Dia zero de la nova era

Estic immensament saturat de Lost. Després de veure el capítol a Cuatro amb els subtítols que viatgen en el temps i els talls taquicàrdics, de la posterior tertúlia a la mateixa cadena que farà història per lo patètica que ha estat, del seguiment de la jornada a Twitter, dels comentaris i teories de gent traient foc pels queixals i insultant-se entre si als fòrums, dels posts quilomètrics de gent vomitant tot el que li ha passat pel cap, de l'estona que li han dedicat a RAC1, del munt d'explicacions a amics i familiars sobre què m'ha semblat el capítol i de la tertúlia radiofònica de tarda, puc dir que com intenti escriure alguna cosa més sobre l'últim episodi de Lost puc acabar al Pere Mata. D'aquí que no escrigui res més enllà de quatre consideracions (no les prengueu com l'anàlisi definitiu, sinó com un simple recull d'apunts mentals, d'aquí 5 minuts posaria unes altres cose):

AL TANTO, SPOILERS SI NO HAS VIST L'ÚLTIM CAPÍTOL DE LOST!

• Està clar: els espectadors volíem respostes, i els guionistes han volgut explicar un desenllaç de la trama. Durant tota l'última temporada, espectadors i guionistes hem estat buscant coses diferents. D'aquí la decepció.
• Hi han dubtes sense resoldre que poden trobar resposta si pensem una mica.
• Hi han altres dubtes que realment han quedat totalment ignorats: el tema de les infeccions? finalment quin paper ha tingut la inútil de la Claire? tot el tema de les dones que no poden tenir fills? per què no es podien matar Ben i Widmore entre ells?
• El capítol final no ha estat tan dolent com la gent el pinta. Passa que no hem vibrat com ens hauria d'haver fet vibrar l'últim capítol d'una gran sèrie com ha estat Lost. Simplement, ha estat al nivell de la sisena temporada.
• Simplificar la sèrie dient que "estaven tots morts des del principi" equival a no haver entès res de res, a banda que no fa gens de justícia a la sèrie reduir-ho tot a una frase gens encertada.
• Em fan gràcia els oportunistes que diuen "jo ja deia que després de la primera temporada la sèrie havia perdut tot el seu encant i no tenia cap tipus de rumb ni de sentit". Lo bo és que igualment s'han aixecat a les sis tot i que la sèrie portava, segons ells, cinc anys sense encant ni emoció. Però és el que està de moda, dir que no n'hi havia per tant amb Lost.
• Jack, un home de ciència convençut, acaba convertit en un home de fe. Uneix-te tu també a nosaltres i caminem plegats cap a la llum. M'ha molestat la connotació tan religiosa de la conclusió final, més que res perquè el seu lloc de trobada "espiritual" ha estat una església. Podrien haver buscat un lloc igualment místic però més neutre, i potser la conclusió no m'hagués molestat tant. I sí, ja havia notat el tema religiós fa molt de temps, però avui m'ha semblat massa explícit.
• Si faig balanç, el capítol final és tan criticable com defensable. Així que de moment empat in my mind. Com a mínim per avui.
• Mai podré agrair prou els grans moments que m'ha fet viure la sèrie. Pell de gallina en recordar segons quins moments.

P.D.: Senyors de Cuatro, no és un perro. És Vincent.

This is the end

S'han acabat els comptes enrere, el baixar-se el capítol només llevar-nos, les preguntes de si ja has vist l'últim, els debats als fòrums, el plantejament de preguntes que a saber si acabaran obtenint resposta, les teories recaragolades i esperar (im)pacientment mig any per la pròxima dosi. També s'haurà acabat (o no) seguir donant per sac a la gent que no segueix aquest mateix ritual, i que últimament s'estan començant a manifestar de manera reaccionària. Tot això ha arribat ja al seu final, perquè hi han i hauran moltes sèries amb millor guió, amb millors actors, amb millors efectes especials, amb un millor final, però costarà molt que n'aparegui una de tan addictiva que sotmeti els seus seguidors a tots els processos cerimonials descrits abans.

Efectivament, queden poques hores perquè Lost acabi. I amb el seu punt i final, direm adéu a un ritual que per alguns ha durat sis anys, per d'altres com jo quatre, i per uns quants més tan sols uns mesos. This is the end. Demà quan passin pocs minuts de les 8 del matí potser estarem al·lucinant, o potser estarem carregant les armes per anar a la busca i captura de Damon Lindelof i Carlton Cuse. Potser ens enxufarem l'1x01 i no pararem fins el 6x18, o potser rebentarem contra el terra qualsevol DVD que atesori un capítol de Lost clamant al cel que hem estat estafats.

Sigui com sigui, estem a poques hores perquè acabi una sèrie que, l'hagis vist o no, ha marcat un abans, un durant i un després en la televisió en general i en el món de les sèries en particular. Per això mereix un post que segurament s'haurà repetit en milers, milions, de blogs. El time to get lost ha arribat de veritat.

Prince of Ms-DOS

Si hi ha un videojoc que m'he petat una i altra vegada, dia darrera dia, aquest és el Prince of Persia:

Em venia instal·lat en el primer ordinador que vaig tenir, un 486 66Mhz, 600Mb de disc dur i 4 o 8Mb de RAM, i la facilitat per arribar a complir l'objectiu final em va fer creure que el món dels videojocs era per a mi. Res més lluny de la realitat, ja que amb el temps no he tingut cap tipus de paciència per petar-me cap altre videojoc que jo recordi. Però aquells FX sonors, aquella manera de lluitar espasa contra espasa i aquella musiqueta formen part de la meva vida i també de la de molts altres prínceps perses en potència:

Tot aquest revival és obligat perquè avui s'estrena Prince of Persia: Las arenas del tiempo, adaptació del videojoc dirigida per Mike Newell, un veterà en això del cinema d'entreteniment. La meva afició pel joc anys enrera no fa que tingui ganes de veure'n la pel·lícula. Ni fu ni fa. De fet, no he jugat mai a cap versió posterior de la que heu vist al vídeo de YouTube. Si Jake Gyllenhaal portés una espasa consistent en una línia blanca de 2 px, potser encara m'animaria...

La resta d'estrenes la conformen produccions allunyades del cinema nord-americà (excepte Directo a la fama, que promet menys que un futbolista en una biblioteca). Per una banda, les italianes Yo soy el amor i Baarìa, aquesta última dirigida per Giuseppe Tornatore. I per altra, la francesa El pastel de boda, la iraniana A propósito de Elly i la sueca Aurora boreal, basada en una novel·la d'aquestes escandinaves que estan tan de moda.

Ruta decibèlica a la capital

Si durant aquests dies heu de posar els peus a Barcelona i teniu ganes de música en directe, esteu d'enhorabona. Bueno, sempre estareu d'enhorabona a Barcelona en aquest sentit, però aquesta setmana hi han algunes coses prou especials, d'entre les quals destaquem tres concerts. Començarem tranquil·lament atents a l'execució musical amb una cervesa a la mà i acabarem probablement per terra. Atents:

Dijous 13, 22:00

Sala Sidecar

LES AUS + LE PETIT RAMON + Dj Gonzo

8€

De Le Petit Ramon ja us n'he parlat més d'un cop en aquest bloq. Ja de per sí és un bon al·licient per pagar una entrada, però si a sobre hi sumem la presència de Les Aus, un grup capaç de cascar-se un disc tan interessant com Haranna Hanne, el concert passa a ser de consum obligat si ens trobem a Barcelona o si hi tenim un desplaçament assequible. El concert forma part del Festival de Rock, que dissabte comptarà amb les actuacions dels Surfing Sirles (sembla que el seu disc de debut està sorprenent) i Mondo Fumatore (també toquen a Tarragona aquest dissabte i a Montblanc el diumenge).

Divendres 14, 20:30

Sala Apolo

BERRI TXARRAK + Eina

15€/18€

Cada concert de presentació que fa Berri Txarrak a Barcelona es converteix en històric. El del Libre© (2003) ho va ser perquè va representar el salt de tocar davant de quinze persones a reunir prou gent com per omplir la segona sala de Razzmatazz. I el del Jaio.Musika.Hil (2005) perquè van fregar un nivell estratosfèric en una sala Apolo plena a vessar. Demà divendres, vuit mesos després que Payola [comentari aquí] comencés a sonar als nostres ordinadors, cotxes i reproductors portàtils, els navarresos tornaran a enfilar l'escenari de l'Apolo per presentar-nos en directe les cançons d'aquest nou treball. Només de pensar-ho ja se'm fot la pell de gallina, i més pensant que, com a cirereta d'un pastís ja de per si màxim, pot caure una versió de Kyuss. Perfecte per a l'estil més desèrtic de l'últim disc, encara que BTX no necessitin de versions per elaborar un concert més sòlid que els ciments que demà aguantaran la sala barcelonina. Més info.

Dissabte 15

Sala Razzmatazz

THE ADICTS + THE EXPLOITED + DISTORSIÓN + VÓMITO

22€/25 €

I ja per si voleu acabar de rematar la jugada de la manera més destroyer (tot i que també de la manera més cara), us podeu passar per Razzmatazz, on segurament hi trobareu algunes crestes canoses (les que hagin aguantat el pas dels anys) per veure un poker de clàssics entre clàssics del punk. L'espectacle resultant és d'allò més imprevisible. Més info.

I si us quedeu per Reus, ja sabeu: agafeu el monocicle, el diccionari francès-català i a malabarejar entre les masses al festival Trapezi.

origen foto Les Aus

El cometa Hood torna

Ja està aquí el post d'estrenes d'aquesta setmana, però no cal que doneu gaires salts d'alegria. La llista és més aviat fluixa.

Com si del cometa Halley es tractés, cada cert temps cau a les cartelleres una pel·lícula de Robin Hood. Aquesta setmana, arriba la versió rodada per Ridley Scott, amb el seu actor de confiança Russel Crowe encarnant el lladre heroi. Personalment, és una pel·lícula que em fa mandra, però de ben segur que ja tindrà una legió de seguidors fins i tot abans de la seva estrena, que, per cert, s'avança a demà dijous.

La resta d'estrenes arriben, com és habitual, en divendres. Per una banda, els fans de la sobrevalorada Napoleon Dynamite tenen una cita obligada amb la nova pel·lícula del seu director, Jared Hess: Gentleman Broncos. Tot comença en una convenció d'escriptors de ciència-ficció, on un adolescent coneix com se les gasten alguns novel·listes famosos quan un d'ells li roba la història que havia escrit per un concurs.

El director de Salvador, Manuel Huerga, estrena un documental sobre la vivència de l'astronauta Miguel López-Alegría a l'Estació Espacial Internacional: Son & Moon. La pel·lícula es nodreix d'imatges gravades pel propi protagonista durant els set mesos que va estar compartint espai (exterior) amb un altre astronauta, en aquest cas d'origen rus, i ens explica com va intentar mantenir el contacte amb el seu fill de set anys durant tot el temps que va estar a centenars de kilòmetres de la Terra.

Altres estrenes de la setmana: Siempre hay tiempo, Reykjavic-Rotterdam (thriller islandès centrat en àmbits contrabandistes), Two Lovers (història d'indecisió amorosa amb Joaquin Phoenix), Canino (producció grega premiada a Cannes l'any passat) i Rosa y negro (comèdia francesa que desitjareu evitar si en mireu el trailer).

Glòria i fracàs en l'ascensió als escenaris

Els concerts són activitats socioculturals dignes d'un estudi psicològic ampli i rigorós. S'hi poden veure pautes de comportament que omplirien moltes pàgines d'anàlisi científic, i també servirien per alimentar uns quants blogs a base de posts a punta pala. D'entre totes aquestes actituds, n'hi ha una d'habitual que es produeix quan la gent deixa enrere el seny per treure l'ésser foll que tots portem dins: la invasió d'escenari.

Si fos músic, no sé com em prendria que el tio més notes de la sala decidís ser més protagonista que el meu grup i m'envaís l'espai de treball, que a la vegada també és el d'expressió artística. Si el concert té lloc en una sala o recinte superior, és molt probable que l'espontani acabi amablement retirat per un forçut agent de seguretat. En concerts més underground, probablement tingui l'oportunitat d'agafar el micro i intentar cantar quatre estrofes que ni de conya recorda en aquell moment.

Aquests són els casos habituals, però la cosa canvia quan l'individu decideix saltar en un escenari on es troba Maynard James Keenan, cantant de TOOL. És la tècnica oriental de reducció d'espontanis (a partir del 0:20):

A l'altre extrem de les reaccions, hi trobem un dels grups més destacats de tota l'onada de punk californià dels 90, Pennywise, que fa una setmana tocava a la barcelonina sala Apolo. Atenció a la invasió multitudinària d'escenari que es produeix quan comença a sonar el mític Bro Hymn:

Finalment, també hi ha la modalitat pugeu-lo, practicada per Greg Graffin, cantant de Bad Religion, en un Doctor Music Festival. Com a agraïment per la invitació a pujar, l'espectador va aprofitar el seu minut de glòria per dir-li al cantant que era un venut que a més s'estava quedant calb i gras. Un moment mític que una dècada després encara li era recordat a Graffin en una roda de premsa del Senglar Rock del 2006:

El tema dóna per una segona part que només existirà si sóc capaç de recuperar material material gràfic que provi alguns moments que tinc gravats al cap.

El poder de la Z

Alguns apunts sobre la Fira de Música al Carrer de Vila-seca 2010 (llegiu aquí la prèvia, amb links i música dels grups que s'esmenten en aquest post):

Divendres

L'actuació tan esperada dels Cuzo va acabar sent com remuntar un partit al minut 93. Les previsions es van complir i la pluja va fer acte de presència amenaçant en aigualir l'espectacle. Després d'esperar una hora, en què vam aguantar aigua i batucada, i quan ja donàvem per perdut el concert, quina va ser la nostra sorpresa al veure que estaven muntant la bateria i la resta d'equipament dins del casal on es cuinaven els frankfurts i entrepans que servien de sopar a la gent.

Foto cortesia de l'amic Víctor (click per fer gran)

En un escenari improvisat i amb els conseqüents problemes de l'acústica del local, el trio instrumental va oferir mostres del seu gran poder, confirmant aquell tastet d'actuació de feia uns mesos a la sala Zero. I com a cirereta d'un pastís amb olor de llom, formatge i ceba, saber que probablement tindrem aviat nou material de la banda. A veure si ve acompanyat d'un altre concert per aquí prop. Molt grans ells, i grans també els de la fira improvisant un escenari perquè es fes el concert sí o sí.

Dissabte

Si l'ambient del divendres a la Fira havia quedat deslluït per la pluja, dissabte tampoc va ser res de l'altre món, i em va semblar veure menys gent que altres anys, quan no eren pocs els punts on la gent col·lapsava els llocs de pas. Pel que fa a les actuacions, més enllà de grups que no m'interessaven gaire, els The Last 3 Lines em van decebre una mica. Potser perquè el so no era el millor, i van quedar lluny dels resultats que tenen en estudi.

La millor actuació, però, va arribar a les acaballes del dissabte, amb l'entrada en joc de la música experimental dels Za!. I van tenir mèrit, molt de mèrit. Reunir un número considerable de gent, en un recinte interior que no venia de pas, i que al final del concert, quan ja devíem rondar les tres de la matinada, el gruix de massa de gent no només es mantingués, sinó que estigués abocada davant l'escenari ovacionant i demanant més cançons, va ser si més no sorprenent i gratificant. I més tenint en compte la proposta arriscada del duet, que va mostrar una potència, originalitat i saber fer dignes de les grans conjunts.

En aquesta última foto podeu veure coses insòlites en aquest tipus de concerts: la gent a tocar de l'escenari. Especialment memorable quan el guitarra va entregar el seu instrument, amb dos cordes trencades, al públic. Mentre a baix rascaven el que quedava de guitarra, el dels Za! agenollat exprimint els pedals. Final a l'alçada de l'actuació.

I ja per acabar, un aplaudiment per la Fira en si mateixa, capaç d'elaborar una graella generosa en estils i valenta a l'hora de programar grups arriscats. A més, amb preus a les barres prou bons, una cosa desgraciadament impossible en altres festivals.

Breu però selecta guia per anar a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca

Entre les moltes rutines pròpies del mes de maig, ja s'ha consolidat la d'anar a Vila-seca en motiu de la Fira de Música al Carrer, que enguany celebra la seva onzena edició. Si el temps ho permet (és probable que plogui) entre avui i diumenge les places del centre de Vila-seca s'ompliran d'escenaris amb propostes musicals de diferents estils, alguns de detestables com la rumba-fusió i d'altres de molt més interessants a la vegada que arriscats de programar.

Per si a algú li resulta del seu interès, aquí us deixo una (breu) tria de grups que m'he marcat per veure. No cal dir que us els recomano tots tres (excepte si sou seguidors únicament dels grupets del bon rotllet i dels bailoteos guais, ja que en aquest cas us semblaran grups per a gent avorrida):

Cuzo

divendres a les 22:00

segons el festival fan: transgressions, rock, stoner, progressiu, piscodèlia

Després d'agradar-me bastant el dia que van tocar amb Damo Suzuki, tenia ganes de veure'ls en solitari, ja que en aquell concert de la sala Zero vaig arribar a l'última cançó de l'estona que van tocar sols. Practiquen música instrumental, cançons llargues i qui sap si amb alguns trams d'improvisació. La dosi més desèrtica del festival.

>> myspace

>> videoclip La escalera roja

The Last 3 Lines

dissabte a les 00:30

segons el festival fan: post hardcore, dance rock

No els conec a fons, tot just he escoltat tres o quatre cops un dels seus discos, però tinc la sensació que poden oferir un directe prou potent com per enganxar a més d'un que passi per allí. El toc indie-rock del trio de recomanacions.

>> myspace

>> videoclip Fish Tank

>> escolta més música seva

Za!

dissabte a les 02:15

segons el festival fan: avantguarda, punk, jazz, ètnica

No els coneixia abans de veure la programació completa del festival, però veient la música que toquen no vaig poder evitar escoltar-los. Música experimental que servirà per anar tancant el dissabte del festival. Si voleu conèixer qui s'amaga darrera aquesta onomatopeia (que sigui un so transcrit m'ho invento jo), podeu llegir aquesta entrevista. O també els podeu escoltar al seu myspace. O podeu fer les dos coses a la vegada, que no són incompatibles. Tot i que potser per algunes persones sí.

>> myspace

És evident que al festival segurament hi hauran altres propostes interessants que igualment intentaré veure en directe. Podeu explorar grups, horaris i estils en aquest enllaç. Si no voleu cap tipus de contacte amb gent de l'illa durant el festival, assistiu a tots els grups adjectivats amb conceptes com fusió, mediterrània o mestissatge. Segur que no ens hi trobem.

L'incògnita Medem

Una setmana més, el repàs de les estrenes:

Segurament ja n'haureu sentit a parlar o n'haureu vist alguna imatge, i és que Habitación en Roma és una d'aquelles pel·lícules que es promocionen soles des del mateix moment que es penja el primer tràiler a internet. Dos noies d'origens llunyans que s'acaben de conèixer es troben en una habitació d'hotel, on exploraran mútuament els seus respectius móns interiors. I ja us podeu agafar com vulgueu el sentit de l'expressió.

Tot i que la dirigeixi Julio Medem i que l'espectacle visual estigui servit, l'atracció que em produeix veure-la al cine és zero. No sé perquè, però m'ensumo un producte similar a la insufrible Soñadores, de Bertolucci. Només que sigui la meitat de pretensiosa ja ens podem posar a vomitar. Com a part positiva he de dir que Medem m'inspira encara confiança, per la qual cosa suposo -i espero- que hagi sabut conduir bé les intencions inicials, i que expliqui una història que realment aporti. Ja m'explicareu els que l'aneu a veure. Depenent de les reaccions potser m'animo (visca la bipolaritat).

Una altra pel·lícula que s'ha de tenir en compte pel director és Nausicaä del valle del viento, del japonès Hayao Miyazaki (alies el de Chihiro). No és una pel·lícula nova, sinó que ens trobem davant la segona reestrena d'un dels seus films antics (aquest és del 1984) en l'últim mig any (fa uns mesos es reestrenava Mi vecino Totoro, del 88).

I seguim amb reestrenes, perquè a la sala 8 i mig de les Gavarres aquesta setmana projectaran, en versió original subtitulada, Let's Get Lost, un documental sobre el músic de jazz Chet Baker. La pel·lícula és del 1988, però també fa uns mesos que es va (re?)estrenar en pantalla gran en alguns cinemes. En el seu dia va ser nominada a l'Oscar al millor documental, i les seves puntuacions animen a anar-la a veure.

També es parlarà molt aquests dies de Viaje mágico a África, la que diuen és la primera producció cinematogràfica europea rodada amb les tècniques actuals de 3D. Està dirigida pel periodista Jordi Llompart, que alguns potser recordareu de quan estava a Televisió de Catalunya. L'altre dia vaig enganxar un reportatge on parlaven de com es va rodar i ja en vaig tenir prou per comprovar que els efectes "especials" són d'aquells que si els veus per la tele penses "mare meva, quina cutrada". Però clar, com que són 3D, suposo que ja són més que vàlids. Més enllà d'això, ja no em poso en si ha de ser un bon producte o no.

I per acabar, la llarga llista de pel·lícules que queden: Un ciudadano ejemplar, El plan B (atenció, perill: Jennifer Lopez. Fugiu!), Noche loca (la setmana passada comèdia amb el prota de The Office brutànica, aquesta setmana comèdia del de The Office americana), El pequeño Nicolás (comèdia francesa), Estigmas, Madre amadísima i El último verano de la Boyita.

Ken Loach s'apunta a la cultura lliure

Encara que alguns peixos grossos del negoci cultural s'estirin dels pèls, s'enfilin per les parets i treguin foc pels queixals cada cop que senten el concepte, ens estem acostumant a que artistes de renom surtin de l'armari digital i apostin per la cultura lliure a internet. De moment, la música és la gran abanderada d'aquest moviment, tot i que alguns cineastes comencen també a despertar.

L'últim que ha inscrit el seu nom a la llista de defensors de la cultura lliure és el director de cinema britànic Ken Loach (qui sinó?), que està penjant totes les seves pel·lícules a YouTube. Tranquils, no ho fa en 10 parts de 10 minuts cada part, sinó senceres en un sol arxiu i qualitat decent. Encara no hi són totes, però s'espera que hi acabin sent:

Ken Loach Films

No cal dir que estan totes en anglès i sense subtitular, així que a practicar idiomes. A la mateixa pàgina podeu comprar les pel·lícules en DVD.

(DLXXVI)

Si tingués la tradició de fer una llista de descobriments musicals cada cop que acaba l'any, Toundra ja tindrien una posició de luxe assegurada a la del 2010. Després de veure que acompanyarien a (lo:muêso) en un concert a Barcelona el passat mes febrer, vaig haver d'escoltar el seu primer disc, editat el 2008 i titulat (I). No els coneixia de res i em van agradar prou, més tenint en compte que no és una música que entri de bones a primeres. Però on em van deixar completament bocabadat va ser damunt l'escenari de l'Apolo [2]. Tota una sorpresa que em va portar a escoltar altre cop, i de manera més continuada, el primer treball d'aquest quartet madrileny de rock instrumental.

Però si els grans descobriments són grans és perquè acostumen a venir amb satisfaccions extres. Al cap de pocs dies, llegia la notícia que preparaven un nou disc, amb data de llançament 25 de maig. Tot i que encara queden tres setmanes perquè el puguem tenir entre mans, la discogràfica on estan actualment, Aloud Music, va penjar ahir a la tarda aquest nou album, titulat (II), per descarregar de forma directa i gratuïta (click a la portada per descarregar-lo):

I mentre esperem a que s'acabi de descarregar, parlem una mica d'Aloud Music. La filosofia d'aquesta discogràfica catalana és la d'oferir al públic la possibilitat d'escoltar la música que editen per després decidir si val la pena comprar-la o anar-la a veure en directe (aquí hi ha la seva explicació). D'aquesta manera, la setmana passada vam disfrutar del llançament del nou 7" d'Atleta, i també ho farem en descàrrega lliure dels propers llançaments de grups com Nothink o (lo:muêso). També es poden escoltar altres discos ja editats, i si decideixes comprar-los tenen uns preus raonables i a sobre no hi han despeses d'enviament.

Segur que algú estarà pensant que tinc alguna cosa a veure amb Aloud, però no és així. Parlo d'ells primer de tot perquè volia parlar del nou treball de Toundra. Segon, perquè és just col·laborar en la difusió d'aquestes maneres de treballar amb la cultura. I tercer, perquè tenen grups prou interessants, alguns dels quals ja han aparegut en aquest bloq. A partir d'aquest enllaç podreu escoltar altres grups del segell.

I ja per acabar de complementar, podeu mirar el reportatge del 30 minuts de fa una setmana on es tractava tot aquest tema de les descàrregues de música. Hi sortia precisament un membre d'Aloud i els mateixos Toundra, amb imatges del concert que us deia al primer paràgraf. Per cert, ja he escoltat tres cops (II). Escolteu-lo, recomanable.