11/05/10

Glòria i fracàs en l'ascensió als escenaris

Els concerts són activitats socioculturals dignes d'un estudi psicològic ampli i rigorós. S'hi poden veure pautes de comportament que omplirien moltes pàgines d'anàlisi científic, i també servirien per alimentar uns quants blogs a base de posts a punta pala. D'entre totes aquestes actituds, n'hi ha una d'habitual que es produeix quan la gent deixa enrere el seny per treure l'ésser foll que tots portem dins: la invasió d'escenari.

Si fos músic, no sé com em prendria que el tio més notes de la sala decidís ser més protagonista que el meu grup i m'envaís l'espai de treball, que a la vegada també és el d'expressió artística. Si el concert té lloc en una sala o recinte superior, és molt probable que l'espontani acabi amablement retirat per un forçut agent de seguretat. En concerts més underground, probablement tingui l'oportunitat d'agafar el micro i intentar cantar quatre estrofes que ni de conya recorda en aquell moment.

Aquests són els casos habituals, però la cosa canvia quan l'individu decideix saltar en un escenari on es troba Maynard James Keenan, cantant de TOOL. És la tècnica oriental de reducció d'espontanis (a partir del 0:20):



A l'altre extrem de les reaccions, hi trobem un dels grups més destacats de tota l'onada de punk californià dels 90, Pennywise, que fa una setmana tocava a la barcelonina sala Apolo. Atenció a la invasió multitudinària d'escenari que es produeix quan comença a sonar el mític Bro Hymn:



Finalment, també hi ha la modalitat pugeu-lo, practicada per Greg Graffin, cantant de Bad Religion, en un Doctor Music Festival. Com a agraïment per la invitació a pujar, l'espectador va aprofitar el seu minut de glòria per dir-li al cantant que era un venut que a més s'estava quedant calb i gras. Un moment mític que una dècada després encara li era recordat a Graffin en una roda de premsa del Senglar Rock del 2006:



El tema dóna per una segona part que només existirà si sóc capaç de recuperar material material gràfic que provi alguns moments que tinc gravats al cap.

3 apreciacions:

Remitjó ha dit...

L'any 91 vaig assistir a un concert dels Ramones.

Quan el Joey estava cantant allò de "Hey, ho, let's go", un pirat va pujar a l'escenari. El cantant, quan va veure que algú venia cap a ell, només va fer una pas enrere i li va cedir el micròfon sense variar la seva postura mítica...

El que va venir després ho poden imaginar. Una pluja d'hòsties com a pans per part dels de seguretat...

Persona non grata ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=Etce7nUNF20


Pobre Morrissey. Live in Dallas.
Des d'aquell dia ja ha possat tanques a dos metres del escenari.
I amb això encara hi ha gent que salta per tocar-lo.
Crec que la seva suor té poders curatius.

òscar ha dit...

L'escena dels Bad Religion és de les que es queden gravades a la memòria.

Blog Widget by LinkWithin