61,8%

Viatges en el temps, als anys 80, als Estats Units des de Japó i a un parell d'illes amb monstres. Sense que fos la intenció inicial, aquí va un recull de cinc pel·lícules que us faran viatjar. Tot i que com diria aquell, tota pel·lícula és un viatge. O això eren els llibres?

Todo en un día / Ferris Bueller's Day Off (John Hughes, 1986). Todo en un día és tot un referent d'aquella dècada tan excessivament recordada que són els anys 80. Veient-la te n'adones que hi han frases i fotogrames que després han esdevinguts títols, lemes i avatars de blogs que de tant en tant visites. Tot i aquest senyal inequívoc de pel·lícula amb legió de seguidors disposats a defensar-la i idolatrar-la, el temps no perdona i, com en molts altres casos, ha acabat per fer estralls. Recordo que la vaig veure quan era petit, i segurament llavors la vaig disfrutar, però vista avui, en ple 2010, em vaig avorrir més que no pas una altra cosa, més enllà de la minidiversió de trobar dos escenes en concret que havien perdurat al meu cervell tots aquest anys. El protagonista, un xaval que es creu molt llest, decideix no anar a classe per passar tot un dia de parranda amb la nòvia i un pobre amic que no acaba de veure les coses clares. Durant tota la pel·lícula només desitges que algú li foti una bona pallissa, ja que les seves suposades gracietes i gamberrades acaben per resultar indigestes. I les seves reflexions a càmera, obviables. Si tens més de 12 anys, vius al segle XXI, ets immune a la nostàlgia i no estàs per revisions històriques del cinema dels 80, no cal que hi perdis el temps. Nivell de satisfacció: 38%

Mil anys d'oració / A Thousand Years of Good Prayers (Wayne Wang, 2007). Desconeixia l'existència d'aquesta pel·lícula fins que la vaig enganxar una nit de dissabte al 33 en versió original. Com no podia ser d'altra manera parlant d'una peli japonesa, molts la qualifiquen com a petita joia. No hi estic d'acord, si bé té moments prou entranyables o intimistes, el resultat final no resulta cap meravella. Sembla que a l'endemà d'haver-la vist l'hagis d'haver oblidat, i pràcticament això em va passar. El més memorable és l'actuació de Henry O, que interpreta el pobre pare que viatja fins a Estats Units (amb el trillat xoc cultural corresponent) per fer costat a la seva filla recent separada del seu marit. Nivell de satisfacció: 71%

Regreso al futuro / Back to the Future (Robert Zemeckis, 1985). Si abans parlàvem d'una pel·lícula referent dels 80, ara parlem d'un dels pilars fonamentals del cinema d'entreteniment d'aquesta dècada. I com aguanta el pas del temps! Hi han films de principis de la dècada dels 2000 que ja han quedat molt més desfasats que aquesta primera part de la trilogia dels viatges en el temps. Entreteniment pur, molt ben fet, amb efectes molt mesurats, d'aquí que encara segueixin sent totalment creïbles, i amb moments musicals de luxe. Els detalls de la pel·lícula ja els coneixereu segurament, i els que no, us recomano que doneu una oportunitat a la trilogia. O com a mínim a aquesta primera part. Nivell de satisfacció: 98%

S.O.S. El mundo en peligro / The Island of Terror (Terence Fisher, 1966). Aquest peix manta que segrega fideus a la foto de dalt és el motiu pel qual els habitants d'una illa viuen aterrats. Sort en tenim dels científics, sempre predisposats a fer unes hores extres no remunerades a la vegada que posen en perill les seves vides per tal de salvar a la humanitat. El bitxo, que diguem, no imposa gaire, potser per això tot el que prometia la pel·lícula s'acaba desinflant quan li veiem les pintes que ens porta el portador del mal. Això sí, a mi em resulta una criatura fins i tot entranyable, deu ser que el mestre Harryhausen estava darrera la seva creació. Per cert, chapeau per les autoritats de l'illa, que el primer que feien sempre davant de qualsevol incidència era informar d'immediat i amb total transparència a la seva població del que estava passant: això sí que és pura ciència-ficció!! Nivell de satisfacció: 54%

Shutter Island (Martin Socrsese, 2010). Decepcionant Scorsese en una pel·lícula on sembla voler jugar amb l'espectador sense tenir en compte que aquest ja està acostumat a totes les trampes i enganys possibles. Durant la primera hora el producte aguanta amb unes ambientacions prou bones i un clima que et fa mantenir amb certa tensió, encara que ja comencis a ensumar certa flaira d'engany patillero. Però les contínues aparicions totalment obviables, repetitives i teòricament poètiques de ja sabeu qui (els que l'hagueu vist) acaben per desesperar, convertint les dos hores en un suplici que sembla de quatre. Per cert, els talls bruscos en el muntatge eren de caràcter estètic o eren per escurçar el metratge final? Nivell de satisfacció: 48%