Rugby - guerra - abduccions

Clint Eastwood és un tio sens dubte prolífic, que a sobre aconsegueix posar-se gairebé sempre a públic i crítica a la butxaca. Aquesta setmana, arriba la seva última producció:

Invictus se centra en la figura de Nelson Mandela i la seva campanya perquè el mundial de rugby de 1995 se celebrés a Sud-Àfrica, per tal de sembrar la concòrdia entre els habitants del país i així seguir cicatritzant les ferides de l'apartheid. Aquesta me l'apunto per anar-la a veure la setmana que ve, ja que sempre hi ha unes mínimes garanties amb Eastwood a la direcció.

Una altra pel·lícula que destacaria és La cuarta fase. No perquè en conegui el director o perquè n'hagi sentit a parlar bé, sinó perquè el seu punt de partida em sembla més que interessant. Una psicòloga veu com, arran d'unes sessions d'hipnosi, els seus pacients mostren indicis de contactes amb éssers no humans, i investiga la possibilitat de que tot plegat estigui relacionat amb unes suposades abduccions produïdes 40 anys abans. El tema dóna molt de joc, però com sempre el camí que va del punt de partida fins al resultat final està ple de perills. Ens l'apuntem per veure-la algun dia i comprovar si ho han sabut aprofitar.

Seguim amb En tierra hostil, una pel·lícula de la que durant aquesta setmana n'he sentit molt bones crítiques. La dirigeix Kathryn Bigalow, responsable de la recentment comentada aquí Días extraños entre altres. En aquesta ocasió, ens explica el dia a dia d'una brigada antiexplosius de l'exèrcit dels Estats Units desplegada a l'Iraq. Una altra que m'apunto per veure tard o d'hora.

Però les estrenes no acaben aquí, aquesta setmana és una d'aquelles animades:

Chéri: Michelle Pfeiffer es posa a les ordres d'Stephen Frears en un drama romàntic contextualitzat al París de principis de segle XX. En llegeixo la sinopsi i no em motiva, en miro les crítiques aparegudes fins ara i tampoc és que siguin per tirar cohets. No sembla que hagi de ser la millor pel·lícula de Frears precisament.

Krabat y el molino del diablo: Remake alemany en carn i ossos d'una pel·lícula txecoslovaca d'animació de l'any 77. Un adolescent s'inicia en l'art (?) de la màgia negra en un vell molí. Tot i això, és una pel·lícula familiar.

La mujer sin piano: La supertelevisiva Carmen Machi es posa, un cop més, a la pell d'una dona de fer feines que ens mostrarà com és un apassionant dia a la seva vida. No sé com serà la pel·lícula, però que estigui dirigida per algú d'haver fet algo tan infumable com Marujas asesinas fa que un tingui dubtes (com a mínim).

Todo incluido: Una d'aquelles comèdies que tenen tots els números per ser carn de cap de setmana a la tarda a TV3.

Discos alfabètics: (lo:muêso) - (next:matêria)

(lo:muêso)

(next:matêria)

2005

Amb (next:matêria) ens trobem davant d'un d'aquells discos totalment equilibrats: per una banda totes les cançons conserven prou intensitat i qualitat com perquè mantinguem l'interès des del primer fins l'últim tall; i per altra banda sap traçar perfectament línies corves en els moments adequats perquè no ens submergim en un poc estimulant trajecte rectilini. Tres quarts d'hora llargs plens d'un rock progressiu que no té cap mena de problema en barrejar-se amb altres estils que li poden ser més o menys propers, com el punk, el pop o fins i tot ritmes propis de clubs nocturns amb molt de fum de tabac.

Aquesta heterogeneïtat permet a (lo:muêso) evitar que el resultat global sigui monòton (un perill constant en aquest tipus de grups i de música). És més, perquè el viatge encara resulti més agradable, pel camí ens anem trobant amb autèntiques perles que són d'escolta obligada quan anem amb el temps just i necessitem una dosi abreujada de (next:matêria). Parlo de temes com Oj Da Zaen, la melancòlica 31 3er G3m3lo, Overbucle, i els dos últims talls, potser la part més accessible de tot el disc: la fantàstica Tourgonette i la més pop Dancin' Like Robots.

Com ja haureu comprovat, (lo:muêso) són amants dels títols i noms estrafolaris a la vegada que carregats de cert humor. Electrosweetmytochöndria és un títol brutal per una cançó, a l'igual que Trist & Sad o Bambi Motorheâd. Però més enllà d'accents circumflexos i lletres al revés, on altres bandes a vegades moren, els de Premià de Mar tenen molta teca per oferir-nos, i molts minuts de plaer auditiu. He dit Premià de Mar? Sí, estem parlant d'un tros de disc d'un tros de grup català. Enèsima demostració que aquí també hi han grups d'uns calibres considerables, encara que després decidim ignorar-los més o menys.

També s'ha de reconèixer, però, que no és música fàcil ni directa. Sense anar més lluny, ha hagut de ser a la tercera oportunitat quan aquest disc m'ha entrat fins al fondo. I a partir d'aquest, la resta de discografia de (lo:muêso). I a partir de la discografia, altres grups dels quals us seguiré parlant en propers posts.

7,15

He de reconèixer que he començat l'any una mica vaguerós pel que fa a comentar pel·lícules es refereix. Sense anar més lluny, aquest post el vaig començar a escriure fa dos setmanes.

The Queen (Stephen Frears, 2006). Pel·lícula que ens explica com van viure la mort de Lady Di la família reial britànica i el llavors flamant primer ministre Tony Blair. Els primers van mirar cap a si mateixos, i el segon va intentar respondre als clams de la població intentant buscar l'equilibri perquè la reina Isabel II no en sortís mal parada del tot. Més enllà de les dades conegudes per tothom i de les reaccions que tots ens suposem, hi ha alguns matisos que ajuden a que la història mantingui cert interès, però tampoc sense cap gran estridència. Bastant de pilot automàtic amb poques sorpreses però també poques derrapades. 7/10

The Damned United (Tom Hooper, 2009). Si no t'agrada el futbol, oblida't d'aquesta pel·lícula. El seu gran valor es poder viure durant una hora i mitja què es respirava als plujosos i enfangats camps anglesos de finals dels 60 i principis dels 70, així com als vestuaris i camps d'entrenament. Joc brut i esperit competitiu van de la mà en una història sobre l'enfrontament entre dos entrenadors amb el llavors exitós Leeds United com a punt en comú. Al final, però, te n'adones que l'enuig d'un no és totalment correspost per l'altre, ja que els motius de tant odi estan, si més no, agafats pels pèls. D'aquí que no hi hagi prou base com perquè surti una història tremendament sòlida. P.D.: Casualitat total això de veure dos pel·lícules seguides en què Michael Sheen encarna un personatge històric de Gran Bretanya. 7,5/10

El ser del Planeta X (Edgar G. Ulmer, 1951). El fet de veure un periodista involucrat en un cas de contacte amb éssers estratterestres va ser un dels motius per veure aquesta pel·lícula de principis dels 50 en què els escenaris de cartró són tan limitats com reiteradament utilitzats. Però aquí estava la grandesa i encant d'aquestes pel·lícules. No és la millor de la seva època ni gènere, però diverteix si et van aquest tipo de pel·lícules. 5/10

Kes (Kenneth Loach, 1969). Una de les primeres pel·lícules del prolífic Ken Loach, quan encara no havia abreujat el seu nom a l'hora de firmar però sí que ja havia encarat el rumb de la seva filmografia. En aquest cas, ens remuntem a una petita població de Yorkshire, on un nen amb una vida familiar totalment desmotivant troba la seva particular escletxa d'esperança quan domestica un falcó. Tot i saber des de bon principi quin serà el missatge final de tot plegat, és una pel·lícula que em va mantenir mig atent mig hipnotitzat. 7,5/10

Hacia rutas salvajes / Into the Wild (Sean Penn, 2007). Es pot considerar perfectament que el protagonista no és més que un pijo que es vol fer l'intel·lectual i que mereix quatre hòsties ben donades, que el missatge amb què Sean Penn ens vol sermonejar peca d'una ingenuïtat adolescent, que hi han planos totalment gratuïts que no entren ni amb calçador, que és una estupidesa que a sobre dura dos hores llargues, i unes quantes reflexions més d'aquest calibre que trobareu fàcilment buscant a google. Però jo m'ho vaig passar molt bé veient-la, vaig disfrutar, em vaig deixar endur i els 140 minuts em van passar volant, acceptant alguna cosa de muntatge que no em va acabar de convéncer i algun personatge que em relliscava. Una d'aquelles pel·lícules, doncs, que aconsegueixen bipolaritzar el seu públic i provocar debats airats en els fòrums de cinèfils. Si algú que llegeixi això l'ha vista, m'interessaria saber el seu punt de vista. 8,75/10

Posats a trencar...

Setmana poc atractiva pel que a estrenes de cine es refereix. Com que no hi ha pel·lícula que mereixi ser destacada, ho farem ràpid:

Nine: Penélope Cruz + musical. Hi han poques combinacions que em puguin allunyar tantíssim de veure una pel·lícula com la suma d'una actriu que no he soportat des que va començar a aparèixer a la gran pantalla i un gènere que em costa tant que puc considerar que no soporto. Així que molt probablement no veureu mai un comentari per part meva d'aquesta pel·lícula més enllà d'aquest, a no ser que algu em drogui intensament i m'obligui a veure-la.

Up in the Air: En principi és, juntament amb Nine, la pel·lícula destacada de la setmana. Motius? La protagonitza George Clooney, diuen que serà una de les candidates fortes als Oscar i és del director de la, per mi, sobrevalorada Juno, Jason Reitman. Sincerament, ni fu ni fa.

Ricky: Un cartell inquietant per aquesta pel·lícula francesa amb Sergi López com a protagonista i que ens parla de l'enigmàtic fill que té una parella completament normal i corrent.

La herencia Valdemar: És la quota de terror made in Spain de la setmana, que en aquest cas se centra en el món de les mansions encantades que busquen propietari. Un dels seus alicients és veure l'última interpretació (crec) de Paul Naschy, mort recentment.

Rompedientes: Parlant de quotes, aquesta és la que de tant en tant cau de tio dur fent una comèdia familiar. Concretant més, una estrella trencadents de l'hoquei sobre gel es veu obligat a fer d'angelet d'aquestos que van a recollir les dents de llet dels crios. Més que reflexionar al voltant dels missatges ocults que pot tenir la pel·lícula, la meva ment se n'ha anat a recordar una pel·lícula amb Burt Reynolds de protagonista: Rompehuesos. Recordo que de petit petit m'agradava, tot i que ja fa tant temps que no la veig que només en recordo un fotograma (en serio). Lo bo és que mirant la fitxa de filmaffinity defineix el seu gènere com a Comedia o Musical. Esperem que sigui lo primer, per evitar contradiccions a les que a vegades semblo estar abonat.

I mirant aquest vídeo me n'adono que tenia més fotogrames allotjats al meu cervell. El pentinat de la secretària és un document inesborrable de qualsevol disc dur humà.

Fisheye 02: Salou i Tortosa (bis)

Aquest és part del resultat del segon carret tirat amb la Fisheye 2 (i amb certs retocs posteriors de color amb Photoshop). Totes les fotos d'aquest post són de Salou, excepte l'última que és de Tortosa. Al final del post trobareu un link amb la resta de fotos d'aquesta sèrie, així com el link a l'àlbum del primer carret tirat amb aquesta càmera.

Fisheye 02 [Tortosa, Salou]

Fisheye 01 [Tortosa 09/01/10]

Nova disputa territorial crucial sagnant: Cambrils (Tarragonès)

Segons El Periódico de Barcelona Catalunya d'avui dimarts, Cambrils es troba al Tarragonès. No podem seguir permetent que aquestos de Tarragona ens segueixin arrebatant territori!! Agafem les torxes!!

Reznor: el músic 2.0

Ja comença a ser una tradició parlar dels regals que de tant en tant ofereix el senyor Trent Reznor als seguidors de Nine Inch Nails. Per no perdre el costum, i per tal de donar ressò a les propostes d'aquest tipus, tan agraïdes per als consumidors de música, us parlaré breument del nou present amb què ens obsequia el senyor Reznor.

Fa tot just un any feia un post explicant que Trent Reznor posava 405 Gb de vídeo en brut a disposició de qui vulgués muntar-lo. Es tractava de tres concerts que la banda havia ofert recentment, i convidava a que la gent fes el seu propi muntatge audiovisual amb les imatges. Com a cadascú li vingués més de gust. Pràcticament un any després, la vigília de Reis, veia la llum el resultat de la proposta: el DVD Another Version of the Truth: The Gift.

El DVD inclou tot un directe sencer muntat a partir de tres concerts (una trentena de cançons), a banda de material extra. Tot plegat ha estat realitzat per una dotzena seguidors de la banda, que han treballat amb la col·laboració desinteressada d'un miler de fans més repartits per tot el planeta. El resultat el podeu veure a YouTube, més concretament en aquest link, o us el podeu baixar de la forma que més bé us vagi des d'aquí. L'obra ve firmada per un nom que defineix a tot aquest immens grup de treball: The One Is On Us.

Amb això Trent Reznor segueix fent passos endavant per convertir-se en el veritable músic 2.0. Per una banda, està distribuïnt la seva música per internet sense cap tipus d'intermediari, de l'estudi al públic passant per la web. A més, oferint una varietat en les opcions de descàrrega i una qualitat de so i de disseny que són d'agrair per al consumidor, que a sobre pot disfrutar de tot això de manera gratuïta.

I per altra banda, Reznor està fomentant el tan famós treball en xarxa. Va començar organitzant un concurs per a que la gent posés imatges a la música del seu disc Ghosts, i ara ha aconseguit que vegués la llum tot un senyor DVD en directe fet a partir del treball global de milers de fans repartits per tot el planeta.

Qui dóna més? Segur que Reznor seguirà donant més, mentre altres seguiran plorant pensant (o no) què estan fent malament.

BOLA EXTRA: un altre grup que demana la col·laboració dels seus seguidors: Standstill (veieu notícia de fa uns dies).

Tornem al so

Tot i que el ritme de descobrir grups i, sobretot, discos últimament està sent força elevat i fins i tot bastant satisfactori, fa temps que no actualitzava repassant part de la música ha anat sonant a l'illa. Toca, doncs, fer repàs d'algunes obres remarcables. Començarem per aquestes cinc:

Them Crooked Vultures - Them Crooked Vultures (2009)

Disc de debut del supergrup format per Josh Homme (Kyuss, Queens of the Stone Age i uns quants grups més), Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters i temporalment també QOTSA) i John Paul Jones (ni més ni menys que Led Zeppelin). Amb aquesta carta de presentació ja et poses a tremolar d'emoció, sobretot recordant que va ser amb Grohl a la bateria que els QOTSA van assolir el seu punt màxim gravant el Songs for the Deaf. I si a més hi sumem algú que va formar part dels Led Zeppelin, els números no fan més que multiplicar-se.

A l'hora de la veritat però, el resultat no és tan galàctic. Aquest primer disc em recorda completament al so de QOTSA dels primers discos. Si bé s'entreveuen alguns bons temes de bones a primeres, no és fins al cap d'algunes escotles que li comences a agafar el gust al producte complet. I s'ha de dir, també, que és un disc que guanya i molt al cotxe mentre fas quilòmetres i quilòmetres per carreteres hostils.

>> Avanç promocional del disc

>> Escolta No One Loves Me & Neither Do I

>> Vídeo Scumbag Blues (en directe)

Le Petit Ramon - Acusticus Replica (2009)

Fa unes quantes setmanes que parlava del concert que Le Petit Ramon va fer a Tarragona presentant el seu últim disc. Doncs bé, després d'haver-lo comprat i escoltat, puc dir que estic més que enganxat al trio encapçalat per Ramon Faura. Juntament amb el Morts, desastre i barbàrie, que ha sonat molt últimament també a l'illa, l'artista barceloní confirma una de les propostes amb més cara i ulls de casa nostra. Sense massa estridències ni rebomboris que els facin estar en totes les llistes hagudes i per haver, però amb tot el poder de la bona música.

>> Videoclip I és dimecres

Fear Factory - Mechanize (2010)

Que un grup com Fear Factory perdi el seu bateria de tota la vida (Raymond Herrera), quan aquest instrument ha estat un dels segells únics a la vegada que inconfusibles de la banda, és una dada que convida a la incertesa. Per suplir una vacant tan difícil, s'han fet amb els serveis d'un bateria que diuen que és molt bo: Gene Holgan. Només fa falta escoltar un tema com per exemple Powershifter per comprovar que la metrallets segueix acrivillant i de quina manera.

Però si hi ha hagut una pèrdua d'un membre històric, també hi ha hagut un retorn significatiu, com és el del guitarrista Dino Cazares, que torna a posar-se a les sis cordes set anys després. Sigui com sigui, Mechanize és el retorn d'una banda abanderada del metal industrial que segueix oferint el que se li demana a un grup així: tralla i més tralla. Música per rebentar els auriculars del teu mp3 mentre camines pel carrer.

>> Escolta Industrial Discipline

>> Escolta Powershifter

Soziedad Alkoholika - Sesion#2 (2009)

S.A. han tornat a gravar el seu mític album negre de l'any 91, titulat amb el nom de la banda, i que ha esdevingut un clàssic del punk i del trash estatal. Jo he de confessar, però, que sempre ha estat un disc que m'ha costat de digerir, tot i agradar-me (i molt) el grup. Amb aquesta nova gravació veiem com treballa l'actual so de la banda amb composicions dels seus inicis, i el resultat és més que satisfactori. La raó? És un disc que, a diferència dels seus últims treballs, no resulta avorrit, sinó estimulant. Per mi, la banda havia entrat últimament en una fase en què era capaç de crear un mur sonor inapelable i devastador però sense gaire emoció ni interès.

Sumant passat i present de la manera adequada surt un disc que no m'atreveixo a dir si agradarà als incondicionals de l'original disc negre, però sí que aconseguirà despertar-nos un mínim interès als que ens hem anat desenganxant de la seva carrera. Cal dir, que el disc inclou també tres temes de la maqueta de l'any 89 Intoxikazión etílika, igualment brutals. Per tenir, aquest disc fins i tot té el seu punt per a la polémica: a la lletra de la reiteradament criminialitzada Nos vimos en Berlín han canviat el judío de l'original per un jodido. Uns els acusen d'haver-se baixat els pantalons mentre que altres ho troben bé. A mi, m'ha sorprès.

>> Videoclip de S.H.A.K.T.A.L.E.

>> Escolta Nos vimos en Berlín

Joe Crepúsculo - Chill Out (2009)

Si abans fèiem menció a les llistes de millors discos, grups i actuacions, ara toca parlar d'un artista que se n'ha fet un fart de sortir-hi últimament. Joe Crepúsculo va sorprendre a gent del seu radi d'acció i més enllà l'any 2008 amb dos discos molt seguits: Escuela de zebras i Supercrepus. Sobretot aquest últim, va consolidar un so que a priori hauria de ser objectiu d'adjectius com desafinat, simple, cutre, bizarro, freak, lleig i fins i tot tonto. Però el caràcter teòricament amateur de la seva música amaga moltes bofetades i tocs de geni.

Amb Chill Out, Joe Crepúsculo havia de fer aquell pas tan difícil per a moltes bandes com és el de la confirmació. I es pot dir que se n'ha sortit amb nota. La crítica ja està rendida als seus peus i el públic també li segueix la corrent. Personalment, és un disc que m'ha enganxat tant com ho va fer Supercrepus en el seu dia. Potser menys amateur, ja sense el factor sorpresa, però igualment amb la capacitat d'enganxar com un xiclet al cabell. He de dir que tinc una debilitat especial per un tema en concret del disc: El cráneo. Queda dit. El 29 de gener, a la Zero de Tarragona (12€).

>> Videoclip de Toda esta energía

>> Videoclip de Siento que muero

Elemental, estimat Haneke

Recuperem el costum de comentar les estrenes de la setmana, encara que sigui de manera temporal. El motiu? Aquesta setmana s'estrena una d'aquelles pel·lícules que s'espera des de fa temps: La cinta blanca.

Es tracta de l'última obra del realitzador austríac Michael Haneke. En aquesta ocasió, ens remuntem a principis del segle XX, just abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, en un petit poble d'Alemanya on dos nens són segrestats i torturats. La pel·lícula ha rebut bones crítiques a dojo, traduïdes amb la Palma d'Or de Cannes, diversos premis del cinema europeu, nominació als globus d'or i candidatura per representar el país germà als Oscars. Tanta unanimitat en una pel·lícula de Haneke fins i tot fa por. A partir d'avui podrem sortir de dubtes.

Altres estrenes de la setmana són:

Sherlock Holmes: Guy Ritchie torna a la càrrega amb una pel·lícula molt més oberta al gran públic que les seves dos anteriors obres. Si ens hem de basar en el trailer, no li donaria gaires esperances, encara que les crítiques no estan sent pas dolentes. A mi no m'atreu més enllà d'algun detall visual que ens pugui tenir reservat Ritchie. Es posaran Holmes i Watson a fer una timba de poker?

La decisión de Anne: Nick Cassavetes afronta el drama que ha de viure un matrimoni quan a la seva filla li diagnostiquen leucèmia. L'esperança de la nena està en l'enginyeria genètica i en la germana que ha de nèixer per salvar-la.

Amerrika: una família immigrant que arriba a Estats Units buscant començar una nova vida. Un argument que ens ha de sonar a tots perquè cada any cau una pel·lícula d'aquestes característiques. I com és habitual en obres d'aquesta temàtica, premiada en un festival -en aquest cas Cannes-, i bona acceptació per part del públic.

Les que queden: Hierro i Una escapada perfecta.

Data per apuntar en paper de vàter

Queda apuntat a l'agenda de l'illa el 12 de febrer de 2010. Aquell dia, o més ben dit ja a la nit, a les 22:30 i per un preu de 10€ anticipada i 12€ taquilla l'escatologia progressiva inundarà la sala Zero de Tarragona de la mà dels únics i increïblement bons en directe Mama Ladilla. Prepareu les escobilles* dels vàters!!

* aquí hi hauria de dir escombretes, però quedava massa poc escatològic

Com ha viscut el temporal des de Barcelona?

Les enquestes als mitjans de comunicació ja són una constant a la que ens hem acostumat completament. Els mitjans digitals (i els digitalitzats) han estat claus per incloure amb total constància aquests elements participatius que permeten al lector poder expressar la seva opinió amb un simple click. Fins aquí tot bé.

El Periódico de Catalunya reflecteix cada dia en la seva edició escrita els resultats de l'enquesta que durant el dia anterior ha plantejat a la seva pàgina web. S'exposen els resultats a la manera tradicional: amb un gràfic i percentatges, com el que podem veure a continuació, publicat ahir dimecres 13 de gener:

A més, i per tal de que no quedi tot tan fred amb un simple gràfic, hi afegeix quatre opinions de gent del carrer personalitzades amb una fotografia. És més que evident que les preguntes les fan sempre a Barcelona. En part comprensible, tal i com estan les coses no pagaran al pobre periodista de turno el viatge a un indret fora de la bombolla metropolitana.

Això, però, provoca que en certes (bastantes) ocasions les respostes exposades facin riure a la vegada que puguin indignar a més d'un, com va ser el cas de la pregunta que heu vist a la imatge de dalt. Preguntar pel temporal en una ciutat on no hi va haver-hi temporal pròpiament dit és si més no absurd. Poseu-vos ara en la pell del pobre habitant d'algun dels pobles del Priorat que es va quedar aïllat i sense llum durant el temporal, i llegiu aquestes opinions:

El temporal d'aquests dies us ha complicat la vida quotidiana?

Sí. Quan plou tot va més lent, al metro hi ha goteres i hi ha moltes dificultats per poder circular en cotxe i en autobús per la ciutat. Considero que Barcelona no està preparada per afrontar les pluges i les nevades.

A quines nevades es refereix? Em sembla que ni Barcelona ni Catalunya estan preparades, però alguns ja voldrien que les goteres en un transport fossin el seu gran problema.

Sí. El temporal ha dificultat la meva vida diària, ja que quan fa fred porto moltes capes de roba (jersei, abric, bufanda, guants...) i m'és incòmode anar pel carrer. A més, en el trajecte que faig cada dia des de casa meva fins a la línia de metro em refredo.

Una floreta dins la bombolla, delicada i fràgil. Això són complicacions, lo demés absolutes tonteries. Evidentment ella no en té la culpa. Ni tampoc els afectats reals de les nevades d'haver de llegir el punt de vista urbanita respecte una enquesta que es fonamenta en opinions que no han viscut l'incident en si. De fet, aquests afectats tampoc tenen la culpa de que la previsió sembli inconstitucional en un país que cada cop que neva es desborda. Però bueno, que avui veníem a parlar dels punts absurds on poden arribar algunes enquestes quan escollim malament els enquestats.

foto: Gandesa (Terra Alta), dissabte passat a la tarda

Fisheye 01: Tortosa

L'altre dia em va arribar a les mans una Lomography Fisheye 2, així que ja vam començar a jugar una mica amb ella. Al final de les fotos hi ha un enllaç a la resta de fotos d'aquesta primera sessió tirada íntegrament per Tortosa. L'escanejat de les fotos és guarro guarro, però bueno, el tema degradat és una cosa que es porta.

Àlbum complet:

Fisheye 01 [Tortosa 09/01/10]

No es pot escollir: visca el píxel

A partir d'avui, deixem enrere la televisió de merda. A partir d'ara, tot tele de qualitat, amb programació fragmentada per als que vulguin buscar el seu espai d'interès. Amb opcions interactives que ens permetran des de concursar en xarxa fins a escollir la càmera amb la que volem veure una retransmissió en directe. I tot això en alta qualitat, sense pèrdua d'imatge, sense interferències. Ara les televisions hauran de lluitar per l'audiència a base de qualitat. L'espectador ja decideix des del criteri i la racionalitat. Visca la TDT i el seu món imaginari.

Tarragona viu?

Ja que en el seu dia vam plorar la desaparició del TCC a Tarragona i s'ha parlat recentment que la cultura no interessa als de dalt, toca agafar una mica d'ànims amb la següent notícia publicada al Diari de Tarragona:

El ciclo ‘Tarragona en viu’ sustituye a la programación musical del TCC

El concierto de la Familia Torelli el próximo viernes abre una nueva etapa en la que la empresa de servicios culturales Tren-k coordina la programación de las distintas salas de conciertos de la ciudad

[segueix llegint l'article]

Caldrà veure com evoluciona aquest nou cicle, quina constància i qualitat té i de quina acceptació gaudirà. Com a mínim és una petita esperança en el camp musical. De moment, aquest mes de gener ens quedem amb l'actuació dels vendrellencs The Rippers i la de Joe Crepúsculo.

Programació hivern-primavera 2010 del CineClub

Després del post sobre el cicle 40 anys 15 pel·lícules del CineClub del Centre de Lectura, fem un repàs a la programació d'hivern-primavera que tot just està a punt de començar. Totes les projeccions són en divendres, a les 22h al Teatre Bartrina (entrant pel Centre de Lectura).

15 gener: El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009)

A finals de l'any passat s'estrenava aquesta pel·lícula argentina que va recollir crítiques que la deixaven d'excel·lent en amunt. Campanella es torna a aliar amb Ricardo Darín per explicar-nos la història de Benjamín, que un cop jubilat, escriu una novel·la sobre un cas mai resolt que va viure en carn pròpia quan treballava en un jutjat penal. Aquesta me l'apunto.

22 gener: L'onada / Die Welle (Dennis Gansel, 2008)

Pel·lícula alemanya qualificada com a recomanable en aquest bloq [llegiu el comentari aquí].

29 gener: V.O.S. (Cesc Gay, 2009)

El realitzador català Cesc Gay compta amb una reputació celebrada per molts, però a mi encara no m'ha seduït, ni amb Krampak ni amb Ficció. Diuen que he de veure En la ciudad per conèixer el seu gran talent. En tot cas, la que fan al CineClub és V.O.S., basada en una obra de teatre sobre la relació de dos parelles.

5 febrer: Vals con Bashir / Waltz with Bashir (Ari Folman, 2008)

Pel·lícula d'animació [comentada aquí].

19 febrer: Frozen River (Courtney Hunt, 2008)
La debutant Courtney Hunt ens remet als films independents dels anys 90 amb un producte que tot i no ser rodó ni brillant es deixa mirar i convida a seguir l'evolució de la realitzadora en futurs obres [comentada aquí].

26 febrer: En el setè cel / Wolke Neun (Andres Dresen, 2008)

Una altra producció alemanya, en aquest cas centrada en la relació sentimental i carnal entre una parella de 60 anys ella i de 74 ell.

12 març: Romanzo Criminale (Michele Placido, 2006)

Thriller italià ambientat als anys 60, amb tres adolescents delinqüents com a protagonistes i la ciutat de Roma com a teló de fons. Més informació, al link de la pel·lícula.

9 abril: Still Walking (Hirokazu Kore-eda, 2008)

Pel·lícula japonesa que va aconseguir molt d'èxit entre la crítica l'any passat. A mi em va deixar amb cert regust agredolç [comentada aquí].

Si necessiteu més informació, aquí podeu consultar el programa de mà.

40 anys en 15 pel·lícules

Complint amb una de les finalitats d'aquest bloq que no és altra que difondre les opcions culturals (?) que hi han per les nostres contrades (?), us informem d'algunes alternatives a les cartelleres de les sales comercials (repletes aquests dies de productes clònics capaços d'induir al suïcidi a aquells que hi busquin passar una estona estimulant).

El Cineclub del Centre de Lectura, en motiu del seu 40è aniversari, ha programat un cicle de 15 pel·lícules al llarg de tot aquest 2010, on es repassaran alguns dels títols més representatius que s'han projectat durant les seves quatre dècades de vida. Una oportunitat per aquells que vulguin veure d'una vegada per totes aquelles pel·lícules que s'ha afartat tant de sentir anomenar.

L'altre alicient del tema és que totes les projeccions són gratuïtes (oh paraula màgica i divina). Els passis es fan (pràcticament) cada dos dimecres del gener al maig i d'octubre a desembre, a les 19:30 de la tarda a la Sala d'Actes del Centre de Lectura de Reus. Aquí va el llistat de pel·lícules amb el seu corresponent link a filmaffinity (que no falti):

13 gener: Casablanca (Michael Curtiz, 1942)

3 febrer: To Be Or Not To Be (Ernst Lubitsch, 1942)
17 febrer: Fresas salvajes (Ingmar Bergman, 1957)

3 març: Sed de mal (Orson Welles, 1957)
17 març: Al final de la escapada (Jean-Luc Godard, 1960)

7 abril: El apartamento (Billy Wilder, 1960)
21 abril: Plácido (Luis García Berlanga, 1961)

5 maig: El gatopardo (Luchino Visconti, 1963)
19 maig: El tambor de hojalata (Volker Schlöndorff, 1978)

6 octubre: Le Genou de Claire (Eric Rohmer, 1971)
20 octubre: Manhattan (Woody Allen, 1979)

3 novembre: Fargo (Joel i Ethan Coen, 1995)
17 novembre: 2046 (Wong Kar Wai, 2004)

1 desembre: Barcelona (un mapa) (Ventura Pons, 2007)
15 desembre: Gomorra (Matteo Garrone, 2008)

Aquí teniu el pdf amb el llistat i les dates en què es van projectar al CineClub originàriament. Pròximament, un post amb la programació regular del CineClub.

7,17

Ja aniria sent hora de tancar el repàs a les últimes pel·lícules vistes al 2009.

Enemigo a las puertas / Enemy at the Gates (Jean-Jacques Annaud, 2001). Després de llegir allaus de bones crítiques d'aquesta pel·lícula bèl·lica contextualitzada a la Segona Guerra Mundial, he de dir que no em va meravellar tant com suposadament m'ho havia de fer. No perquè li manquin qualitats, simplement perquè no em va dir res. Em va deixar indiferent, no em vaig arribar a implicar amb la història ni amb els personatges, Com a punt positiu diré que amb el pas de les setmanes encara em queda en el record algunes escenes i part del missatge central. Millor en memòria que en temps real. 5,75/10

Tropa de élite / Tropa de elite (José Padilha, 2007). Amb aquesta em va passar tot el contrari que amb l'anterior. No me n'esperava massa. El tema barris pobres (en aquest cas, faveles) comença a córrer el risc de saturar, i més si ve amb l'inevitable etiqueta comparativa amb Ciudad de Dios. Però Tropa de élite és una ràfaga avasalladora, una lliçó de ritme trepidant que incideix en alguns aspectes del dia a dia d'un cos policial d'elit de Rio de Janeiro (per dir-ho d'altra manera, els policies que no es deixen corrompre a la vegada que no tenen cap tipus d'escrúpols). Alguns titllen la pel·lícula d'exagerada, altres de feixista. En tot cas, no diré que la pel·lícula retrata molt bé la realitat dels barris suburbials de Rio, perquè per això fa falta trepitjar-los i viure-hi una bona temporada; però sí que m'atreveixo a assegurar que aquí rep tothom. Des de la mateixa tropa d'elit fins als traficants, passant pels membres d'organitzacions solidàries que estan a la zona. Gairebé dos hores per quedar-te enganxat com una mala cosa davant la pantalla, i a sobre tothom en surt mal parat. 9,25/10

(500) días juntos / (500) Days of Summer (Marc Webb, 2009). La pel·lícula indie de l'any. Aquesta etiqueta al segle XXI ha agafat una dimensió similar a Cuidado, te la volen colar. Val, (500) días juntos no és una estafa en tota regla, tot i que en alguns moments sí que tens la sensació que te la volen fotre. Realment, té molts punts per evitar ser classificada al mateix sac que les pel·lícules romàntiques de noi s'enamora de noia, que és el que tothom et diu que és. Però també cal dir que s'ho carrega puntualment a perdigonades precisament caient en alguns tòpics que tampoc calien. Hi han bones referències musicals, però la meitat semblen fotudes amb calçador. Un constant sí però no. En resum, la sensació que em va deixar va ser agredolça. Vaig sortir del cine amb la idea que encara mantinc: és una pel·lícula nord-americana que volia ser britànica. Però bueno, la considero recomanable a qui li puguin agradar aquest tipus de pel·lícules. 6/10

Donde viven los monstruos / Where the Wild Things Are (Spike Jonze, 2009). Molts (massa) mesos esperant-la i creant expectatives. Potser per això tot em va passar tan ràpid i vaig assimilar tan poc. La història em va deixar sensacions contradictòries. Tot i ser bona, tinc la sensació que potser s'hauria pogut aprofitar molt més. En l'aspecte tècnic, res a dir. Dóna gust i plaer veure unes criatures en pantalla que resultin tant com resulten i que a sobre no sembla que t'estiguis mirant un simple render d'ordinador. Però bueno, estem parlant d'Spike Jonze i no de Roland Emmerich. Aquesta garantia la teníem més que coberta. Sens dubte, necessito un segon visionat com una nova dobladora necessitaria el monstre KW. 7,7/10