Avui deixarem els posts quilomètrics de banda, i ens centrarem en un petit homenatge a un tio que ha estat doctor, explorador i empresari:
Matt Berry és un actor britànic que s'ha fet mereixedor d'aparèixer homenatjat en aquest espai arran dels seus papers brutals com a secundari en algunes sèries britàniques de la primera dècada del segle XXI. Val que molt de mèrit es deu al treball dels guionistes, però Berry és d'aquells actors que atorguen una dimensió extra als personatges que interpreta.
El primer contacte audiovisual amb Matt Berry va ser gràcies a The IT Crowd, sèrie venerada uns quants cops en aquest bloq, on interpretava el paper del fill de l'amo de l'empresa on treballen els protagonistes i que acabaria convertint-se en president de la mateixa. Un autèntic conquistador més preocupat per tirar els trastos a qualsevol ésser vivent que passa pel seu despatx, que per intentar controlar el rumb de la companyia que encapçala. Per cert, què passa amb la 4a temporada?? És un gran enigma.
La gran confirmació que aquell tio havia nascut per encarnar grans papers en sèries igualment grandioses me la va donar la seva interpretació del doctor Lucien Sánchez a Garth Marenghi's Darkplace, sèrie anterior a la dels informàtics, molt poc coneguda aquí i que té un post pendent en aquest bloq. Això sí, Berry ja es va passejar en bata blanca en una ocasió per aquestes contrades. Sèrie increïblement brutal.
I després de fer de doctor, va passar a ser Dixon Bainbridge, amo d'un zoo a The Mighty Boosh, la sèrie que actualment tinc entre mans (juntament amb The Wire) i a la que, després de quatre capítols, estic totalment enganxat gràcies al seu humor surrealista i animal (en el sentit més literal de la paraula). El personatge encarnat per Matt Berry, mostatxo inclòs, és més que hilarant. Però bueno, és que al final amb la sola presència de l'actor ja tinc la tronxada assegurada.
I una pregunta final que em faig molt sovint: per què els britànics són tant els putos amos fent aquest tipo de sèries amb tints surrealistes i humor brutal?
4 apreciacions:
Malgrat que és un tòpic, quan tan sovint es parla de "humor britànic" (o anglès) serà per alguna cosa que va més enllà del tòpic.
Suposo que l'humor britànic de la televisió serveix per a contrarrestar els pèsols guarnits amb salsa marró -mai he volgut saber amb què estava feta la salsa marró- que mengen a les 6 de la tarda. Acte seguit, ja poden encendre la tele i veure les seves sèries. No coneixia al Matt Berry (té una retirada a Ernesto Sevilla de Muchachada Nui però amb sobrepés...). Jo em quedo amb la mítica L'escurçó negre o amb els Monty Python de tota la vida.
Hugh Grant, en canvi, l'haurien de desterrar d'Anglaterra.
soc britanic, pero no sé exactament d'on ve el humor (si que se de on ve la salsa marro, pero es un secret ...).
El que puc confirmar es que l'humor esta omnipresent al RU, en qualsevol situacio o ambit sempre hi ha lloc pel humor - si no, nomes cal mirar les sessions de preguntes al Primer Minister al Parlament Britanic.
Una altra pista que puc afegir (ja que jo tambe n'he reflexionat molt), es que porten/m molts d'anys fent-ho, i aixi tots hem crescut amb humor des de que naixem - vull dir, si tornem als programes de radio dels 30 i 40, ja tenia un humor ironic, de vegades negre, amb toques surreals, cosa que continuaria amb el mitic Goon Show a la radio als 50, que potser va plantar el llavor dels Python i cia ....
http://en.wikipedia.org/wiki/Goon_show
òscar: i tant, el tòpic està més que superat a base de sèries imprescindibles
Esther: l'Escurçó negre!! i tant, grandíssima sèrie, tot i que m'agradaria tornar-la a veure ara, uns quants anys després, tenint més ús de raó que quan la vaig veure
Brian: gran aportació de primera mà! que l'humor estigui tan establert com comentes en una societat denota cert grau d'evolució envejable. A Catalunya trobo que també hi ha hagut aquesta tradició sempre, ja en publicacions satíriques històriques així com l'humor d'avui en dia, amb programes televisius en què sabem riure'ns de nosaltres mateixos, tot i que sense arribar a certs nivells que es veuen a les sèries britàniques, capaces de fer burla de temes que aquí consideraríem políticament incorrectes. Encara ens queda camí per recórrer, tot i que no tant com altres indrets propers, on l'humor segueix sent de temps pretèrits... (crec que ja ens entenem)
Publica un comentari