72,0%

Seguim repassant pel·lícules amb un altre bloc de cinc. La mitjana hauria estat considerablement més alta si Jarmusch no hagués acabat apareixent. Però què hi farem, de tant en tant ha de treure el nas per algun lloc o altre.

Crespià, the Film not the Village (Albert Serra, 2003). Ja vaig dedicar un post a aquesta pel·lícula. Un post entusiasta, per cert. Nivell de satisfacció: 100%

The Road (La carretera) / The Road (John Hillcoat, 2009). Deixant de banda si és o no una bona adaptació (no he llegit el llibre), de The Road en podria dir moltes coses que em van agradar i fins i tot entusiasmar: un clima gèlid i sòrdid, la seva regularitat (en el sentit que no pateix altibaixos notables durant el seu metratge) o les bones interpretacions de Viggo Mortensen i del petit Kodi Smit-McPhee, entre altres factors. Tots ells compensen uns minuts finals que potser no acaben de casar amb el resultat global de la pel·lícula. Vaig sortir del cine molt satisfet, tot i que conscient que a molta gent els semblarà una pel·lícula avorrida, fins i tot insípida i carent de moments memorables. Nivell de satisfacció: 94% Per cert, per què els colors mai són supervivents en un futur postapocalíptic?

El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009). El que més em va sorprendre de la pel·lícula és la seva impecable factura tècnica, amb un esplèndid pla seqüència com a punt culminant (com està fet és una de les preguntes que encara intento respondre'm). Pel que fa a la història, em va deixar més fred (o menys meravellat) del que em pensava. Sí que està ben explicada i ben interpretada, però tampoc em va meravellar tant com feia presagiar l'allau de crítiques entusiastes que s'han escrit sobre el film de Campanella. Nivell de satisfacció: 80%

Los límites del control / The Limits of Control (Jim Jarmusch, 2009). Sempre m'ho dic però mai em faig cas: he de deixar córrer el cinema de Jim Jarmusch, director altament sobrevalorat (des del meu punt de vista, clar està, perquè per a altres és Déu en persona), tot i que pugui tenir films memorables com Dead Man. En aquesta ocasió ens presenta un personatge tan misteriós com silenciós, que recorre Espanya per trobar quelcom que en un principi desconeixem. Quan portes deu minuts penses que aquesta és l'ocasió per retrobar-se, per fi, amb el cinema de Jarmusch. Però deixes passar quinze minuts més i comences a sospitar que mister indie te l'ha tornat a colar, i al cap de deu et preguntes per què no n'estàs veient una de David Lynch, que tindria iguals pretensions però com a mínim no estaries perdent el temps. Sort que amb quatre tocs de ratolí et pots petar l'última mitja hora i convertir-la en mig minut. Alguns diran que no la vaig saber interpretar, altres que no n'entenc el missatge. Només afegiré que sort que no la vaig veure al cine, allà no hi ha cap botó d'avançar. Espero no tornar a caure a la trampa J.J.. Nivell de satisfacció: 12%

Brick (Rian Johnson, 2005). Brick és una pel·lícula que ha aconseguit obrir-se pas en els altars de molts amants del cinema independent, per la qual cosa compta amb molts números per acabar sent considerada una peça de culte d'aquí poc temps (si no ho és ja). De motius no li'n falten, ja que és capaç de sorprendre primer per les formes, i segon per uns personatges que xoquen amb el concepte habitual de joves estudiants que se la juguen en el terreny de les drogues i les relacions amoroses. Per aquestos motius val la pena veure-la, encara que després el que se'ns està explicant s'enredi excessivament i acabi per perdre qualsevol tipus d'interès com em va passar a mi. I em va saber greu, m'hauria agradat disfrutar més. Nivell de satisfacció: 74%

M'alimenten la dislèxia

Aquesta setmana les estrenes es fan en dijous. No perquè les pel·lícules noves sigui tan bones que els cinemes no puguin esperar a mostrar-nos-les. Diria que és perquè demà és festiu en alguns llocs.

Jake Gyllenhaal (Donnie Darko) i Tobey Maguire (Spiderman 1, 2, 3 picaparet) són dos actors que durant molts anys he anat confonent, en part gràcies a la meva no diagnosticada dislèxia facial (?). Per això em fa gràcia veure que no només comparteixen pel·lícula, sinó que són germans al film Brothers. Us podria explicar perfectament tres quarts de la pel·lícula, no perquè l'hagi vista, sinó perquè el trailer que ens van passar al cine te l'explicaven absolutament tota. Per tant, no crec que pagui a qui m'ha xafat qualsevol tipus de sorpresa, tot i tenir un punt de partida més o menys amb possibilitats. Dirigeix Jim Sheridan, director de The Boxer, En el nombre del padre i Mi pie izquierdo entre altres. La llogaré al meu videoclub habitual.

Parlant de trailers, fa uns dies també vaig veure al cine el de Tensión sexual no resuelta (que s'estrena avui) juntament amb un altre que semblava de la mateixa pel·lícula, però no, eren films diferents. En cinc minuts lamentables (el que deurien durar els dos avanços) va quedar palès que els tòpics a vegades són realitats com un temple. Després hi haurà qui es queixi que la gent té molts prejudicis contra el cinema espanyol.

L'estrena que sembla destinada a endur-se bona part de la recaptació de la setmana és El libro de Eli, un altre film de clima (post?)apocalíptic. En aquesta ocasió, tenim a Denzel Washington lluitant per fer saber al món els seus coneixements, que poden permetre salvar la humanitat. No sé si volem que se'n surti o no, sincerament. En tot cas, m'ensumo punt de partida interessant desaprofitat, one more time. Em quedo amb dos crítiques destacades de la fitxa de la pel·lícula a filmaffinity:

"Travolta tuvo su 'Campo de batalla: la Tierra', Costner su 'Waterworld' y ahora Denzel Washington tiene su peli épica de ciencia ficción verdaderamente horrible, 'El libro de Eli'." (Colin Covert: Minneapolis Star Tribune)

"Es 'La carretera' con doble de argumento, cuatro veces más munición y la mitad de cerebro: y problablemente recaudará diez veces más (...) Puntuación: ** (sobre 4)" (Ty Burr: Boston Globe)

Doncs això, que si us agraden aquestes pel·lícules i encara no l'heu vist, opteu per The Road. Sinó, ja m'explicareu com se'n surt el Denzel Washington a l'hora de salvar-nos.

Els seguidors de John Woo tenen una cita obligada aquest cap de setmana amb Acantilado Rojo. Aquesta producció xinesa consta d'un muntatge original de gairebé 5 hores de durada que divideix l'obra en dos pel·lícules (1 i 2). Per la seva estrena en cinemes occidentals, s'ha optat per fer un altre muntatge que redueix el metratge a un sol film de dos hores i mitja. Pel que sembla, cine èpic en majúscules.

I ja per acabar, tenim dos estrenes més i una reestrena en tres dimensions. La primera estrena, Los niños de Timpelbach, producció francesa que ens explica la història d'uns pares que decideixen abandonar el poble on viuen deixant els seus fills sols, ja que aquestos són incapaços de respectar qualsevol tipus d'autoritat. I la segona, El mal ajeno, pel·lícula espanyola amb Eduardo Noriega de protagonista i que sembla un petit mix de diferents gèneres com són el dramàtic i el fantàstic. Pel que fa la pel·lícula que torna a les cartelleres en format 3D és, com ja heu vist, Toy Story 2. No calen presentacions. I aquest mateix any s'estrena la tercera part, per qui no n'estigués al cas.

Les Gavarres fan espai a la versió original

Aquesta setmana no trobava gaires motivacions entre les estrenes com per fer-ne l'habitual post de cada divendres. Gairebé com a contraprestació, us volia comentar una notícia que he sabut avui mateix, relacionada també amb les sales de cinema de la zona. Resulta que a partir d'avui els multicinemes Ocine de les Gavarres (Tarragona) compten amb una sala dedicada exclusivament a la versió original, on es podran veure films que normalment no s'estrenen més enllà de la frontera metropolitana de Barcelona. A més, també és previst que s'organitzin altres activitats, com és avui el cas, amb la presència del director de la pel·lícula que inaugura aquest nou espai: Edmon Roch, director de Garbo, el espía.

Segons llegim en aquesta notícia de delCamp.cat, el projecte compta amb la col·laboració de l'Associació Ariadna i la sala portarà el cinematogràfic nom de 8 i mig. Les projeccions es faran amb els horaris habituals del cine. És a dir, quatre sessions al dia, amb golfes i matinals els caps de setmana. Cada setmana es programarà una pel·lícula diferent. Com ja hem dit, obre foc Garbo, i la seguiran Moon [comentada aquí] i In the Loop.

>> notícia a El Punt

Si bé anteriorment ja s'havien pogut veure pel·lícules en versió original subtitulada a les Gavarres, aquesta programació estable és una molt bona notícia que esperem que duri i molt. Tenint en compte que sempre hi ha gent en aquest cine, tinc l'esperança que la resposta del públic serà prou bona.

I ja que finalment he fet post, aprofito per fer un breu repàs de les estrenes de la setmana. Per una banda, tenim la novetat amb més renom comercial (i potser la més atraient): Green Zone. La dirigeix Peter Greengrass, responsable de les dos últimes parts de la trilogia de Bourne, que torna a comptar amb Matt Damon com a intèrpret principal. No he vist encara cap pel·lícula de Bourne, però si us ha agradat aquesta saga suposo que teniu motius per tenir ganes de veure aquest nou film contextualitzat a la guerra de l'Iraq.

Per altra banda, tenim un parell de pel·lícules que provoquen poca cosa més que mandra. La primera està protagonitzada per Brendan Fraser (ja necessites certa predisposició) i Harrison Ford (caigut definitivament al pou de la desmotivació), i es titula Medidas extraordinarias. I l'altra és Pájaros de Papel, diriga ni més ni menys que per Emilio Aragón. A partir d'aquí, podeu deixar volar la imaginació i decidir si li voleu donar una oportunitat o no.

Acabem mencionant Flor del desierto, sobre la carrera d'una top model amb origens en un poble nòmada de Somàlia, i El Concierto, que ens explica la vida d'un director d'orquestra que veu com la seva carrera se'n va a en orris quan es nega a cedir a les pressions del comunisme soviètic. Una carrera que va amunt i una altra que va avall (aquesta última és una altra que li donaria una oportunitat).

Fem-li un monument: Matt Berry

Avui deixarem els posts quilomètrics de banda, i ens centrarem en un petit homenatge a un tio que ha estat doctor, explorador i empresari:

Matt Berry és un actor britànic que s'ha fet mereixedor d'aparèixer homenatjat en aquest espai arran dels seus papers brutals com a secundari en algunes sèries britàniques de la primera dècada del segle XXI. Val que molt de mèrit es deu al treball dels guionistes, però Berry és d'aquells actors que atorguen una dimensió extra als personatges que interpreta.

El primer contacte audiovisual amb Matt Berry va ser gràcies a The IT Crowd, sèrie venerada uns quants cops en aquest bloq, on interpretava el paper del fill de l'amo de l'empresa on treballen els protagonistes i que acabaria convertint-se en president de la mateixa. Un autèntic conquistador més preocupat per tirar els trastos a qualsevol ésser vivent que passa pel seu despatx, que per intentar controlar el rumb de la companyia que encapçala. Per cert, què passa amb la 4a temporada?? És un gran enigma.

La gran confirmació que aquell tio havia nascut per encarnar grans papers en sèries igualment grandioses me la va donar la seva interpretació del doctor Lucien Sánchez a Garth Marenghi's Darkplace, sèrie anterior a la dels informàtics, molt poc coneguda aquí i que té un post pendent en aquest bloq. Això sí, Berry ja es va passejar en bata blanca en una ocasió per aquestes contrades. Sèrie increïblement brutal.

I després de fer de doctor, va passar a ser Dixon Bainbridge, amo d'un zoo a The Mighty Boosh, la sèrie que actualment tinc entre mans (juntament amb The Wire) i a la que, després de quatre capítols, estic totalment enganxat gràcies al seu humor surrealista i animal (en el sentit més literal de la paraula). El personatge encarnat per Matt Berry, mostatxo inclòs, és més que hilarant. Però bueno, és que al final amb la sola presència de l'actor ja tinc la tronxada assegurada.

I una pregunta final que em faig molt sovint: per què els britànics són tant els putos amos fent aquest tipo de sèries amb tints surrealistes i humor brutal?

Els suecs també triomfen al FEC

L'edició d'enguany del FEC (Festival Europeu de Curtmetratges) Cambrils-Reus m'ha sorprès, per sort. Dic per sort perquè els últims anys el nivell de curtmetratges a competició havia estat tan irrisori que ja m'havia plantejat seriosament deixar d'acudir a les sessions de nit al Bartrina aquest any. Pensar que aquells curtmetratges havien passat una selecció d'entre més de mil feia esgarrifar.

Aquest any, segons diuen, la cosa s'ha disparat encara més i han rebut 2.500 curtmetratges, una autèntica barbaritat. Però com a mínim totes les tres nits europees (a Cambrils, al concurs estatal, no hi vaig anar) van oferir un nivell prou decent. El palmarès va quedar de la següent manera:

Primer premi. Se'l va endur una parella de suecs, demostrant un cop més que tot lo que ve d'aquest país nòrdic sembla condemnat a triomfar aquí. La veritat és que el curt que presentaven els senyors Johan Storm i Johan Lundborg, titulat Rosenhill, estava prou bé. Gairebé mitja hora molt ben conduïda i equilibrada per explicar-nos la mala experiència que viu una àvia quan és ingressada en una residència. Em va recordar fins i tot a Shutter Island (els qui l'hagueu vist ja sabreu a què em refereixo), tot i que l'obra d'aquests suecs em va convéncer molt més.

Segon premi. El gran poder d'Ich bin's Helmut, dirigit pel suís Nicolas Steiner, és la seva capacitat de sorprendre amb un pla seqüència d'11 minuts en què l'espai inicial es va transformant a mesura que avança el metratge, derivant en un número musical final. La història, senzillament, em va passar desapercebuda.

Premi Bigas Luna. Socarrat, de David Moreno, que venia del concurs estatal. Era el curt que tenia més pinta d'endur-se el premi del públic, per la bona acollida que va tindre divendres en la seva projecció, però finalment es va fer amb aquest guardó que reconeix la millor història del festival. No sé si és el millor de tots els curts en aquest aspecte, però com que no hi ha un premi que reconegui els personatges més autèntics/sorprenents...

Mencions especials del jurat. Van ser dos: Jade, un curt britànic que als 30 segons ja m'havia deixat d'interessar tot i el bon clima que podria crear, i TV, una peça italiana que es deixava veure.

Premi del públic. El curt italià Uerra va ser el millor valorat en les votacions que va fer el públic. Em va sorprendre relativament, perquè pensava que se l'enduria Socarrat o fins i tot Annie de Francia, que va fer riure bastant a la gent.

ELS PREMIS DE L'ILLA

Sense cap tipus de pretensió, des d'aquest bloq m'agradaria atorgar una menció especial que mai arribarà a l'autora del curtmetratge en qüestió. M'agradaria destacar el curt britànic September, d'Esther May Campbell, que si bé no té una història rodona ni un final que em deixés satisfet del tot, sí que em va transmetre molt bones sensacions, amb una textura d'imatge i un muntatge molt bons, i amb un aire de risc que normalment es troba a faltar entre els curts que estan a la competició oficial. No és que sigui una cinta que es pugui considerar estrictament arriscada, però comparada amb la resta...

També m'agradaria fer una antimenció. I és que no entenc que curtmetratges com Circo de Columbo poguin, ni tan sols, arribar a ser rodats, amb les despeses que això comporta i la feina que implica. Són històries que no expliquen res, anècdotes (si és que hi arriben) que no tenen cap tipus de trascendència, però que sempre acaben fent-se un forat a la secció oficial. Però bueno, és una queixa que la faig gens agre, ja que aquest any han escassejat aquest tipus de peces, tan habituals en les últimes edicions del festival.

Mereix també un apunt el públic de les projeccions. Un cop més, molt d'inútil que estava allí per fer la tertúlia i fer una subtitulació alternativa dels curtmetratges mitjançant les seves innecessàries paraules. Ja sabeu, aquells que quan veuen un gos a la pantalla no poden evitar comentar, amb veu alta al del costat, que acaba de sortir una bèstia canina de quatre potes. No em feu dir què mereix aquest tipo de gent, perquè tots ho sabem. Part de culpa en deu tenir la possibilitat de convalidar l'assistència al festival amb crèdits de lliure elecció per a estudiants de la URV, que per molt universitaris que siguin no guanyarien en poder mental a crios de parvulari.

ALTRES SECCIONS

Microfilms. Li tinc un evident carinyo a aquesta secció del festival, en què els participants han de fer un curt d'un minut com a màxim a partir d'un objecte donat (aquesta any, una maquineta de fer punxa) i amb menys de 48 hores de temps. Estic d'acord amb el segon premi, (P)ODI(UM), i no tant amb el primer, una història un pèl efectista. Menció especial al microfilm (no en recordo el títol, perdó) que ens mostrava la pugna internacional per fer-se amb l'última arma secreta que guardaven els nazis, que no era una altra que la maquineta.

D.O.. Per als que van anar a la projecció del D.O. (on passaven curts de gent del Camp), a internet he trobat el curtmetratge que no vam poder veure durant la sessió, ja que va ser saltat miseriosament (desconec si després el van tornar a passar perquè vaig marxar pitant quan va acabar l'últim). Aquí el teniu, una bona manera d'acabar aquest post sobre el FEC:

Bridges contra els suecs

No és que sigui una setmana gaire motivant, per això farem un repàs més aviat ràpid de les estrenes d'aquest divendres.

Comencem amb Millennium 3: La reina al palau dels corrents d'aire, adaptació de la tercera part de la trilogia literària d'Stieg Larsson. Repeteix el director de la segona, Daniel Alfredson. Em vaig quedar amb la primera part i estic a mig llegir el segon llibre, així que no puc opinar gaire què pot donar de si aquesta última (per ara) adaptació de la famosa saga literària. Veurem si encara la moda sueca encara cueja i farà tornar en massa tots aquells espectadors que van respondre bastant bé a les altres dos entregues.

Cazadores de dragones és una cinta d'animació coproduïda entre Alemanya, França i Luxemburg, i explica la història d'una nena que ha de salvar el seu tiet, captiu d'un drac. En principi vol comptar amb els herois que surten als seus contes, però finalment haurà de comptar amb una solució més planera: contractarà uns caçadors de dracs professionals. I és que sempre s'ha de comptar amb el sentit pràctic.

Sota el curiós títol de Los hombres que miraban fijamente a las cabras s'amaga una comèdia sobre un periodista enviat a l'Iraq, on establirà contacte amb un soldat psíquic que combat amb la ment. Destaca el poker d'actors que encapçalen el film: Ewan McGregor, George Clooney, Kevin Spacey i Jeff Bridges.

Precisament Bridges, protagonitza una altra pel·lícula que s'estrena aquesta setmana: Corazón rebelde. Alguns potser ho recordareu, ja vam parlar d'aquesta pel·lícula fa tres setmanes precisament en un post d'estrenes. Finalment, el continu moviment a les cartelleres ha fet que aquest teòricament recomanable film no arribi a les sales d'aquí fins avui, dos dies abans que Jeff Bridges pugui recollir l'Oscar al que està nominat per aquesta interpretació.

I per acabar, El corredor nocturno, la quota estatal de la setmana. Dirigeix Gerard Herrero, un home que surt pràcticament a una pel·lícula per any encara que de renom més aviat en té poc.

No cal dir res

En aquest post musical d'avui podreu escoltar molt però cantar poc. Parlarem de cinc discos de música instrumental, tots ells més que recomanables, sobretot els dos primers. Últimament hi estic bastant aficionat, i estic descobrint autèntiques perles que no fan més que animar-me a seguir buscant i rebuscant per la xarxa a la recerca de nous grups. S'accepten aportacions, evidentment. M'estic pensant un premi per donar-li a qui es llegeixi el post de pe a pa i s'escolti els discos.

Toundra - Toundra (I) (2008)

Els Toundra són madrilenys i els vaig conèixer arran de viciar-me a (lo:muêso). Com que tocaven junts a Barcelona, vaig fer-me amb el seu primer (i de moment únic) llarga durada. En la crònica d'aquell concert ja en vaig escriure unes quantes meravelles, totes ratificables després d'haver tornat a escoltar uns quants cops aquest Toundra (I) compost per sis cançons, algunes de tan bones com Órbita i Medusa. Doneu-li una escolta, i penseu que en directe encara són més bons. Al maig publiquen el seu segon disc, Toundra (II). Podeu seguir l'evolució del seu enregistrament al blog que han estrenat fa pocs dies. A més, aquí teniu una entrevista amb imatges del concert de Barcelona on expliquen els avantatges que els ofereix internet per promocionar-se i captar noves influències, cosa que pel que sembla no sempre ha agradat a les discogràfiques on han estat. Ai, si ho senten els de l'SGAE...

>> escolta Órbita en directe

>> escolta Medusa

>> myspace de Toundra

Balago - Erm (2001)

Balago és un grup català de culte, amb la qual cosa ja podeu intuir que tenen una gran qualitat, es desmarquen de qualsevol comparació evident i no tenen el ressò mediàtic que la seva música sembla que mereixi des del punt de vista dels que ens agrada. Pensava que s'havien separat, però pel seu myspace veig que no, i fan concerts i tot. Han tret, de moment, tres discos, i encara que parli en plural tota l'estona, és una l'ànima mater del grup: David Crespo. Avui us vull recomanar el disc de debut, Erm. Una autèntica joia ambiental, ideal per anar a dormir, per estudiar, per viure moments intrínsecs en atmosferes colpidores i, sobretot, per fer vídeos gravats anant en cotxe per la carretera quan plou enquadrant llums de fre desenfocats i semàfors que es posen en verd. Si us agrada treballar l'audiovisual, segur que us servirà com a font d'inspiració. I també per adonar-vos que realment són la hòstia.

>> videoclip d'Adf

>> escolta el disc a spotify

>> myspace de Balago

Balano - Balano (2001)

I si canviem una simple lletra saltem al pròxim grup instrumental d'avui, Balano. Només tenen aquest disc, sense títol (o autotitulat, qui sap). Cins cançons que sumen 33 minuts de música no tan brillant com els dos discos anteriors, però igualment amb moments molt destacables. Poca cosa més sé d'aquest grup, no es troba gaire informació d'ells a internet. Us deixo un link on podeu trobar el disc, això sí.

>> entrevista a un dels membres de Balano, on parla breument del grup

>> post d'un blog on hi podeu trobar el disc

The Joe K-Plan - Rigan Asesino, Olibia Vencerá (2009)

Un guitarra i un bateria és la bàsica fórmula de The Joe K-Plan, una banda que fa poc que ha vist la llum però que sembla tenir un futur força prometedor i amb més ressò mediàtic que els grups que han aparegut de moment en aquest post. Per ara tenen un únic disc, Rigan asesino, Olibia vencerá; però on diuen que funcionen a la perfecció és damunt un escenari. Per això no és d'estranyar que ja hagin voltat mig Europa, i que en qualsevol crònica que llegeixis sobre algun dels seus concerts els titllin d'impressionants cap amunt. Segons la web de la seva discogràfica (Aloud Music, on també estan els Toundra i (lo:muêso)), practiquen post-math-rock, i llegint els títols d'algunes de les seves cançons - Sendero voluminoso, Tanca la porta una mica, Tú traeme una naranja que yo hago el zumo - podem comprovar ràpidament que també els va l'humor.

>> escolta una cançó en directe

>> myspace de The Joe K-Plan

Crime in Choir - Trumpery Metier (2006)

I ja per acabar, sortim de la península i viatjarem a Estats Units. Crime in Choir està format per membres que en el seu dia van tocar, temporalment, amb els imprescindibles posthardcores At the Drive-In, a més de comptar amb el prolífic bateria Zach Hill. Si és cert que en un principi aquest disc, el Trumpery Metier, em va agradar molt els primers cops que el vaig escoltar, amb el temps no m'ha acabat de quallar com un disc que hagi d'escoltar de tant en tant. Tot i així, mereix que li doneu una oportunitat.

>> post en un recomanable blog sobre el disc (inclou link per aconseguir-lo)

>> myspace de Crime in Choir

I per avui ja n'hi ha prou. Precisament estic escoltant un altre grup instrumental mentre acabo d'escriure les últimes línies de post. Són els 12Twelve. Però d'aquestos ja en parlaré un altre dia.

81,4%

Aquesta setmana, introdueixo un nou sistema per puntuar les pel·lícules que comento. Canviem l'acadèmica nota pel grau de satisfacció.

La cinta blanca / Das Weiße Band (Michael Haneke, 2009). No és la pel·lícula de Haneke que més m'ha agradat o amb la que més hagi disfrutat, però tot i així se li ha de reconèixer aquesta capacitat de descriure't l'ambient que viu una societat, i que posteriorment acabaria magnificant-se en una ideologia devastadora, però sense que te n'adonis que t'ho ha explicat. Ho fa a base de fragments quotidians de la vida en un petit poble alemany, una cosa que sempre li ha agradat a Haneke: explicar un problema global a partir de les petites realitats particulars de cadascú. La cinta blanca és d'aquelles pel·lícules que et deixen tan fred com ho és ella mateixa en tota la seva composició, però que de mica en mica va madurant dins teu un cop l'has vista. Fins a cert punt m'ha sorprès que hagi tingut tanta acceptació global, perquè no és un film fàcil ni efectista, tot i que compta amb una veu en off que deu ajudar. Nivell de satisfacció: 83%

La historia oficial (Luis Puenzo, 1985). Desconeixia de l'existència d'aquesta pel·lícula fins que, de casualitat, vaig veure que tenia una puntuacions bastant bestials per part dels usuaris de filmaffinity. Ens remuntem a l'Argentina de 1983, últim any que vivia sota dictadura militar. Al carrer, manifestacions contínues de mares que reclamen justícia pels seus fills desapareguts. Mentrestant, veiem com una professora d'història benestant amb una filla adoptada comença a sospitar cada cop més que la versió oficial dels fets podria ser tot el contrari del que és la realitat. Un drama intens i demolidor, crític precisament amb això, amb la història que sempre escriuen els vencedors, els poderosos. Recomanable per als que els agradin els drames poc esperançadors i estiguin interessat en la història. Nivell de satisfacció: 75%

Moon (Duncan Jones, 2009). Tot i la contínua sensació de déjà-vu estètic, em va agradar molt Moon, per les sensacions que em va transmetre el seu clima, senzill i auster. D'acord que darrera una aparent nitidesa se li poden trobar múltiples defectes i aspectes qüestionables, però a mi em va agradar. Nivell de satisfacció: 81%

París, Texas (Wim Wenders, 1984). Segon cop que la veia, ja gairebé no la recordava. Autènticament demolidora en quant a ambientació es refereix, tot gràcies a una excel·lent fotografia, una no menys bona banda sonora i un personatge desolat com a pal de paller. Un viatge tranquil, pausat i pacient per a qui el tingui ganes de fer. Més que tenir la sensació que has vist una pel·lícula, sents com si haguéssis passat una estona al costat d'uns personatges que semblen seguir vivint i actuant després dels títols de crèdit, encara que ja no els veguem. Nivell de satisfacció: 94%

La princesa Mononoke / Mononoke-Hime (Hayao Miyazaki, 1997). No diré res de nou sobre el cinema d'animació made in Miyazaki, ja sigui per la seva tècnica o per les seves històries. A qui li agradi, li agradarà La princesa Mononoke. Això sí, dos coses a retreure: una durada excessiva i un missatge final massa edulcorat. Nivell de satisfacció: 74%

On són?

Cada setmana, repassant les estrenes, t'acabes trobant pel·lícules que han tardat 6, 12 o fins a 24 mesos en arribar a les sales comercials d'aquest país. Avui, però, toca parlar de tres pel·lícules que encara no tenen data d'estrena a casa nostra, i tampoc sembla que ningú s'hagi de preocupar per comprar-les i distribuir-les. Al final, serà internet qui ens les acabi proporcionant. Però clar, llavors serem uns lladres malvats que destrossem el cine.

Gaspar Noé és polèmica, però també és, fins ara, cinema de 10. Com a mínim en el camp del llargmetratge, el curtmetratge i el videoclip ja són altres històries. Però clar, és de 10 per a un servidor, per a altres serà de zero gèlid i absolut. Potser per això, per aquest risc, no hi ha qui s'atreveixi encara a distribuir Enter the Void (del 2009), la tercera pel·lícula del director francès d'origen argentí. Alguns privilegiats la van poder veure durant el passat festival de Sitges. Pel que sembla, més que polèmica és un pèl ensopida. Però de Noé no et poden explicar la pel·lícula, l'has de veure. Però quan? S'accepten aportacions de qualsevol tipus. Ja sabeu, un link guapo als comentaris.

Todd Solondz no és tan polèmic, tot i que també te la seva personalitat i la corresponent legió de seguidors. No entenc que la seva última pel·lícula, Life During Wartime, no hagi arribat tampoc aquí. De moment té puntuacions notables en pàgines com filmaffinity o a l'imdb, i segurament que no tindria una mala premsa ni taquilla si algun dia s'estrenés. Potser perquè és massa bona per catalogar-la dins el (pseudo) indie actual? Si la busqueu per internet, no la confongueu amb un capítol d'Anatomía de Grey.

Charlie Kaufman és un guionista d'idees brillants, responsable d'haver escrit pel·lícules com Cómo ser John Malkovich o Eternal Sunshine of the Spotless Mind. Però després d'haver guionitzat pel·lícules per a directors de videoclips que donaven el salt al cine, Kaufman va voler fer també el pas a la direcció amb Synecdoche, New York, de la que també n'és autor del guió. La pel·lícula data del 2008 i aquesta sí que la podreu trobar mitjançant les cerques oportunes a través de Google.