Dr. Britain & Mr. American

Potser els seguidors habituals del post de les estrenes us sorprendreu quan vegeu la pel·lícula que destaco aquesta setmana:

Increíble, pero falso, com era d'esperar, té un títol molt més decent: The History of Lying. I més decent sembla encara al saber que a la direcció hi trobem a Ricky Gervais (juntament amb Matt Robinson), que també és l'actor protagonista. Els seguidors de sèries britàniques segurament us sonarà el nom de Gervais, i alguns és molt probable que el considereu (el considerem) una espècie de semidéu de l'humor. El puto amo de la comèdia, dit d'una altra manera. Ni més ni menys és el responsable, juntament amb Steve Merchant, de dos grandioses sèries: The Office i Extras.

Amb aquest panorama hauria de llençar-me cegament al cine a veure Increíble, pero falso. Però tinc motius per no fer-ho. Sembla que Gervais tingui per norma fer les sèries a Gran Bretanya i les pel·lícules a Estats Units. Ja va protagonitzar la fluixa Ghost Town (traduïda aquí amb un títol vergonyós) i ara estrena aquesta història sobre un món on no existeix la mentida fins que ell s'encarrega de descobrir-la i explotar-la. D'acord que comparteix tasques de direcció, però el sol fet d'estar feta amb diner nord-americà ja ens assegura que tota la transgressió i l'abordament de temes políticament incorrectíssims s'haurà quedat a les illes britàniques. I sense això, l'humor de Gervais perd la seva base. Què ens queda doncs? Una comèdia que segurament no serà la merda que acostumen a ser les que s'estrenen cada setmana, però que probablement sigui millor mirar a casa en lloc d'invertir-hi la costosa entrada de cinema.

La resta d'estrenes són les següents: Iron Man 2, Fish Tank (britànica, amb premis europeus), Welcome (francesa, també algun que altre premi europeu), En el límite del amor (amor I), Perdona si te llamo amor (amor II), Ingrid (catalana de puntuació baixa), El día en que Dios se fue de viaje (belga també amb puntuacions baixes) i Honeymoons (sèrbia).

61,8%

Viatges en el temps, als anys 80, als Estats Units des de Japó i a un parell d'illes amb monstres. Sense que fos la intenció inicial, aquí va un recull de cinc pel·lícules que us faran viatjar. Tot i que com diria aquell, tota pel·lícula és un viatge. O això eren els llibres?

Todo en un día / Ferris Bueller's Day Off (John Hughes, 1986). Todo en un día és tot un referent d'aquella dècada tan excessivament recordada que són els anys 80. Veient-la te n'adones que hi han frases i fotogrames que després han esdevinguts títols, lemes i avatars de blogs que de tant en tant visites. Tot i aquest senyal inequívoc de pel·lícula amb legió de seguidors disposats a defensar-la i idolatrar-la, el temps no perdona i, com en molts altres casos, ha acabat per fer estralls. Recordo que la vaig veure quan era petit, i segurament llavors la vaig disfrutar, però vista avui, en ple 2010, em vaig avorrir més que no pas una altra cosa, més enllà de la minidiversió de trobar dos escenes en concret que havien perdurat al meu cervell tots aquest anys. El protagonista, un xaval que es creu molt llest, decideix no anar a classe per passar tot un dia de parranda amb la nòvia i un pobre amic que no acaba de veure les coses clares. Durant tota la pel·lícula només desitges que algú li foti una bona pallissa, ja que les seves suposades gracietes i gamberrades acaben per resultar indigestes. I les seves reflexions a càmera, obviables. Si tens més de 12 anys, vius al segle XXI, ets immune a la nostàlgia i no estàs per revisions històriques del cinema dels 80, no cal que hi perdis el temps. Nivell de satisfacció: 38%

Mil anys d'oració / A Thousand Years of Good Prayers (Wayne Wang, 2007). Desconeixia l'existència d'aquesta pel·lícula fins que la vaig enganxar una nit de dissabte al 33 en versió original. Com no podia ser d'altra manera parlant d'una peli japonesa, molts la qualifiquen com a petita joia. No hi estic d'acord, si bé té moments prou entranyables o intimistes, el resultat final no resulta cap meravella. Sembla que a l'endemà d'haver-la vist l'hagis d'haver oblidat, i pràcticament això em va passar. El més memorable és l'actuació de Henry O, que interpreta el pobre pare que viatja fins a Estats Units (amb el trillat xoc cultural corresponent) per fer costat a la seva filla recent separada del seu marit. Nivell de satisfacció: 71%

Regreso al futuro / Back to the Future (Robert Zemeckis, 1985). Si abans parlàvem d'una pel·lícula referent dels 80, ara parlem d'un dels pilars fonamentals del cinema d'entreteniment d'aquesta dècada. I com aguanta el pas del temps! Hi han films de principis de la dècada dels 2000 que ja han quedat molt més desfasats que aquesta primera part de la trilogia dels viatges en el temps. Entreteniment pur, molt ben fet, amb efectes molt mesurats, d'aquí que encara segueixin sent totalment creïbles, i amb moments musicals de luxe. Els detalls de la pel·lícula ja els coneixereu segurament, i els que no, us recomano que doneu una oportunitat a la trilogia. O com a mínim a aquesta primera part. Nivell de satisfacció: 98%

S.O.S. El mundo en peligro / The Island of Terror (Terence Fisher, 1966). Aquest peix manta que segrega fideus a la foto de dalt és el motiu pel qual els habitants d'una illa viuen aterrats. Sort en tenim dels científics, sempre predisposats a fer unes hores extres no remunerades a la vegada que posen en perill les seves vides per tal de salvar a la humanitat. El bitxo, que diguem, no imposa gaire, potser per això tot el que prometia la pel·lícula s'acaba desinflant quan li veiem les pintes que ens porta el portador del mal. Això sí, a mi em resulta una criatura fins i tot entranyable, deu ser que el mestre Harryhausen estava darrera la seva creació. Per cert, chapeau per les autoritats de l'illa, que el primer que feien sempre davant de qualsevol incidència era informar d'immediat i amb total transparència a la seva població del que estava passant: això sí que és pura ciència-ficció!! Nivell de satisfacció: 54%

Shutter Island (Martin Socrsese, 2010). Decepcionant Scorsese en una pel·lícula on sembla voler jugar amb l'espectador sense tenir en compte que aquest ja està acostumat a totes les trampes i enganys possibles. Durant la primera hora el producte aguanta amb unes ambientacions prou bones i un clima que et fa mantenir amb certa tensió, encara que ja comencis a ensumar certa flaira d'engany patillero. Però les contínues aparicions totalment obviables, repetitives i teòricament poètiques de ja sabeu qui (els que l'hagueu vist) acaben per desesperar, convertint les dos hores en un suplici que sembla de quatre. Per cert, els talls bruscos en el muntatge eren de caràcter estètic o eren per escurçar el metratge final? Nivell de satisfacció: 48%

Animalades

Eh, avui és Sant Jordi i no estàs escrivint un post de llibres. Sí, ho sé, ho sento, i com a disculpa us aporto una mica d'optimisme en aquest món decebedor que són els posts d'estrenes cinematogràfiques. Perquè sí, aquesta setmana hi han coses aprofitables que fan bona pinta. Això no passa sempre.

La primera estrena destacable de la setmana ja la portem esperant a l'illa des de fa uns mesos: Fantastic Mr. Fox. Es tracta d'una pel·lícula d'animació (i no s'estrena en 3D, increïble!!) dirigida per un d'aquells directors amb legió de seguidors i llista de detractors pròpia, Wes Anderson. No em considero integrant ni dels que l'idolatren ni dels que el detesten. Penso que aposta per plantejaments molt interessants, tot i que difícilment els acaba culminant en un resultat que m'acabi de satisfer.

Seva és Los Tenenbaums, la que més m'ha agradat d'ell, mentre que Viaje a Darjeeling, Academia Rushmore i Ladrón que roba a un ladrón em van semblar menys del que prometien (em falta The Life Aquatic). Tot i aquest balanç poc entusiasta, tinc molta curiositat per aquesta nova pel·lícula centrada en una família de guineus que sabotegen els grangers de la zona on viuen per robar-los el bestiar (adaptació d'una obra de Roald Dahl). Com que existeix youtube, m'estalvio les paraules per definir l'animació de Fantastic Mr. Fox:

Seguim amb propostes atractives, i seguim amb animals. En aquest cas anem sota l'aigua amb la producció francesa Océanos (Océans).

Es tracta d'un documental que ens mostra les formes de vida que habiten a les profunditats més recòndites dels oceans, allà on no hi ha manera humana d'arribar. Per mostrar-nos aquests nous móns, han fet servir tècniques pel que es veu molt innovadores que prometen espectacle visual dels bons (i altre cop, sense 3D!!!). Si us va agradar Nómadas del viento, aquí hi estan involucrats els mateixos responsables. Si voleu saber més detalls sobre aquesta producció que va portar més de quatre anys de feina, consulteu aquest enllaç.

I per acabar de completar el trident, no parlarem d'una estrena sinó d'una reestrena. Fa unes setmanes parlàvem aquí al bloq de la posada en marxa d'una sala de versió original a les Gavarres (Tarragona), la 8 i mig. Doncs bé, aquesta setmana programen La taronja mecànica (A Clockwork Orange), una boníssima oportunitat per tornar-la a gaudir (o descobrir-la per primer cop) en pantalla gran i subtítols.

Resta d'estrenes de la setmana (la majoria ja faig prou linkant-les): El super canguro (Jackie Chan fent d'espia secret que cuida nens), Que se mueran los feos, Más allá del tiempo, El discípulo, ESO (Entidad Sobrenatural Oculta) (com a mínim et parteixes el cul una estona amb el títol).

El plaer de punxar els globus dels nens per veure'ls plorar

Tant sentir parlar de morts, al final m'han agafat ganes de fer un post que fa dies que em rondava pel cap. Un post de semblances raonables:

Eskorbuto és passat, Le Petit Ramon present. Els de Santurtzin van ser un grup referent en el punk estatal, van demostrar contínuament que menjaven a banda de la resta i la seva autodestrucció es va traduir en les morts de dos dels seus tres membres originals l'any 92. La desaparició de Iosu i Juanma va afegir a la portada de Las más macabras de las vidas (1988) una nova dimensió premonitòria. Sobre el disc, dubto que hi hagi molta gent que el consideri la seva millor obra, però aquests dies li donaré unes quantes voltes (després d'anys sense fer-ho) per veure què amaga. He dit amaga? En un grup punk? Sí, per sort Eskorbuto tenia més capes de les que pot semblar a priori si només ens quedem amb els seus himnes més evidents. Més enllà del Mucha policia poca diversión típic, van crear discos més obscurs que sorprendrien a més d'un i de dos.

La història de Le Petit Ramon no és, a priori, tan trista, encara que moltes de les seves cançons ens portin per paisatges de nínxols i marbres amb inscripcions. La proposta de Ramon Faura i companyia, ja ho he dit més d'una vegada, em sembla una de les més interessants en català, i amb Morts, desastre i barbàrie (2008) van firmar la seva consolidació, com a mínim pel que a mi respecta. Tot i això, en directe encara valen més la pena. Esperem que segueixin vivint uns quants anys més, com a mínim.

I ara la curiositat absurda. Les inicials de Le Petit Ramon són LPR, exactament les mateixes que La Polla Records, grup enemic a mort d'Eskorbuto després que aquests últims robéssin una guitarra al grup d'Evaristo i companyia. A partir d'aquí, la impossibilitat de compartir escenari i les llegendes urbanes de cançons retrodedicades. Però això ja són figues d'un altre paner. O crestes d'un altre corral.

¡Adelante!

Sin piedad.

Y solo una vez más lloraremos

por los muertos.

Y después

reinará la alegría

Oh, oh, Alicia

La setmana ve marcada per l'estrena de l'última pel·lícula burtoniana, que per més INRI arriba amb l'omnipresent format 3D (cosa que fa saltar Avatar de les cartelleres tridimensionals de molts i molts cines gairebé 4 mesos després de la seva estrena).

La pel·lícula és Alícia al país de les meravelles. Sempre s'ha dit que aquesta història és idonia per a la ment de Tim Burton (tó atrezaaaao), però a mi, no sé perquè, no m'acaba de fer una bona impressió. De motius no en tinc gaires. Bé, en tinc dos: el trailer, que em va deixar més fred que emocionat, i el 6,4 que marca filmaffinity i el 6,9 d'IMDB, unes notes que no són dolentes però que tampoc fan presagiar que acabi sent una obra referent en la filmografia d'un director que ve d'una (per mi) decepció com va ser Sweeney Todd. Tot i això, suposo que acabaré veient-la en pantalla gran, perquè dolenta tampoc serà (espero).

Cal dir, però, que no es tracta d'una adaptació exacta de l'hiperconeguda obra de Lewis Carroll, ja que la protagonista no és una nena, sinó una noia de 19 anys que, en aquest cas, torna al país de les meravelles que havia visitat 10 anys enrera. És, per tant, una variació més d'una obra que s'ha adaptat diverses vegades al cine, a banda d'inspirar a infinitat d'artistes de tot tipus que l'han referenciada en les seves creacions. Aquí i aquí teniu alguns exemples de la influència d'Alícia, així com referències i homenatges. No són pocs, no, tot i que encara n'existeixen més. Per mostra, dos botons musicals. Dos clàssics:

I Alícia ho eclipsa tot. Són poques les pel·lícules que s'atreveixen a competir amb ella aquesta setmana. Per això la majoria de títols que queden són aquells que sempre juguen en lligues més modestes, siguin quines siguin les estrenes destacades: la xilena La nana, la iraniana Nadie sabe nada de gatos persas (quan vegueu títols amb cavalls, tortugues o gats, no falla: pel·lícula d'orient mitjà), i la hispanomexicana Norteado.

Tampoc podia falta la comedieta estúpida de la setmana (Recién graduada) ni la pel·lícula amb Luc Besson col·laborant per alguna banda, en aquest cas el guió (Desde París con amor).

El joc de les diferències (notícies caducades)

Trobeu les 7 diferències (o les 6, o qualsevol que pugueu trobar) entre aquestes dues imatges:

Imatge 1:

Imatge 2:

Imatge 1 (font): fans de Tokio Hotel fent cua per ser les primeres en entrar al concert dels seus ídols d'adolescència/joventut.

Imatge 2 (font): tecnòfils fans d'Apple hipnotitzats per Steve Jobs fent cua per ser els primers en tenir l'iPAD.

Les dos imatges van aparèixer separades per pocs segons de diferència als informatius del 4 d'abril. Unes tenen mala imatge i la gent se'n riu, els altres són lo no va más. Aquesta era la diferència.