L'(antiga) illa dels monstres

L'illa dels monstres ressucita i es trasllada

2010-12-28T14:48:00.001+01:00

Després d'uns mesos d'inactivitat, l'Illa dels monstres es trasllada. Ara en FullHD-3D:

http://illadelsmonstres.wordpress.com

Apunteu-vos la nova adreça i actualitzeu-la als vostres blogrolls.

També la podeu seguir via Facebook:

Dia zero de la nova era

2010-05-24T21:08:00.007+02:00

Estic immensament saturat de Lost. Després de veure el capítol a Cuatro amb els subtítols que viatgen en el temps i els talls taquicàrdics, de la posterior tertúlia a la mateixa cadena que farà història per lo patètica que ha estat, del seguiment de la jornada a Twitter, dels comentaris i teories de gent traient foc pels queixals i insultant-se entre si als fòrums, dels posts quilomètrics de gent vomitant tot el que li ha passat pel cap, de l'estona que li han dedicat a RAC1, del munt d'explicacions a amics i familiars sobre què m'ha semblat el capítol i de la tertúlia radiofònica de tarda, puc dir que com intenti escriure alguna cosa més sobre l'últim episodi de Lost puc acabar al Pere Mata. D'aquí que no escrigui res més enllà de quatre consideracions (no les prengueu com l'anàlisi definitiu, sinó com un simple recull d'apunts mentals, d'aquí 5 minuts posaria unes altres cose):

AL TANTO, SPOILERS SI NO HAS VIST L'ÚLTIM CAPÍTOL DE LOST!

Està clar: els espectadors volíem respostes, i els guionistes han volgut explicar un desenllaç de la trama. Durant tota l'última temporada, espectadors i guionistes hem estat buscant coses diferents. D'aquí la decepció.
Hi han dubtes sense resoldre que poden trobar resposta si pensem una mica.
Hi han altres dubtes que realment han quedat totalment ignorats: el tema de les infeccions? finalment quin paper ha tingut la inútil de la Claire? tot el tema de les dones que no poden tenir fills? per què no es podien matar Ben i Widmore entre ells?
El capítol final no ha estat tan dolent com la gent el pinta. Passa que no hem vibrat com ens hauria d'haver fet vibrar l'últim capítol d'una gran sèrie com ha estat Lost. Simplement, ha estat al nivell de la sisena temporada.
Simplificar la sèrie dient que "estaven tots morts des del principi" equival a no haver entès res de res, a banda que no fa gens de justícia a la sèrie reduir-ho tot a una frase gens encertada.
Em fan gràcia els oportunistes que diuen "jo ja deia que després de la primera temporada la sèrie havia perdut tot el seu encant i no tenia cap tipus de rumb ni de sentit". Lo bo és que igualment s'han aixecat a les sis tot i que la sèrie portava, segons ells, cinc anys sense encant ni emoció. Però és el que està de moda, dir que no n'hi havia per tant amb Lost.
Jack, un home de ciència convençut, acaba convertit en un home de fe. Uneix-te tu també a nosaltres i caminem plegats cap a la llum. M'ha molestat la connotació tan religiosa de la conclusió final, més que res perquè el seu lloc de trobada "espiritual" ha estat una església. Podrien haver buscat un lloc igualment místic però més neutre, i potser la conclusió no m'hagués molestat tant. I sí, ja havia notat el tema religiós fa molt de temps, però avui m'ha semblat massa explícit.
Si faig balanç, el capítol final és tan criticable com defensable. Així que de moment empat in my mind. Com a mínim per avui.
Mai podré agrair prou els grans moments que m'ha fet viure la sèrie. Pell de gallina en recordar segons quins moments.

P.D.: Senyors de Cuatro, no és un perro. És Vincent.

This is the end

2010-05-23T11:16:00.009+02:00

S'han acabat els comptes enrere, el baixar-se el capítol només llevar-nos, les preguntes de si ja has vist l'últim, els debats als fòrums, el plantejament de preguntes que a saber si acabaran obtenint resposta, les teories recaragolades i esperar (im)pacientment mig any per la pròxima dosi. També s'haurà acabat (o no) seguir donant per sac a la gent que no segueix aquest mateix ritual, i que últimament s'estan començant a manifestar de manera reaccionària. Tot això ha arribat ja al seu final, perquè hi han i hauran moltes sèries amb millor guió, amb millors actors, amb millors efectes especials, amb un millor final, però costarà molt que n'aparegui una de tan addictiva que sotmeti els seus seguidors a tots els processos cerimonials descrits abans.

Efectivament, queden poques hores perquè Lost acabi. I amb el seu punt i final, direm adéu a un ritual que per alguns ha durat sis anys, per d'altres com jo quatre, i per uns quants més tan sols uns mesos. This is the end. Demà quan passin pocs minuts de les 8 del matí potser estarem al·lucinant, o potser estarem carregant les armes per anar a la busca i captura de Damon Lindelof i Carlton Cuse. Potser ens enxufarem l'1x01 i no pararem fins el 6x18, o potser rebentarem contra el terra qualsevol DVD que atesori un capítol de Lost clamant al cel que hem estat estafats.

Sigui com sigui, estem a poques hores perquè acabi una sèrie que, l'hagis vist o no, ha marcat un abans, un durant i un després en la televisió en general i en el món de les sèries en particular. Per això mereix un post que segurament s'haurà repetit en milers, milions, de blogs. El time to get lost ha arribat de veritat.

Prince of Ms-DOS

2010-05-21T07:50:00.001+02:00

Si hi ha un videojoc que m'he petat una i altra vegada, dia darrera dia, aquest és el Prince of Persia:

Em venia instal·lat en el primer ordinador que vaig tenir, un 486 66Mhz, 600Mb de disc dur i 4 o 8Mb de RAM, i la facilitat per arribar a complir l'objectiu final em va fer creure que el món dels videojocs era per a mi. Res més lluny de la realitat, ja que amb el temps no he tingut cap tipus de paciència per petar-me cap altre videojoc que jo recordi. Però aquells FX sonors, aquella manera de lluitar espasa contra espasa i aquella musiqueta formen part de la meva vida i també de la de molts altres prínceps perses en potència:

Tot aquest revival és obligat perquè avui s'estrena Prince of Persia: Las arenas del tiempo, adaptació del videojoc dirigida per Mike Newell, un veterà en això del cinema d'entreteniment. La meva afició pel joc anys enrera no fa que tingui ganes de veure'n la pel·lícula. Ni fu ni fa. De fet, no he jugat mai a cap versió posterior de la que heu vist al vídeo de YouTube. Si Jake Gyllenhaal portés una espasa consistent en una línia blanca de 2 px, potser encara m'animaria...

La resta d'estrenes la conformen produccions allunyades del cinema nord-americà (excepte Directo a la fama, que promet menys que un futbolista en una biblioteca). Per una banda, les italianes Yo soy el amor i Baarìa, aquesta última dirigida per Giuseppe Tornatore. I per altra, la francesa El pastel de boda, la iraniana A propósito de Elly i la sueca Aurora boreal, basada en una novel·la d'aquestes escandinaves que estan tan de moda.

Ruta decibèlica a la capital

2010-05-13T10:31:00.001+02:00

Si durant aquests dies heu de posar els peus a Barcelona i teniu ganes de música en directe, esteu d'enhorabona. Bueno, sempre estareu d'enhorabona a Barcelona en aquest sentit, però aquesta setmana hi han algunes coses prou especials, d'entre les quals destaquem tres concerts. Començarem tranquil·lament atents a l'execució musical amb una cervesa a la mà i acabarem probablement per terra. Atents:

Dijous 13, 22:00

Sala Sidecar

LES AUS + LE PETIT RAMON + Dj Gonzo

8€

De Le Petit Ramon ja us n'he parlat més d'un cop en aquest bloq. Ja de per sí és un bon al·licient per pagar una entrada, però si a sobre hi sumem la presència de Les Aus, un grup capaç de cascar-se un disc tan interessant com Haranna Hanne, el concert passa a ser de consum obligat si ens trobem a Barcelona o si hi tenim un desplaçament assequible. El concert forma part del Festival de Rock, que dissabte comptarà amb les actuacions dels Surfing Sirles (sembla que el seu disc de debut està sorprenent) i Mondo Fumatore (també toquen a Tarragona aquest dissabte i a Montblanc el diumenge).

Divendres 14, 20:30

Sala Apolo

BERRI TXARRAK + Eina

15€/18€

Cada concert de presentació que fa Berri Txarrak a Barcelona es converteix en històric. El del Libre© (2003) ho va ser perquè va representar el salt de tocar davant de quinze persones a reunir prou gent com per omplir la segona sala de Razzmatazz. I el del Jaio.Musika.Hil (2005) perquè van fregar un nivell estratosfèric en una sala Apolo plena a vessar. Demà divendres, vuit mesos després que Payola [comentari aquí] comencés a sonar als nostres ordinadors, cotxes i reproductors portàtils, els navarresos tornaran a enfilar l'escenari de l'Apolo per presentar-nos en directe les cançons d'aquest nou treball. Només de pensar-ho ja se'm fot la pell de gallina, i més pensant que, com a cirereta d'un pastís ja de per si màxim, pot caure una versió de Kyuss. Perfecte per a l'estil més desèrtic de l'últim disc, encara que BTX no necessitin de versions per elaborar un concert més sòlid que els ciments que demà aguantaran la sala barcelonina. Més info.

Dissabte 15

Sala Razzmatazz

THE ADICTS + THE EXPLOITED + DISTORSIÓN + VÓMITO

22€/25 €

I ja per si voleu acabar de rematar la jugada de la manera més destroyer (tot i que també de la manera més cara), us podeu passar per Razzmatazz, on segurament hi trobareu algunes crestes canoses (les que hagin aguantat el pas dels anys) per veure un poker de clàssics entre clàssics del punk. L'espectacle resultant és d'allò més imprevisible. Més info.

I si us quedeu per Reus, ja sabeu: agafeu el monocicle, el diccionari francès-català i a malabarejar entre les masses al festival Trapezi.

origen foto Les Aus

El cometa Hood torna

2010-05-12T11:10:00.007+02:00

Ja està aquí el post d'estrenes d'aquesta setmana, però no cal que doneu gaires salts d'alegria. La llista és més aviat fluixa.

Com si del cometa Halley es tractés, cada cert temps cau a les cartelleres una pel·lícula de Robin Hood. Aquesta setmana, arriba la versió rodada per Ridley Scott, amb el seu actor de confiança Russel Crowe encarnant el lladre heroi. Personalment, és una pel·lícula que em fa mandra, però de ben segur que ja tindrà una legió de seguidors fins i tot abans de la seva estrena, que, per cert, s'avança a demà dijous.

La resta d'estrenes arriben, com és habitual, en divendres. Per una banda, els fans de la sobrevalorada Napoleon Dynamite tenen una cita obligada amb la nova pel·lícula del seu director, Jared Hess: Gentleman Broncos. Tot comença en una convenció d'escriptors de ciència-ficció, on un adolescent coneix com se les gasten alguns novel·listes famosos quan un d'ells li roba la història que havia escrit per un concurs.

El director de Salvador, Manuel Huerga, estrena un documental sobre la vivència de l'astronauta Miguel López-Alegría a l'Estació Espacial Internacional: Son & Moon. La pel·lícula es nodreix d'imatges gravades pel propi protagonista durant els set mesos que va estar compartint espai (exterior) amb un altre astronauta, en aquest cas d'origen rus, i ens explica com va intentar mantenir el contacte amb el seu fill de set anys durant tot el temps que va estar a centenars de kilòmetres de la Terra.

Altres estrenes de la setmana: Siempre hay tiempo, Reykjavic-Rotterdam (thriller islandès centrat en àmbits contrabandistes), Two Lovers (història d'indecisió amorosa amb Joaquin Phoenix), Canino (producció grega premiada a Cannes l'any passat) i Rosa y negro (comèdia francesa que desitjareu evitar si en mireu el trailer).

Glòria i fracàs en l'ascensió als escenaris

2010-05-11T08:00:00.007+02:00

Els concerts són activitats socioculturals dignes d'un estudi psicològic ampli i rigorós. S'hi poden veure pautes de comportament que omplirien moltes pàgines d'anàlisi científic, i també servirien per alimentar uns quants blogs a base de posts a punta pala. D'entre totes aquestes actituds, n'hi ha una d'habitual que es produeix quan la gent deixa enrere el seny per treure l'ésser foll que tots portem dins: la invasió d'escenari.

Si fos músic, no sé com em prendria que el tio més notes de la sala decidís ser més protagonista que el meu grup i m'envaís l'espai de treball, que a la vegada també és el d'expressió artística. Si el concert té lloc en una sala o recinte superior, és molt probable que l'espontani acabi amablement retirat per un forçut agent de seguretat. En concerts més underground, probablement tingui l'oportunitat d'agafar el micro i intentar cantar quatre estrofes que ni de conya recorda en aquell moment.

Aquests són els casos habituals, però la cosa canvia quan l'individu decideix saltar en un escenari on es troba Maynard James Keenan, cantant de TOOL. És la tècnica oriental de reducció d'espontanis (a partir del 0:20):

A l'altre extrem de les reaccions, hi trobem un dels grups més destacats de tota l'onada de punk californià dels 90, Pennywise, que fa una setmana tocava a la barcelonina sala Apolo. Atenció a la invasió multitudinària d'escenari que es produeix quan comença a sonar el mític Bro Hymn:

Finalment, també hi ha la modalitat pugeu-lo, practicada per Greg Graffin, cantant de Bad Religion, en un Doctor Music Festival. Com a agraïment per la invitació a pujar, l'espectador va aprofitar el seu minut de glòria per dir-li al cantant que era un venut que a més s'estava quedant calb i gras. Un moment mític que una dècada després encara li era recordat a Graffin en una roda de premsa del Senglar Rock del 2006:

El tema dóna per una segona part que només existirà si sóc capaç de recuperar material material gràfic que provi alguns moments que tinc gravats al cap.

El poder de la Z

2010-05-10T00:20:00.008+02:00

Alguns apunts sobre la Fira de Música al Carrer de Vila-seca 2010 (llegiu aquí la prèvia, amb links i música dels grups que s'esmenten en aquest post):

Divendres

L'actuació tan esperada dels Cuzo va acabar sent com remuntar un partit al minut 93. Les previsions es van complir i la pluja va fer acte de presència amenaçant en aigualir l'espectacle. Després d'esperar una hora, en què vam aguantar aigua i batucada, i quan ja donàvem per perdut el concert, quina va ser la nostra sorpresa al veure que estaven muntant la bateria i la resta d'equipament dins del casal on es cuinaven els frankfurts i entrepans que servien de sopar a la gent.

Foto cortesia de l'amic Víctor (click per fer gran)

En un escenari improvisat i amb els conseqüents problemes de l'acústica del local, el trio instrumental va oferir mostres del seu gran poder, confirmant aquell tastet d'actuació de feia uns mesos a la sala Zero. I com a cirereta d'un pastís amb olor de llom, formatge i ceba, saber que probablement tindrem aviat nou material de la banda. A veure si ve acompanyat d'un altre concert per aquí prop. Molt grans ells, i grans també els de la fira improvisant un escenari perquè es fes el concert sí o sí.

Dissabte

Si l'ambient del divendres a la Fira havia quedat deslluït per la pluja, dissabte tampoc va ser res de l'altre món, i em va semblar veure menys gent que altres anys, quan no eren pocs els punts on la gent col·lapsava els llocs de pas. Pel que fa a les actuacions, més enllà de grups que no m'interessaven gaire, els The Last 3 Lines em van decebre una mica. Potser perquè el so no era el millor, i van quedar lluny dels resultats que tenen en estudi.

La millor actuació, però, va arribar a les acaballes del dissabte, amb l'entrada en joc de la música experimental dels Za!. I van tenir mèrit, molt de mèrit. Reunir un número considerable de gent, en un recinte interior que no venia de pas, i que al final del concert, quan ja devíem rondar les tres de la matinada, el gruix de massa de gent no només es mantingués, sinó que estigués abocada davant l'escenari ovacionant i demanant més cançons, va ser si més no sorprenent i gratificant. I més tenint en compte la proposta arriscada del duet, que va mostrar una potència, originalitat i saber fer dignes de les grans conjunts.

En aquesta última foto podeu veure coses insòlites en aquest tipus de concerts: la gent a tocar de l'escenari. Especialment memorable quan el guitarra va entregar el seu instrument, amb dos cordes trencades, al públic. Mentre a baix rascaven el que quedava de guitarra, el dels Za! agenollat exprimint els pedals. Final a l'alçada de l'actuació.

I ja per acabar, un aplaudiment per la Fira en si mateixa, capaç d'elaborar una graella generosa en estils i valenta a l'hora de programar grups arriscats. A més, amb preus a les barres prou bons, una cosa desgraciadament impossible en altres festivals.

Breu però selecta guia per anar a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca

2010-05-07T12:20:00.000+02:00

Entre les moltes rutines pròpies del mes de maig, ja s'ha consolidat la d'anar a Vila-seca en motiu de la Fira de Música al Carrer, que enguany celebra la seva onzena edició. Si el temps ho permet (és probable que plogui) entre avui i diumenge les places del centre de Vila-seca s'ompliran d'escenaris amb propostes musicals de diferents estils, alguns de detestables com la rumba-fusió i d'altres de molt més interessants a la vegada que arriscats de programar.

Per si a algú li resulta del seu interès, aquí us deixo una (breu) tria de grups que m'he marcat per veure. No cal dir que us els recomano tots tres (excepte si sou seguidors únicament dels grupets del bon rotllet i dels bailoteos guais, ja que en aquest cas us semblaran grups per a gent avorrida):

Cuzo

divendres a les 22:00

segons el festival fan: transgressions, rock, stoner, progressiu, piscodèlia

Després d'agradar-me bastant el dia que van tocar amb Damo Suzuki, tenia ganes de veure'ls en solitari, ja que en aquell concert de la sala Zero vaig arribar a l'última cançó de l'estona que van tocar sols. Practiquen música instrumental, cançons llargues i qui sap si amb alguns trams d'improvisació. La dosi més desèrtica del festival.

>> myspace

>> videoclip La escalera roja

The Last 3 Lines

dissabte a les 00:30

segons el festival fan: post hardcore, dance rock

No els conec a fons, tot just he escoltat tres o quatre cops un dels seus discos, però tinc la sensació que poden oferir un directe prou potent com per enganxar a més d'un que passi per allí. El toc indie-rock del trio de recomanacions.

>> myspace

>> videoclip Fish Tank

>> escolta més música seva

Za!

dissabte a les 02:15

segons el festival fan: avantguarda, punk, jazz, ètnica

No els coneixia abans de veure la programació completa del festival, però veient la música que toquen no vaig poder evitar escoltar-los. Música experimental que servirà per anar tancant el dissabte del festival. Si voleu conèixer qui s'amaga darrera aquesta onomatopeia (que sigui un so transcrit m'ho invento jo), podeu llegir aquesta entrevista. O també els podeu escoltar al seu myspace. O podeu fer les dos coses a la vegada, que no són incompatibles. Tot i que potser per algunes persones sí.

>> myspace

És evident que al festival segurament hi hauran altres propostes interessants que igualment intentaré veure en directe. Podeu explorar grups, horaris i estils en aquest enllaç. Si no voleu cap tipus de contacte amb gent de l'illa durant el festival, assistiu a tots els grups adjectivats amb conceptes com fusió, mediterrània o mestissatge. Segur que no ens hi trobem.

L'incògnita Medem

2010-05-06T22:30:00.003+02:00

Una setmana més, el repàs de les estrenes:

Segurament ja n'haureu sentit a parlar o n'haureu vist alguna imatge, i és que Habitación en Roma és una d'aquelles pel·lícules que es promocionen soles des del mateix moment que es penja el primer tràiler a internet. Dos noies d'origens llunyans que s'acaben de conèixer es troben en una habitació d'hotel, on exploraran mútuament els seus respectius móns interiors. I ja us podeu agafar com vulgueu el sentit de l'expressió.

Tot i que la dirigeixi Julio Medem i que l'espectacle visual estigui servit, l'atracció que em produeix veure-la al cine és zero. No sé perquè, però m'ensumo un producte similar a la insufrible Soñadores, de Bertolucci. Només que sigui la meitat de pretensiosa ja ens podem posar a vomitar. Com a part positiva he de dir que Medem m'inspira encara confiança, per la qual cosa suposo -i espero- que hagi sabut conduir bé les intencions inicials, i que expliqui una història que realment aporti. Ja m'explicareu els que l'aneu a veure. Depenent de les reaccions potser m'animo (visca la bipolaritat).

Una altra pel·lícula que s'ha de tenir en compte pel director és Nausicaä del valle del viento, del japonès Hayao Miyazaki (alies el de Chihiro). No és una pel·lícula nova, sinó que ens trobem davant la segona reestrena d'un dels seus films antics (aquest és del 1984) en l'últim mig any (fa uns mesos es reestrenava Mi vecino Totoro, del 88).

I seguim amb reestrenes, perquè a la sala 8 i mig de les Gavarres aquesta setmana projectaran, en versió original subtitulada, Let's Get Lost, un documental sobre el músic de jazz Chet Baker. La pel·lícula és del 1988, però també fa uns mesos que es va (re?)estrenar en pantalla gran en alguns cinemes. En el seu dia va ser nominada a l'Oscar al millor documental, i les seves puntuacions animen a anar-la a veure.

També es parlarà molt aquests dies de Viaje mágico a África, la que diuen és la primera producció cinematogràfica europea rodada amb les tècniques actuals de 3D. Està dirigida pel periodista Jordi Llompart, que alguns potser recordareu de quan estava a Televisió de Catalunya. L'altre dia vaig enganxar un reportatge on parlaven de com es va rodar i ja en vaig tenir prou per comprovar que els efectes "especials" són d'aquells que si els veus per la tele penses "mare meva, quina cutrada". Però clar, com que són 3D, suposo que ja són més que vàlids. Més enllà d'això, ja no em poso en si ha de ser un bon producte o no.

I per acabar, la llarga llista de pel·lícules que queden: Un ciudadano ejemplar, El plan B (atenció, perill: Jennifer Lopez. Fugiu!), Noche loca (la setmana passada comèdia amb el prota de The Office brutànica, aquesta setmana comèdia del de The Office americana), El pequeño Nicolás (comèdia francesa), Estigmas, Madre amadísima i El último verano de la Boyita.

Ken Loach s'apunta a la cultura lliure

2010-05-06T01:02:00.004+02:00

Encara que alguns peixos grossos del negoci cultural s'estirin dels pèls, s'enfilin per les parets i treguin foc pels queixals cada cop que senten el concepte, ens estem acostumant a que artistes de renom surtin de l'armari digital i apostin per la cultura lliure a internet. De moment, la música és la gran abanderada d'aquest moviment, tot i que alguns cineastes comencen també a despertar.

L'últim que ha inscrit el seu nom a la llista de defensors de la cultura lliure és el director de cinema britànic Ken Loach (qui sinó?), que està penjant totes les seves pel·lícules a YouTube. Tranquils, no ho fa en 10 parts de 10 minuts cada part, sinó senceres en un sol arxiu i qualitat decent. Encara no hi són totes, però s'espera que hi acabin sent:

Ken Loach Films

No cal dir que estan totes en anglès i sense subtitular, així que a practicar idiomes. A la mateixa pàgina podeu comprar les pel·lícules en DVD.

(DLXXVI)

2010-05-04T08:00:00.002+02:00

Si tingués la tradició de fer una llista de descobriments musicals cada cop que acaba l'any, Toundra ja tindrien una posició de luxe assegurada a la del 2010. Després de veure que acompanyarien a (lo:muêso) en un concert a Barcelona el passat mes febrer, vaig haver d'escoltar el seu primer disc, editat el 2008 i titulat (I). No els coneixia de res i em van agradar prou, més tenint en compte que no és una música que entri de bones a primeres. Però on em van deixar completament bocabadat va ser damunt l'escenari de l'Apolo [2]. Tota una sorpresa que em va portar a escoltar altre cop, i de manera més continuada, el primer treball d'aquest quartet madrileny de rock instrumental.

Però si els grans descobriments són grans és perquè acostumen a venir amb satisfaccions extres. Al cap de pocs dies, llegia la notícia que preparaven un nou disc, amb data de llançament 25 de maig. Tot i que encara queden tres setmanes perquè el puguem tenir entre mans, la discogràfica on estan actualment, Aloud Music, va penjar ahir a la tarda aquest nou album, titulat (II), per descarregar de forma directa i gratuïta (click a la portada per descarregar-lo):

I mentre esperem a que s'acabi de descarregar, parlem una mica d'Aloud Music. La filosofia d'aquesta discogràfica catalana és la d'oferir al públic la possibilitat d'escoltar la música que editen per després decidir si val la pena comprar-la o anar-la a veure en directe (aquí hi ha la seva explicació). D'aquesta manera, la setmana passada vam disfrutar del llançament del nou 7" d'Atleta, i també ho farem en descàrrega lliure dels propers llançaments de grups com Nothink o (lo:muêso). També es poden escoltar altres discos ja editats, i si decideixes comprar-los tenen uns preus raonables i a sobre no hi han despeses d'enviament.

Segur que algú estarà pensant que tinc alguna cosa a veure amb Aloud, però no és així. Parlo d'ells primer de tot perquè volia parlar del nou treball de Toundra. Segon, perquè és just col·laborar en la difusió d'aquestes maneres de treballar amb la cultura. I tercer, perquè tenen grups prou interessants, alguns dels quals ja han aparegut en aquest bloq. A partir d'aquest enllaç podreu escoltar altres grups del segell.

I ja per acabar de complementar, podeu mirar el reportatge del 30 minuts de fa una setmana on es tractava tot aquest tema de les descàrregues de música. Hi sortia precisament un membre d'Aloud i els mateixos Toundra, amb imatges del concert que us deia al primer paràgraf. Per cert, ja he escoltat tres cops (II). Escolteu-lo, recomanable.

Dr. Britain & Mr. American

2010-04-30T08:00:00.001+02:00

Potser els seguidors habituals del post de les estrenes us sorprendreu quan vegeu la pel·lícula que destaco aquesta setmana:

Increíble, pero falso, com era d'esperar, té un títol molt més decent: The History of Lying. I més decent sembla encara al saber que a la direcció hi trobem a Ricky Gervais (juntament amb Matt Robinson), que també és l'actor protagonista. Els seguidors de sèries britàniques segurament us sonarà el nom de Gervais, i alguns és molt probable que el considereu (el considerem) una espècie de semidéu de l'humor. El puto amo de la comèdia, dit d'una altra manera. Ni més ni menys és el responsable, juntament amb Steve Merchant, de dos grandioses sèries: The Office i Extras.

Amb aquest panorama hauria de llençar-me cegament al cine a veure Increíble, pero falso. Però tinc motius per no fer-ho. Sembla que Gervais tingui per norma fer les sèries a Gran Bretanya i les pel·lícules a Estats Units. Ja va protagonitzar la fluixa Ghost Town (traduïda aquí amb un títol vergonyós) i ara estrena aquesta història sobre un món on no existeix la mentida fins que ell s'encarrega de descobrir-la i explotar-la. D'acord que comparteix tasques de direcció, però el sol fet d'estar feta amb diner nord-americà ja ens assegura que tota la transgressió i l'abordament de temes políticament incorrectíssims s'haurà quedat a les illes britàniques. I sense això, l'humor de Gervais perd la seva base. Què ens queda doncs? Una comèdia que segurament no serà la merda que acostumen a ser les que s'estrenen cada setmana, però que probablement sigui millor mirar a casa en lloc d'invertir-hi la costosa entrada de cinema.

La resta d'estrenes són les següents: Iron Man 2, Fish Tank (britànica, amb premis europeus), Welcome (francesa, també algun que altre premi europeu), En el límite del amor (amor I), Perdona si te llamo amor (amor II), Ingrid (catalana de puntuació baixa), El día en que Dios se fue de viaje (belga també amb puntuacions baixes) i Honeymoons (sèrbia).

61,8%

2010-04-27T14:50:00.000+02:00

Viatges en el temps, als anys 80, als Estats Units des de Japó i a un parell d'illes amb monstres. Sense que fos la intenció inicial, aquí va un recull de cinc pel·lícules que us faran viatjar. Tot i que com diria aquell, tota pel·lícula és un viatge. O això eren els llibres?

Todo en un día / Ferris Bueller's Day Off (John Hughes, 1986). Todo en un día és tot un referent d'aquella dècada tan excessivament recordada que són els anys 80. Veient-la te n'adones que hi han frases i fotogrames que després han esdevinguts títols, lemes i avatars de blogs que de tant en tant visites. Tot i aquest senyal inequívoc de pel·lícula amb legió de seguidors disposats a defensar-la i idolatrar-la, el temps no perdona i, com en molts altres casos, ha acabat per fer estralls. Recordo que la vaig veure quan era petit, i segurament llavors la vaig disfrutar, però vista avui, en ple 2010, em vaig avorrir més que no pas una altra cosa, més enllà de la minidiversió de trobar dos escenes en concret que havien perdurat al meu cervell tots aquest anys. El protagonista, un xaval que es creu molt llest, decideix no anar a classe per passar tot un dia de parranda amb la nòvia i un pobre amic que no acaba de veure les coses clares. Durant tota la pel·lícula només desitges que algú li foti una bona pallissa, ja que les seves suposades gracietes i gamberrades acaben per resultar indigestes. I les seves reflexions a càmera, obviables. Si tens més de 12 anys, vius al segle XXI, ets immune a la nostàlgia i no estàs per revisions històriques del cinema dels 80, no cal que hi perdis el temps. Nivell de satisfacció: 38%

Mil anys d'oració / A Thousand Years of Good Prayers (Wayne Wang, 2007). Desconeixia l'existència d'aquesta pel·lícula fins que la vaig enganxar una nit de dissabte al 33 en versió original. Com no podia ser d'altra manera parlant d'una peli japonesa, molts la qualifiquen com a petita joia. No hi estic d'acord, si bé té moments prou entranyables o intimistes, el resultat final no resulta cap meravella. Sembla que a l'endemà d'haver-la vist l'hagis d'haver oblidat, i pràcticament això em va passar. El més memorable és l'actuació de Henry O, que interpreta el pobre pare que viatja fins a Estats Units (amb el trillat xoc cultural corresponent) per fer costat a la seva filla recent separada del seu marit. Nivell de satisfacció: 71%

Regreso al futuro / Back to the Future (Robert Zemeckis, 1985). Si abans parlàvem d'una pel·lícula referent dels 80, ara parlem d'un dels pilars fonamentals del cinema d'entreteniment d'aquesta dècada. I com aguanta el pas del temps! Hi han films de principis de la dècada dels 2000 que ja han quedat molt més desfasats que aquesta primera part de la trilogia dels viatges en el temps. Entreteniment pur, molt ben fet, amb efectes molt mesurats, d'aquí que encara segueixin sent totalment creïbles, i amb moments musicals de luxe. Els detalls de la pel·lícula ja els coneixereu segurament, i els que no, us recomano que doneu una oportunitat a la trilogia. O com a mínim a aquesta primera part. Nivell de satisfacció: 98%

S.O.S. El mundo en peligro / The Island of Terror (Terence Fisher, 1966). Aquest peix manta que segrega fideus a la foto de dalt és el motiu pel qual els habitants d'una illa viuen aterrats. Sort en tenim dels científics, sempre predisposats a fer unes hores extres no remunerades a la vegada que posen en perill les seves vides per tal de salvar a la humanitat. El bitxo, que diguem, no imposa gaire, potser per això tot el que prometia la pel·lícula s'acaba desinflant quan li veiem les pintes que ens porta el portador del mal. Això sí, a mi em resulta una criatura fins i tot entranyable, deu ser que el mestre Harryhausen estava darrera la seva creació. Per cert, chapeau per les autoritats de l'illa, que el primer que feien sempre davant de qualsevol incidència era informar d'immediat i amb total transparència a la seva població del que estava passant: això sí que és pura ciència-ficció!! Nivell de satisfacció: 54%

Shutter Island (Martin Socrsese, 2010). Decepcionant Scorsese en una pel·lícula on sembla voler jugar amb l'espectador sense tenir en compte que aquest ja està acostumat a totes les trampes i enganys possibles. Durant la primera hora el producte aguanta amb unes ambientacions prou bones i un clima que et fa mantenir amb certa tensió, encara que ja comencis a ensumar certa flaira d'engany patillero. Però les contínues aparicions totalment obviables, repetitives i teòricament poètiques de ja sabeu qui (els que l'hagueu vist) acaben per desesperar, convertint les dos hores en un suplici que sembla de quatre. Per cert, els talls bruscos en el muntatge eren de caràcter estètic o eren per escurçar el metratge final? Nivell de satisfacció: 48%

Animalades

2010-04-23T08:00:00.000+02:00

Eh, avui és Sant Jordi i no estàs escrivint un post de llibres. Sí, ho sé, ho sento, i com a disculpa us aporto una mica d'optimisme en aquest món decebedor que són els posts d'estrenes cinematogràfiques. Perquè sí, aquesta setmana hi han coses aprofitables que fan bona pinta. Això no passa sempre.

La primera estrena destacable de la setmana ja la portem esperant a l'illa des de fa uns mesos: Fantastic Mr. Fox. Es tracta d'una pel·lícula d'animació (i no s'estrena en 3D, increïble!!) dirigida per un d'aquells directors amb legió de seguidors i llista de detractors pròpia, Wes Anderson. No em considero integrant ni dels que l'idolatren ni dels que el detesten. Penso que aposta per plantejaments molt interessants, tot i que difícilment els acaba culminant en un resultat que m'acabi de satisfer.

Seva és Los Tenenbaums, la que més m'ha agradat d'ell, mentre que Viaje a Darjeeling, Academia Rushmore i Ladrón que roba a un ladrón em van semblar menys del que prometien (em falta The Life Aquatic). Tot i aquest balanç poc entusiasta, tinc molta curiositat per aquesta nova pel·lícula centrada en una família de guineus que sabotegen els grangers de la zona on viuen per robar-los el bestiar (adaptació d'una obra de Roald Dahl). Com que existeix youtube, m'estalvio les paraules per definir l'animació de Fantastic Mr. Fox:

Seguim amb propostes atractives, i seguim amb animals. En aquest cas anem sota l'aigua amb la producció francesa Océanos (Océans).

Es tracta d'un documental que ens mostra les formes de vida que habiten a les profunditats més recòndites dels oceans, allà on no hi ha manera humana d'arribar. Per mostrar-nos aquests nous móns, han fet servir tècniques pel que es veu molt innovadores que prometen espectacle visual dels bons (i altre cop, sense 3D!!!). Si us va agradar Nómadas del viento, aquí hi estan involucrats els mateixos responsables. Si voleu saber més detalls sobre aquesta producció que va portar més de quatre anys de feina, consulteu aquest enllaç.

I per acabar de completar el trident, no parlarem d'una estrena sinó d'una reestrena. Fa unes setmanes parlàvem aquí al bloq de la posada en marxa d'una sala de versió original a les Gavarres (Tarragona), la 8 i mig. Doncs bé, aquesta setmana programen La taronja mecànica (A Clockwork Orange), una boníssima oportunitat per tornar-la a gaudir (o descobrir-la per primer cop) en pantalla gran i subtítols.

Resta d'estrenes de la setmana (la majoria ja faig prou linkant-les): El super canguro (Jackie Chan fent d'espia secret que cuida nens), Que se mueran los feos, Más allá del tiempo, El discípulo, ESO (Entidad Sobrenatural Oculta) (com a mínim et parteixes el cul una estona amb el títol).

El plaer de punxar els globus dels nens per veure'ls plorar

2010-04-22T08:00:00.002+02:00

Tant sentir parlar de morts, al final m'han agafat ganes de fer un post que fa dies que em rondava pel cap. Un post de semblances raonables:

Eskorbuto és passat, Le Petit Ramon present. Els de Santurtzin van ser un grup referent en el punk estatal, van demostrar contínuament que menjaven a banda de la resta i la seva autodestrucció es va traduir en les morts de dos dels seus tres membres originals l'any 92. La desaparició de Iosu i Juanma va afegir a la portada de Las más macabras de las vidas (1988) una nova dimensió premonitòria. Sobre el disc, dubto que hi hagi molta gent que el consideri la seva millor obra, però aquests dies li donaré unes quantes voltes (després d'anys sense fer-ho) per veure què amaga. He dit amaga? En un grup punk? Sí, per sort Eskorbuto tenia més capes de les que pot semblar a priori si només ens quedem amb els seus himnes més evidents. Més enllà del Mucha policia poca diversión típic, van crear discos més obscurs que sorprendrien a més d'un i de dos.

La història de Le Petit Ramon no és, a priori, tan trista, encara que moltes de les seves cançons ens portin per paisatges de nínxols i marbres amb inscripcions. La proposta de Ramon Faura i companyia, ja ho he dit més d'una vegada, em sembla una de les més interessants en català, i amb Morts, desastre i barbàrie (2008) van firmar la seva consolidació, com a mínim pel que a mi respecta. Tot i això, en directe encara valen més la pena. Esperem que segueixin vivint uns quants anys més, com a mínim.

I ara la curiositat absurda. Les inicials de Le Petit Ramon són LPR, exactament les mateixes que La Polla Records, grup enemic a mort d'Eskorbuto després que aquests últims robéssin una guitarra al grup d'Evaristo i companyia. A partir d'aquí, la impossibilitat de compartir escenari i les llegendes urbanes de cançons retrodedicades. Però això ja són figues d'un altre paner. O crestes d'un altre corral.

¡Adelante!

Sin piedad.

Y solo una vez más lloraremos

por los muertos.

Y después

reinará la alegría

Oh, oh, Alicia

2010-04-16T08:00:00.001+02:00

La setmana ve marcada per l'estrena de l'última pel·lícula burtoniana, que per més INRI arriba amb l'omnipresent format 3D (cosa que fa saltar Avatar de les cartelleres tridimensionals de molts i molts cines gairebé 4 mesos després de la seva estrena).

La pel·lícula és Alícia al país de les meravelles. Sempre s'ha dit que aquesta història és idonia per a la ment de Tim Burton (tó atrezaaaao), però a mi, no sé perquè, no m'acaba de fer una bona impressió. De motius no en tinc gaires. Bé, en tinc dos: el trailer, que em va deixar més fred que emocionat, i el 6,4 que marca filmaffinity i el 6,9 d'IMDB, unes notes que no són dolentes però que tampoc fan presagiar que acabi sent una obra referent en la filmografia d'un director que ve d'una (per mi) decepció com va ser Sweeney Todd. Tot i això, suposo que acabaré veient-la en pantalla gran, perquè dolenta tampoc serà (espero).

Cal dir, però, que no es tracta d'una adaptació exacta de l'hiperconeguda obra de Lewis Carroll, ja que la protagonista no és una nena, sinó una noia de 19 anys que, en aquest cas, torna al país de les meravelles que havia visitat 10 anys enrera. És, per tant, una variació més d'una obra que s'ha adaptat diverses vegades al cine, a banda d'inspirar a infinitat d'artistes de tot tipus que l'han referenciada en les seves creacions. Aquí i aquí teniu alguns exemples de la influència d'Alícia, així com referències i homenatges. No són pocs, no, tot i que encara n'existeixen més. Per mostra, dos botons musicals. Dos clàssics:

I Alícia ho eclipsa tot. Són poques les pel·lícules que s'atreveixen a competir amb ella aquesta setmana. Per això la majoria de títols que queden són aquells que sempre juguen en lligues més modestes, siguin quines siguin les estrenes destacades: la xilena La nana, la iraniana Nadie sabe nada de gatos persas (quan vegueu títols amb cavalls, tortugues o gats, no falla: pel·lícula d'orient mitjà), i la hispanomexicana Norteado.

Tampoc podia falta la comedieta estúpida de la setmana (Recién graduada) ni la pel·lícula amb Luc Besson col·laborant per alguna banda, en aquest cas el guió (Desde París con amor).

El joc de les diferències (notícies caducades)

2010-04-14T15:15:00.008+02:00

Trobeu les 7 diferències (o les 6, o qualsevol que pugueu trobar) entre aquestes dues imatges:

Imatge 1:

Imatge 2:

Imatge 1 (font): fans de Tokio Hotel fent cua per ser les primeres en entrar al concert dels seus ídols d'adolescència/joventut.

Imatge 2 (font): tecnòfils fans d'Apple hipnotitzats per Steve Jobs fent cua per ser els primers en tenir l'iPAD.

Les dos imatges van aparèixer separades per pocs segons de diferència als informatius del 4 d'abril. Unes tenen mala imatge i la gent se'n riu, els altres són lo no va más. Aquesta era la diferència.

72,0%

2010-03-19T08:00:00.000+01:00

Seguim repassant pel·lícules amb un altre bloc de cinc. La mitjana hauria estat considerablement més alta si Jarmusch no hagués acabat apareixent. Però què hi farem, de tant en tant ha de treure el nas per algun lloc o altre.

Crespià, the Film not the Village (Albert Serra, 2003). Ja vaig dedicar un post a aquesta pel·lícula. Un post entusiasta, per cert. Nivell de satisfacció: 100%

The Road (La carretera) / The Road (John Hillcoat, 2009). Deixant de banda si és o no una bona adaptació (no he llegit el llibre), de The Road en podria dir moltes coses que em van agradar i fins i tot entusiasmar: un clima gèlid i sòrdid, la seva regularitat (en el sentit que no pateix altibaixos notables durant el seu metratge) o les bones interpretacions de Viggo Mortensen i del petit Kodi Smit-McPhee, entre altres factors. Tots ells compensen uns minuts finals que potser no acaben de casar amb el resultat global de la pel·lícula. Vaig sortir del cine molt satisfet, tot i que conscient que a molta gent els semblarà una pel·lícula avorrida, fins i tot insípida i carent de moments memorables. Nivell de satisfacció: 94% Per cert, per què els colors mai són supervivents en un futur postapocalíptic?

El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009). El que més em va sorprendre de la pel·lícula és la seva impecable factura tècnica, amb un esplèndid pla seqüència com a punt culminant (com està fet és una de les preguntes que encara intento respondre'm). Pel que fa a la història, em va deixar més fred (o menys meravellat) del que em pensava. Sí que està ben explicada i ben interpretada, però tampoc em va meravellar tant com feia presagiar l'allau de crítiques entusiastes que s'han escrit sobre el film de Campanella. Nivell de satisfacció: 80%

Los límites del control / The Limits of Control (Jim Jarmusch, 2009). Sempre m'ho dic però mai em faig cas: he de deixar córrer el cinema de Jim Jarmusch, director altament sobrevalorat (des del meu punt de vista, clar està, perquè per a altres és Déu en persona), tot i que pugui tenir films memorables com Dead Man. En aquesta ocasió ens presenta un personatge tan misteriós com silenciós, que recorre Espanya per trobar quelcom que en un principi desconeixem. Quan portes deu minuts penses que aquesta és l'ocasió per retrobar-se, per fi, amb el cinema de Jarmusch. Però deixes passar quinze minuts més i comences a sospitar que mister indie te l'ha tornat a colar, i al cap de deu et preguntes per què no n'estàs veient una de David Lynch, que tindria iguals pretensions però com a mínim no estaries perdent el temps. Sort que amb quatre tocs de ratolí et pots petar l'última mitja hora i convertir-la en mig minut. Alguns diran que no la vaig saber interpretar, altres que no n'entenc el missatge. Només afegiré que sort que no la vaig veure al cine, allà no hi ha cap botó d'avançar. Espero no tornar a caure a la trampa J.J.. Nivell de satisfacció: 12%

Brick (Rian Johnson, 2005). Brick és una pel·lícula que ha aconseguit obrir-se pas en els altars de molts amants del cinema independent, per la qual cosa compta amb molts números per acabar sent considerada una peça de culte d'aquí poc temps (si no ho és ja). De motius no li'n falten, ja que és capaç de sorprendre primer per les formes, i segon per uns personatges que xoquen amb el concepte habitual de joves estudiants que se la juguen en el terreny de les drogues i les relacions amoroses. Per aquestos motius val la pena veure-la, encara que després el que se'ns està explicant s'enredi excessivament i acabi per perdre qualsevol tipus d'interès com em va passar a mi. I em va saber greu, m'hauria agradat disfrutar més. Nivell de satisfacció: 74%

M'alimenten la dislèxia

2010-03-18T08:00:00.000+01:00

Aquesta setmana les estrenes es fan en dijous. No perquè les pel·lícules noves sigui tan bones que els cinemes no puguin esperar a mostrar-nos-les. Diria que és perquè demà és festiu en alguns llocs.

Jake Gyllenhaal (Donnie Darko) i Tobey Maguire (Spiderman 1, 2, 3 picaparet) són dos actors que durant molts anys he anat confonent, en part gràcies a la meva no diagnosticada dislèxia facial (?). Per això em fa gràcia veure que no només comparteixen pel·lícula, sinó que són germans al film Brothers. Us podria explicar perfectament tres quarts de la pel·lícula, no perquè l'hagi vista, sinó perquè el trailer que ens van passar al cine te l'explicaven absolutament tota. Per tant, no crec que pagui a qui m'ha xafat qualsevol tipus de sorpresa, tot i tenir un punt de partida més o menys amb possibilitats. Dirigeix Jim Sheridan, director de The Boxer, En el nombre del padre i Mi pie izquierdo entre altres. La llogaré al meu videoclub habitual.

Parlant de trailers, fa uns dies també vaig veure al cine el de Tensión sexual no resuelta (que s'estrena avui) juntament amb un altre que semblava de la mateixa pel·lícula, però no, eren films diferents. En cinc minuts lamentables (el que deurien durar els dos avanços) va quedar palès que els tòpics a vegades són realitats com un temple. Després hi haurà qui es queixi que la gent té molts prejudicis contra el cinema espanyol.

L'estrena que sembla destinada a endur-se bona part de la recaptació de la setmana és El libro de Eli, un altre film de clima (post?)apocalíptic. En aquesta ocasió, tenim a Denzel Washington lluitant per fer saber al món els seus coneixements, que poden permetre salvar la humanitat. No sé si volem que se'n surti o no, sincerament. En tot cas, m'ensumo punt de partida interessant desaprofitat, one more time. Em quedo amb dos crítiques destacades de la fitxa de la pel·lícula a filmaffinity:

"Travolta tuvo su 'Campo de batalla: la Tierra', Costner su 'Waterworld' y ahora Denzel Washington tiene su peli épica de ciencia ficción verdaderamente horrible, 'El libro de Eli'." (Colin Covert: Minneapolis Star Tribune)

"Es 'La carretera' con doble de argumento, cuatro veces más munición y la mitad de cerebro: y problablemente recaudará diez veces más (...) Puntuación: ** (sobre 4)" (Ty Burr: Boston Globe)

Doncs això, que si us agraden aquestes pel·lícules i encara no l'heu vist, opteu per The Road. Sinó, ja m'explicareu com se'n surt el Denzel Washington a l'hora de salvar-nos.

Els seguidors de John Woo tenen una cita obligada aquest cap de setmana amb Acantilado Rojo. Aquesta producció xinesa consta d'un muntatge original de gairebé 5 hores de durada que divideix l'obra en dos pel·lícules (1 i 2). Per la seva estrena en cinemes occidentals, s'ha optat per fer un altre muntatge que redueix el metratge a un sol film de dos hores i mitja. Pel que sembla, cine èpic en majúscules.

I ja per acabar, tenim dos estrenes més i una reestrena en tres dimensions. La primera estrena, Los niños de Timpelbach, producció francesa que ens explica la història d'uns pares que decideixen abandonar el poble on viuen deixant els seus fills sols, ja que aquestos són incapaços de respectar qualsevol tipus d'autoritat. I la segona, El mal ajeno, pel·lícula espanyola amb Eduardo Noriega de protagonista i que sembla un petit mix de diferents gèneres com són el dramàtic i el fantàstic. Pel que fa la pel·lícula que torna a les cartelleres en format 3D és, com ja heu vist, Toy Story 2. No calen presentacions. I aquest mateix any s'estrena la tercera part, per qui no n'estigués al cas.

Les Gavarres fan espai a la versió original

2010-03-12T16:35:00.007+01:00

Aquesta setmana no trobava gaires motivacions entre les estrenes com per fer-ne l'habitual post de cada divendres. Gairebé com a contraprestació, us volia comentar una notícia que he sabut avui mateix, relacionada també amb les sales de cinema de la zona. Resulta que a partir d'avui els multicinemes Ocine de les Gavarres (Tarragona) compten amb una sala dedicada exclusivament a la versió original, on es podran veure films que normalment no s'estrenen més enllà de la frontera metropolitana de Barcelona. A més, també és previst que s'organitzin altres activitats, com és avui el cas, amb la presència del director de la pel·lícula que inaugura aquest nou espai: Edmon Roch, director de Garbo, el espía.

Segons llegim en aquesta notícia de delCamp.cat, el projecte compta amb la col·laboració de l'Associació Ariadna i la sala portarà el cinematogràfic nom de 8 i mig. Les projeccions es faran amb els horaris habituals del cine. És a dir, quatre sessions al dia, amb golfes i matinals els caps de setmana. Cada setmana es programarà una pel·lícula diferent. Com ja hem dit, obre foc Garbo, i la seguiran Moon [comentada aquí] i In the Loop.

>> notícia a El Punt

Si bé anteriorment ja s'havien pogut veure pel·lícules en versió original subtitulada a les Gavarres, aquesta programació estable és una molt bona notícia que esperem que duri i molt. Tenint en compte que sempre hi ha gent en aquest cine, tinc l'esperança que la resposta del públic serà prou bona.

I ja que finalment he fet post, aprofito per fer un breu repàs de les estrenes de la setmana. Per una banda, tenim la novetat amb més renom comercial (i potser la més atraient): Green Zone. La dirigeix Peter Greengrass, responsable de les dos últimes parts de la trilogia de Bourne, que torna a comptar amb Matt Damon com a intèrpret principal. No he vist encara cap pel·lícula de Bourne, però si us ha agradat aquesta saga suposo que teniu motius per tenir ganes de veure aquest nou film contextualitzat a la guerra de l'Iraq.

Per altra banda, tenim un parell de pel·lícules que provoquen poca cosa més que mandra. La primera està protagonitzada per Brendan Fraser (ja necessites certa predisposició) i Harrison Ford (caigut definitivament al pou de la desmotivació), i es titula Medidas extraordinarias. I l'altra és Pájaros de Papel, diriga ni més ni menys que per Emilio Aragón. A partir d'aquí, podeu deixar volar la imaginació i decidir si li voleu donar una oportunitat o no.

Acabem mencionant Flor del desierto, sobre la carrera d'una top model amb origens en un poble nòmada de Somàlia, i El Concierto, que ens explica la vida d'un director d'orquestra que veu com la seva carrera se'n va a en orris quan es nega a cedir a les pressions del comunisme soviètic. Una carrera que va amunt i una altra que va avall (aquesta última és una altra que li donaria una oportunitat).

Fem-li un monument: Matt Berry

2010-03-10T08:00:00.000+01:00

Avui deixarem els posts quilomètrics de banda, i ens centrarem en un petit homenatge a un tio que ha estat doctor, explorador i empresari:

Matt Berry és un actor britànic que s'ha fet mereixedor d'aparèixer homenatjat en aquest espai arran dels seus papers brutals com a secundari en algunes sèries britàniques de la primera dècada del segle XXI. Val que molt de mèrit es deu al treball dels guionistes, però Berry és d'aquells actors que atorguen una dimensió extra als personatges que interpreta.

El primer contacte audiovisual amb Matt Berry va ser gràcies a The IT Crowd, sèrie venerada uns quants cops en aquest bloq, on interpretava el paper del fill de l'amo de l'empresa on treballen els protagonistes i que acabaria convertint-se en president de la mateixa. Un autèntic conquistador més preocupat per tirar els trastos a qualsevol ésser vivent que passa pel seu despatx, que per intentar controlar el rumb de la companyia que encapçala. Per cert, què passa amb la 4a temporada?? És un gran enigma.

La gran confirmació que aquell tio havia nascut per encarnar grans papers en sèries igualment grandioses me la va donar la seva interpretació del doctor Lucien Sánchez a Garth Marenghi's Darkplace, sèrie anterior a la dels informàtics, molt poc coneguda aquí i que té un post pendent en aquest bloq. Això sí, Berry ja es va passejar en bata blanca en una ocasió per aquestes contrades. Sèrie increïblement brutal.

I després de fer de doctor, va passar a ser Dixon Bainbridge, amo d'un zoo a The Mighty Boosh, la sèrie que actualment tinc entre mans (juntament amb The Wire) i a la que, després de quatre capítols, estic totalment enganxat gràcies al seu humor surrealista i animal (en el sentit més literal de la paraula). El personatge encarnat per Matt Berry, mostatxo inclòs, és més que hilarant. Però bueno, és que al final amb la sola presència de l'actor ja tinc la tronxada assegurada.

I una pregunta final que em faig molt sovint: per què els britànics són tant els putos amos fent aquest tipo de sèries amb tints surrealistes i humor brutal?

Els suecs també triomfen al FEC

2010-03-08T08:00:00.000+01:00

L'edició d'enguany del FEC (Festival Europeu de Curtmetratges) Cambrils-Reus m'ha sorprès, per sort. Dic per sort perquè els últims anys el nivell de curtmetratges a competició havia estat tan irrisori que ja m'havia plantejat seriosament deixar d'acudir a les sessions de nit al Bartrina aquest any. Pensar que aquells curtmetratges havien passat una selecció d'entre més de mil feia esgarrifar.

Aquest any, segons diuen, la cosa s'ha disparat encara més i han rebut 2.500 curtmetratges, una autèntica barbaritat. Però com a mínim totes les tres nits europees (a Cambrils, al concurs estatal, no hi vaig anar) van oferir un nivell prou decent. El palmarès va quedar de la següent manera:

Primer premi. Se'l va endur una parella de suecs, demostrant un cop més que tot lo que ve d'aquest país nòrdic sembla condemnat a triomfar aquí. La veritat és que el curt que presentaven els senyors Johan Storm i Johan Lundborg, titulat Rosenhill, estava prou bé. Gairebé mitja hora molt ben conduïda i equilibrada per explicar-nos la mala experiència que viu una àvia quan és ingressada en una residència. Em va recordar fins i tot a Shutter Island (els qui l'hagueu vist ja sabreu a què em refereixo), tot i que l'obra d'aquests suecs em va convéncer molt més.

Segon premi. El gran poder d'Ich bin's Helmut, dirigit pel suís Nicolas Steiner, és la seva capacitat de sorprendre amb un pla seqüència d'11 minuts en què l'espai inicial es va transformant a mesura que avança el metratge, derivant en un número musical final. La història, senzillament, em va passar desapercebuda.

Premi Bigas Luna. Socarrat, de David Moreno, que venia del concurs estatal. Era el curt que tenia més pinta d'endur-se el premi del públic, per la bona acollida que va tindre divendres en la seva projecció, però finalment es va fer amb aquest guardó que reconeix la millor història del festival. No sé si és el millor de tots els curts en aquest aspecte, però com que no hi ha un premi que reconegui els personatges més autèntics/sorprenents...

Mencions especials del jurat. Van ser dos: Jade, un curt britànic que als 30 segons ja m'havia deixat d'interessar tot i el bon clima que podria crear, i TV, una peça italiana que es deixava veure.

Premi del públic. El curt italià Uerra va ser el millor valorat en les votacions que va fer el públic. Em va sorprendre relativament, perquè pensava que se l'enduria Socarrat o fins i tot Annie de Francia, que va fer riure bastant a la gent.

ELS PREMIS DE L'ILLA

Sense cap tipus de pretensió, des d'aquest bloq m'agradaria atorgar una menció especial que mai arribarà a l'autora del curtmetratge en qüestió. M'agradaria destacar el curt britànic September, d'Esther May Campbell, que si bé no té una història rodona ni un final que em deixés satisfet del tot, sí que em va transmetre molt bones sensacions, amb una textura d'imatge i un muntatge molt bons, i amb un aire de risc que normalment es troba a faltar entre els curts que estan a la competició oficial. No és que sigui una cinta que es pugui considerar estrictament arriscada, però comparada amb la resta...

També m'agradaria fer una antimenció. I és que no entenc que curtmetratges com Circo de Columbo poguin, ni tan sols, arribar a ser rodats, amb les despeses que això comporta i la feina que implica. Són històries que no expliquen res, anècdotes (si és que hi arriben) que no tenen cap tipus de trascendència, però que sempre acaben fent-se un forat a la secció oficial. Però bueno, és una queixa que la faig gens agre, ja que aquest any han escassejat aquest tipus de peces, tan habituals en les últimes edicions del festival.

Mereix també un apunt el públic de les projeccions. Un cop més, molt d'inútil que estava allí per fer la tertúlia i fer una subtitulació alternativa dels curtmetratges mitjançant les seves innecessàries paraules. Ja sabeu, aquells que quan veuen un gos a la pantalla no poden evitar comentar, amb veu alta al del costat, que acaba de sortir una bèstia canina de quatre potes. No em feu dir què mereix aquest tipo de gent, perquè tots ho sabem. Part de culpa en deu tenir la possibilitat de convalidar l'assistència al festival amb crèdits de lliure elecció per a estudiants de la URV, que per molt universitaris que siguin no guanyarien en poder mental a crios de parvulari.

ALTRES SECCIONS

Microfilms. Li tinc un evident carinyo a aquesta secció del festival, en què els participants han de fer un curt d'un minut com a màxim a partir d'un objecte donat (aquesta any, una maquineta de fer punxa) i amb menys de 48 hores de temps. Estic d'acord amb el segon premi, (P)ODI(UM), i no tant amb el primer, una història un pèl efectista. Menció especial al microfilm (no en recordo el títol, perdó) que ens mostrava la pugna internacional per fer-se amb l'última arma secreta que guardaven els nazis, que no era una altra que la maquineta.

D.O.. Per als que van anar a la projecció del D.O. (on passaven curts de gent del Camp), a internet he trobat el curtmetratge que no vam poder veure durant la sessió, ja que va ser saltat miseriosament (desconec si després el van tornar a passar perquè vaig marxar pitant quan va acabar l'últim). Aquí el teniu, una bona manera d'acabar aquest post sobre el FEC:

Bridges contra els suecs

2010-03-05T10:10:00.000+01:00

No és que sigui una setmana gaire motivant, per això farem un repàs més aviat ràpid de les estrenes d'aquest divendres.

Comencem amb Millennium 3: La reina al palau dels corrents d'aire, adaptació de la tercera part de la trilogia literària d'Stieg Larsson. Repeteix el director de la segona, Daniel Alfredson. Em vaig quedar amb la primera part i estic a mig llegir el segon llibre, així que no puc opinar gaire què pot donar de si aquesta última (per ara) adaptació de la famosa saga literària. Veurem si encara la moda sueca encara cueja i farà tornar en massa tots aquells espectadors que van respondre bastant bé a les altres dos entregues.

Cazadores de dragones és una cinta d'animació coproduïda entre Alemanya, França i Luxemburg, i explica la història d'una nena que ha de salvar el seu tiet, captiu d'un drac. En principi vol comptar amb els herois que surten als seus contes, però finalment haurà de comptar amb una solució més planera: contractarà uns caçadors de dracs professionals. I és que sempre s'ha de comptar amb el sentit pràctic.

Sota el curiós títol de Los hombres que miraban fijamente a las cabras s'amaga una comèdia sobre un periodista enviat a l'Iraq, on establirà contacte amb un soldat psíquic que combat amb la ment. Destaca el poker d'actors que encapçalen el film: Ewan McGregor, George Clooney, Kevin Spacey i Jeff Bridges.

Precisament Bridges, protagonitza una altra pel·lícula que s'estrena aquesta setmana: Corazón rebelde. Alguns potser ho recordareu, ja vam parlar d'aquesta pel·lícula fa tres setmanes precisament en un post d'estrenes. Finalment, el continu moviment a les cartelleres ha fet que aquest teòricament recomanable film no arribi a les sales d'aquí fins avui, dos dies abans que Jeff Bridges pugui recollir l'Oscar al que està nominat per aquesta interpretació.

I per acabar, El corredor nocturno, la quota estatal de la setmana. Dirigeix Gerard Herrero, un home que surt pràcticament a una pel·lícula per any encara que de renom més aviat en té poc.

No cal dir res

2010-03-04T08:00:00.002+01:00

En aquest post musical d'avui podreu escoltar molt però cantar poc. Parlarem de cinc discos de música instrumental, tots ells més que recomanables, sobretot els dos primers. Últimament hi estic bastant aficionat, i estic descobrint autèntiques perles que no fan més que animar-me a seguir buscant i rebuscant per la xarxa a la recerca de nous grups. S'accepten aportacions, evidentment. M'estic pensant un premi per donar-li a qui es llegeixi el post de pe a pa i s'escolti els discos.

Toundra - Toundra (I) (2008)

Els Toundra són madrilenys i els vaig conèixer arran de viciar-me a (lo:muêso). Com que tocaven junts a Barcelona, vaig fer-me amb el seu primer (i de moment únic) llarga durada. En la crònica d'aquell concert ja en vaig escriure unes quantes meravelles, totes ratificables després d'haver tornat a escoltar uns quants cops aquest Toundra (I) compost per sis cançons, algunes de tan bones com Órbita i Medusa. Doneu-li una escolta, i penseu que en directe encara són més bons. Al maig publiquen el seu segon disc, Toundra (II). Podeu seguir l'evolució del seu enregistrament al blog que han estrenat fa pocs dies. A més, aquí teniu una entrevista amb imatges del concert de Barcelona on expliquen els avantatges que els ofereix internet per promocionar-se i captar noves influències, cosa que pel que sembla no sempre ha agradat a les discogràfiques on han estat. Ai, si ho senten els de l'SGAE...

>> escolta Órbita en directe

>> escolta Medusa

>> myspace de Toundra

Balago - Erm (2001)

Balago és un grup català de culte, amb la qual cosa ja podeu intuir que tenen una gran qualitat, es desmarquen de qualsevol comparació evident i no tenen el ressò mediàtic que la seva música sembla que mereixi des del punt de vista dels que ens agrada. Pensava que s'havien separat, però pel seu myspace veig que no, i fan concerts i tot. Han tret, de moment, tres discos, i encara que parli en plural tota l'estona, és una l'ànima mater del grup: David Crespo. Avui us vull recomanar el disc de debut, Erm. Una autèntica joia ambiental, ideal per anar a dormir, per estudiar, per viure moments intrínsecs en atmosferes colpidores i, sobretot, per fer vídeos gravats anant en cotxe per la carretera quan plou enquadrant llums de fre desenfocats i semàfors que es posen en verd. Si us agrada treballar l'audiovisual, segur que us servirà com a font d'inspiració. I també per adonar-vos que realment són la hòstia.

>> videoclip d'Adf

>> escolta el disc a spotify

>> myspace de Balago

Balano - Balano (2001)

I si canviem una simple lletra saltem al pròxim grup instrumental d'avui, Balano. Només tenen aquest disc, sense títol (o autotitulat, qui sap). Cins cançons que sumen 33 minuts de música no tan brillant com els dos discos anteriors, però igualment amb moments molt destacables. Poca cosa més sé d'aquest grup, no es troba gaire informació d'ells a internet. Us deixo un link on podeu trobar el disc, això sí.

>> entrevista a un dels membres de Balano, on parla breument del grup

>> post d'un blog on hi podeu trobar el disc

The Joe K-Plan - Rigan Asesino, Olibia Vencerá (2009)

Un guitarra i un bateria és la bàsica fórmula de The Joe K-Plan, una banda que fa poc que ha vist la llum però que sembla tenir un futur força prometedor i amb més ressò mediàtic que els grups que han aparegut de moment en aquest post. Per ara tenen un únic disc, Rigan asesino, Olibia vencerá; però on diuen que funcionen a la perfecció és damunt un escenari. Per això no és d'estranyar que ja hagin voltat mig Europa, i que en qualsevol crònica que llegeixis sobre algun dels seus concerts els titllin d'impressionants cap amunt. Segons la web de la seva discogràfica (Aloud Music, on també estan els Toundra i (lo:muêso)), practiquen post-math-rock, i llegint els títols d'algunes de les seves cançons - Sendero voluminoso, Tanca la porta una mica, Tú traeme una naranja que yo hago el zumo - podem comprovar ràpidament que també els va l'humor.

>> escolta una cançó en directe

>> myspace de The Joe K-Plan

Crime in Choir - Trumpery Metier (2006)

I ja per acabar, sortim de la península i viatjarem a Estats Units. Crime in Choir està format per membres que en el seu dia van tocar, temporalment, amb els imprescindibles posthardcores At the Drive-In, a més de comptar amb el prolífic bateria Zach Hill. Si és cert que en un principi aquest disc, el Trumpery Metier, em va agradar molt els primers cops que el vaig escoltar, amb el temps no m'ha acabat de quallar com un disc que hagi d'escoltar de tant en tant. Tot i així, mereix que li doneu una oportunitat.

>> post en un recomanable blog sobre el disc (inclou link per aconseguir-lo)

>> myspace de Crime in Choir

I per avui ja n'hi ha prou. Precisament estic escoltant un altre grup instrumental mentre acabo d'escriure les últimes línies de post. Són els 12Twelve. Però d'aquestos ja en parlaré un altre dia.

81,4%

2010-03-02T08:01:00.000+01:00

Aquesta setmana, introdueixo un nou sistema per puntuar les pel·lícules que comento. Canviem l'acadèmica nota pel grau de satisfacció.

La cinta blanca / Das Weiße Band (Michael Haneke, 2009). No és la pel·lícula de Haneke que més m'ha agradat o amb la que més hagi disfrutat, però tot i així se li ha de reconèixer aquesta capacitat de descriure't l'ambient que viu una societat, i que posteriorment acabaria magnificant-se en una ideologia devastadora, però sense que te n'adonis que t'ho ha explicat. Ho fa a base de fragments quotidians de la vida en un petit poble alemany, una cosa que sempre li ha agradat a Haneke: explicar un problema global a partir de les petites realitats particulars de cadascú. La cinta blanca és d'aquelles pel·lícules que et deixen tan fred com ho és ella mateixa en tota la seva composició, però que de mica en mica va madurant dins teu un cop l'has vista. Fins a cert punt m'ha sorprès que hagi tingut tanta acceptació global, perquè no és un film fàcil ni efectista, tot i que compta amb una veu en off que deu ajudar. Nivell de satisfacció: 83%

La historia oficial (Luis Puenzo, 1985). Desconeixia de l'existència d'aquesta pel·lícula fins que, de casualitat, vaig veure que tenia una puntuacions bastant bestials per part dels usuaris de filmaffinity. Ens remuntem a l'Argentina de 1983, últim any que vivia sota dictadura militar. Al carrer, manifestacions contínues de mares que reclamen justícia pels seus fills desapareguts. Mentrestant, veiem com una professora d'història benestant amb una filla adoptada comença a sospitar cada cop més que la versió oficial dels fets podria ser tot el contrari del que és la realitat. Un drama intens i demolidor, crític precisament amb això, amb la història que sempre escriuen els vencedors, els poderosos. Recomanable per als que els agradin els drames poc esperançadors i estiguin interessat en la història. Nivell de satisfacció: 75%

Moon (Duncan Jones, 2009). Tot i la contínua sensació de déjà-vu estètic, em va agradar molt Moon, per les sensacions que em va transmetre el seu clima, senzill i auster. D'acord que darrera una aparent nitidesa se li poden trobar múltiples defectes i aspectes qüestionables, però a mi em va agradar. Nivell de satisfacció: 81%

París, Texas (Wim Wenders, 1984). Segon cop que la veia, ja gairebé no la recordava. Autènticament demolidora en quant a ambientació es refereix, tot gràcies a una excel·lent fotografia, una no menys bona banda sonora i un personatge desolat com a pal de paller. Un viatge tranquil, pausat i pacient per a qui el tingui ganes de fer. Més que tenir la sensació que has vist una pel·lícula, sents com si haguéssis passat una estona al costat d'uns personatges que semblen seguir vivint i actuant després dels títols de crèdit, encara que ja no els veguem. Nivell de satisfacció: 94%

La princesa Mononoke / Mononoke-Hime (Hayao Miyazaki, 1997). No diré res de nou sobre el cinema d'animació made in Miyazaki, ja sigui per la seva tècnica o per les seves històries. A qui li agradi, li agradarà La princesa Mononoke. Això sí, dos coses a retreure: una durada excessiva i un missatge final massa edulcorat. Nivell de satisfacció: 74%

On són?

2010-03-01T08:10:00.000+01:00

Cada setmana, repassant les estrenes, t'acabes trobant pel·lícules que han tardat 6, 12 o fins a 24 mesos en arribar a les sales comercials d'aquest país. Avui, però, toca parlar de tres pel·lícules que encara no tenen data d'estrena a casa nostra, i tampoc sembla que ningú s'hagi de preocupar per comprar-les i distribuir-les. Al final, serà internet qui ens les acabi proporcionant. Però clar, llavors serem uns lladres malvats que destrossem el cine.

Gaspar Noé és polèmica, però també és, fins ara, cinema de 10. Com a mínim en el camp del llargmetratge, el curtmetratge i el videoclip ja són altres històries. Però clar, és de 10 per a un servidor, per a altres serà de zero gèlid i absolut. Potser per això, per aquest risc, no hi ha qui s'atreveixi encara a distribuir Enter the Void (del 2009), la tercera pel·lícula del director francès d'origen argentí. Alguns privilegiats la van poder veure durant el passat festival de Sitges. Pel que sembla, més que polèmica és un pèl ensopida. Però de Noé no et poden explicar la pel·lícula, l'has de veure. Però quan? S'accepten aportacions de qualsevol tipus. Ja sabeu, un link guapo als comentaris.

Todd Solondz no és tan polèmic, tot i que també te la seva personalitat i la corresponent legió de seguidors. No entenc que la seva última pel·lícula, Life During Wartime, no hagi arribat tampoc aquí. De moment té puntuacions notables en pàgines com filmaffinity o a l'imdb, i segurament que no tindria una mala premsa ni taquilla si algun dia s'estrenés. Potser perquè és massa bona per catalogar-la dins el (pseudo) indie actual? Si la busqueu per internet, no la confongueu amb un capítol d'Anatomía de Grey.

Charlie Kaufman és un guionista d'idees brillants, responsable d'haver escrit pel·lícules com Cómo ser John Malkovich o Eternal Sunshine of the Spotless Mind. Però després d'haver guionitzat pel·lícules per a directors de videoclips que donaven el salt al cine, Kaufman va voler fer també el pas a la direcció amb Synecdoche, New York, de la que també n'és autor del guió. La pel·lícula data del 2008 i aquesta sí que la podreu trobar mitjançant les cerques oportunes a través de Google.

Setmana dramàtica

2010-02-26T15:31:00.006+01:00

Encara que unes hores tard i de forma més breu del que és habitual, aquí va un repàs de les estrenes de la setmana:

La pel·lícula de la que estic sentint més bones crítiques és Un profeta, dirigida pel francès Jacques Audiard. Es tracta d'un drama carcerari que es va endur el premi del jurat a Cannes i diversos guardons dels premis del cinema europeu. L'apuntem a la llista de futurs visionats.

The Lovely Bones ha estat rebuda amb més escepticisme. Deu ser per la por generalitzada que Peter Jackson no se'n surti amb un producte a priori més dramàtic que no pas fantàstic. Una noia de 14 anys morta veu com la vida ha canviat després del seu assassinat. A mi m'encurioseix positivament saber com el director haurà tractat el tema. Una altra que m'apunto.

La britànica An Education està ambientada als anys 60 i ve amb l'etiqueta de les tres nominacions als Oscars. Dirigeix el danès Lone Scherfig, un dels múltiples nòrdics participants del moviment Dogme 95 amb Italiano para principiantes, pel·lícula de la que no vaig passar del minut 5 (aprox.).

I ara una de vampirs, i ja en van... Daybreakers ens situa en un futur en què aquests éssers són els amos del món i van exterminant la raça humana per beure-se'n la sang. Un grup de vampirs solidaris, però, decidiran buscar noves vies més sostenibles d'alimentar-se en lloc de fer desaparèixer als humans. Producció australiana dirigida a quatre mans per Michael i Peter Spierig, autors de la pel·lícula de zombies Los No Muertos.

L'estrena comercial de la setmana és la que protagonitza Mel Gibson: Al límite, títol que ja haurien de començar a pensar en aparcar durant un parell de dècades com a mínim (exemples 1, 2 i 3). L'atracció que em produeix és directament zero.

I ja acabem amb El último vuelo. No sé com serà la pel·lícula, però el trailer em va avorrir i de mala manera. Ambientada al Sahara de 1933, una pilot d'avions buscarà el seu marit, d'idèntica professió/afició, després que desaparegués en una aventura que tenia per objectiu establir un nou rècord de distància recorreguda entre Londres i Ciutat del Cap.

Albert Serra, primer round superat

2010-02-23T08:30:00.001+01:00

L'Albert Serra és un d'aquelles persones que acostuma a fer ràbia. Assegura no veure la tele des que tenia 18 anys (decisió comprensible i fins i tot sàvia), i que no escolta música feta més enllà dels anys 70* perquè a partir d'aquesta dècada ja no s'ha fet res de bo (tonteria d'un calibre considerable), entre altres afirmacions com que fer cine no el diverteix. I és que l'Albert Serra és, ho vulgui o no, director de cine: de moment porta tres pel·lícules fetes, i totes tres són de les recullen zeros i deus a parts iguals entre les valoracions de la gent. El que no està tan clar és si la cara que mostra en públic és la seva de veritat o si s'amaga darrere aquest personatge snob, a estones odiós a estones cabrón.

Per qui encara vagi desencaminat, l'Albert Serra va ser relativament mediàtic ara farà un any, quan va guanyar el premi Gaudí a la millor pel·lícula catalana per El cant dels ocells, una obra extremadament minoritària i no apta per al gran públic. A partir d'aquí, entrevistes aquí i allà que alimentaven el dubte de si aquella persona interpretava un paper o és que realment existeix una mescla real de subversió i d'odiabilitat com aquella.

Ha estat al cap d'un any, però, quan finalment m'he decidit a provar el cine d'aquest director català. He començat pel principi: Crespià, the Film Not the Village (2003). He de dir que no vaig afrontar-la amb gaires esperances, més aviat estava poc predisposat, però calia veure-la per començar a jutjar a Serra com a cineasta després d'haver-ho fet com a persona/personatge.

Aniré al gra: em va encantar. Em va divertir. Me l'esperava pedant, però la vaig trobar totalment natural. Equilibrada, cosa difícil en una pel·lícula que intenta ser realista i surrealista a la vegada. En molts moments em va fer pensar en la troupe de Lars Von Trier i el seu moviment Dogme 95. Crespià els dóna mil puntades de peu, amb un estil que també defuig dels artificis, que treballa amb actors que no són actors (inclòs el cantant de Kitsch) i que a sobre tenen molta llibertat a l'hora de seguir el mínim guió que deuen tenir.

Crespià és un petit poble de la comarca del Pla de l'Estany de poc més de 200 habitants. Per tots els que visquin en viles d'aquestes característiques o que hi hàgin passat un, dos o més estius amb les seves corresponents festes majors de balls a l'envelat, segurament se sentiran molt identificats amb moltes de les situacions i sensacions que transmet la pel·lícula. Identificats tant amb el costat més costumista com amb el més estrident, representat aquest últim per personatges pintorescos que en un principi ens poden semblar inversemblants, però que si ens parem a rebuscar en la memòria segurament descobrirem que coneixem algú equiparable.

Un altre element a destacar de Crespià, the Movie not the Village són els seus moments musicals absurds, que més enllà de desesperar als que detestem les pel·lícules d'aquest gènere, resulten una delícia pel seu caràcter segurament paròdic. Especialment impagable el ball de festa major a ritme de Buzzcocks (mireu el vídeo del final del post), o el moment Tom Jones.

En definitiva, aquest primer round amb el cine d'Albert Serra m'ha sorprès molt positivament. I més tenint en compte la poca capacitat de sorpresa que té el cinema català, sovint presoner d'actors reiteratius i d'històries que tots sabríem escriure de memòria. Ara queda seguir amb Honor de cavalleria i El cant dels ocells, pel·lícules pel que es veu d'un altre caire al de Crespià. En totes elles, però, repeteix Lluís Carbó com a protagonista. Segons el director, és l'únic actor del que va quedar convençut després de rodar aquesta primera obra.

* Diria que eren els 70, però no estic en condicions de recordar-ho perfectament. En tot cas, el sentit de l'afirmació ja s'entén.

Nit d'espêctacle instroumental

2010-02-22T08:30:00.000+01:00

Toundra + (lo:muêso)

La [2] d'Apolo, Barcelona

19/02/10

gratuït / 13€

La nit de la discogràfica Aloud pintava interessant i prometia molt bona música aquest divendres passat a la segona sala de la barcelonina Apolo, i efectivament així va ser. Van obrir foc els Toundra, una formació madrilenya que practiquen rock instrumental, podríem dir que progressiu. El quartet madrileny m'havien agradat en disc, però damunt l'escenari em van meravellar, amb moments autènticament deliciosos. Contundència, qualitat i molta solidesa en un grup que caldrà seguir amb lupa i atenció. Al maig treuen el seu segon disc. Mentre l'esperem, seguirem rememorant l'espectacle d'altíssim nivell que ens van oferir.

I després de Toundra va ser el moment del grup que em va portar a desplaçar-me fins a Barcelona. Portava molt temps viciat a (lo:muêso) [aquí, disc alfabètic], i aquest concert arribava en el millor moment possible. I em van agradar, tampoc em van sorprendre excessivament perquè les expectatives que tenia eren molt elevades. Del potent directe en va sortir probablement perjudicats molts dels matisos que la música que el quartet català atresora en disc, però igualment la força del bateria i la contundència de les cançons van fer una bona feina. Si hi ha algun però, aquest van ser les veus. No es van acabar de sentir bé, una saturada i les altres massa baixes. A més, la veu no és precisament el punt fort dels de Premià de Mar, ni en disc ni en directe. Tot i això, es va disfrutar igual. A més, van tocar dos cançons noves, cosa que significa bones notícies, ja que deuen tenir un nou treball en camí.

I com a mostra, us deixo un vídeo en directe del myspace de Toundra perquè qui vulgui es pugui fer una idea de com és un concert seu. Ah, i també el cartell, que val la pena ser mostrat:

Una altra illa

2010-02-19T08:00:00.000+01:00

Aquesta setmana toca fixar-se bastant en els directors de les pel·lícules per poder entreveure cap on aniran dirigits els trets de les estrenes.

La novetat més destacada de la setmana és Shutter Island, dirigida per Martin Scorsese. En aquesta ocasió, el director s'ha endinsat en un thriller psicològic que sembla fregar el gènere de terror pels tràilers vistos al cine. Tràilers que, com és desgraciadament habitual, t'esgarren uns quants detalls de la pel·lícula perquè després res et pugui sorprendre. Felicitats des d'aquí als responsables d'aquestes màquines de fer spoilers. Enhorabones a banda i tornant amb el que ens interessa, Scorsese repeteix one more time amb Leonardo DiCaprio, qui es posa a la pell d'un agent federal que haurà d'investigar la desaparició d'un dels interns d'un centre psiquiàtric per a assassins situat en una illa (que diria que no és la dels monstres).

Per cert, una cosa que m'ha cridat bastant l'atenció és la quantitat de pel·lícules que té previstes el realitzador nord-americà pels pròxims dos anys. Ni més ni menys que sis títols, entre els que destaca un biopic de Frank Sinatra. Millor director impossible. Aquí podeu veure la llista de films de l'agenda d'Scorsese.

Una altra pel·lícula que pinta interessant aquesta setmana és I'm Not There, centrada en la figura de Bob Dylan. Es tracta d'una sèrie d'històries rodades en diferents estils cadascuna, inspirades en les diferents fases de la carrera musical de l'artista, ambientades en els anys 60 i 70 i acompanyades per la música de Dylan. Dirigeix Todd Haynes, que en el seu dia ja va fer amb Velvet Goldmine un retrat del glam rock al Londres dels anys 70 (la tinc pendent). La seva última pel·lícula havia estat Lejos del cielo, un drama sobre l'homosexualitat ambientada als anys 50 (també pendent per veure). Ja veieu que és un director que li agrada mirar enrere. Per cert, I'm Not There s'estrena a casa nostra amb més de dos anys de retard. Bravo.

La setmana d'estrenes ve marcada també per dos pel·lícules del gènere fantàstic i dirigides per dos d'aquells directors d'extens currículum . Per una banda, Chris Columbus (les dos primeres de Harry Potter, les dos primeres de Solo en casa, Nueve meses, Señora Doubtfire, etc) dirigeix Percy Jackson y el ladrón del rayo. Per altra banda, Luc Besson (El quinto elemento, Juana de Arco, Leon, etc.) firma Arthur y la venganza de Maltazard, film d'animació que és seqüela d'Arthur y los Minimoys, també del realitzador francès. Jo no sé valtros, però a mi això dels Minimoys em fot una mica de repelús.

I ja les que queden, en format més breu:

El solista. Joe Wright va aconseguir agradar a molts amb Expiación, film que encara he de veure. Aquesta setmana estrena aquesta pel·lícula que ens explica l'experiència real d'un periodista que comença a escriure articles sobre un talentós violinista esquizofrènic que viu al carrer.

Amores locos. Una treballadora del museu del Prado de Madrid té la convicció que és la mateixa dona que surt en un quadre del segle XVIII, i el seu amant a la pintura és un psiquiatre que coneix a la vida real.

El món és com ells diuen que és. I punt.

2010-02-16T09:00:00.000+01:00

Mamá Ladilla

Sala Zero de Tarragona

12/02/10

10€ / 12€

Alguna cosa feia presagiar que la Sala Zero de Tarragona presentaria una molt bona entrada per rebre als Mamá Ladilla. I així va ser, més públic del que ve sent habitual en aquesta sala de concerts últimament, i a més amb la gent totalment entregada al repàs que els madrilenys van fer de la seva generosa discografia.

Precisament fa cinc anys de l'últim llarga durada de Mamá Ladilla. A l'hora del directe això es nota perquè totes les cançons tenen un rodatge perfecte, tant en l'execució com en la participació del públic. Així doncs, molts es van deixar la veu divendres passat cridant a ple pulmó consignes de l'estil "Practicaremos el medievo con tu ano", "A la mierda todos los que no son yo", "Garrulismo máximo, máximo garrulismo", "Sube a mi nave, tu amiga gorda no cabe", "Lee burro, lee burro, aunque no tenga dibujos ni resultados del fútbol ni sirva para hacerse pajas" o "Quo vadis, sigue, sigue, quo vadis, errare humanum est, oé oé oé".

Algú que no conegui al trio podria pensar que amb aquestes lletres i el cartell que els denomina com a grup punk, la música que sonava a l'escenari devia ser barroera i simple. Res més lluny de la realitat. No era jazz d'alt nivell, però Juan Abarca i companyia demostren dalt de l'escenari que les lletres que canten són tan originals i encertades com estimulant pot resultar-ne la seva execució musical. Que en saben, dit directament. I a sobre diverteixen.

La durada del concert va ser generosa, i crec que encertaria si dic que tothom va disfrutar. Tampoc seria massa errat el pronòstic que molts repetirien si aquest divendres tornéssin a tocar al mateix lloc. Però bueno, ja entenc que haguem d'esperar un temps prudencial (i normalment llarg) fins la pròxima actuació de Mamá Ladilla per aquí. No estaria malament tampoc que ho fessin amb un nou disc sota el braç (o sota el que sigui), que cinc anys sense res de nou és massa temps (per molts engendros que pareixin alguns).

Ah, per cert, si voleu veure més fotos del concert, us enllaço aquest petit àlbum fet per un altre assistent al concert i que tenia millor càmera que jo. I millor tècnica també.

On hi ha pèl hi ha alegria

2010-02-12T08:10:00.000+01:00

Si agafem la llista d'estrenes d'aquesta setmana, a primer cop d'ull no n'hi ha cap que sembli cridar l'atenció. Però si rasquem una mica, resulta que potser sí que hi han coses interessants.

Això de les dates d'estrena sovint és un catxondeo. A hores d'ara encara no sé si realment Corazón rebelde s'estrena aquesta setmana o no. En algunes pàgines consta que sí, i en altres no apareix a la llista del 12 de febrer. Sigui com sigui, sembla que es tracta d'una pel·lícula prou sòlida com per donar-li una oportunitat. Jeff Bridges dóna vida a un cantant de country enganxat a l'alcohol i amb una vida sense rumb aparent. Es tracta d'una pel·lícula de baix pressupost, que compta amb bones crítiques i uns quants premis i nominacions a Oscars i històries d'aquestes. Dirigeix un debutant en la direcció, Scott Cooper, que fins ara s'havia dedicat més aviat a la interpretació.

Un altre que debuta a la direcció i també amb bones crítiques és Tom Ford, en aquest cas amb Un hombre soltero, que ens explica la història d'un professor que intenta trobar un sentit a la seva vida després de la pèrdua del seu company sentimental. Es tracta d'un drama ambientat als anys 60 a la ciutat de Los Angeles, en ple conflicte dels míssils de Bahía de Cochinos.

L'estrena més mediàtica de la setmana, però, és El hombre lobo. No cal que us digui de què va la història, només afegiré que està interpretada per Benicio del Toro fent d'home llop i que quan vaig veure el trailer al cine em van cridar especialment l'atenció els efectes especials: em van semblar bastant cutres. Però bueno, aquesta apreciació personal podria vindre de la dèria que tinc a trobar sempre els efectes mal fets, perquè després la gent va al cine i flipa amb les pluges de bits. Així que si us agrada tot això, endavant, segur que tindreu píxels per donar i per vendre. Dirigeix Joe Johnston, especialista en fer productes destinats a vendre com més entrades millor: Jurassic Park III (i la IV també la farà ell), Jumanji i Cariño, he encogido a los niños entre altres.

I les estrenes que queden, en format més breu:

Historias de San Valentín. Tan detestable com la celebració de Sant Valentí és l'estrena, cada any, de la comèdia romàntica de torn contextualitzada en aquesta festivitat (?). Aquesta us la vendran dient-vos que la dirigeix el de Pretty Woman i la protagonitza Julia Roberts. No hase falta desir nada más, crec que la cosa no es presta a ambigüitats.

Vertige. Thriller d'aventures francès sobre un grup d'escaladors que se'n van a pujar muntanyes i es troben amb problemes misteriosos. Més o menys.

Nacidas para sufrir. Miguel Albadalejo dirigeix aquesta comèdia negra sobre una dona de 72 anys que s'ha passat tota la vida cuidant la gent gran del poble on viu. Ara haurà de ser una jove qui la cuidi a ella. Sembla que la cosa dóna molt de si, perquè dura ni més ni menys que 130 minuts.

I ja per acabar, era inevitable recuperar un clàssic dels clàssics entre les pel·lícules d'homes llop. A sobre amb un mite dels anys 80 fent el paper principal. Estem parlant de Teen Wolf:

Si creieu que veient aquesta pel·lícula de petits vau patir efectes secundaris, no vulgueu saber com va acabar el seu director, Rod Daniel: dirigint productes com Beethoven 2: la familia crece i Solo en casa 4 entre altres de mítiques.

7,88

2010-02-10T10:00:00.000+01:00

Se m'estan acumulant pel·lícules per comentar i no trobo mai el moment ni la inspiració. El repàs d'avui l'encapçalen tres pel·lícules de l'època nord-americana del director alemany d'origen austríac Fritz Lang, de qui vaig fer un minicicle de tarda altament satisfactori. Però d'això fa tants dies que molts detalls remarcables ja m'han volat del cap.

Furia / Fury (Fritz Lang, 1936). Primera pel·lícula nord-americana del realitzador alemany, que ens parla de la història venjativa d'un home que és linxat públicament per un delicte que no ha comès. Em va encantar, ja a nivell d'història, de missatge, de diàlegs i de moments que em van sorprendre com per exemple el plano de les gallines (qui hagi vist la pel·lícula suposo que ja m'entendrà). 10/10

Sólo se vive una vez / You Only Live Once (Fritz Lang, 1937). Seguint amb l'etapa de Lang als Estats Units, el director torna a parlar-nos de la història d'un home acusat injustament d'un crim que no ha comès. En aquesta ocasió, però, es tracta d'un delinqüent habitual que ja ha esgotat totes les oportunitats que la societat li ha ofert. A més, el film juga amb l'espectador, a qui també implica en el joc dels prejudicis. Una altra pel·lícula amb la que disfrutar de valent. 9/10

Espíritu de conquista / Western Union (Fritz Lang, 1941). En aquesta ocasió, el director germànic s'atreveix amb el western per remuntar-nos als inicis de la implantació de la línia telegràfica al territori nord-americà per part de la Western Union. Si bé no em va semblar tan bona com les dos anteriorment comentades i probablement sigui la que menys acabi recordant de les tres, sí que té alguns moments remarcables i d'altres de, si més no, sorprenents, com és el personatge del cuiner, contrapunt còmic de la història. Un tipus de personatge que ha calat fons, ja que és estrany que avui en dia no n'hi hagi algun en les pel·lícules destinades a arrasar taquilles. 7/10

El milagro de P. Tinto (Javier Fesser, 1998). Era la segona vegada que la veia i em va agradar més que en el primer intent, tot i que no em va acabar de meravellar. És obvi destacar l'excel·lent treball tècnic, d'una marcada personalitat Fesser i que resisteix perfectament el pas del temps. Pel que fa a la història, ja són figues d'un altre paner. El que em va començar divertint i semblant prou encertat, em va acabar ensopint. Massa metratge per una història que al final no dóna per tant, i que amb mitja hora menys hagués quedat més rodona. A estones et parteixes, i en altres l'humor està posat més en calçador. De fet, és una d'aquelles pel·lícules que fan molta més gràcia quan te l'expliquen que quan la veus. 7,4/10

My name is Bruce (Bruce Campbell, 2007). Sembla que una bona sortida per alguns actors que han arribat a una edat prou respectable com per considerar-se madurs, i que s'han guanyat la fama de sortir sempre en pel·lícules diguem que minoritàries, és acabar fent un exercici de mirar-se al mirall i enfotre-se'n dels propis defectes. Això feia Van-Damme a JCVD, i això havia fet abans Bruce Campell en aquesta pel·lícula que comentem avui, dirigida per ell i on s'interpreta a si mateix. L'actor, que sobretot serà recordat per protagonitzar la saga d'Evil Dead, ha de salvar un poble assetjat per un ésser diabòlic. Tot i que no passa pel seu millor moment de fama, hi ha un nen al poble que encara confia en ell i fins i tot vesteix samarretes d'algunes de les seves pel·lícules, a banda d'atresorar productes de merchandising que farien les delícies de més d'un que jo em sé. Peronsalment, em vaig divertir molt cada cop que apareixia l'ésser diabòlic i amb algunes referències a la filmografia de l'actor, però les escenes suposadament còmiques freguen el desastre. Tampoc em va acabar de convèncer la seva interpretació. Un producte simpàtic per qui se'l vulgui agafar simpàtic. 6/10

Aquesta cançó no la toquem mai, però avui sí

2010-02-09T10:30:00.000+01:00

Ramon Faura + Martí Sales

Racó de la Palma

Festival Autúria

05/02/10

5 €

Després del gran concert de Le Petit Ramon a Tarragona la tardor passada (llegiu-ne la crònica aquí), vaig tenir un bon subidón al comprovar que al febrer la seva música tornaria a sonar per aquí, més concretament a Reus. Però el de divendres passat al Racó de la Palma va ser un concert diferent al d'un de Le Petit Ramon. Per començar, de la formació habitual de la banda només hi havia el seu pilar fonamental: Ramon Faura, i compartia escenari i mèrits amb Martí Sales, membre d'Els Surfing Sirles.

El format de sobretaula amb el que actuaven era el propici per un festival com l'Autúria i per un espai com el Racó de la Palma: el Ramon Faura amb una guitarra electroacústica i el Martí Sales amb una d'elèctrica, acompanyats puntualment per una harmònica i fins i tot un llibre del qual Sales va extreure el text amb què va introduir l'actuació.

La idea era la d'alternar cançons d'un i altre artista, però hi va haver més sorpreses. Com que els dos es coneixien des de fa temps, fins i tot es van atrevir a tocar cançons del grup d'adolescència de Faura, anomenat Los interrogantes. Cançons d'amor que el feien enrogir però que amb aquesta nova revisió assolien quotes de temazo instantani.

També van caure versions, una de Bob Dylan i una altra dels Stones, crec recordar, així com una cançó que el Ramon Faura va admetre que ja no tocava amb la seva banda. Tot plegat va afavorir que els que estàvem allà asseguts ens sentíssim a estones privilegiats per escoltar cançons i històries que difícilment trascendeixen a l'escenari en un concert normal.

Com era d'esperar, de públic n'hi va haver més aviat poc, però per part meva tampoc el vaig trobar a faltar. Ja és un costum que els concerts que atesoren tant, tinguin poca resposta. Segurament altres concerts de l'Autúria amb grups més de moda van comptar amb molt més públic. Això sí, dubto que en cas d'haver-hi anat hagués disfrutat tant com ho vaig fer en aquest.

Per cert, algunes coses que em queden després d'aquest concert:

- Tinc ganes d'escoltar Els Surfing Sirles.

- Tinc encara més ganes d'escoltar Le Petit Ramon.

- Em va fer gràcia que el Martí Sales fes referència a una frase que li deien les jaies quan veien que era tan baixet: al pot petit hi ha la bona confitura. Títol similar al del post de la crònica del concert de Le Petit Ramon a Tarragona.

- Em va fer ràbia haver-me descuidat la càmera. Com a mínim per haver fet una trista foto per després penjar-la en aquest post. A canvi, fotos de google imatges.

La generació ESO ja treballa

2010-02-08T10:02:00.004+01:00

Ja és de sobres coneguda per tots la falta de coneixements en ortografia de la generació ESO (entre altres mancances surrealistes). Doncs bé, els primers membres d'aquesta generació ja han crescut i alguns fins i tot treballen. Heus aquí un exemple:

Alerta! No són subtítols d'algun voluntariós internauta, sinó els d'un DVD legal, d'aquests que donen amb un diari.

Fisheye 03: Delta i l'Ampolla

2010-02-06T10:00:00.000+01:00

Tot i que no en vaig quedar especialment content, aquí van alguns resultats del viatge al Delta amb la Fisheye. Al Delta i a l'Ampolla. Llàstima que aquell dia no es pogués arribar fins al far de la punta del Fangar. Un altre dia will be.

Fisheye 03: Delta i l'Ampolla

Fisheye 02 [Tortosa, Salou]

Fisheye 01 [Tortosa 09/01/10]

Què dur és ser un supervivent postapocalíptic

2010-02-05T08:00:00.000+01:00

D'entre totes les estrenes d'aquesta setmana, la que més bona pinta em fa és The Road (La carretera). Es tracta d'una pel·lícula ambientada en un futur postapocalíptic, en què un pare i un fill intenten arribar fins a la costa esquivant els éssers humans que queden vius, alguns dels quals s'han tornat bojos mentre altres han optat per tirar-se al canibalisme. No cal tenir gaire memòria perquè aquest punt de partida ens soni familiar, només cal canviar bojos i caníbals per zombies o infectats i ens acabaran de vindre a la ment unes quantes pel·lícules amb la mateixa base.

Tot i això, hi ha uns quants al·licients que inciten a veure-la. Per una banda, està basada en una novel·la de Cormac McCarthy, autor de No es país para viejos, llibre del qual els germans Coen en van fer una adaptació molt recordada i que a mi em va encantar. Per altra banda, ha tingut una bona acollida pel que fa a crítiques, tot i que no la posin com a obra mestra (gairebé millor, perquè últimament unes quantes que havien de ser obres mestres acaben per quedar molt lluny de ser-ho o semblar-m'ho). I finalment, l'ambient postapocalíptic en si mateix, una cosa que sempre m'atreu i més quan no fa olor de trunyo a tres hores lluny.

A més, cal afegir que la protagonitza Viggo Mortensen, a la banda sonora hi tenim a Nick Cave i la fotografia va a càrrec d'un veterà del cinema espanyol, Javier Aguirresarobe. Dirigeix l'australià John Hillcoat.

Precious és una d'aquelles pel·lícules que en sents a parlar mig any abans d'arribar als cines d'aquí, però no per una campanya de màrqueting brutal sinó pel boca-orella (o el web-web). A més, últimament s'està fent un fart de recollir premis aquí, allà i més enllà, però el que encara li falta que li atorguin, i jo crec que no tardaran massa, és l'odiosa etiqueta de pel·lícula indie de l'any.

Precious és una noia que té tots els números per ser una marginada social (negra, amb un sobrepès considerable, embarassada del seu segon fill i analfabeta), però que té el punt positiu de voler-se'n sortir. No sé ben bé si és un film estrictament dramàtic o si compta amb punts més desenfadats o d'humor negre, però no puc evitar pensar en Todd Solondz quan llegeixo tot això i veig algunes imatges de la pel·lícula (deu ser per la relació visual inevitable amb Palíndromes). En tot cas, només són presentiments. Suopso que li donarem una oportunitat per confirmar o desmentir aquestes sensacions.

De la resta d'estrenes, permeteu-me que en faci comentaris més breus:

Tiana y el sapo. Després de la borratxera contínua de l'animació en 3D, Disney estrena aquesta pel·lícula en les tradicionals dos dimensions. Suposo que no m'equivocaré recomanant que la vegin els que els agrada Disney i les seves pel·lícules de tota la vida, i aconsellant una retirada a temps als que no les soportin. Doncs això, a una altra cosa.

OSS-117: Perdido en Río. Segona part d'aquesta saga francesa que parodia les pel·lícules de James Bond. No he vist la primera part i ni tan sols m'atrau, per tant és fàcil deduir que tampoc em llançaré a descobrir-ne la continuació.

Loca obsesión. Si fa un parell de setmanes parlava de Penélope Cruz com a element suficient per fer-me avorrir una pel·lícula, aquesta setmana he de mencionar a Sandra Bullock com a actriu insofrible. Però a l'igual que PeCru, la Bullock sembla que comença a tenir la gent rendida als seus peus, que li donen premis i tot. El meu consol és que no estic sol: a la vegada que està nominada als Oscar, també ho està als Razzies. Heus aquí la grandesa dels premis. Ah, tot això venia a cuento perquè aquesta setmana s'estrena una comèdia d'aquelles que cal evitar com sigui, protagonitzada per l'anteriorment nombrada i doblement nominada.

I ja per acabar, cal mencionar les dos pel·lícules que queden, però de les que no tinc prou elements com per poder-ne elaborar un mínim comentari: Luna caliente i El padrastro.

Per cert, i parlant de carreteres, quantes vegades s'haurà utilitzat el recurs del plano subjectiu del cotxe corrent sobre l'asfalt de nit amb l'única guia de les línies discontínues grogues? Dos exemples ràpids:

I aquí una altra que no em deixa embedejar (?), al minut 4:57.

Brillo express i minoritari

2010-02-04T01:00:00.000+01:00

Joe Crepúsculo

Sala Zero de Tarragona

29/01/10

12 €

Semblava que la primera visita de Joe Crepúsculo a Tarragona seria tot un fenomen de masses, després d'aparèixer en mil i una llistes musicals del 2009 i d'encapçalar el primer mes de programació del flamant cicle Tarragona en viu. Però dic semblava perquè finalment van ser més aviat pocs els que ens vam aplegar a la sala Zero. No sóc gaire hàbil en l'art de comptar assistents, però diria que no passàvem de la cinquantena si és que hi arribàvem.

Això pel que fa al públic. A l'escenari, Joel Iriarte i Sergio Pérez van anar repassant cançons dels tres discos de Crepúsculo existents fins a dia d'avui (Escuela de Zebras, Supercrepus i Chill Out), amb una cançó extra presentada com a nova però que em va sonar a versió (no puc confirmar si certament és així). He de dir que no estic gaire acostumat a veure concerts en què no hi ha ni baix, ni bateria, o ni tan sols una guitarra o qualsevol altre instrument de corda. Per això durant les primeres cançons tenia sensacions si més no estranyes i poc habituals. A més, em feia certa ràbia que una veu tan peculiar com la de Iriarte es vegués solapada amb la del seu acompanyant d'escenari (a qui no culpo de res).

Però amb el pas dels minuts aquests primers dubtes es van anar esvaint a mesura que el públic també s'anava animant. Joel feia referència a la condició romana i marítima de la ciutat, mentre canviava alguns dels ritmes de les seves cançons per fer-les més house o més bakalao, segons convingués. Però just quan més a gust ens trobàvem i més ens divertíem adonant-nos de la grandesa d'algunes de les cançons de Joe Crepúsculo, va ser hora de plegar.

La tallada de rotllo va ser considerable. Només havien passat 55 minuts des que havia començat el concert i ja plegaven trastos. Crec que no vaig ser l'únic en pensar que 12€ per 55 minuts de música és una estafa en tota regla. Aquí es podria entrar en debats de si podrien haver fet un preu més econòmic tenint en compte que no tindríem ni una trista hora de música, o de si podrien haver inclòs algun altre artista. Vull pensar que els responsables en deuen haver pres bona nota, de la mateixa manera que saben com conformar una programació interessant i atractiva per un ampli ventall de gustos.

Com a vot de confiança, aquest mes de febrer seguirem assistint al Tarragona en viu, ja que hi han coses interessants com Mamá Ladilla, Don Simón y Telefunken, L'Enfance Rouge o V13. En podeu consultar la programació aquí. Si, per altra banda, voleu escoltar Joe Crepúsculo, a la seva pàgina web trobareu els tres discos per baixar-los de forma lliure i gratuïta.

El principi del final (post inevitable)

2010-02-02T08:52:00.000+01:00

Avui no seré gens original (si és que ho sóc alguna vegada), i dedicaré un post al tema que probablement rebi més posts en el món mundial al llarg d'aquest 2 de febrer. I és que no passa cada dia que comenci l'última temporada de la sèrie que, sense cap tipus de dada estadística en mà, desperta més passions, desencadena més teories en fòrums d'internet, cria més addictes a les sèries i enganxa com ningú hauria dit mai que t'enganxaria una sèrie. No cal ni que ho digui, però d'aquí unes hores s'emet als Estats Units el primer capítol (doble) de la sisena i ultimíssima temporada de LOST.

Ja sé que per internet volta el primer capítol degut a una filtració. Però m'és igual. Si porto esperant més de 8 mesos no em suïcidaré mirant un capítol pixelat quan a partir de dimecres al matí tindré el doble sencer amb bona qualitat (si internet no se satura, clar). Ni tan sols he mirat els primers 4 minuts que diuen que circulen per la xarxa de manera oficial, per molt que aquest matí els hagin posat a El món a RAC1. No sé si els han posat tots o només un fragment perquè evidentment he corregut a apagar la ràdio. En el seu dia ja em vaig menjar un spoiler i creieu-me quan us dic que ja en tinc més que suficient.

És evident que els guionistes passaran una prova de foc de dimensions històriques en aquesta sisena temporada. Les expectatives de la gent són d'unes dimensions tan absolutament mastodòntiques, que les probabilitats de decepció es disparen fins a quotes que farien trontollar les cames de qualsevol que es dediqui al noble art del guió. Però bueno, sempre he pensat que des del 1x01 tenien molt clares la majoria de coses, sinó no s'explica que detalls ínfims de la primera temporada encaixin tan a la perfecció en la cinquena.

Tampoc crec que comencem a saber respostes des del minut 1. És més, fins al 14 o així em sembla que no començarà a petar la cosa. O potser s'esperen a l'últim, cosa que encara dispararia més la feina dels cardiòlegs a nivell global. De fet, Josh Holloway deia recentment en una entrevista que després d'11 episodis gravats encara no saben què vol dir res.

Tenia la intenció d'allargar més aquest post, però serà millor esperar el dia d'emissió de l'últim capítol per explicar quina ha estat l'experiència vital amb aquesta sèrie. De moment, seguim descomptant minuts i segons al compte enrere. Assaborirem cada minut de sèrie que ens queda, que no en són massa però ja en són més del que ens quedarà un cop acabat el maig.

Rugby - guerra - abduccions

2010-01-29T09:30:00.000+01:00

Clint Eastwood és un tio sens dubte prolífic, que a sobre aconsegueix posar-se gairebé sempre a públic i crítica a la butxaca. Aquesta setmana, arriba la seva última producció:

Invictus se centra en la figura de Nelson Mandela i la seva campanya perquè el mundial de rugby de 1995 se celebrés a Sud-Àfrica, per tal de sembrar la concòrdia entre els habitants del país i així seguir cicatritzant les ferides de l'apartheid. Aquesta me l'apunto per anar-la a veure la setmana que ve, ja que sempre hi ha unes mínimes garanties amb Eastwood a la direcció.

Una altra pel·lícula que destacaria és La cuarta fase. No perquè en conegui el director o perquè n'hagi sentit a parlar bé, sinó perquè el seu punt de partida em sembla més que interessant. Una psicòloga veu com, arran d'unes sessions d'hipnosi, els seus pacients mostren indicis de contactes amb éssers no humans, i investiga la possibilitat de que tot plegat estigui relacionat amb unes suposades abduccions produïdes 40 anys abans. El tema dóna molt de joc, però com sempre el camí que va del punt de partida fins al resultat final està ple de perills. Ens l'apuntem per veure-la algun dia i comprovar si ho han sabut aprofitar.

Seguim amb En tierra hostil, una pel·lícula de la que durant aquesta setmana n'he sentit molt bones crítiques. La dirigeix Kathryn Bigalow, responsable de la recentment comentada aquí Días extraños entre altres. En aquesta ocasió, ens explica el dia a dia d'una brigada antiexplosius de l'exèrcit dels Estats Units desplegada a l'Iraq. Una altra que m'apunto per veure tard o d'hora.

Però les estrenes no acaben aquí, aquesta setmana és una d'aquelles animades:

Chéri: Michelle Pfeiffer es posa a les ordres d'Stephen Frears en un drama romàntic contextualitzat al París de principis de segle XX. En llegeixo la sinopsi i no em motiva, en miro les crítiques aparegudes fins ara i tampoc és que siguin per tirar cohets. No sembla que hagi de ser la millor pel·lícula de Frears precisament.

Krabat y el molino del diablo: Remake alemany en carn i ossos d'una pel·lícula txecoslovaca d'animació de l'any 77. Un adolescent s'inicia en l'art (?) de la màgia negra en un vell molí. Tot i això, és una pel·lícula familiar.

La mujer sin piano: La supertelevisiva Carmen Machi es posa, un cop més, a la pell d'una dona de fer feines que ens mostrarà com és un apassionant dia a la seva vida. No sé com serà la pel·lícula, però que estigui dirigida per algú d'haver fet algo tan infumable com Marujas asesinas fa que un tingui dubtes (com a mínim).

Todo incluido: Una d'aquelles comèdies que tenen tots els números per ser carn de cap de setmana a la tarda a TV3.

Discos alfabètics: (lo:muêso) - (next:matêria)

2010-01-27T09:10:00.000+01:00

(lo:muêso)

(next:matêria)

2005

Amb (next:matêria) ens trobem davant d'un d'aquells discos totalment equilibrats: per una banda totes les cançons conserven prou intensitat i qualitat com perquè mantinguem l'interès des del primer fins l'últim tall; i per altra banda sap traçar perfectament línies corves en els moments adequats perquè no ens submergim en un poc estimulant trajecte rectilini. Tres quarts d'hora llargs plens d'un rock progressiu que no té cap mena de problema en barrejar-se amb altres estils que li poden ser més o menys propers, com el punk, el pop o fins i tot ritmes propis de clubs nocturns amb molt de fum de tabac.

Aquesta heterogeneïtat permet a (lo:muêso) evitar que el resultat global sigui monòton (un perill constant en aquest tipus de grups i de música). És més, perquè el viatge encara resulti més agradable, pel camí ens anem trobant amb autèntiques perles que són d'escolta obligada quan anem amb el temps just i necessitem una dosi abreujada de (next:matêria). Parlo de temes com Oj Da Zaen, la melancòlica 31 3er G3m3lo, Overbucle, i els dos últims talls, potser la part més accessible de tot el disc: la fantàstica Tourgonette i la més pop Dancin' Like Robots.

Com ja haureu comprovat, (lo:muêso) són amants dels títols i noms estrafolaris a la vegada que carregats de cert humor. Electrosweetmytochöndria és un títol brutal per una cançó, a l'igual que Trist & Sad o Bambi Motorheâd. Però més enllà d'accents circumflexos i lletres al revés, on altres bandes a vegades moren, els de Premià de Mar tenen molta teca per oferir-nos, i molts minuts de plaer auditiu. He dit Premià de Mar? Sí, estem parlant d'un tros de disc d'un tros de grup català. Enèsima demostració que aquí també hi han grups d'uns calibres considerables, encara que després decidim ignorar-los més o menys.

També s'ha de reconèixer, però, que no és música fàcil ni directa. Sense anar més lluny, ha hagut de ser a la tercera oportunitat quan aquest disc m'ha entrat fins al fondo. I a partir d'aquest, la resta de discografia de (lo:muêso). I a partir de la discografia, altres grups dels quals us seguiré parlant en propers posts.

7,15

2010-01-26T10:00:00.000+01:00

He de reconèixer que he començat l'any una mica vaguerós pel que fa a comentar pel·lícules es refereix. Sense anar més lluny, aquest post el vaig començar a escriure fa dos setmanes.

The Queen (Stephen Frears, 2006). Pel·lícula que ens explica com van viure la mort de Lady Di la família reial britànica i el llavors flamant primer ministre Tony Blair. Els primers van mirar cap a si mateixos, i el segon va intentar respondre als clams de la població intentant buscar l'equilibri perquè la reina Isabel II no en sortís mal parada del tot. Més enllà de les dades conegudes per tothom i de les reaccions que tots ens suposem, hi ha alguns matisos que ajuden a que la història mantingui cert interès, però tampoc sense cap gran estridència. Bastant de pilot automàtic amb poques sorpreses però també poques derrapades. 7/10

The Damned United (Tom Hooper, 2009). Si no t'agrada el futbol, oblida't d'aquesta pel·lícula. El seu gran valor es poder viure durant una hora i mitja què es respirava als plujosos i enfangats camps anglesos de finals dels 60 i principis dels 70, així com als vestuaris i camps d'entrenament. Joc brut i esperit competitiu van de la mà en una història sobre l'enfrontament entre dos entrenadors amb el llavors exitós Leeds United com a punt en comú. Al final, però, te n'adones que l'enuig d'un no és totalment correspost per l'altre, ja que els motius de tant odi estan, si més no, agafats pels pèls. D'aquí que no hi hagi prou base com perquè surti una història tremendament sòlida. P.D.: Casualitat total això de veure dos pel·lícules seguides en què Michael Sheen encarna un personatge històric de Gran Bretanya. 7,5/10

El ser del Planeta X (Edgar G. Ulmer, 1951). El fet de veure un periodista involucrat en un cas de contacte amb éssers estratterestres va ser un dels motius per veure aquesta pel·lícula de principis dels 50 en què els escenaris de cartró són tan limitats com reiteradament utilitzats. Però aquí estava la grandesa i encant d'aquestes pel·lícules. No és la millor de la seva època ni gènere, però diverteix si et van aquest tipo de pel·lícules. 5/10

Kes (Kenneth Loach, 1969). Una de les primeres pel·lícules del prolífic Ken Loach, quan encara no havia abreujat el seu nom a l'hora de firmar però sí que ja havia encarat el rumb de la seva filmografia. En aquest cas, ens remuntem a una petita població de Yorkshire, on un nen amb una vida familiar totalment desmotivant troba la seva particular escletxa d'esperança quan domestica un falcó. Tot i saber des de bon principi quin serà el missatge final de tot plegat, és una pel·lícula que em va mantenir mig atent mig hipnotitzat. 7,5/10

Hacia rutas salvajes / Into the Wild (Sean Penn, 2007). Es pot considerar perfectament que el protagonista no és més que un pijo que es vol fer l'intel·lectual i que mereix quatre hòsties ben donades, que el missatge amb què Sean Penn ens vol sermonejar peca d'una ingenuïtat adolescent, que hi han planos totalment gratuïts que no entren ni amb calçador, que és una estupidesa que a sobre dura dos hores llargues, i unes quantes reflexions més d'aquest calibre que trobareu fàcilment buscant a google. Però jo m'ho vaig passar molt bé veient-la, vaig disfrutar, em vaig deixar endur i els 140 minuts em van passar volant, acceptant alguna cosa de muntatge que no em va acabar de convéncer i algun personatge que em relliscava. Una d'aquelles pel·lícules, doncs, que aconsegueixen bipolaritzar el seu públic i provocar debats airats en els fòrums de cinèfils. Si algú que llegeixi això l'ha vista, m'interessaria saber el seu punt de vista. 8,75/10

Posats a trencar...

2010-01-22T10:00:00.001+01:00

Setmana poc atractiva pel que a estrenes de cine es refereix. Com que no hi ha pel·lícula que mereixi ser destacada, ho farem ràpid:

Nine: Penélope Cruz + musical. Hi han poques combinacions que em puguin allunyar tantíssim de veure una pel·lícula com la suma d'una actriu que no he soportat des que va començar a aparèixer a la gran pantalla i un gènere que em costa tant que puc considerar que no soporto. Així que molt probablement no veureu mai un comentari per part meva d'aquesta pel·lícula més enllà d'aquest, a no ser que algu em drogui intensament i m'obligui a veure-la.

Up in the Air: En principi és, juntament amb Nine, la pel·lícula destacada de la setmana. Motius? La protagonitza George Clooney, diuen que serà una de les candidates fortes als Oscar i és del director de la, per mi, sobrevalorada Juno, Jason Reitman. Sincerament, ni fu ni fa.

Ricky: Un cartell inquietant per aquesta pel·lícula francesa amb Sergi López com a protagonista i que ens parla de l'enigmàtic fill que té una parella completament normal i corrent.

La herencia Valdemar: És la quota de terror made in Spain de la setmana, que en aquest cas se centra en el món de les mansions encantades que busquen propietari. Un dels seus alicients és veure l'última interpretació (crec) de Paul Naschy, mort recentment.

Rompedientes: Parlant de quotes, aquesta és la que de tant en tant cau de tio dur fent una comèdia familiar. Concretant més, una estrella trencadents de l'hoquei sobre gel es veu obligat a fer d'angelet d'aquestos que van a recollir les dents de llet dels crios. Més que reflexionar al voltant dels missatges ocults que pot tenir la pel·lícula, la meva ment se n'ha anat a recordar una pel·lícula amb Burt Reynolds de protagonista: Rompehuesos. Recordo que de petit petit m'agradava, tot i que ja fa tant temps que no la veig que només en recordo un fotograma (en serio). Lo bo és que mirant la fitxa de filmaffinity defineix el seu gènere com a Comedia o Musical. Esperem que sigui lo primer, per evitar contradiccions a les que a vegades semblo estar abonat.

I mirant aquest vídeo me n'adono que tenia més fotogrames allotjats al meu cervell. El pentinat de la secretària és un document inesborrable de qualsevol disc dur humà.

Fisheye 02: Salou i Tortosa (bis)

2010-01-20T12:30:00.000+01:00

Aquest és part del resultat del segon carret tirat amb la Fisheye 2 (i amb certs retocs posteriors de color amb Photoshop). Totes les fotos d'aquest post són de Salou, excepte l'última que és de Tortosa. Al final del post trobareu un link amb la resta de fotos d'aquesta sèrie, així com el link a l'àlbum del primer carret tirat amb aquesta càmera.

Fisheye 02 [Tortosa, Salou]

Fisheye 01 [Tortosa 09/01/10]

Nova disputa territorial crucial sagnant: Cambrils (Tarragonès)

2010-01-19T20:32:00.003+01:00

Segons El Periódico de ~~Barcelona~~ Catalunya d'avui dimarts, Cambrils es troba al Tarragonès. No podem seguir permetent que aquestos de Tarragona ens segueixin arrebatant territori!! Agafem les torxes!!

Reznor: el músic 2.0

2010-01-19T15:00:00.001+01:00

Ja comença a ser una tradició parlar dels regals que de tant en tant ofereix el senyor Trent Reznor als seguidors de Nine Inch Nails. Per no perdre el costum, i per tal de donar ressò a les propostes d'aquest tipus, tan agraïdes per als consumidors de música, us parlaré breument del nou present amb què ens obsequia el senyor Reznor.

Fa tot just un any feia un post explicant que Trent Reznor posava 405 Gb de vídeo en brut a disposició de qui vulgués muntar-lo. Es tractava de tres concerts que la banda havia ofert recentment, i convidava a que la gent fes el seu propi muntatge audiovisual amb les imatges. Com a cadascú li vingués més de gust. Pràcticament un any després, la vigília de Reis, veia la llum el resultat de la proposta: el DVD Another Version of the Truth: The Gift.

El DVD inclou tot un directe sencer muntat a partir de tres concerts (una trentena de cançons), a banda de material extra. Tot plegat ha estat realitzat per una dotzena seguidors de la banda, que han treballat amb la col·laboració desinteressada d'un miler de fans més repartits per tot el planeta. El resultat el podeu veure a YouTube, més concretament en aquest link, o us el podeu baixar de la forma que més bé us vagi des d'aquí. L'obra ve firmada per un nom que defineix a tot aquest immens grup de treball: The One Is On Us.

Amb això Trent Reznor segueix fent passos endavant per convertir-se en el veritable músic 2.0. Per una banda, està distribuïnt la seva música per internet sense cap tipus d'intermediari, de l'estudi al públic passant per la web. A més, oferint una varietat en les opcions de descàrrega i una qualitat de so i de disseny que són d'agrair per al consumidor, que a sobre pot disfrutar de tot això de manera gratuïta.

I per altra banda, Reznor està fomentant el tan famós treball en xarxa. Va començar organitzant un concurs per a que la gent posés imatges a la música del seu disc Ghosts, i ara ha aconseguit que vegués la llum tot un senyor DVD en directe fet a partir del treball global de milers de fans repartits per tot el planeta.

Qui dóna més? Segur que Reznor seguirà donant més, mentre altres seguiran plorant pensant (o no) què estan fent malament.

BOLA EXTRA: un altre grup que demana la col·laboració dels seus seguidors: Standstill (veieu notícia de fa uns dies).

Tornem al so

2010-01-18T15:49:00.011+01:00

Tot i que el ritme de descobrir grups i, sobretot, discos últimament està sent força elevat i fins i tot bastant satisfactori, fa temps que no actualitzava repassant part de la música ha anat sonant a l'illa. Toca, doncs, fer repàs d'algunes obres remarcables. Començarem per aquestes cinc:

Them Crooked Vultures - Them Crooked Vultures (2009)

Disc de debut del supergrup format per Josh Homme (Kyuss, Queens of the Stone Age i uns quants grups més), Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters i temporalment també QOTSA) i John Paul Jones (ni més ni menys que Led Zeppelin). Amb aquesta carta de presentació ja et poses a tremolar d'emoció, sobretot recordant que va ser amb Grohl a la bateria que els QOTSA van assolir el seu punt màxim gravant el Songs for the Deaf. I si a més hi sumem algú que va formar part dels Led Zeppelin, els números no fan més que multiplicar-se.

A l'hora de la veritat però, el resultat no és tan galàctic. Aquest primer disc em recorda completament al so de QOTSA dels primers discos. Si bé s'entreveuen alguns bons temes de bones a primeres, no és fins al cap d'algunes escotles que li comences a agafar el gust al producte complet. I s'ha de dir, també, que és un disc que guanya i molt al cotxe mentre fas quilòmetres i quilòmetres per carreteres hostils.

>> Avanç promocional del disc

>> Escolta No One Loves Me & Neither Do I

>> Vídeo Scumbag Blues (en directe)

Le Petit Ramon - Acusticus Replica (2009)

Fa unes quantes setmanes que parlava del concert que Le Petit Ramon va fer a Tarragona presentant el seu últim disc. Doncs bé, després d'haver-lo comprat i escoltat, puc dir que estic més que enganxat al trio encapçalat per Ramon Faura. Juntament amb el Morts, desastre i barbàrie, que ha sonat molt últimament també a l'illa, l'artista barceloní confirma una de les propostes amb més cara i ulls de casa nostra. Sense massa estridències ni rebomboris que els facin estar en totes les llistes hagudes i per haver, però amb tot el poder de la bona música.

>> Videoclip I és dimecres

Fear Factory - Mechanize (2010)

Que un grup com Fear Factory perdi el seu bateria de tota la vida (Raymond Herrera), quan aquest instrument ha estat un dels segells únics a la vegada que inconfusibles de la banda, és una dada que convida a la incertesa. Per suplir una vacant tan difícil, s'han fet amb els serveis d'un bateria que diuen que és molt bo: Gene Holgan. Només fa falta escoltar un tema com per exemple Powershifter per comprovar que la metrallets segueix acrivillant i de quina manera.

Però si hi ha hagut una pèrdua d'un membre històric, també hi ha hagut un retorn significatiu, com és el del guitarrista Dino Cazares, que torna a posar-se a les sis cordes set anys després. Sigui com sigui, Mechanize és el retorn d'una banda abanderada del metal industrial que segueix oferint el que se li demana a un grup així: tralla i més tralla. Música per rebentar els auriculars del teu mp3 mentre camines pel carrer.

>> Escolta Industrial Discipline

>> Escolta Powershifter

Soziedad Alkoholika - Sesion#2 (2009)

S.A. han tornat a gravar el seu mític album negre de l'any 91, titulat amb el nom de la banda, i que ha esdevingut un clàssic del punk i del trash estatal. Jo he de confessar, però, que sempre ha estat un disc que m'ha costat de digerir, tot i agradar-me (i molt) el grup. Amb aquesta nova gravació veiem com treballa l'actual so de la banda amb composicions dels seus inicis, i el resultat és més que satisfactori. La raó? És un disc que, a diferència dels seus últims treballs, no resulta avorrit, sinó estimulant. Per mi, la banda havia entrat últimament en una fase en què era capaç de crear un mur sonor inapelable i devastador però sense gaire emoció ni interès.

Sumant passat i present de la manera adequada surt un disc que no m'atreveixo a dir si agradarà als incondicionals de l'original disc negre, però sí que aconseguirà despertar-nos un mínim interès als que ens hem anat desenganxant de la seva carrera. Cal dir, que el disc inclou també tres temes de la maqueta de l'any 89 Intoxikazión etílika, igualment brutals. Per tenir, aquest disc fins i tot té el seu punt per a la polémica: a la lletra de la reiteradament criminialitzada Nos vimos en Berlín han canviat el judío de l'original per un jodido. Uns els acusen d'haver-se baixat els pantalons mentre que altres ho troben bé. A mi, m'ha sorprès.

>> Videoclip de S.H.A.K.T.A.L.E.

>> Escolta Nos vimos en Berlín

Joe Crepúsculo - Chill Out (2009)

Si abans fèiem menció a les llistes de millors discos, grups i actuacions, ara toca parlar d'un artista que se n'ha fet un fart de sortir-hi últimament. Joe Crepúsculo va sorprendre a gent del seu radi d'acció i més enllà l'any 2008 amb dos discos molt seguits: Escuela de zebras i Supercrepus. Sobretot aquest últim, va consolidar un so que a priori hauria de ser objectiu d'adjectius com desafinat, simple, cutre, bizarro, freak, lleig i fins i tot tonto. Però el caràcter teòricament amateur de la seva música amaga moltes bofetades i tocs de geni.

Amb Chill Out, Joe Crepúsculo havia de fer aquell pas tan difícil per a moltes bandes com és el de la confirmació. I es pot dir que se n'ha sortit amb nota. La crítica ja està rendida als seus peus i el públic també li segueix la corrent. Personalment, és un disc que m'ha enganxat tant com ho va fer Supercrepus en el seu dia. Potser menys amateur, ja sense el factor sorpresa, però igualment amb la capacitat d'enganxar com un xiclet al cabell. He de dir que tinc una debilitat especial per un tema en concret del disc: El cráneo. Queda dit. El 29 de gener, a la Zero de Tarragona (12€).

>> Videoclip de Toda esta energía

>> Videoclip de Siento que muero

Elemental, estimat Haneke

2010-01-15T10:00:00.000+01:00

Recuperem el costum de comentar les estrenes de la setmana, encara que sigui de manera temporal. El motiu? Aquesta setmana s'estrena una d'aquelles pel·lícules que s'espera des de fa temps: La cinta blanca.

Es tracta de l'última obra del realitzador austríac Michael Haneke. En aquesta ocasió, ens remuntem a principis del segle XX, just abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, en un petit poble d'Alemanya on dos nens són segrestats i torturats. La pel·lícula ha rebut bones crítiques a dojo, traduïdes amb la Palma d'Or de Cannes, diversos premis del cinema europeu, nominació als globus d'or i candidatura per representar el país germà als Oscars. Tanta unanimitat en una pel·lícula de Haneke fins i tot fa por. A partir d'avui podrem sortir de dubtes.

Altres estrenes de la setmana són:

Sherlock Holmes: Guy Ritchie torna a la càrrega amb una pel·lícula molt més oberta al gran públic que les seves dos anteriors obres. Si ens hem de basar en el trailer, no li donaria gaires esperances, encara que les crítiques no estan sent pas dolentes. A mi no m'atreu més enllà d'algun detall visual que ens pugui tenir reservat Ritchie. Es posaran Holmes i Watson a fer una timba de poker?

La decisión de Anne: Nick Cassavetes afronta el drama que ha de viure un matrimoni quan a la seva filla li diagnostiquen leucèmia. L'esperança de la nena està en l'enginyeria genètica i en la germana que ha de nèixer per salvar-la.

Amerrika: una família immigrant que arriba a Estats Units buscant començar una nova vida. Un argument que ens ha de sonar a tots perquè cada any cau una pel·lícula d'aquestes característiques. I com és habitual en obres d'aquesta temàtica, premiada en un festival -en aquest cas Cannes-, i bona acceptació per part del públic.

Les que queden: Hierro i Una escapada perfecta.

Data per apuntar en paper de vàter

2010-01-14T16:20:00.000+01:00

Queda apuntat a l'agenda de l'illa el 12 de febrer de 2010. Aquell dia, o més ben dit ja a la nit, a les 22:30 i per un preu de 10€ anticipada i 12€ taquilla l'escatologia progressiva inundarà la sala Zero de Tarragona de la mà dels únics i increïblement bons en directe Mama Ladilla. Prepareu les escobilles* dels vàters!!

* aquí hi hauria de dir escombretes, però quedava massa poc escatològic

Com ha viscut el temporal des de Barcelona?

2010-01-14T10:00:00.001+01:00

Les enquestes als mitjans de comunicació ja són una constant a la que ens hem acostumat completament. Els mitjans digitals (i els digitalitzats) han estat claus per incloure amb total constància aquests elements participatius que permeten al lector poder expressar la seva opinió amb un simple click. Fins aquí tot bé.

El Periódico de Catalunya reflecteix cada dia en la seva edició escrita els resultats de l'enquesta que durant el dia anterior ha plantejat a la seva pàgina web. S'exposen els resultats a la manera tradicional: amb un gràfic i percentatges, com el que podem veure a continuació, publicat ahir dimecres 13 de gener:

A més, i per tal de que no quedi tot tan fred amb un simple gràfic, hi afegeix quatre opinions de gent del carrer personalitzades amb una fotografia. És més que evident que les preguntes les fan sempre a Barcelona. En part comprensible, tal i com estan les coses no pagaran al pobre periodista de turno el viatge a un indret fora de la bombolla metropolitana.

Això, però, provoca que en certes (bastantes) ocasions les respostes exposades facin riure a la vegada que puguin indignar a més d'un, com va ser el cas de la pregunta que heu vist a la imatge de dalt. Preguntar pel temporal en una ciutat on no hi va haver-hi temporal pròpiament dit és si més no absurd. Poseu-vos ara en la pell del pobre habitant d'algun dels pobles del Priorat que es va quedar aïllat i sense llum durant el temporal, i llegiu aquestes opinions:

El temporal d'aquests dies us ha complicat la vida quotidiana?

Sí. Quan plou tot va més lent, al metro hi ha goteres i hi ha moltes dificultats per poder circular en cotxe i en autobús per la ciutat. Considero que Barcelona no està preparada per afrontar les pluges i les nevades.

A quines nevades es refereix? Em sembla que ni Barcelona ni Catalunya estan preparades, però alguns ja voldrien que les goteres en un transport fossin el seu gran problema.

Sí. El temporal ha dificultat la meva vida diària, ja que quan fa fred porto moltes capes de roba (jersei, abric, bufanda, guants...) i m'és incòmode anar pel carrer. A més, en el trajecte que faig cada dia des de casa meva fins a la línia de metro em refredo.

Una floreta dins la bombolla, delicada i fràgil. Això són complicacions, lo demés absolutes tonteries. Evidentment ella no en té la culpa. Ni tampoc els afectats reals de les nevades d'haver de llegir el punt de vista urbanita respecte una enquesta que es fonamenta en opinions que no han viscut l'incident en si. De fet, aquests afectats tampoc tenen la culpa de que la previsió sembli inconstitucional en un país que cada cop que neva es desborda. Però bueno, que avui veníem a parlar dels punts absurds on poden arribar algunes enquestes quan escollim malament els enquestats.

foto: Gandesa (Terra Alta), dissabte passat a la tarda

Fisheye 01: Tortosa

2010-01-13T08:56:00.003+01:00

L'altre dia em va arribar a les mans una Lomography Fisheye 2, així que ja vam començar a jugar una mica amb ella. Al final de les fotos hi ha un enllaç a la resta de fotos d'aquesta primera sessió tirada íntegrament per Tortosa. L'escanejat de les fotos és guarro guarro, però bueno, el tema degradat és una cosa que es porta.

Àlbum complet:

Fisheye 01 [Tortosa 09/01/10]

No es pot escollir: visca el píxel

2010-01-12T07:30:00.002+01:00

A partir d'avui, deixem enrere la televisió de merda. A partir d'ara, tot tele de qualitat, amb programació fragmentada per als que vulguin buscar el seu espai d'interès. Amb opcions interactives que ens permetran des de concursar en xarxa fins a escollir la càmera amb la que volem veure una retransmissió en directe. I tot això en alta qualitat, sense pèrdua d'imatge, sense interferències. Ara les televisions hauran de lluitar per l'audiència a base de qualitat. L'espectador ja decideix des del criteri i la racionalitat. Visca la TDT i el seu món imaginari.

Tarragona viu?

2010-01-11T15:24:00.003+01:00

Ja que en el seu dia vam plorar la desaparició del TCC a Tarragona i s'ha parlat recentment que la cultura no interessa als de dalt, toca agafar una mica d'ànims amb la següent notícia publicada al Diari de Tarragona:

El ciclo ‘Tarragona en viu’ sustituye a la programación musical del TCC

El concierto de la Familia Torelli el próximo viernes abre una nueva etapa en la que la empresa de servicios culturales Tren-k coordina la programación de las distintas salas de conciertos de la ciudad

[segueix llegint l'article]

Caldrà veure com evoluciona aquest nou cicle, quina constància i qualitat té i de quina acceptació gaudirà. Com a mínim és una petita esperança en el camp musical. De moment, aquest mes de gener ens quedem amb l'actuació dels vendrellencs The Rippers i la de Joe Crepúsculo.

Programació hivern-primavera 2010 del CineClub

2010-01-06T10:52:00.005+01:00

Després del post sobre el cicle 40 anys 15 pel·lícules del CineClub del Centre de Lectura, fem un repàs a la programació d'hivern-primavera que tot just està a punt de començar. Totes les projeccions són en divendres, a les 22h al Teatre Bartrina (entrant pel Centre de Lectura).

15 gener: El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009)

A finals de l'any passat s'estrenava aquesta pel·lícula argentina que va recollir crítiques que la deixaven d'excel·lent en amunt. Campanella es torna a aliar amb Ricardo Darín per explicar-nos la història de Benjamín, que un cop jubilat, escriu una novel·la sobre un cas mai resolt que va viure en carn pròpia quan treballava en un jutjat penal. Aquesta me l'apunto.

22 gener: L'onada / Die Welle (Dennis Gansel, 2008)

Pel·lícula alemanya qualificada com a recomanable en aquest bloq [llegiu el comentari aquí].

29 gener: V.O.S. (Cesc Gay, 2009)

El realitzador català Cesc Gay compta amb una reputació celebrada per molts, però a mi encara no m'ha seduït, ni amb Krampak ni amb Ficció. Diuen que he de veure En la ciudad per conèixer el seu gran talent. En tot cas, la que fan al CineClub és V.O.S., basada en una obra de teatre sobre la relació de dos parelles.

5 febrer: Vals con Bashir / Waltz with Bashir (Ari Folman, 2008)

Pel·lícula d'animació [comentada aquí].

19 febrer: Frozen River (Courtney Hunt, 2008)
La debutant Courtney Hunt ens remet als films independents dels anys 90 amb un producte que tot i no ser rodó ni brillant es deixa mirar i convida a seguir l'evolució de la realitzadora en futurs obres [comentada aquí].

26 febrer: En el setè cel / Wolke Neun (Andres Dresen, 2008)

Una altra producció alemanya, en aquest cas centrada en la relació sentimental i carnal entre una parella de 60 anys ella i de 74 ell.

12 març: Romanzo Criminale (Michele Placido, 2006)

Thriller italià ambientat als anys 60, amb tres adolescents delinqüents com a protagonistes i la ciutat de Roma com a teló de fons. Més informació, al link de la pel·lícula.

9 abril: Still Walking (Hirokazu Kore-eda, 2008)

Pel·lícula japonesa que va aconseguir molt d'èxit entre la crítica l'any passat. A mi em va deixar amb cert regust agredolç [comentada aquí].

Si necessiteu més informació, aquí podeu consultar el programa de mà.

40 anys en 15 pel·lícules

2010-01-06T10:30:00.001+01:00

Complint amb una de les finalitats d'aquest bloq que no és altra que difondre les opcions culturals (?) que hi han per les nostres contrades (?), us informem d'algunes alternatives a les cartelleres de les sales comercials (repletes aquests dies de productes clònics capaços d'induir al suïcidi a aquells que hi busquin passar una estona estimulant).

El Cineclub del Centre de Lectura, en motiu del seu 40è aniversari, ha programat un cicle de 15 pel·lícules al llarg de tot aquest 2010, on es repassaran alguns dels títols més representatius que s'han projectat durant les seves quatre dècades de vida. Una oportunitat per aquells que vulguin veure d'una vegada per totes aquelles pel·lícules que s'ha afartat tant de sentir anomenar.

L'altre alicient del tema és que totes les projeccions són gratuïtes (oh paraula màgica i divina). Els passis es fan (pràcticament) cada dos dimecres del gener al maig i d'octubre a desembre, a les 19:30 de la tarda a la Sala d'Actes del Centre de Lectura de Reus. Aquí va el llistat de pel·lícules amb el seu corresponent link a filmaffinity (que no falti):

13 gener: Casablanca (Michael Curtiz, 1942)

3 febrer: To Be Or Not To Be (Ernst Lubitsch, 1942)
17 febrer: Fresas salvajes (Ingmar Bergman, 1957)

3 març: Sed de mal (Orson Welles, 1957)
17 març: Al final de la escapada (Jean-Luc Godard, 1960)

7 abril: El apartamento (Billy Wilder, 1960)
21 abril: Plácido (Luis García Berlanga, 1961)

5 maig: El gatopardo (Luchino Visconti, 1963)
19 maig: El tambor de hojalata (Volker Schlöndorff, 1978)

6 octubre: Le Genou de Claire (Eric Rohmer, 1971)
20 octubre: Manhattan (Woody Allen, 1979)

3 novembre: Fargo (Joel i Ethan Coen, 1995)
17 novembre: 2046 (Wong Kar Wai, 2004)

1 desembre: Barcelona (un mapa) (Ventura Pons, 2007)
15 desembre: Gomorra (Matteo Garrone, 2008)

Aquí teniu el pdf amb el llistat i les dates en què es van projectar al CineClub originàriament. Pròximament, un post amb la programació regular del CineClub.

7,17

2010-01-05T09:22:00.000+01:00

Ja aniria sent hora de tancar el repàs a les últimes pel·lícules vistes al 2009.

Enemigo a las puertas / Enemy at the Gates (Jean-Jacques Annaud, 2001). Després de llegir allaus de bones crítiques d'aquesta pel·lícula bèl·lica contextualitzada a la Segona Guerra Mundial, he de dir que no em va meravellar tant com suposadament m'ho havia de fer. No perquè li manquin qualitats, simplement perquè no em va dir res. Em va deixar indiferent, no em vaig arribar a implicar amb la història ni amb els personatges, Com a punt positiu diré que amb el pas de les setmanes encara em queda en el record algunes escenes i part del missatge central. Millor en memòria que en temps real. 5,75/10

Tropa de élite / Tropa de elite (José Padilha, 2007). Amb aquesta em va passar tot el contrari que amb l'anterior. No me n'esperava massa. El tema barris pobres (en aquest cas, faveles) comença a córrer el risc de saturar, i més si ve amb l'inevitable etiqueta comparativa amb Ciudad de Dios. Però Tropa de élite és una ràfaga avasalladora, una lliçó de ritme trepidant que incideix en alguns aspectes del dia a dia d'un cos policial d'elit de Rio de Janeiro (per dir-ho d'altra manera, els policies que no es deixen corrompre a la vegada que no tenen cap tipus d'escrúpols). Alguns titllen la pel·lícula d'exagerada, altres de feixista. En tot cas, no diré que la pel·lícula retrata molt bé la realitat dels barris suburbials de Rio, perquè per això fa falta trepitjar-los i viure-hi una bona temporada; però sí que m'atreveixo a assegurar que aquí rep tothom. Des de la mateixa tropa d'elit fins als traficants, passant pels membres d'organitzacions solidàries que estan a la zona. Gairebé dos hores per quedar-te enganxat com una mala cosa davant la pantalla, i a sobre tothom en surt mal parat. 9,25/10

(500) días juntos / (500) Days of Summer (Marc Webb, 2009). La pel·lícula indie de l'any. Aquesta etiqueta al segle XXI ha agafat una dimensió similar a Cuidado, te la volen colar. Val, (500) días juntos no és una estafa en tota regla, tot i que en alguns moments sí que tens la sensació que te la volen fotre. Realment, té molts punts per evitar ser classificada al mateix sac que les pel·lícules romàntiques de noi s'enamora de noia, que és el que tothom et diu que és. Però també cal dir que s'ho carrega puntualment a perdigonades precisament caient en alguns tòpics que tampoc calien. Hi han bones referències musicals, però la meitat semblen fotudes amb calçador. Un constant sí però no. En resum, la sensació que em va deixar va ser agredolça. Vaig sortir del cine amb la idea que encara mantinc: és una pel·lícula nord-americana que volia ser britànica. Però bueno, la considero recomanable a qui li puguin agradar aquest tipus de pel·lícules. 6/10

Donde viven los monstruos / Where the Wild Things Are (Spike Jonze, 2009). Molts (massa) mesos esperant-la i creant expectatives. Potser per això tot em va passar tan ràpid i vaig assimilar tan poc. La història em va deixar sensacions contradictòries. Tot i ser bona, tinc la sensació que potser s'hauria pogut aprofitar molt més. En l'aspecte tècnic, res a dir. Dóna gust i plaer veure unes criatures en pantalla que resultin tant com resulten i que a sobre no sembla que t'estiguis mirant un simple render d'ordinador. Però bueno, estem parlant d'Spike Jonze i no de Roland Emmerich. Aquesta garantia la teníem més que coberta. Sens dubte, necessito un segon visionat com una nova dobladora necessitaria el monstre KW. 7,7/10

Aquí la vida té sentit

2010-01-04T15:17:00.005+01:00

"He estado en Twin Peaks poco tiempo, y en ese tiempo sólo he visto decencia, honor y dignidad. Un crimen aquí no es un acontecimiento más, no es sólo un suceso para comentar al final del día. Aquí la muerte afecta a todos y cada uno de los hombres, mujeres y niños. Porqué aquí la vida tiene sentido. Cada vida es una forma de vida que yo creía que ya había desaparecido. Pero no, aún existe en Twin Peaks."

Agent especial Dale Cooper

Bueno, ja era hora de pagar un deute històric imperdonable. Conèixer la resposta a la pregunta clau de la sèrie sempre m'havia tirat enrera (maleïts professors cagaspoilers). Però després de 4 capítols puc dir que Twin Peaks és molt gran (no el poble, la sèrie, bueno el poble a la seva manera, però la sèrie de moment més). Personatges, diàlegs, tocs de surrealisme i humor. No es pot demanar més a cada minut de la sèrie. Segirem informant.

Llistes, llistes, llistes!!!

2009-12-31T10:00:00.000+01:00

Aquest matí he rebut un amenaçant i violent mail de blogger dient-me que si no publicava una llista amb els millors discos de la dècada abans del 31 de desembre a les 23:59 em tancarien el bloq. Sembla que no només és una amenaça a bloggers, sinó també a moltes altres pàgines web. Però... com faig una llista dels millors discos de la dècada? La gent ho veu molt i fàcil i ho fa molt alegrement, però és una tasca que em resulta absolutament impossible. Per moltes raons, algunes són aquestes:

1. No m'he escoltat tots els discos editats des del 2000 i fins al 2009. I no crec que ho arribi a fer mai. Per tant, no podré dir mai quin és el millor.

2. Hi han discos que he tardat 7 anys a que m'agradéssin. Ara em semblen la hòstia, però abans em semblaven sobrevalorats. I al contrari, al 2000 escoltava discos que em semblaven insuperables i avui en dia em fan vergonya aliena. Qui em diu que un disc del 2008 que actualment no m'agrada, al 2013 em semblarà una obra mestra imprescindible en la meva vida i em voldré suïcidar emmig de la plaça Prim perquè la gent sigui conscient del meu error?

3. Els discos de 2009 parteixen amb molt de dasavantatge. Un gran disc de la dècada mereix maduració. Els del 2000 hem tingut temps de digerir-los, els de 2009 amb prou feines encara els tenim al pap. No és equitatiu.

4. No es poden comparar naps amb cebes, ni taules amb gallines. Com es pot fer una llista absoluta dels millors 20 discos sense fragmentar-los en estils o en alguna cosa?

5. Què es compta? Els gustos personals? Es fa objectivament veient la influència que han tingut en la història de la música?

En fi, que molts ho saben fer, però jo em veig incapaç. Avui faria una llista de 20, i a l'endemà me la miraria i en canviaria 15 com a mínim. Això sí, hi ha alguns discos que segur que tindrien absolutament sempre un lloc assegurat en un hipotètic top dels millors discos de la dècada (sense cap tipus d'ordre):

Radiohead - Kid A [comentat aquí]. EL DISC de Radiohead. L'escolto poquíssim perquè és tan bo que no el vull tenir sentit. Cada escolta és com omplir-te la boca del millor menjar del món multiplicat per 74 i dir-li a la resta del món: m'importeu una puta merda perquè aquí estic, escoltant el puto Kid A.

TOOL - Lateralus [comentat aquí]. No sóc gens religiós, però si em féssin triar a la força, Lateralus seria un dels meus Déus. Bàsicament, em va obrir moltes portes.

The Mars Volta - De-Loused in the Comatorium. Creieu-me: qualsevol llista de la dècada que no inclogui un disc de The Mars Volta (qualsevol d'ells, preferiblement alguns dels dos primers) no mereix cap tipus de credibilitat. Peronsalment han estat de lo més màxim que he conegut en aquesta dècada. Objectivament, una veritable onada d'aire fresc al món de la música.

Standstill - Vivalaguerra [comentat aquí]. Qualsevol cosa que digués no faria prou justícia.

També posaria algun disc de Berri Txarrak, que m'han marcat molt moltíssim durant aquestos deu anys. Impossible decantar-me per cap dels 4 discos dels que han tret aquests 10 anys. Així que em quedo amb el documental, Zertarako Amestu, on s'hi reflecteix tota la seva (brutal) escència [comentat aquí].

Eh, molt dir que t'era impossible i al final has reduït la tria a 5!! Has acabat fent una llista, estafador!! Torna'm els diners de la connexió!!

Començaria a enumerar altres discos que posaria, però es faria massa llarg i ja estaríem altre cop amb "m'he deixat de dir aquell, merda, vaig a fer-me l'harakiri a la plaça Prim". I com que no tinc ganes ni temps de buscar un objecte punxant suficientment llarg com per travessar-me el cos, aquí es queda la cosa.

Ah, i òbviament, encara més impossible fer un top algo de les millors pel·lícules de la dècada.

Visca la mare que ens va parir i la nostra futura fauna autòctona i genuïna

2009-12-29T18:08:00.005+01:00

El nostre territori està d'enhorabona! Ja li podeu dir Camp de Tarragona, Tarragona o Helsinki d'Urgell. El més important és que cada cop estem més a prop de tenir el nostre particular Parc Nacional dels monstres de la radioactivitat, fet que sense cap mena de dubte seria tot un impuls pel sector turístic de la zona, ja que els avions carregats de japonesos que ens voldrien visitar col·lapsarien l'Aeroport de Reus - Tarragona - Antoni Gaudí - Costa Daurada - Salou - Parc Samà - Via Augusta - Perdoniqueempodriaajudar. Aviat podem criar als nostres boscos criatures com aquesta de manera totalment natural:

Serem la sensació i enveja de la resta de catalans amb un d'aquestos per les nostres carreteres! Sí!!

Que com serem capaços de criar el nostre propi Godzilla? Ben fàcil, acollint un cementiri nuclear. És l'ingredient final que ens quedava, i sembla que per fi ens faran cas (com no podia ser d'altra manera), ja que estem nominats a acollir-ne un. De lloc en tenim de sobres, entre la central nuclear de Vandellòs II i les petroquímiques algun foradet trobarem. El que faci falta per d'aquí uns anys recollir els fruits en forma de fauna gegantina i autòctona. Enriu-te'n dels de Barcelona i el seu estúpid Floquet de Neu, que el van haver d'anar a buscar fora. Nosaltres, en canvi, el tindrem com a producte representatiu de la nostra terra. Ja friso per fer-me una enganxina de la silueta de Godzilla per posar-me-la al cotxe i anar ben orgullós dient: Ep! Sóc del Camp! Ojo que vinc radiant.

Però bueno, no us preocupeu ara per quant tardarem a tenir els primers ous de cria de Godzilla. Ja arribarà tot sol, no cal que feu res. Podeu seguir discutint per a veure qui la té més grossa.

Recopilatori innocent

2009-12-28T23:14:00.004+01:00

Després d'una jornada intensa ensopegant-me amb innocentades que es veien de trenta-quatre hores lluny, acabo el dia amb dos bromes que he d'admetre que m'han colat. Una m'ha fet gràcia, l'altra no. Però les dos igualment valen la pena, són les que m'he tragat de veritat i fins al fondo. Per sort, encara em queda algo d'innocent:

Innocentada que no m'ha fet gràcia:
S'ajorna un any l'estrena de l'última temporada de LOST

Amb LOST no s'hi juga, i encara menys amb els seus temps d'espera. Després de creure que ens havien putejat a mig planeta de la nit al dia, de seguida he recordat que erem 28 de desembre. Però ja era massa tard, ja havia apretat l'enllaç amb la notícia falsa i allà estava esperant-me un grandiós i filldeputístic spoiler. Això sí que m'ha fet mal. No seré tan cabrón com m'agradaria ser ara mateix, i no us diré què he vist.

Innocentada que m'ha fet gràcia
Acabo d'estornudar 23 vegades seguides

Quan algun cop has estornudat 15 cops seguits, 23 estornuts no et sembla res tan llunyà i inabastable.

Conclusió: els spoilers són les innocentades de la societat de la informació.

Monstres al cine

2009-12-18T08:00:00.000+01:00

Què gran. Durant les vacances aquest bloq ha estat actiu a matar, i un cop acabades no hi ha qui mogui un dit. Qui sap, deuen ser coses del retorn a la no-civilització. Però bueno, avui valia la pena actualitzar perquè el 18 de desembre és una data que ens retrona al cap des de fa temps.

Parlem de l'estrena de Where the Wild Things Are, traduïda aquí com a Donde viven los monstruos. I no perquè hi hagi un nom familiar al seu títol, sinó perquè la pel·lícula té una bona pinta irresistible. Sembla que Spike Jonze s'ha posat les piles, les millors que té, per delectar-nos amb una gran adaptació d'un conte infantil.

Sí, ja sé. Que aquesta setmana també s'estrena Avatar, esperadíssima des de fa temps. Després de veure'n un quart d'hora d'avanç per allà l'estiu, podria dir que ansiós per veure-la no és precisament el meu estat. No sóc un amant dels grans efectes especials com a gran valor d'una pel·lícula, així que us podeu imaginar que tinc les meves reticències davant una història que, en l'avanç, no em va semblar gaire interessant. Però bueno, tot son impressions i prejudicis. Sigui com sigui, segur que m'esperaré a anar-la a veure al cine, ja que les sales on la projectin estaran insoportables durant unes quantes setmanes.

Endevina qui ve a sopar

2009-12-03T10:00:00.001+01:00

Atents, que avui aquest senyor ronda prop de casa:

No vindrà amb els Dead Kennedys, però sí amb The Guantanamo School of Medicine. Però bueno, que igualment cantaran cançons (temazos) de DK. Comproveu com el continent ha evolucionat cap al barrilisme, però alguns moviments i la veu segueixen recordant al Jello Biafra dels vídeos de principis dels 80:

+ info del concert i del nou grup

---------------------------------------

Això és un autopost. La resposta immediata de comentaris no està garantida. Però sí la seva lectura a llarg termini. Tampoc estem en disposició d'assegurar que no s'hagi produït un fet d'actualitat que invalidi les dades expressades en aquest post.

Parabola

2009-12-01T09:00:00.001+01:00

Tornen els temps d'escoltar TOOL de manera malaltissa. Les ànsies de que treguin material nou comencen a fer-se notar, i és que dos discos en una dècada és massa poc caviar. Però bueno, ja se sap que podem agafar una bona butaca i seguir escoltant el que ja tenim.

---------------------------------------

30 anys: llibertat, igualtat, electricitat

2009-11-30T12:00:00.002+01:00

Aviador Dro (sense els seus Obreros especializados), compleix 30 anys de vida, i avui 30 de novembre treuen nou disc: Yo Cyborg. Bueno, no és que sigui un disc fet exclusivament amb material nou, sinó que són cançons antigues reinterpretades i tres temes nous. Sigui com sigui, qualsevol excusa és bona per recordar-los. I si el disc no és bo, ja ens tornarem a posar els bestials Cromosomas Salvajes o Ciudadanos del Imperio [comentat aquí]. Alguna cosa havia de tenir l'energia nuclear.

---------------------------------------