser un bon producte o no.

I per acabar, la llarga llista de pel·lícules que queden: Un ciudadano ejemplar, El plan B (atenció, perill: Jennifer Lopez. Fugiu!), Noche loca (la setmana passada comèdia amb el prota de The Office brutànica, aquesta setmana comèdia del de The Office americana), El pequeño Nicolás (comèdia francesa), Estigmas, Madre amadísima i El último verano de la Boyita.

Ken Loach s'apunta a la cultura lliure

Encara que alguns peixos grossos del negoci cultural s'estirin dels pèls, s'enfilin per les parets i treguin foc pels queixals cada cop que senten el concepte, ens estem acostumant a que artistes de renom surtin de l'armari digital i apostin per la cultura lliure a internet. De moment, la música és la gran abanderada d'aquest moviment, tot i que alguns cineastes comencen també a despertar.

L'últim que ha inscrit el seu nom a la llista de defensors de la cultura lliure és el director de cinema britànic Ken Loach (qui sinó?), que està penjant totes les seves pel·lícules a YouTube. Tranquils, no ho fa en 10 parts de 10 minuts cada part, sinó senceres en un sol arxiu i qualitat decent. Encara no hi són totes, però s'espera que hi acabin sent:

Ken Loach Films

No cal dir que estan totes en anglès i sense subtitular, així que a practicar idiomes. A la mateixa pàgina podeu comprar les pel·lícules en DVD.

(DLXXVI)

Si tingués la tradició de fer una llista de descobriments musicals cada cop que acaba l'any, Toundra ja tindrien una posició de luxe assegurada a la del 2010. Després de veure que acompanyarien a (lo:muêso) en un concert a Barcelona el passat mes febrer, vaig haver d'escoltar el seu primer disc, editat el 2008 i titulat (I). No els coneixia de res i em van agradar prou, més tenint en compte que no és una música que entri de bones a primeres. Però on em van deixar completament bocabadat va ser damunt l'escenari de l'Apolo [2]. Tota una sorpresa que em va portar a escoltar altre cop, i de manera més continuada, el primer treball d'aquest quartet madrileny de rock instrumental.

Però si els grans descobriments són grans és perquè acostumen a venir amb satisfaccions extres. Al cap de pocs dies, llegia la notícia que preparaven un nou disc, amb data de llançament 25 de maig. Tot i que encara queden tres setmanes perquè el puguem tenir entre mans, la discogràfica on estan actualment, Aloud Music, va penjar ahir a la tarda aquest nou album, titulat (II), per descarregar de forma directa i gratuïta (click a la portada per descarregar-lo):

I mentre esperem a que s'acabi de descarregar, parlem una mica d'Aloud Music. La filosofia d'aquesta discogràfica catalana és la d'oferir al públic la possibilitat d'escoltar la música que editen per després decidir si val la pena comprar-la o anar-la a veure en directe (aquí hi ha la seva explicació). D'aquesta manera, la setmana passada vam disfrutar del llançament del nou 7" d'Atleta, i també ho farem en descàrrega lliure dels propers llançaments de grups com Nothink o (lo:muêso). També es poden escoltar altres discos ja editats, i si decideixes comprar-los tenen uns preus raonables i a sobre no hi han despeses d'enviament.

Segur que algú estarà pensant que tinc alguna cosa a veure amb Aloud, però no és així. Parlo d'ells primer de tot perquè volia parlar del nou treball de Toundra. Segon, perquè és just col·laborar en la difusió d'aquestes maneres de treballar amb la cultura. I tercer, perquè tenen grups prou interessants, alguns dels quals ja han aparegut en aquest bloq. A partir d'aquest enllaç podreu escoltar altres grups del segell.

I ja per acabar de complementar, podeu mirar el reportatge del 30 minuts de fa una setmana on es tractava tot aquest tema de les descàrregues de música. Hi sortia precisament un membre d'Aloud i els mateixos Toundra, amb imatges del concert que us deia al primer paràgraf. Per cert, ja he escoltat tres cops (II). Escolteu-lo, recomanable.

Dr. Britain & Mr. American

Potser els seguidors habituals del post de les estrenes us sorprendreu quan vegeu la pel·lícula que destaco aquesta setmana:

Increíble, pero falso, com era d'esperar, té un títol molt més decent: The History of Lying. I més decent sembla encara al saber que a la direcció hi trobem a Ricky Gervais (juntament amb Matt Robinson), que també és l'actor protagonista. Els seguidors de sèries britàniques segurament us sonarà el nom de Gervais, i alguns és molt probable que el considereu (el considerem) una espècie de semidéu de l'humor. El puto amo de la comèdia, dit d'una altra manera. Ni més ni menys és el responsable, juntament amb Steve Merchant, de dos grandioses sèries: The Office i Extras.

Amb aquest panorama hauria de llençar-me cegament al cine a veure Increíble, pero falso. Però tinc motius per no fer-ho. Sembla que Gervais tingui per norma fer les sèries a Gran Bretanya i les pel·lícules a Estats Units. Ja va protagonitzar la fluixa Ghost Town (traduïda aquí amb un títol vergonyós) i ara estrena aquesta història sobre un món on no existeix la mentida fins que ell s'encarrega de descobrir-la i explotar-la. D'acord que comparteix tasques de direcció, però el sol fet d'estar feta amb diner nord-americà ja ens assegura que tota la transgressió i l'abordament de temes políticament incorrectíssims s'haurà quedat a les illes britàniques. I sense això, l'humor de Gervais perd la seva base. Què ens queda doncs? Una comèdia que segurament no serà la merda que acostumen a ser les que s'estrenen cada setmana, però que probablement sigui millor mirar a casa en lloc d'invertir-hi la costosa entrada de cinema.

La resta d'estrenes són les següents: Iron Man 2, Fish Tank (britànica, amb premis europeus), Welcome (francesa, també algun que altre premi europeu), En el límite del amor (amor I), Perdona si te llamo amor (amor II), Ingrid (catalana de puntuació baixa), El día en que Dios se fue de viaje (belga també amb puntuacions baixes) i Honeymoons (sèrbia).

61,8%

Viatges en el temps, als anys 80, als Estats Units des de Japó i a un parell d'illes amb monstres. Sense que fos la intenció inicial, aquí va un recull de cinc pel·lícules que us faran viatjar. Tot i que com diria aquell, tota pel·lícula és un viatge. O això eren els llibres?

Todo en un día / Ferris Bueller's Day Off (John Hughes, 1986). Todo en un día és tot un referent d'aquella dècada tan excessivament recordada que són els anys 80. Veient-la te n'adones que hi han frases i fotogrames que després han esdevinguts títols, lemes i avatars de blogs que de tant en tant visites. Tot i aquest senyal inequívoc de pel·lícula amb legió de seguidors disposats a defensar-la i idolatrar-la, el temps no perdona i, com en molts altres casos, ha acabat per fer estralls. Recordo que la vaig veure quan era petit, i segurament llavors la vaig disfrutar, però vista avui, en ple 2010, em vaig avorrir més que no pas una altra cosa, més enllà de la minidiversió de trobar dos escenes en concret que havien perdurat al meu cervell tots aquest anys. El protagonista, un xaval que es creu molt llest, decideix no anar a classe per passar tot un dia de parranda amb la nòvia i un pobre amic que no acaba de veure les coses clares. Durant tota la pel·lícula només desitges que algú li foti una bona pallissa, ja que les seves suposades gracietes i gamberrades acaben per resultar indigestes. I les seves reflexions a càmera, obviables. Si tens més de 12 anys, vius al segle XXI, ets immune a la nostàlgia i no estàs per revisions històriques del cinema dels 80, no cal que hi perdis el temps. Nivell de satisfacció: 38%

Mil anys d'oració / A Thousand Years of Good Prayers (Wayne Wang, 2007). Desconeixia l'existència d'aquesta pel·lícula fins que la vaig enganxar una nit de dissabte al 33 en versió original. Com no podia ser d'altra manera parlant d'una peli japonesa, molts la qualifiquen com a petita joia. No hi estic d'acord, si bé té moments prou entranyables o intimistes, el resultat final no resulta cap meravella. Sembla que a l'endemà d'haver-la vist l'hagis d'haver oblidat, i pràcticament això em va passar. El més memorable és l'actuació de Henry O, que interpreta el pobre pare que viatja fins a Estats Units (amb el trillat xoc cultural corresponent) per fer costat a la seva filla recent separada del seu marit. Nivell de satisfacció: 71%

Regreso al futuro / Back to the Future (Robert Zemeckis, 1985). Si abans parlàvem d'una pel·lícula referent dels 80, ara parlem d'un dels pilars fonamentals del cinema d'entreteniment d'aquesta dècada. I com aguanta el pas del temps! Hi han films de principis de la dècada dels 2000 que ja han quedat molt més desfasats que aquesta primera part de la trilogia dels viatges en el temps. Entreteniment pur, molt ben fet, amb efectes molt mesurats, d'aquí que encara segueixin sent totalment creïbles, i amb moments musicals de luxe. Els detalls de la pel·lícula ja els coneixereu segurament, i els que no, us recomano que doneu una oportunitat a la trilogia. O com a mínim a aquesta primera part. Nivell de satisfacció: 98%

S.O.S. El mundo en peligro / The Island of Terror (Terence Fisher, 1966). Aquest peix manta que segrega fideus a la foto de dalt és el motiu pel qual els habitants d'una illa viuen aterrats. Sort en tenim dels científics, sempre predisposats a fer unes hores extres no remunerades a la vegada que posen en perill les seves vides per tal de salvar a la humanitat. El bitxo, que diguem, no imposa gaire, potser per això tot el que prometia la pel·lícula s'acaba desinflant quan li veiem les pintes que ens porta el portador del mal. Això sí, a mi em resulta una criatura fins i tot entranyable, deu ser que el mestre Harryhausen estava darrera la seva creació. Per cert, chapeau per les autoritats de l'illa, que el primer que feien sempre davant de qualsevol incidència era informar d'immediat i amb total transparència a la seva població del que estava passant: això sí que és pura ciència-ficció!! Nivell de satisfacció: 54%

Shutter Island (Martin Socrsese, 2010). Decepcionant Scorsese en una pel·lícula on sembla voler jugar amb l'espectador sense tenir en compte que aquest ja està acostumat a totes les trampes i enganys possibles. Durant la primera hora el producte aguanta amb unes ambientacions prou bones i un clima que et fa mantenir amb certa tensió, encara que ja comencis a ensumar certa flaira d'engany patillero. Però les contínues aparicions totalment obviables, repetitives i teòricament poètiques de ja sabeu qui (els que l'hagueu vist) acaben per desesperar, convertint les dos hores en un suplici que sembla de quatre. Per cert, els talls bruscos en el muntatge eren de caràcter estètic o eren per escurçar el metratge final? Nivell de satisfacció: 48%

Animalades

Eh, avui és Sant Jordi i no estàs escrivint un post de llibres. Sí, ho sé, ho sento, i com a disculpa us aporto una mica d'optimisme en aquest món decebedor que són els posts d'estrenes cinematogràfiques. Perquè sí, aquesta setmana hi han coses aprofitables que fan bona pinta. Això no passa sempre.

La primera estrena destacable de la setmana ja la portem esperant a l'illa des de fa uns mesos: Fantastic Mr. Fox. Es tracta d'una pel·lícula d'animació (i no s'estrena en 3D, increïble!!) dirigida per un d'aquells directors amb legió de seguidors i llista de detractors pròpia, Wes Anderson. No em considero integrant ni dels que l'idolatren ni dels que el detesten. Penso que aposta per plantejaments molt interessants, tot i que difícilment els acaba culminant en un resultat que m'acabi de satisfer.

Seva és Los Tenenbaums, la que més m'ha agradat d'ell, mentre que Viaje a Darjeeling, Academia Rushmore i Ladrón que roba a un ladrón em van semblar menys del que prometien (em falta The Life Aquatic). Tot i aquest balanç poc entusiasta, tinc molta curiositat per aquesta nova pel·lícula centrada en una família de guineus que sabotegen els grangers de la zona on viuen per robar-los el bestiar (adaptació d'una obra de Roald Dahl). Com que existeix youtube, m'estalvio les paraules per definir l'animació de Fantastic Mr. Fox:

Seguim amb propostes atractives, i seguim amb animals. En aquest cas anem sota l'aigua amb la producció francesa Océanos (Océans).

Es tracta d'un documental que ens mostra les formes de vida que habiten a les profunditats més recòndites dels oceans, allà on no hi ha manera humana d'arribar. Per mostrar-nos aquests nous móns, han fet servir tècniques pel que es veu molt innovadores que prometen espectacle visual dels bons (i altre cop, sense 3D!!!). Si us va agradar Nómadas del viento, aquí hi estan involucrats els mateixos responsables. Si voleu saber més detalls sobre aquesta producció que va portar més de quatre anys de feina, consulteu aquest enllaç.

I per acabar de completar el trident, no parlarem d'una estrena sinó d'una reestrena. Fa unes setmanes parlàvem aquí al bloq de la posada en marxa d'una sala de versió original a les Gavarres (Tarragona), la 8 i mig. Doncs bé, aquesta setmana programen La taronja mecànica (A Clockwork Orange), una boníssima oportunitat per tornar-la a gaudir (o descobrir-la per primer cop) en pantalla gran i subtítols.

Resta d'estrenes de la setmana (la majoria ja faig prou linkant-les): El super canguro (Jackie Chan fent d'espia secret que cuida nens), Que se mueran los feos, Más allá del tiempo, El discípulo, ESO (Entidad Sobrenatural Oculta) (com a mínim et parteixes el cul una estona amb el títol).

El plaer de punxar els globus dels nens per veure'ls plorar

Tant sentir parlar de morts, al final m'han agafat ganes de fer un post que fa dies que em rondava pel cap. Un post de semblances raonables:

Eskorbuto és passat, Le Petit Ramon present. Els de Santurtzin van ser un grup referent en el punk estatal, van demostrar contínuament que menjaven a banda de la resta i la seva autodestrucció es va traduir en les morts de dos dels seus tres membres originals l'any 92. La desaparició de Iosu i Juanma va afegir a la portada de Las más macabras de las vidas (1988) una nova dimensió premonitòria. Sobre el disc, dubto que hi hagi molta gent que el consideri la seva millor obra, però aquests dies li donaré unes quantes voltes (després d'anys sense fer-ho) per veure què amaga. He dit amaga? En un grup punk? Sí, per sort Eskorbuto tenia més capes de les que pot semblar a priori si només ens quedem amb els seus himnes més evidents. Més enllà del Mucha policia poca diversión típic, van crear discos més obscurs que sorprendrien a més d'un i de dos.

La història de Le Petit Ramon no és, a priori, tan trista, encara que moltes de les seves cançons ens portin per paisatges de nínxols i marbres amb inscripcions. La proposta de Ramon Faura i companyia, ja ho he dit més d'una vegada, em sembla una de les més interessants en català, i amb Morts, desastre i barbàrie (2008) van firmar la seva consolidació, com a mínim pel que a mi respecta. Tot i això, en directe encara valen més la pena. Esperem que segueixin vivint uns quants anys més, com a mínim.

I ara la curiositat absurda. Les inicials de Le Petit Ramon són LPR, exactament les mateixes que La Polla Records, grup enemic a mort d'Eskorbuto després que aquests últims robéssin una guitarra al grup d'Evaristo i companyia. A partir d'aquí, la impossibilitat de compartir escenari i les llegendes urbanes de cançons retrodedicades. Però això ja són figues d'un altre paner. O crestes d'un altre corral.

¡Adelante!

Sin piedad.

Y solo una vez más lloraremos

por los muertos.

Y después

reinará la alegría

Oh, oh, Alicia

La setmana ve marcada per l'estrena de l'última pel·lícula burtoniana, que per més INRI arriba amb l'omnipresent format 3D (cosa que fa saltar Avatar de les cartelleres tridimensionals de molts i molts cines gairebé 4 mesos després de la seva estrena).

La pel·lícula és Alícia al país de les meravelles. Sempre s'ha dit que aquesta història és idonia per a la ment de Tim Burton (tó atrezaaaao), però a mi, no sé perquè, no m'acaba de fer una bona impressió. De motius no en tinc gaires. Bé, en tinc dos: el trailer, que em va deixar més fred que emocionat, i el 6,4 que marca filmaffinity i el 6,9 d'IMDB, unes notes que no són dolentes però que tampoc fan presagiar que acabi sent una obra referent en la filmografia d'un director que ve d'una (per mi) decepció com va ser Sweeney Todd. Tot i això, suposo que acabaré veient-la en pantalla gran, perquè dolenta tampoc serà (espero).

Cal dir, però, que no es tracta d'una adaptació exacta de l'hiperconeguda obra de Lewis Carroll, ja que la protagonista no és una nena, sinó una noia de 19 anys que, en aquest cas, torna al país de les meravelles que havia visitat 10 anys enrera. És, per tant, una variació més d'una obra que s'ha adaptat diverses vegades al cine, a banda d'inspirar a infinitat d'artistes de tot tipus que l'han referenciada en les seves creacions. Aquí i aquí teniu alguns exemples de la influència d'Alícia, així com referències i homenatges. No són pocs, no, tot i que encara n'existeixen més. Per mostra, dos botons musicals. Dos clàssics:

I Alícia ho eclipsa tot. Són poques les pel·lícules que s'atreveixen a competir amb ella aquesta setmana. Per això la majoria de títols que queden són aquells que sempre juguen en lligues més modestes, siguin quines siguin les estrenes destacades: la xilena La nana, la iraniana Nadie sabe nada de gatos persas (quan vegueu títols amb cavalls, tortugues o gats, no falla: pel·lícula d'orient mitjà), i la hispanomexicana Norteado.

Tampoc podia falta la comedieta estúpida de la setmana (Recién graduada) ni la pel·lícula amb Luc Besson col·laborant per alguna banda, en aquest cas el guió (Desde París con amor).

El joc de les diferències (notícies caducades)

Trobeu les 7 diferències (o les 6, o qualsevol que pugueu trobar) entre aquestes dues imatges:

Imatge 1:

Imatge 2:

Imatge 1 (font): fans de Tokio Hotel fent cua per ser les primeres en entrar al concert dels seus ídols d'adolescència/joventut.

Imatge 2 (font): tecnòfils fans d'Apple hipnotitzats per Steve Jobs fent cua per ser els primers en tenir l'iPAD.

Les dos imatges van aparèixer separades per pocs segons de diferència als informatius del 4 d'abril. Unes tenen mala imatge i la gent se'n riu, els altres són lo no va más. Aquesta era la diferència.

72,0%

Seguim repassant pel·lícules amb un altre bloc de cinc. La mitjana hauria estat considerablement més alta si Jarmusch no hagués acabat apareixent. Però què hi farem, de tant en tant ha de treure el nas per algun lloc o altre.

Crespià, the Film not the Village (Albert Serra, 2003). Ja vaig dedicar un post a aquesta pel·lícula. Un post entusiasta, per cert. Nivell de satisfacció: 100%

The Road (La carretera) / The Road (John Hillcoat, 2009). Deixant de banda si és o no una bona adaptació (no he llegit el llibre), de The Road en podria dir moltes coses que em van agradar i fins i tot entusiasmar: un clima gèlid i sòrdid, la seva regularitat (en el sentit que no pateix altibaixos notables durant el seu metratge) o les bones interpretacions de Viggo Mortensen i del petit Kodi Smit-McPhee, entre altres factors. Tots ells compensen uns minuts finals que potser no acaben de casar amb el resultat global de la pel·lícula. Vaig sortir del cine molt satisfet, tot i que conscient que a molta gent els semblarà una pel·lícula avorrida, fins i tot insípida i carent de moments memorables. Nivell de satisfacció: 94% Per cert, per què els colors mai són supervivents en un futur postapocalíptic?

El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009). El que més em va sorprendre de la pel·lícula és la seva impecable factura tècnica, amb un esplèndid pla seqüència com a punt culminant (com està fet és una de les preguntes que encara intento respondre'm). Pel que fa a la història, em va deixar més fred (o menys meravellat) del que em pensava. Sí que està ben explicada i ben interpretada, però tampoc em va meravellar tant com feia presagiar l'allau de crítiques entusiastes que s'han escrit sobre el film de Campanella. Nivell de satisfacció: 80%

Los límites del control / The Limits of Control (Jim Jarmusch, 2009). Sempre m'ho dic però mai em faig cas: he de deixar córrer el cinema de Jim Jarmusch, director altament sobrevalorat (des del meu punt de vista, clar està, perquè per a altres és Déu en persona), tot i que pugui tenir films memorables com Dead Man. En aquesta ocasió ens presenta un personatge tan misteriós com silenciós, que recorre Espanya per trobar quelcom que en un principi desconeixem. Quan portes deu minuts penses que aquesta és l'ocasió per retrobar-se, per fi, amb el cinema de Jarmusch. Però deixes passar quinze minuts més i comences a sospitar que mister indie te l'ha tornat a colar, i al cap de deu et preguntes per què no n'estàs veient una de David Lynch, que tindria iguals pretensions però com a mínim no estaries perdent el temps. Sort que amb quatre tocs de ratolí et pots petar l'última mitja hora i convertir-la en mig minut. Alguns diran que no la vaig saber interpretar, altres que no n'entenc el missatge. Només afegiré que sort que no la vaig veure al cine, allà no hi ha cap botó d'avançar. Espero no tornar a caure a la trampa J.J.. Nivell de satisfacció: 12%

Brick (Rian Johnson, 2005). Brick és una pel·lícula que ha aconseguit obrir-se pas en els altars de molts amants del cinema independent, per la qual cosa compta amb molts números per acabar sent considerada una peça de culte d'aquí poc temps (si no ho és ja). De motius no li'n falten, ja que és capaç de sorprendre primer per les formes, i segon per uns personatges que xoquen amb el concepte habitual de joves estudiants que se la juguen en el terreny de les drogues i les relacions amoroses. Per aquestos motius val la pena veure-la, encara que després el que se'ns està explicant s'enredi excessivament i acabi per perdre qualsevol tipus d'interès com em va passar a mi. I em va saber greu, m'hauria agradat disfrutar més. Nivell de satisfacció: 74%

M'alimenten la dislèxia

Aquesta setmana les estrenes es fan en dijous. No perquè les pel·lícules noves sigui tan bones que els cinemes no puguin esperar a mostrar-nos-les. Diria que és perquè demà és festiu en alguns llocs.

Jake Gyllenhaal (Donnie Darko) i Tobey Maguire (Spiderman 1, 2, 3 picaparet) són dos actors que durant molts anys he anat confonent, en part gràcies a la meva no diagnosticada dislèxia facial (?). Per això em fa gràcia veure que no només comparteixen pel·lícula, sinó que són germans al film Brothers. Us podria explicar perfectament tres quarts de la pel·lícula, no perquè l'hagi vista, sinó perquè el trailer que ens van passar al cine te l'explicaven absolutament tota. Per tant, no crec que pagui a qui m'ha xafat qualsevol tipus de sorpresa, tot i tenir un punt de partida més o menys amb possibilitats. Dirigeix Jim Sheridan, director de The Boxer, En el nombre del padre i Mi pie izquierdo entre altres. La llogaré al meu videoclub habitual.

Parlant de trailers, fa uns dies també vaig veure al cine el de Tensión sexual no resuelta (que s'estrena avui) juntament amb un altre que semblava de la mateixa pel·lícula, però no, eren films diferents. En cinc minuts lamentables (el que deurien durar els dos avanços) va quedar palès que els tòpics a vegades són realitats com un temple. Després hi haurà qui es queixi que la gent té molts prejudicis contra el cinema espanyol.

L'estrena que sembla destinada a endur-se bona part de la recaptació de la setmana és El libro de Eli, un altre film de clima (post?)apocalíptic. En aquesta ocasió, tenim a Denzel Washington lluitant per fer saber al món els seus coneixements, que poden permetre salvar la humanitat. No sé si volem que se'n surti o no, sincerament. En tot cas, m'ensumo punt de partida interessant desaprofitat, one more time. Em quedo amb dos crítiques destacades de la fitxa de la pel·lícula a filmaffinity:

"Travolta tuvo su 'Campo de batalla: la Tierra', Costner su 'Waterworld' y ahora Denzel Washington tiene su peli épica de ciencia ficción verdaderamente horrible, 'El libro de Eli'." (Colin Covert: Minneapolis Star Tribune)

"Es 'La carretera' con doble de argumento, cuatro veces más munición y la mitad de cerebro: y problablemente recaudará diez veces más (...) Puntuación: ** (sobre 4)" (Ty Burr: Boston Globe)

Doncs això, que si us agraden aquestes pel·lícules i encara no l'heu vist, opteu per The Road. Sinó, ja m'explicareu com se'n surt el Denzel Washington a l'hora de salvar-nos.

Els seguidors de John Woo tenen una cita obligada aquest cap de setmana amb Acantilado Rojo. Aquesta producció xinesa consta d'un muntatge original de gairebé 5 hores de durada que divideix l'obra en dos pel·lícules (1 i 2). Per la seva estrena en cinemes occidentals, s'ha optat per fer un altre muntatge que redueix el metratge a un sol film de dos hores i mitja. Pel que sembla, cine èpic en majúscules.

I ja per acabar, tenim dos estrenes més i una reestrena en tres dimensions. La primera estrena, Los niños de Timpelbach, producció francesa que ens explica la història d'uns pares que decideixen abandonar el poble on viuen deixant els seus fills sols, ja que aquestos són incapaços de respectar qualsevol tipus d'autoritat. I la segona, El mal ajeno, pel·lícula espanyola amb Eduardo Noriega de protagonista i que sembla un petit mix de diferents gèneres com són el dramàtic i el fantàstic. Pel que fa la pel·lícula que torna a les cartelleres en format 3D és, com ja heu vist, Toy Story 2. No calen presentacions. I aquest mateix any s'estrena la tercera part, per qui no n'estigués al cas.