81,4%

Aquesta setmana, introdueixo un nou sistema per puntuar les pel·lícules que comento. Canviem l'acadèmica nota pel grau de satisfacció.

La cinta blanca / Das Weiße Band (Michael Haneke, 2009). No és la pel·lícula de Haneke que més m'ha agradat o amb la que més hagi disfrutat, però tot i així se li ha de reconèixer aquesta capacitat de descriure't l'ambient que viu una societat, i que posteriorment acabaria magnificant-se en una ideologia devastadora, però sense que te n'adonis que t'ho ha explicat. Ho fa a base de fragments quotidians de la vida en un petit poble alemany, una cosa que sempre li ha agradat a Haneke: explicar un problema global a partir de les petites realitats particulars de cadascú. La cinta blanca és d'aquelles pel·lícules que et deixen tan fred com ho és ella mateixa en tota la seva composició, però que de mica en mica va madurant dins teu un cop l'has vista. Fins a cert punt m'ha sorprès que hagi tingut tanta acceptació global, perquè no és un film fàcil ni efectista, tot i que compta amb una veu en off que deu ajudar. Nivell de satisfacció: 83%

La historia oficial (Luis Puenzo, 1985). Desconeixia de l'existència d'aquesta pel·lícula fins que, de casualitat, vaig veure que tenia una puntuacions bastant bestials per part dels usuaris de filmaffinity. Ens remuntem a l'Argentina de 1983, últim any que vivia sota dictadura militar. Al carrer, manifestacions contínues de mares que reclamen justícia pels seus fills desapareguts. Mentrestant, veiem com una professora d'història benestant amb una filla adoptada comença a sospitar cada cop més que la versió oficial dels fets podria ser tot el contrari del que és la realitat. Un drama intens i demolidor, crític precisament amb això, amb la història que sempre escriuen els vencedors, els poderosos. Recomanable per als que els agradin els drames poc esperançadors i estiguin interessat en la història. Nivell de satisfacció: 75%

Moon (Duncan Jones, 2009). Tot i la contínua sensació de déjà-vu estètic, em va agradar molt Moon, per les sensacions que em va transmetre el seu clima, senzill i auster. D'acord que darrera una aparent nitidesa se li poden trobar múltiples defectes i aspectes qüestionables, però a mi em va agradar. Nivell de satisfacció: 81%

París, Texas (Wim Wenders, 1984). Segon cop que la veia, ja gairebé no la recordava. Autènticament demolidora en quant a ambientació es refereix, tot gràcies a una excel·lent fotografia, una no menys bona banda sonora i un personatge desolat com a pal de paller. Un viatge tranquil, pausat i pacient per a qui el tingui ganes de fer. Més que tenir la sensació que has vist una pel·lícula, sents com si haguéssis passat una estona al costat d'uns personatges que semblen seguir vivint i actuant després dels títols de crèdit, encara que ja no els veguem. Nivell de satisfacció: 94%

La princesa Mononoke / Mononoke-Hime (Hayao Miyazaki, 1997). No diré res de nou sobre el cinema d'animació made in Miyazaki, ja sigui per la seva tècnica o per les seves històries. A qui li agradi, li agradarà La princesa Mononoke. Això sí, dos coses a retreure: una durada excessiva i un missatge final massa edulcorat. Nivell de satisfacció: 74%