Setmana dramàtica

Encara que unes hores tard i de forma més breu del que és habitual, aquí va un repàs de les estrenes de la setmana:

La pel·lícula de la que estic sentint més bones crítiques és Un profeta, dirigida pel francès Jacques Audiard. Es tracta d'un drama carcerari que es va endur el premi del jurat a Cannes i diversos guardons dels premis del cinema europeu. L'apuntem a la llista de futurs visionats.

The Lovely Bones ha estat rebuda amb més escepticisme. Deu ser per la por generalitzada que Peter Jackson no se'n surti amb un producte a priori més dramàtic que no pas fantàstic. Una noia de 14 anys morta veu com la vida ha canviat després del seu assassinat. A mi m'encurioseix positivament saber com el director haurà tractat el tema. Una altra que m'apunto.

La britànica An Education està ambientada als anys 60 i ve amb l'etiqueta de les tres nominacions als Oscars. Dirigeix el danès Lone Scherfig, un dels múltiples nòrdics participants del moviment Dogme 95 amb Italiano para principiantes, pel·lícula de la que no vaig passar del minut 5 (aprox.).

I ara una de vampirs, i ja en van... Daybreakers ens situa en un futur en què aquests éssers són els amos del món i van exterminant la raça humana per beure-se'n la sang. Un grup de vampirs solidaris, però, decidiran buscar noves vies més sostenibles d'alimentar-se en lloc de fer desaparèixer als humans. Producció australiana dirigida a quatre mans per Michael i Peter Spierig, autors de la pel·lícula de zombies Los No Muertos.

L'estrena comercial de la setmana és la que protagonitza Mel Gibson: Al límite, títol que ja haurien de començar a pensar en aparcar durant un parell de dècades com a mínim (exemples 1, 2 i 3). L'atracció que em produeix és directament zero.

I ja acabem amb El último vuelo. No sé com serà la pel·lícula, però el trailer em va avorrir i de mala manera. Ambientada al Sahara de 1933, una pilot d'avions buscarà el seu marit, d'idèntica professió/afició, després que desaparegués en una aventura que tenia per objectiu establir un nou rècord de distància recorreguda entre Londres i Ciutat del Cap.

Albert Serra, primer round superat

L'Albert Serra és un d'aquelles persones que acostuma a fer ràbia. Assegura no veure la tele des que tenia 18 anys (decisió comprensible i fins i tot sàvia), i que no escolta música feta més enllà dels anys 70* perquè a partir d'aquesta dècada ja no s'ha fet res de bo (tonteria d'un calibre considerable), entre altres afirmacions com que fer cine no el diverteix. I és que l'Albert Serra és, ho vulgui o no, director de cine: de moment porta tres pel·lícules fetes, i totes tres són de les recullen zeros i deus a parts iguals entre les valoracions de la gent. El que no està tan clar és si la cara que mostra en públic és la seva de veritat o si s'amaga darrere aquest personatge snob, a estones odiós a estones cabrón.

Per qui encara vagi desencaminat, l'Albert Serra va ser relativament mediàtic ara farà un any, quan va guanyar el premi Gaudí a la millor pel·lícula catalana per El cant dels ocells, una obra extremadament minoritària i no apta per al gran públic. A partir d'aquí, entrevistes aquí i allà que alimentaven el dubte de si aquella persona interpretava un paper o és que realment existeix una mescla real de subversió i d'odiabilitat com aquella.

Ha estat al cap d'un any, però, quan finalment m'he decidit a provar el cine d'aquest director català. He començat pel principi: Crespià, the Film Not the Village (2003). He de dir que no vaig afrontar-la amb gaires esperances, més aviat estava poc predisposat, però calia veure-la per començar a jutjar a Serra com a cineasta després d'haver-ho fet com a persona/personatge.

Aniré al gra: em va encantar. Em va divertir. Me l'esperava pedant, però la vaig trobar totalment natural. Equilibrada, cosa difícil en una pel·lícula que intenta ser realista i surrealista a la vegada. En molts moments em va fer pensar en la troupe de Lars Von Trier i el seu moviment Dogme 95. Crespià els dóna mil puntades de peu, amb un estil que també defuig dels artificis, que treballa amb actors que no són actors (inclòs el cantant de Kitsch) i que a sobre tenen molta llibertat a l'hora de seguir el mínim guió que deuen tenir.

Crespià és un petit poble de la comarca del Pla de l'Estany de poc més de 200 habitants. Per tots els que visquin en viles d'aquestes característiques o que hi hàgin passat un, dos o més estius amb les seves corresponents festes majors de balls a l'envelat, segurament se sentiran molt identificats amb moltes de les situacions i sensacions que transmet la pel·lícula. Identificats tant amb el costat més costumista com amb el més estrident, representat aquest últim per personatges pintorescos que en un principi ens poden semblar inversemblants, però que si ens parem a rebuscar en la memòria segurament descobrirem que coneixem algú equiparable.

Un altre element a destacar de Crespià, the Movie not the Village són els seus moments musicals absurds, que més enllà de desesperar als que detestem les pel·lícules d'aquest gènere, resulten una delícia pel seu caràcter segurament paròdic. Especialment impagable el ball de festa major a ritme de Buzzcocks (mireu el vídeo del final del post), o el moment Tom Jones.

En definitiva, aquest primer round amb el cine d'Albert Serra m'ha sorprès molt positivament. I més tenint en compte la poca capacitat de sorpresa que té el cinema català, sovint presoner d'actors reiteratius i d'històries que tots sabríem escriure de memòria. Ara queda seguir amb Honor de cavalleria i El cant dels ocells, pel·lícules pel que es veu d'un altre caire al de Crespià. En totes elles, però, repeteix Lluís Carbó com a protagonista. Segons el director, és l'únic actor del que va quedar convençut després de rodar aquesta primera obra.

* Diria que eren els 70, però no estic en condicions de recordar-ho perfectament. En tot cas, el sentit de l'afirmació ja s'entén.

Nit d'espêctacle instroumental

Toundra + (lo:muêso)

La [2] d'Apolo, Barcelona

19/02/10

gratuït / 13€

La nit de la discogràfica Aloud pintava interessant i prometia molt bona música aquest divendres passat a la segona sala de la barcelonina Apolo, i efectivament així va ser. Van obrir foc els Toundra, una formació madrilenya que practiquen rock instrumental, podríem dir que progressiu. El quartet madrileny m'havien agradat en disc, però damunt l'escenari em van meravellar, amb moments autènticament deliciosos. Contundència, qualitat i molta solidesa en un grup que caldrà seguir amb lupa i atenció. Al maig treuen el seu segon disc. Mentre l'esperem, seguirem rememorant l'espectacle d'altíssim nivell que ens van oferir.

I després de Toundra va ser el moment del grup que em va portar a desplaçar-me fins a Barcelona. Portava molt temps viciat a (lo:muêso) [aquí, disc alfabètic], i aquest concert arribava en el millor moment possible. I em van agradar, tampoc em van sorprendre excessivament perquè les expectatives que tenia eren molt elevades. Del potent directe en va sortir probablement perjudicats molts dels matisos que la música que el quartet català atresora en disc, però igualment la força del bateria i la contundència de les cançons van fer una bona feina. Si hi ha algun però, aquest van ser les veus. No es van acabar de sentir bé, una saturada i les altres massa baixes. A més, la veu no és precisament el punt fort dels de Premià de Mar, ni en disc ni en directe. Tot i això, es va disfrutar igual. A més, van tocar dos cançons noves, cosa que significa bones notícies, ja que deuen tenir un nou treball en camí.

I com a mostra, us deixo un vídeo en directe del myspace de Toundra perquè qui vulgui es pugui fer una idea de com és un concert seu. Ah, i també el cartell, que val la pena ser mostrat:

Una altra illa

Aquesta setmana toca fixar-se bastant en els directors de les pel·lícules per poder entreveure cap on aniran dirigits els trets de les estrenes.

La novetat més destacada de la setmana és Shutter Island, dirigida per Martin Scorsese. En aquesta ocasió, el director s'ha endinsat en un thriller psicològic que sembla fregar el gènere de terror pels tràilers vistos al cine. Tràilers que, com és desgraciadament habitual, t'esgarren uns quants detalls de la pel·lícula perquè després res et pugui sorprendre. Felicitats des d'aquí als responsables d'aquestes màquines de fer spoilers. Enhorabones a banda i tornant amb el que ens interessa, Scorsese repeteix one more time amb Leonardo DiCaprio, qui es posa a la pell d'un agent federal que haurà d'investigar la desaparició d'un dels interns d'un centre psiquiàtric per a assassins situat en una illa (que diria que no és la dels monstres).

Per cert, una cosa que m'ha cridat bastant l'atenció és la quantitat de pel·lícules que té previstes el realitzador nord-americà pels pròxims dos anys. Ni més ni menys que sis títols, entre els que destaca un biopic de Frank Sinatra. Millor director impossible. Aquí podeu veure la llista de films de l'agenda d'Scorsese.

Una altra pel·lícula que pinta interessant aquesta setmana és I'm Not There, centrada en la figura de Bob Dylan. Es tracta d'una sèrie d'històries rodades en diferents estils cadascuna, inspirades en les diferents fases de la carrera musical de l'artista, ambientades en els anys 60 i 70 i acompanyades per la música de Dylan. Dirigeix Todd Haynes, que en el seu dia ja va fer amb Velvet Goldmine un retrat del glam rock al Londres dels anys 70 (la tinc pendent). La seva última pel·lícula havia estat Lejos del cielo, un drama sobre l'homosexualitat ambientada als anys 50 (també pendent per veure). Ja veieu que és un director que li agrada mirar enrere. Per cert, I'm Not There s'estrena a casa nostra amb més de dos anys de retard. Bravo.

La setmana d'estrenes ve marcada també per dos pel·lícules del gènere fantàstic i dirigides per dos d'aquells directors d'extens currículum . Per una banda, Chris Columbus (les dos primeres de Harry Potter, les dos primeres de Solo en casa, Nueve meses, Señora Doubtfire, etc) dirigeix Percy Jackson y el ladrón del rayo. Per altra banda, Luc Besson (El quinto elemento, Juana de Arco, Leon, etc.) firma Arthur y la venganza de Maltazard, film d'animació que és seqüela d'Arthur y los Minimoys, també del realitzador francès. Jo no sé valtros, però a mi això dels Minimoys em fot una mica de repelús.

I ja les que queden, en format més breu:

El solista. Joe Wright va aconseguir agradar a molts amb Expiación, film que encara he de veure. Aquesta setmana estrena aquesta pel·lícula que ens explica l'experiència real d'un periodista que comença a escriure articles sobre un talentós violinista esquizofrènic que viu al carrer.

Amores locos. Una treballadora del museu del Prado de Madrid té la convicció que és la mateixa dona que surt en un quadre del segle XVIII, i el seu amant a la pintura és un psiquiatre que coneix a la vida real.

El món és com ells diuen que és. I punt.

Mamá Ladilla

Sala Zero de Tarragona

12/02/10

10€ / 12€

Alguna cosa feia presagiar que la Sala Zero de Tarragona presentaria una molt bona entrada per rebre als Mamá Ladilla. I així va ser, més públic del que ve sent habitual en aquesta sala de concerts últimament, i a més amb la gent totalment entregada al repàs que els madrilenys van fer de la seva generosa discografia.

Precisament fa cinc anys de l'últim llarga durada de Mamá Ladilla. A l'hora del directe això es nota perquè totes les cançons tenen un rodatge perfecte, tant en l'execució com en la participació del públic. Així doncs, molts es van deixar la veu divendres passat cridant a ple pulmó consignes de l'estil "Practicaremos el medievo con tu ano", "A la mierda todos los que no son yo", "Garrulismo máximo, máximo garrulismo", "Sube a mi nave, tu amiga gorda no cabe", "Lee burro, lee burro, aunque no tenga dibujos ni resultados del fútbol ni sirva para hacerse pajas" o "Quo vadis, sigue, sigue, quo vadis, errare humanum est, oé oé oé".

Algú que no conegui al trio podria pensar que amb aquestes lletres i el cartell que els denomina com a grup punk, la música que sonava a l'escenari devia ser barroera i simple. Res més lluny de la realitat. No era jazz d'alt nivell, però Juan Abarca i companyia demostren dalt de l'escenari que les lletres que canten són tan originals i encertades com estimulant pot resultar-ne la seva execució musical. Que en saben, dit directament. I a sobre diverteixen.

La durada del concert va ser generosa, i crec que encertaria si dic que tothom va disfrutar. Tampoc seria massa errat el pronòstic que molts repetirien si aquest divendres tornéssin a tocar al mateix lloc. Però bueno, ja entenc que haguem d'esperar un temps prudencial (i normalment llarg) fins la pròxima actuació de Mamá Ladilla per aquí. No estaria malament tampoc que ho fessin amb un nou disc sota el braç (o sota el que sigui), que cinc anys sense res de nou és massa temps (per molts engendros que pareixin alguns).

Ah, per cert, si voleu veure més fotos del concert, us enllaço aquest petit àlbum fet per un altre assistent al concert i que tenia millor càmera que jo. I millor tècnica també.

On hi ha pèl hi ha alegria

Si agafem la llista d'estrenes d'aquesta setmana, a primer cop d'ull no n'hi ha cap que sembli cridar l'atenció. Però si rasquem una mica, resulta que potser sí que hi han coses interessants.

Això de les dates d'estrena sovint és un catxondeo. A hores d'ara encara no sé si realment Corazón rebelde s'estrena aquesta setmana o no. En algunes pàgines consta que sí, i en altres no apareix a la llista del 12 de febrer. Sigui com sigui, sembla que es tracta d'una pel·lícula prou sòlida com per donar-li una oportunitat. Jeff Bridges dóna vida a un cantant de country enganxat a l'alcohol i amb una vida sense rumb aparent. Es tracta d'una pel·lícula de baix pressupost, que compta amb bones crítiques i uns quants premis i nominacions a Oscars i històries d'aquestes. Dirigeix un debutant en la direcció, Scott Cooper, que fins ara s'havia dedicat més aviat a la interpretació.

Un altre que debuta a la direcció i també amb bones crítiques és Tom Ford, en aquest cas amb Un hombre soltero, que ens explica la història d'un professor que intenta trobar un sentit a la seva vida després de la pèrdua del seu company sentimental. Es tracta d'un drama ambientat als anys 60 a la ciutat de Los Angeles, en ple conflicte dels míssils de Bahía de Cochinos.

L'estrena més mediàtica de la setmana, però, és El hombre lobo. No cal que us digui de què va la història, només afegiré que està interpretada per Benicio del Toro fent d'home llop i que quan vaig veure el trailer al cine em van cridar especialment l'atenció els efectes especials: em van semblar bastant cutres. Però bueno, aquesta apreciació personal podria vindre de la dèria que tinc a trobar sempre els efectes mal fets, perquè després la gent va al cine i flipa amb les pluges de bits. Així que si us agrada tot això, endavant, segur que tindreu píxels per donar i per vendre. Dirigeix Joe Johnston, especialista en fer productes destinats a vendre com més entrades millor: Jurassic Park III (i la IV també la farà ell), Jumanji i Cariño, he encogido a los niños entre altres.

I les estrenes que queden, en format més breu:

Historias de San Valentín. Tan detestable com la celebració de Sant Valentí és l'estrena, cada any, de la comèdia romàntica de torn contextualitzada en aquesta festivitat (?). Aquesta us la vendran dient-vos que la dirigeix el de Pretty Woman i la protagonitza Julia Roberts. No hase falta desir nada más, crec que la cosa no es presta a ambigüitats.

Vertige. Thriller d'aventures francès sobre un grup d'escaladors que se'n van a pujar muntanyes i es troben amb problemes misteriosos. Més o menys.

Nacidas para sufrir. Miguel Albadalejo dirigeix aquesta comèdia negra sobre una dona de 72 anys que s'ha passat tota la vida cuidant la gent gran del poble on viu. Ara haurà de ser una jove qui la cuidi a ella. Sembla que la cosa dóna molt de si, perquè dura ni més ni menys que 130 minuts.

I ja per acabar, era inevitable recuperar un clàssic dels clàssics entre les pel·lícules d'homes llop. A sobre amb un mite dels anys 80 fent el paper principal. Estem parlant de Teen Wolf:

Si creieu que veient aquesta pel·lícula de petits vau patir efectes secundaris, no vulgueu saber com va acabar el seu director, Rod Daniel: dirigint productes com Beethoven 2: la familia crece i Solo en casa 4 entre altres de mítiques.

7,88

Se m'estan acumulant pel·lícules per comentar i no trobo mai el moment ni la inspiració. El repàs d'avui l'encapçalen tres pel·lícules de l'època nord-americana del director alemany d'origen austríac Fritz Lang, de qui vaig fer un minicicle de tarda altament satisfactori. Però d'això fa tants dies que molts detalls remarcables ja m'han volat del cap.

Furia / Fury (Fritz Lang, 1936). Primera pel·lícula nord-americana del realitzador alemany, que ens parla de la història venjativa d'un home que és linxat públicament per un delicte que no ha comès. Em va encantar, ja a nivell d'història, de missatge, de diàlegs i de moments que em van sorprendre com per exemple el plano de les gallines (qui hagi vist la pel·lícula suposo que ja m'entendrà). 10/10

Sólo se vive una vez / You Only Live Once (Fritz Lang, 1937). Seguint amb l'etapa de Lang als Estats Units, el director torna a parlar-nos de la història d'un home acusat injustament d'un crim que no ha comès. En aquesta ocasió, però, es tracta d'un delinqüent habitual que ja ha esgotat totes les oportunitats que la societat li ha ofert. A més, el film juga amb l'espectador, a qui també implica en el joc dels prejudicis. Una altra pel·lícula amb la que disfrutar de valent. 9/10

Espíritu de conquista / Western Union (Fritz Lang, 1941). En aquesta ocasió, el director germànic s'atreveix amb el western per remuntar-nos als inicis de la implantació de la línia telegràfica al territori nord-americà per part de la Western Union. Si bé no em va semblar tan bona com les dos anteriorment comentades i probablement sigui la que menys acabi recordant de les tres, sí que té alguns moments remarcables i d'altres de, si més no, sorprenents, com és el personatge del cuiner, contrapunt còmic de la història. Un tipus de personatge que ha calat fons, ja que és estrany que avui en dia no n'hi hagi algun en les pel·lícules destinades a arrasar taquilles. 7/10

El milagro de P. Tinto (Javier Fesser, 1998). Era la segona vegada que la veia i em va agradar més que en el primer intent, tot i que no em va acabar de meravellar. És obvi destacar l'excel·lent treball tècnic, d'una marcada personalitat Fesser i que resisteix perfectament el pas del temps. Pel que fa a la història, ja són figues d'un altre paner. El que em va començar divertint i semblant prou encertat, em va acabar ensopint. Massa metratge per una història que al final no dóna per tant, i que amb mitja hora menys hagués quedat més rodona. A estones et parteixes, i en altres l'humor està posat més en calçador. De fet, és una d'aquelles pel·lícules que fan molta més gràcia quan te l'expliquen que quan la veus. 7,4/10

My name is Bruce (Bruce Campbell, 2007). Sembla que una bona sortida per alguns actors que han arribat a una edat prou respectable com per considerar-se madurs, i que s'han guanyat la fama de sortir sempre en pel·lícules diguem que minoritàries, és acabar fent un exercici de mirar-se al mirall i enfotre-se'n dels propis defectes. Això feia Van-Damme a JCVD, i això havia fet abans Bruce Campell en aquesta pel·lícula que comentem avui, dirigida per ell i on s'interpreta a si mateix. L'actor, que sobretot serà recordat per protagonitzar la saga d'Evil Dead, ha de salvar un poble assetjat per un ésser diabòlic. Tot i que no passa pel seu millor moment de fama, hi ha un nen al poble que encara confia en ell i fins i tot vesteix samarretes d'algunes de les seves pel·lícules, a banda d'atresorar productes de merchandising que farien les delícies de més d'un que jo em sé. Peronsalment, em vaig divertir molt cada cop que apareixia l'ésser diabòlic i amb algunes referències a la filmografia de l'actor, però les escenes suposadament còmiques freguen el desastre. Tampoc em va acabar de convèncer la seva interpretació. Un producte simpàtic per qui se'l vulgui agafar simpàtic. 6/10

Aquesta cançó no la toquem mai, però avui sí

Ramon Faura + Martí Sales

Racó de la Palma

Festival Autúria

05/02/10

5 €

Després del gran concert de Le Petit Ramon a Tarragona la tardor passada (llegiu-ne la crònica aquí), vaig tenir un bon subidón al comprovar que al febrer la seva música tornaria a sonar per aquí, més concretament a Reus. Però el de divendres passat al Racó de la Palma va ser un concert diferent al d'un de Le Petit Ramon. Per començar, de la formació habitual de la banda només hi havia el seu pilar fonamental: Ramon Faura, i compartia escenari i mèrits amb Martí Sales, membre d'Els Surfing Sirles.

El format de sobretaula amb el que actuaven era el propici per un festival com l'Autúria i per un espai com el Racó de la Palma: el Ramon Faura amb una guitarra electroacústica i el Martí Sales amb una d'elèctrica, acompanyats puntualment per una harmònica i fins i tot un llibre del qual Sales va extreure el text amb què va introduir l'actuació.

La idea era la d'alternar cançons d'un i altre artista, però hi va haver més sorpreses. Com que els dos es coneixien des de fa temps, fins i tot es van atrevir a tocar cançons del grup d'adolescència de Faura, anomenat Los interrogantes. Cançons d'amor que el feien enrogir però que amb aquesta nova revisió assolien quotes de temazo instantani.

També van caure versions, una de Bob Dylan i una altra dels Stones, crec recordar, així com una cançó que el Ramon Faura va admetre que ja no tocava amb la seva banda. Tot plegat va afavorir que els que estàvem allà asseguts ens sentíssim a estones privilegiats per escoltar cançons i històries que difícilment trascendeixen a l'escenari en un concert normal.

Com era d'esperar, de públic n'hi va haver més aviat poc, però per part meva tampoc el vaig trobar a faltar. Ja és un costum que els concerts que atesoren tant, tinguin poca resposta. Segurament altres concerts de l'Autúria amb grups més de moda van comptar amb molt més públic. Això sí, dubto que en cas d'haver-hi anat hagués disfrutat tant com ho vaig fer en aquest.

Per cert, algunes coses que em queden després d'aquest concert:

- Tinc ganes d'escoltar Els Surfing Sirles.

- Tinc encara més ganes d'escoltar Le Petit Ramon.

- Em va fer gràcia que el Martí Sales fes referència a una frase que li deien les jaies quan veien que era tan baixet: al pot petit hi ha la bona confitura. Títol similar al del post de la crònica del concert de Le Petit Ramon a Tarragona.

- Em va fer ràbia haver-me descuidat la càmera. Com a mínim per haver fet una trista foto per després penjar-la en aquest post. A canvi, fotos de google imatges.

La generació ESO ja treballa

Ja és de sobres coneguda per tots la falta de coneixements en ortografia de la generació ESO (entre altres mancances surrealistes). Doncs bé, els primers membres d'aquesta generació ja han crescut i alguns fins i tot treballen. Heus aquí un exemple:

Alerta! No són subtítols d'algun voluntariós internauta, sinó els d'un DVD legal, d'aquests que donen amb un diari.

Fisheye 03: Delta i l'Ampolla

Tot i que no en vaig quedar especialment content, aquí van alguns resultats del viatge al Delta amb la Fisheye. Al Delta i a l'Ampolla. Llàstima que aquell dia no es pogués arribar fins al far de la punta del Fangar. Un altre dia will be.

Fisheye 03: Delta i l'Ampolla

Fisheye 02 [Tortosa, Salou]

Fisheye 01 [Tortosa 09/01/10]

Què dur és ser un supervivent postapocalíptic

D'entre totes les estrenes d'aquesta setmana, la que més bona pinta em fa és The Road (La carretera). Es tracta d'una pel·lícula ambientada en un futur postapocalíptic, en què un pare i un fill intenten arribar fins a la costa esquivant els éssers humans que queden vius, alguns dels quals s'han tornat bojos mentre altres han optat per tirar-se al canibalisme. No cal tenir gaire memòria perquè aquest punt de partida ens soni familiar, només cal canviar bojos i caníbals per zombies o infectats i ens acabaran de vindre a la ment unes quantes pel·lícules amb la mateixa base.

Tot i això, hi ha uns quants al·licients que inciten a veure-la. Per una banda, està basada en una novel·la de Cormac McCarthy, autor de No es país para viejos, llibre del qual els germans Coen en van fer una adaptació molt recordada i que a mi em va encantar. Per altra banda, ha tingut una bona acollida pel que fa a crítiques, tot i que no la posin com a obra mestra (gairebé millor, perquè últimament unes quantes que havien de ser obres mestres acaben per quedar molt lluny de ser-ho o semblar-m'ho). I finalment, l'ambient postapocalíptic en si mateix, una cosa que sempre m'atreu i més quan no fa olor de trunyo a tres hores lluny.

A més, cal afegir que la protagonitza Viggo Mortensen, a la banda sonora hi tenim a Nick Cave i la fotografia va a càrrec d'un veterà del cinema espanyol, Javier Aguirresarobe. Dirigeix l'australià John Hillcoat.

Precious és una d'aquelles pel·lícules que en sents a parlar mig any abans d'arribar als cines d'aquí, però no per una campanya de màrqueting brutal sinó pel boca-orella (o el web-web). A més, últimament s'està fent un fart de recollir premis aquí, allà i més enllà, però el que encara li falta que li atorguin, i jo crec que no tardaran massa, és l'odiosa etiqueta de pel·lícula indie de l'any.

Precious és una noia que té tots els números per ser una marginada social (negra, amb un sobrepès considerable, embarassada del seu segon fill i analfabeta), però que té el punt positiu de voler-se'n sortir. No sé ben bé si és un film estrictament dramàtic o si compta amb punts més desenfadats o d'humor negre, però no puc evitar pensar en Todd Solondz quan llegeixo tot això i veig algunes imatges de la pel·lícula (deu ser per la relació visual inevitable amb Palíndromes). En tot cas, només són presentiments. Suopso que li donarem una oportunitat per confirmar o desmentir aquestes sensacions.

De la resta d'estrenes, permeteu-me que en faci comentaris més breus:

Tiana y el sapo. Després de la borratxera contínua de l'animació en 3D, Disney estrena aquesta pel·lícula en les tradicionals dos dimensions. Suposo que no m'equivocaré recomanant que la vegin els que els agrada Disney i les seves pel·lícules de tota la vida, i aconsellant una retirada a temps als que no les soportin. Doncs això, a una altra cosa.

OSS-117: Perdido en Río. Segona part d'aquesta saga francesa que parodia les pel·lícules de James Bond. No he vist la primera part i ni tan sols m'atrau, per tant és fàcil deduir que tampoc em llançaré a descobrir-ne la continuació.

Loca obsesión. Si fa un parell de setmanes parlava de Penélope Cruz com a element suficient per fer-me avorrir una pel·lícula, aquesta setmana he de mencionar a Sandra Bullock com a actriu insofrible. Però a l'igual que PeCru, la Bullock sembla que comença a tenir la gent rendida als seus peus, que li donen premis i tot. El meu consol és que no estic sol: a la vegada que està nominada als Oscar, també ho està als Razzies. Heus aquí la grandesa dels premis. Ah, tot això venia a cuento perquè aquesta setmana s'estrena una comèdia d'aquelles que cal evitar com sigui, protagonitzada per l'anteriorment nombrada i doblement nominada.

I ja per acabar, cal mencionar les dos pel·lícules que queden, però de les que no tinc prou elements com per poder-ne elaborar un mínim comentari: Luna caliente i El padrastro.

Per cert, i parlant de carreteres, quantes vegades s'haurà utilitzat el recurs del plano subjectiu del cotxe corrent sobre l'asfalt de nit amb l'única guia de les línies discontínues grogues? Dos exemples ràpids:

I aquí una altra que no em deixa embedejar (?), al minut 4:57.

Brillo express i minoritari

Joe Crepúsculo

Sala Zero de Tarragona

29/01/10

12 €

Semblava que la primera visita de Joe Crepúsculo a Tarragona seria tot un fenomen de masses, després d'aparèixer en mil i una llistes musicals del 2009 i d'encapçalar el primer mes de programació del flamant cicle Tarragona en viu. Però dic semblava perquè finalment van ser més aviat pocs els que ens vam aplegar a la sala Zero. No sóc gaire hàbil en l'art de comptar assistents, però diria que no passàvem de la cinquantena si és que hi arribàvem.

Això pel que fa al públic. A l'escenari, Joel Iriarte i Sergio Pérez van anar repassant cançons dels tres discos de Crepúsculo existents fins a dia d'avui (Escuela de Zebras, Supercrepus i Chill Out), amb una cançó extra presentada com a nova però que em va sonar a versió (no puc confirmar si certament és així). He de dir que no estic gaire acostumat a veure concerts en què no hi ha ni baix, ni bateria, o ni tan sols una guitarra o qualsevol altre instrument de corda. Per això durant les primeres cançons tenia sensacions si més no estranyes i poc habituals. A més, em feia certa ràbia que una veu tan peculiar com la de Iriarte es vegués solapada amb la del seu acompanyant d'escenari (a qui no culpo de res).

Però amb el pas dels minuts aquests primers dubtes es van anar esvaint a mesura que el públic també s'anava animant. Joel feia referència a la condició romana i marítima de la ciutat, mentre canviava alguns dels ritmes de les seves cançons per fer-les més house o més bakalao, segons convingués. Però just quan més a gust ens trobàvem i més ens divertíem adonant-nos de la grandesa d'algunes de les cançons de Joe Crepúsculo, va ser hora de plegar.

La tallada de rotllo va ser considerable. Només havien passat 55 minuts des que havia començat el concert i ja plegaven trastos. Crec que no vaig ser l'únic en pensar que 12€ per 55 minuts de música és una estafa en tota regla. Aquí es podria entrar en debats de si podrien haver fet un preu més econòmic tenint en compte que no tindríem ni una trista hora de música, o de si podrien haver inclòs algun altre artista. Vull pensar que els responsables en deuen haver pres bona nota, de la mateixa manera que saben com conformar una programació interessant i atractiva per un ampli ventall de gustos.

Com a vot de confiança, aquest mes de febrer seguirem assistint al Tarragona en viu, ja que hi han coses interessants com Mamá Ladilla, Don Simón y Telefunken, L'Enfance Rouge o V13. En podeu consultar la programació aquí. Si, per altra banda, voleu escoltar Joe Crepúsculo, a la seva pàgina web trobareu els tres discos per baixar-los de forma lliure i gratuïta.

El principi del final (post inevitable)

Avui no seré gens original (si és que ho sóc alguna vegada), i dedicaré un post al tema que probablement rebi més posts en el món mundial al llarg d'aquest 2 de febrer. I és que no passa cada dia que comenci l'última temporada de la sèrie que, sense cap tipus de dada estadística en mà, desperta més passions, desencadena més teories en fòrums d'internet, cria més addictes a les sèries i enganxa com ningú hauria dit mai que t'enganxaria una sèrie. No cal ni que ho digui, però d'aquí unes hores s'emet als Estats Units el primer capítol (doble) de la sisena i ultimíssima temporada de LOST.

Ja sé que per internet volta el primer capítol degut a una filtració. Però m'és igual. Si porto esperant més de 8 mesos no em suïcidaré mirant un capítol pixelat quan a partir de dimecres al matí tindré el doble sencer amb bona qualitat (si internet no se satura, clar). Ni tan sols he mirat els primers 4 minuts que diuen que circulen per la xarxa de manera oficial, per molt que aquest matí els hagin posat a El món a RAC1. No sé si els han posat tots o només un fragment perquè evidentment he corregut a apagar la ràdio. En el seu dia ja em vaig menjar un spoiler i creieu-me quan us dic que ja en tinc més que suficient.

És evident que els guionistes passaran una prova de foc de dimensions històriques en aquesta sisena temporada. Les expectatives de la gent són d'unes dimensions tan absolutament mastodòntiques, que les probabilitats de decepció es disparen fins a quotes que farien trontollar les cames de qualsevol que es dediqui al noble art del guió. Però bueno, sempre he pensat que des del 1x01 tenien molt clares la majoria de coses, sinó no s'explica que detalls ínfims de la primera temporada encaixin tan a la perfecció en la cinquena.

Tampoc crec que comencem a saber respostes des del minut 1. És més, fins al 14 o així em sembla que no començarà a petar la cosa. O potser s'esperen a l'últim, cosa que encara dispararia més la feina dels cardiòlegs a nivell global. De fet, Josh Holloway deia recentment en una entrevista que després d'11 episodis gravats encara no saben què vol dir res.

Tenia la intenció d'allargar més aquest post, però serà millor esperar el dia d'emissió de l'últim capítol per explicar quina ha estat l'experiència vital amb aquesta sèrie. De moment, seguim descomptant minuts i segons al compte enrere. Assaborirem cada minut de sèrie que ens queda, que no en són massa però ja en són més del que ens quedarà un cop acabat el maig.