Tant sentir parlar de morts, al final m'han agafat ganes de fer un post que fa dies que em rondava pel cap. Un post de semblances raonables:


Eskorbuto és passat, Le Petit Ramon present. Els de Santurtzin van ser un grup referent en el punk estatal, van demostrar contínuament que menjaven a banda de la resta i la seva autodestrucció es va traduir en les morts de dos dels seus tres membres originals l'any 92. La desaparició de Iosu i Juanma va afegir a la portada de Las más macabras de las vidas (1988) una nova dimensió premonitòria. Sobre el disc, dubto que hi hagi molta gent que el consideri la seva millor obra, però aquests dies li donaré unes quantes voltes (després d'anys sense fer-ho) per veure què amaga. He dit amaga? En un grup punk? Sí, per sort Eskorbuto tenia més capes de les que pot semblar a priori si només ens quedem amb els seus himnes més evidents. Més enllà del Mucha policia poca diversión típic, van crear discos més obscurs que sorprendrien a més d'un i de dos.
La història de Le Petit Ramon no és, a priori, tan trista, encara que moltes de les seves cançons ens portin per paisatges de nínxols i marbres amb inscripcions. La proposta de Ramon Faura i companyia, ja ho he dit més d'una vegada, em sembla una de les més interessants en català, i amb Morts, desastre i barbàrie (2008) van firmar la seva consolidació, com a mínim pel que a mi respecta. Tot i això, en directe encara valen més la pena. Esperem que segueixin vivint uns quants anys més, com a mínim.
I ara la curiositat absurda. Les inicials de Le Petit Ramon són LPR, exactament les mateixes que La Polla Records, grup enemic a mort d'Eskorbuto després que aquests últims robéssin una guitarra al grup d'Evaristo i companyia. A partir d'aquí, la impossibilitat de compartir escenari i les llegendes urbanes de cançons retrodedicades. Però això ja són figues d'un altre paner. O crestes d'un altre corral.
¡Adelante!
Sin piedad.
Y solo una vez más lloraremos
por los muertos.
Y después
reinará la alegría







2 apreciacions:
Em sé una que plorarà d'emoció com aquest post caigui a les seves mans.
Carai, espero al menys que li indiques el camí cap a l'illa i acabés plorant d'emoció
Publica un comentari