Llops amb pell de corder a la cartellera

Cremem una setmana més d'estrenes estiuenques però sorprenentment no hi ha cap pel·lícula destinada al públic infantil. Bueno, La proposición vindria ser la proposta més infantil perquè ningú amb certa edat li faria gràcia una pel·lícula amb aquest títol i encara menys si la protagonista és Sandra Bullock, persona capaç de fer-te avorrir qualsevol film abans de veure'l. Però bueno, que es veu que també té un públic i legions de fans, que un dia quasi em degollen després de fer notar les seves pocs dots artístiques. De moment per l'únic que em serveix la pel·lícula és per seguir fent comparacions de portades de films que cohabiten a la cartellera:

En fi, parlem de cine. Gus Van Sant estrena una altra pel·lícula després que ens arribés Mi nombre es Harvey Milk per allà al gener. Paranoid Park, però, és anterior a aquella i arriba a les pantalles d'aquí amb un retard de només 21 mesos. Arribarà un dia que no podran estrenar una pel·lícula perquè el format en que ha estat feta ja haurà deixat d'existir.

Després de fer Borat, film que em va decepcionar enormement, Sacha Baron Cohen es posa l'uniforme de dissenyador de moda a Brüno per enfotre-se'n del món de les passarel·les. Suposo que els que van disfrutar amb les peripècies del reporter kazakh tenen possibilitats de fer-ho amb Brüno, però els que no ens costarà molt donar-li una oportunitat.

Més coses: V.O.S. és una pel·lícula basada en l'obra teatral homònima de Carol López que vaig tindre l'oportunitat de veure farà uns tres anys a Valls per motius laborals. Sincerament, no recordo si em va agradar o no, el que més recordo d'aquella funció és el bé que em va caure un dels actors protagonistes, Paul Berrondo, quan el vaig entrevistar. Precisament la pel·lícula compta amb els mateixos quatre actors de l'obra teatral. A la direcció, Cesc Gay, un d'aquells directors sobrevaloradíssims que facin el que facin comptarà amb la pràctica onanística desmesurada en honor seu d'una bona legió de cinèfils de postal.

Paintball és una pel·lícula espanyola i de terror, dos conceptes perillosos i més si ens venen la portada com si fos un videojoc. Veient el trailer fa temps em pensava que es tractava d'una paròdia del gènere, però veig que no, que la cosa va en sèrio. Jo ja us deixo que l'aneu a veure per mi.

I queden per comentar dos pel·lícules de tall ben diferent. Per una banda tenim Un novio para mi mujer, una d'aquelles comèdies argentines que fa uns anys hauria protagonitzat sens dubte un Ricardo Darín que ja no es deixa veure tant per la gran pantalla (o això em sembla a mi). L'altra pel·lícula és una d'aquelles que et fan agafar son a l'instant de veure el cartell, el títol, la sinopsi i qualsevol cosa que se li pugui associar: Más allá de la duda. Au, a dormir!

Les vuit cares de la crua suavitat marciana

Com deia fa uns dies, el cantant de The Mars Volta, Cedric Bixler Zavala, anunciava que el nou disc de la banda decebria al públic fidel i en captaria de nou. A més, també s'havia dit insistentment que Octahedron (2009) representava la visió que té el grup de la música acústica. Un cop escoltat unes quantes (moltes) vegades i quan ja fa dies que està a la venda, ens disposem a comentar-lo.

Menys revolucions / Si amb l'anterior disc, The Bedlam in Goliath (2008), van crear una autèntica bomba d'adrenalina que et calava des del primer segon de la primera cançó, amb Octahedron ens trobem uns The Mars Volta en versió pausada (tot i que també trobo que més crua). Sincerament, m'esperava que haguéssin donat un gir al concepte de música tranquil·la i al concepte de cançons acústiques. Potser era esperar molt, però tenint en compte que ja ens havien revolucionat el panorama musical amb el seu neixement, per què no fer-ho un segon cop?

Simplificació / El recarregament musical d'anteriors obres deixa pas aquí al gran protagonista del disc: la veu del Cedric, que ens ofereix una varietat de registres que són el tresor més gran d'Octahedron. Com a acompanyament, els recursos mínims. En aquest disc Omar Rodriguez Lopez i Cedric (els dos són l'essència del grup) han reduït la banda aparcant temporalment molts dels instruments de vent i percussió que sempre els acompanyaven i que donaven com a resultat un so barroc.

Nou públic / A diferència del que deia Cedric en les declaracions que hem comentat al principi, no crec que el disc atregui gaire públic nou. Això segueix sent Mars Volta, i segueix sent difícil de digerir si no hi estàs acostumat. Les cançons demanen paciència i diverses escoltes. Segurament és més cert el que va dir de que decebria al públic fidel. Pocs dies després que ja es pogués escoltar Octahedron per internet, vaig poder llegir unes quantes crítiques poc favorables al disc. Si bé és cert que a mesura que passa el temps sembla que la gent el va païnt i va descobrint les excel·lències d'aquesta obra.

Jo, com a públic fidel de la banda, he de dir que no m'han decebut, més que res perquè m'encanta que els grups que segueixo no es conformin a fer un disc igual a l'anterior. Cal que evolucionin, que arrisquin, que provin amb coses noves sempre dins una lògica i sempre dins de lo que els surti de dins (valgui la redundància introspectiva). I sempre que es mantingui la garantia de qualitat, clar. I aquí de qualitat n'hi ha.

Fetes aquestes consideracion inicials, passem a repassar el disc en si. Aquestes són les vuit cançons, les vuit cares d'aquest Octahedron:

1. Since We've Been Wrong. Cançó molt tranquil·la per començar el disc i per deixar clar que han baixat les revolucions. Recorda fins i tot a Televators, tot i que sona molt més previsible inclosa la pujada d'energia final amb l'entrada de la bateria. En una escoltada ràpida del disc segurament seria candidata a ser obviada, i més encara tenint en compte que tarda un minut i mig a començar, cosa que fa ràbia (sí, encara que hi hagi una nota que faci no sé quina cosa). És el single nord-americà i ja té videoclip (ja aniria sent hora que algú els faci videoclips a la seva alçada). Sense ser una mala cançó és de les menys interessants.

2. Teflon. Les coses es posen interessants. Teflon és un dels temes que he marcat com a favorits durant les primeres escoltes. Manté una intensitat constant amb el Cedric experimentant diferents registres. Trobo que és un tema que pot arribar a cansar, però un cop li dones una mica de descans torna a sonar poderosa.

3. Halo of Nembutals. Inici tranquil altre cop i protagonisme absolut per la fantàstica veu del Cedric. N'hi ha que diuen que més que cantar interpreta. Al principi no estava segur d'aquesta afirmació, però amb el temps me n'estic adonant que tenia bastanta raó qui ho va dir. En quant a agradar-me, l'equipararia a Teflon.

4. With Twilight As My Guide. Una d'aquelles cançons perilloses, ultralenta i amb tot el pes per a un Cedric que arrisca al màxim amb un in my heaaaaaaaart que serà recordat durant temps i que el farà patir en directe (si és que la canten). Gairebé vuit minuts de sentiment melancòlic, de suavitat, i de totes aquelles sensacions que us provoqui un tema cantat gairebé a cau d'orella però que aconsegueix ni fer-se pesat ni semblar una estúpida balada de tipos duros.

5. Cotopaxi. Sembla una cançó descartada de l'anterior album, ja que té una força i energia que desentonen en un disc així, tot i que el contrast que produeix amb With Twhilight As My Guide és fins i tot agradable. Li trobaria paral·lelismes amb el single de l'anterior disc: Wax Simulacra, ja que dura poc (3:38 per un tema de Mars Volta és una autèntica misèria) i és assequible per al gran públic (aquesta sí, més que no pas la resta del disc). Tot i que per ser del grup que és pugui semblar poca cosa, a mi m'agrada i als que amb Octahedron s'han endut una decepció els fa mantenir esperances de que la potència tornarà en futurs treballs.

6. Desperate Graves. Ara per ara és la cançó que més m'agrada del disc. Em sembla tot un temazo, ja des del mateix moment en què el Cedric comença a cantar d'una manera tan... tan... delicada? El millor de tot és quan després de tres minuts la cançó vessa per totes bandes com un got que s'omple d'aigua. Potser musicalment el moment aquest no és gran cosa, però a mi m'encanta.

7. Copernicus. Les dos últimes cançons són les més prescindibles del disc. Si s'hagués acabat amb Desperate Graves haguéssim tingut un resultat global molt més compacte, però clar, sis temes haurien semblat poc també. Copernicus torna al camí de la tranquil·litat, a estones xiuxiuejant i a estones amb embolcall electrònic que sembla que t'hagi de sortir el Thom Yorke d'alguna banda. És llarga i s'arriba a fer llarga.

8. Luciforms. L'última cançó passa desaparcebuda la meitat de cops que escolto el disc. Té moments puntuals que m'agraden i al final guanya amb intensitat. Tinc l'esperança que amb el temps em vagi entrant millor i que hi acabi descobrint alguna cosa més del que li he vist fins ara.

I ja per anar acabant, algunes coses que han anat canviant en la discografia de The Mars Volta i que en aquest nou disc s'accentuen:

Lletres críptiques / Hem passat d'unes lletres on necessitaves ajuda de fòrums de fans de la banda amb molt de temps lliure per interpretar-les, a lletres molt més entenedores i que fins i tot pots cantar amb poques escoltes. Però suposo que el salt a la simplicitat també significa més senzillesa en les lletres, cosa que no significa ni molt menys que siguin millors o pitjors. Simplement, són diferents perquè no es poden comparar amb els jeroglífics dels dos primers discos.

Durada i pauses / 50 minuts per un disc de Mars Volta és poc, però no ho trobo malament. És més, he dit fa unes línies que no m'hagués importat que Octahedron hagués tingut dos cançons menys que l'haguéssin deixat en 35. A banda de que penso que millor un disc bo que se't faci curt que un de normal que se't faci llarg. Pel que fa a les pauses entre cançons, també sembla que hagin anat perdent la dèrie d'enllaçar temes un darrera l'altre. Si bé sí que hi han connexions, algunes més clares que altres, les cançons semblen més independents les unes de les altres en aquest nou disc.

Castellà / Ja no ho van fer a The Bedlam in Goliath i sembla que ho tenen bastant aparcat. Em refereixo a les paraules, frases i estrofes que cantaven en castellà en les cançons dels dos primers LP. No és per cap motiu lingüístic, sinó perquè simplement feia gràcia entendre'ls de tant en tant i perquè hi havia cançons en què clavaven els canvis d'idioma d'una manera molt potent.

I ja paro. Volia comentar més aspectes segur però el senyor blogger ja m'està trucant dient-me que no peti l'espai cibernètic, així que ho deixarem aquí dient altre cop que el balanç és positiu, tot i que diferent al que m'esperava. I que ja hi han ganes de més, la gana no s'acaba.

Ara sí, per acabar, dos anàlisis del disc amb molt més contingut tècnic i més coneixement de l'àmbit musical que el qui escriu aquestes línies:
Crítica a Furia contra la máquina
Crítica a Pezones de Venus

Aquí ningú vol ketchup

La gent que respirava perquè per fi havia acabat la lliga i resta de competicions futboleres no sé perquè ho feien, ja que la cosa encara està més pesada ara, amb l'única diferència que ens matxaquen amb notícies tan trascendentals com la presentació d'una persona valorada en dos ronyons i part d'un altre d'una altra persona davant de desenes de milers de borregos, mentre els borregos de l'equip rival no paren de criticar-los. Com a mínim quan hi ha la pilota en joc hi ha una base sobre la que parlar encara que el forofisme ho eclipsi tot, com sempre.

La veritat és que després de dir això m'agradaria oferir-vos un interessant article cultural sobre les novetats que ens preparen els directors de cine més interessants del moment o bona música per escoltar mentre patim calor. Però sincerament avui me fot mandra, tot i que jo sigui el primer interessat en aquestos temes; i a més m'he trobat uns links que em solucionen la feina d'un post. I sí, és futbol, i si voleu és també d'actualitat quan la pilota no està en joc perquè es tracta d'equipacions, que sempre són notícia quan les canvien any rere any i que a molts encara els deu semblar més estúpid que els desquicis pels fitxatges.

Però collons, no em direu que samarretes com la d'aquí dalt no refresquen un dia de ple estiu? No em direu que no alegren la vista i aixquen l'ànim. Doncs si cliqueu als següents links de la pàgina Bleacher Report en tindreu gairebé una quarentena (que no quarantena) de models, a quin més esperpèntic:

Vint de les pitjors samarretes de futbol del món 1
Vint de les pitjors samarretes de futbol del món 2

D'entre totes, la que més recordo (a banda de ManU, Chelsea i algunes mítiques) pel seu caràcter imborrable és la de l'Athletic de la copa de la UEFA, una samarreta que mai va arribar a estrenar:

Guggenheim i samarreta ketchup haurien estat massa per Bilbo: només en podia quedar un.

L'estiu de les tortugues

Amb Octahedron de The Mars Volta ja al mercat (i amb el seu corresponent post que tots esteu esperant encara pendent), un altre dels meus grups predilectes màxims (dels tres o quatre que dec tindre), treu nou disc al setembre. Parlo de Berri Txarrak.

Aquesta imatge d'aquí dalt diuen que pot ser la portada d'aquest nou treball que encara no té títol però sí cançó d'avanç. Es tracta de Dortoken Mendean (Al segle de les tortuges), i no ha tardat gens en crear controvèrsia entre els seguidors del grup. Aquest primer tast del seu sisè llarga durada em va començar recordant al seu segon disc, Ikasten (1997), i s'ha de dir que amb les dos primeres escoltes em va semblar un pèl insipid:

Escolta Dortoken Mendean ja!

A mesura, però, que ha anat sonant al Winamp, m'ha anat cridant l'atenció el regust desèrtic del tema, qui sap si inspirat en part per alguna obra dels mítics Kyuss, cosa que m'encanta. A d'altres els ha sonat bastant a Rage Against The Machine. Tot aquest so que ens remunta a la dècada dels 90 no és casualitat, ja que Berri Txarrak ha gravat el disc tal i com es feia abans, donant com a resultat un so lo-fi molt més cru i analògic. A més, tots els instruments s'han gravat a la vegada.

Ni falta fa que digui que a l'illa esperem amb ànsies el setembre per poder sentir la resta de material d'aquest nou treball d'aquest trio de Lekunberri (que estrenen baixista), que ja fa quatre anys que ens tenen en sequera (exceptuant l'obra mestra en forma de DVD documental que es van treure de la màniga el 2007). I més veient com han sabut sorprendre altre cop desviant-se del camí que semblava més fàcil, que era el de repetir fórmula triomfant.

Quan hagin tret el nou disc seguirem arribant a més conclusions i resolent més incògnites, com la de si es notarà molt o no el fitxatge de la banda per la multinacional Roadrunner. Però com que fer l'anàlisi ara seria massa precipitat, ens esperem al setembre mentre fem sonar Dortoken Mendean de tant en tant mentre intentem superar la xafogor. Totalment desèrtic.

Del Camp al portal

El periodisme de paper les passa putes, i no precisament des que va començar l'actual crisi, sinó des de fa bastant més. Per contra, les ànsies d'alguns periodistes per fer la seva feina i l'auge d'un format aparentment molt més econòmic fa que vagin florint mitjans digitals arreu, cosa que inclou l'àmbit de casa nostra (expressió que sempre m'ha fet certa ràbia).

Aquest dilluns ha nascut delCamp.cat, que com és fàcil de deduir pel seu nom cobrirà l'actualitat del Camp de Tarragona. Encara no he tingut massa temps per investigar el portal, tot i que segurament entrarà en la ronda diària de webs informatives que es repassen a l'illa. Pel que veig, exploten bastant el vessant participatiu dels lectors (com no podia ser d'altra manera) i el format web em recorda bastant al de reusdigital.cat, tot i que té una pàgina de portada molt farcida. Veurem com segueix la vida d'aquest nou mitjà que tot just suma el seu primer dia de vida.

Ànims, que sigui lleu, endavant amb el projecte,... escolliu valtros mateixos la salutació final al nou mitjà.

Stephen Hawking i els superhumans

L'altre dia estava llegint una entrevista que li feien al científic Stephen Hawking al Magazine de La Vanguardia, i de la qual us en posem alguns fragments interessants i futuristes, a la vegada que qui sap si profètics:

Usted declaró una vez que ya no se estaba a tiempo de que la evolución haga más inteligentes a las personas y que era mejor autodiseñarse. ¿Está hablando de crear una superraza en el laboratorio? Suena inquietante...
Una vez leído el libro de la vida en el proyecto del genoma humano, se empezarán a introducir correcciones en el ser humano. No lo dude. Estoy convencido de que durante los próximos cien años se descubrirá cómo modificar tanto la inteligencia como instintos negativos, como la agresividad. Los gobiernos, claro, promulgarán leyes contra la ingeniería genética con humanos. Pero el mundo es muy grande y, en algún remoto lugar, alguien no será capaz de resistir la tentación de mejorar características humanas como el tamaño de la memoria, la resistencia a enfermedades o la duración de la vida. Una vez que aparezcan tales superhumanos, cada vez habrá más y surgirán conflictos políticos muy graves porque estos superhombres convivirán con los humanos no mejorados, que serán incapaces de competir con ellos. ¿Qué les pasará a esos humanos que serán como nosotros? Presumiblemente morirán o se convertirán en irrelevantes. En su lugar habrá una raza de seres autodiseñados que se mejorarán a sí mismos a ritmos cada vez mayores.

I ara, una resposta al més pur estil Faraday (el científic de la sèrie LOST):

¿Se podrá viajar en el tiempo?
Dado que el tiempo es relativo, y transcurre más rápidamente en ciertas circunstancias, sabemos que es posible viajar al futuro, por ejemplo, enviando muy muy lejos una nave espacial, acelerándola hasta la velocidad de la luz, lo que haría que para sus tripulantes hubiera pasado menos tiempo que en la Tierra, con lo que, al volver a nuestro planeta, habrían viajado al futuro. ¿Al pasado? Si se pudiera volver a 1475, cuando nació Alonso de Fonseca, el padre de la Universidad de Santiago, solamente se podría observar su nacimiento, pero no se podría cambiar la historia. Se puede entender lo que pasó, pero no se puede volver y evitar, por ejemplo, que Fonseca nazca.

Finalment, una profecia que fa temps que la va dient i sempre li publiquen com a titular:

Pero ¿no es posible salvarse sin salir de la Tierra?
El futuro de la raza humana, a largo plazo, será en el espacio. Es ya muy difícil evitar un desastre en el planeta Tierra en los próximos cien años, no le digo ya en los próximos mil o un millón de años. Los humanos no deberíamos poner todos los huevos en la misma cesta, en el mismo planeta. Esperemos poder evitar que la cesta se caiga antes de haber esparcido la carga, que somos nosotros. En el pasado, los descubrimientos científicos supusieron ventajas para nuestra supervivencia. Pero hoy puede suceder lo contrario: que nuestros descubrimientos científicos nos destruyan a todos.

Mari, per què hi tornes si ja en vas sortir escaldada?

Que la calor t'ofegui és sinònim que a la cartellera hi van arribant pel·lícules com Ice Age 3: El origen de los dinosaurios, que amb la previsió de que arrasarà en taquilla ja es va estrenar ahir dijous. La primera part no em va agradar, la segona espero no haver de veure-la i la tercera doncs ja us imagineu. Suposo que no quedarà en trilogia la cosa, total... d'excuses per continuar una saga sempre se'n poden trobar i el molt públic que tenen segur que seguirà responent.

Parlant de seqüeles, seguim amb exemples d'originalitat i de risc: un remake, en aquest cas d'una pel·lícula dels anys 70: La última casa a la izquierda, que en aquella ocasió la va dirigir un tio que em cau fatal però que és considerat un mestre del gènere. Mestre d'un gènere carregat de pelis que sovint provoquen el sentiment oposat al desitjat: Wes Craven. Vaig llegir que ell havia intervingut en aquesta revisió (tot i que no la dirigeix). Però bueno, lo més probable és que s'hagin limitat a inflar de silicona a les protagonistes i endavant.

Pagafantas és una d'aquelles comèdies que han nascut per ser estrenades a l'estiu. Amb gent del programa de la televisió basca Vaya Semanita i algun que altre membre chanante implicats, aquesta comèdia es va endur el premi al millor guió novell el passat festival de Màlaga. Tot i aquestes bones credencials, a mi no m'acaba de transmetre bones sensacions:

I avui deixem les rareses pel final. Despedidas és una pel·lícula japonesa sobre un violoncelista que comença a treballar en una empresa que es dedica a preparar cadàvers pel seu entrenament (diria que no és la mateixa empresa que A dos metros bajo tierra). Es va endur l'Oscar al millor film de parla no anglesa. L'altra estrena d'extraradi és Delta, producció entre Alemanya i Hongria sobre un home solitari que coneix una germana que no sabia que tenia.

Jeff Goldblum accepta la seva mort i afirma que es trobarà a faltar

Emmig de tot l'enrenou per la mort de Michael Jackson, que a la vegada coincidia amb la mort -no tan mediàtica- de Farrah Fawcett, també apareixia per internet (via Twitter) la notícia de que l'actor Jeff Goldblum havia tingut un accident durant un rodatge a Nova Zelanda i hi havia deixat la vida.

Veiem a continuació un programa de teleivisió (suposo que nord-americà) on, arran de la notícia de la mort de l'actor, l'entrevisten al plató per veure si és veritat o no. Goldblum finalment acaba acceptant la seva mort i admet que es trobarà a faltar:

Ah, Harrison Ford també va estar entre la llista de possibles celebritats difuntes el mateix dia, el ja potencialment fatídic 25-J.

Tiersensorpresa

Aquest matí m'he despertat sabent que a la nit no faria res especial. Però coses de la vida, algú m'ha temptat per anar al concert d'aquesta nit de Yann Tiersen i ja que últimament el tema concerts el porto deficientment he decidit acceptar. No sóc gaire coneixedor de Tiersen, lo suficient per saber que porta uns quants anys per aquest món tocant música més enllà de la reiterada banda sonora d'Amelie, però mai m'he sentit atret per investigar la seva obra.

Un dels alicients per dir que sí a la proposta d'anar al concert era que el músic bretó venia amb banda rockera, guitarrera, i que els acordions ni els ensumaríem, i així ha estat. Dos guitarres, un baix, bateria, teclats i a estones violí. Parts instrumentals carregades de post-rock a estones delirant que deu haver sorprès a més d'un, a mi el primer i de manera més que positiva. Els moments d'intensitat musical, això sí, contrastaven amb els escassos moments en què Tiersen cantava amb un acompanyament molt més calmat.

Veient com ha anat la cosa m'atreviria a classificar quin tipos de sensacions deu haver viscut la gent al finalitzar el concert:

• Els que anavem a provar amb incertesa i ens hem endut una molt bona sorpresa, amb música intensa i a estones fins i tot desmesurada en intensitat (en el bon sentit).
• Els que esperaven Amelie i acordions i que deuen haver flipat en colors. Us asseguro que he vist algú entre el públic que conec i que mai haurà sentit un parell de guitarres a la vegada i que deu haver al·lucinat al veure que existeix música així.
• Els coneixedors de l'obra de Tiersen, que deuen haver marxat satisfets però no sorpresos, perquè ja esperaven una cosa així.

Per cert, el so de la Noovo molt bé, haurien de fer més concerts allà, ja siguin de talla internacional o de gent més propera. Ara només falta voluntariosos que promoguin actuacions en directe en aquest espai.

P.D.: Tiro de Google Imatges ja que la càmera ha decidit no acompanyar-me aquesta nit.

6,25

Ja feia dies que no hi havien comentaris de pel·lícules, però entre una cosa i l'altra ha costat molt reunir cinc pel·lícules per comentar. Tant temps que fins i tot he oblidat algunes argumentacions que tenia pensades per alguns films. La veritat, però, és que podria escriure els comentaris d'aquest pack de 5 amb una plantilla, ja que totes les he vist per les bones crítiques quan es van estrenar, la majoria tenen un punt de partida prometedor i amb moltes possibilitats, però totes acaben o bé decebent o bé avorrint o bé totes dos coses a la vegada.

La leyenda del DJ Frankie Wilde (It's All Gone Pete Tong) (Michael Dowse, 2004) Fals biopic d'un DJ famós que es va quedant sord i, per tant, veu com la seva exitosa carrera corre perill. Auge, declivi i recuperació d'un mite que en realitat no existeix encara que ens trufin la pel·lícula amb entrevistes a personalitats del món dels punxadiscos discotequeros de la nit d'Eivissa (o Ibiza per ser més discotequeros i de la nit). L'inici és molt fluix, amb un ritme frenètic que atabala més que atrapa. Per sort a mesura que avança el metratge anem obtenint moments curiosos a la vegada que distrets. Però tampoc és cap cosa de l'altre món, simplement per passar una estona, que ja és molt en una pel·lícula que té tota la pinta d'estar finançada per les discoteques de la zona. .5,5/10

El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford (Andrew Domink, 2007). Esplèndia fotografia per una pel·lícula d'un metratge excessiu en relació amb el que explica. Dos hores i mitja per una història que no em va interessar el més mínim donen com a resultat una eternitat, i les bones maneres i les altíssimes esperances queden totalment diluïdes. M'hauria encantat que m'hagués atrapat, que els personatges m'haguéssin colpit (o com a mínim que hagués empatitzat amb algun d'ells) i que, per fi, el western m'hagués donat una lliçó magistral, però ja veig que hauré de seguir buscant. 4,5/10

Still Walking (Hirokazu Koreeda, 2008). Després de Nadie Sabe (comentada aquí) tenia les meves expectatives disparades davant el nou film de Koreeda que, a més, havia obtingut crítiques que la deixaven de magistral cap amunt. Però no. Un bon punt de partida i part dels personatges amb molt de suc es van desfigurant a mesura que el ritme els va moldejant sense arribar a definir cap forma clara. Si el ritme de Nadie Sabe era la seva gran arma (juntament amb les interpretacions infantils), en aquesta ocasió Koreeda es passa de frenada i desaprofita l'ocasió d'haver-nos deixat una història petita però encantadora pel record. Tot i així, s'ha de seguir investigant la filmografia d'aquest realitzador oriental. 7,25/10

Los mundos de Coraline (Henry Selick, 2009). Un altre film que ha aconseguit molt bones crítiques en la seva estrena ara fa unes setmanes. Un cop més, començament captivador amb una personatge principal, Coraline, d'un caràcter corrosiu d'allò més interessant. El punt de partida, amb unes possibilitats macabres considerables, es va emblanquint fins a desembocar en un mar de previsibilitat que acaba per decebre. 7/10

Frozen River (Courtney Hunt, 2008). Frozen River és el típic thriller de tall independent amb aires dels 90 i de context gèlid i blanquinós (que tant recorda a Fargo), que apunta maneres però que certs desenvolupaments autènticament patilleros i inverossímils el deixen apartat del grup de pel·lícules que es poden considerar com a memorables, i que possibilement quedarà en l'oblit remot en ben poc temps. Això sí, cal estar atents a la pròxima obra de Courtney Hunt per veure si després d'aquest debut puleix defectes o si, per contra, segueix en els thrillers indies de segona fila. El cinema d'esperit purament independent necessita d'aire encara més fresc per poder remuntar el vol perdut. 7/10