Seguim repassant pel·lícules amb un altre bloc de cinc. La mitjana hauria estat considerablement més alta si Jarmusch no hagués acabat apareixent. Però què hi farem, de tant en tant ha de treure el nas per algun lloc o altre.
Crespià, the Film not the Village (Albert Serra, 2003). Ja vaig dedicar un post a aquesta pel·lícula. Un post entusiasta, per cert. Nivell de satisfacció: 100%
The Road (La carretera) / The Road (John Hillcoat, 2009). Deixant de banda si és o no una bona adaptació (no he llegit el llibre), de The Road en podria dir moltes coses que em van agradar i fins i tot entusiasmar: un clima gèlid i sòrdid, la seva regularitat (en el sentit que no pateix altibaixos notables durant el seu metratge) o les bones interpretacions de Viggo Mortensen i del petit Kodi Smit-McPhee, entre altres factors. Tots ells compensen uns minuts finals que potser no acaben de casar amb el resultat global de la pel·lícula. Vaig sortir del cine molt satisfet, tot i que conscient que a molta gent els semblarà una pel·lícula avorrida, fins i tot insípida i carent de moments memorables. Nivell de satisfacció: 94% Per cert, per què els colors mai són supervivents en un futur postapocalíptic?
El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009). El que més em va sorprendre de la pel·lícula és la seva impecable factura tècnica, amb un esplèndid pla seqüència com a punt culminant (com està fet és una de les preguntes que encara intento respondre'm). Pel que fa a la història, em va deixar més fred (o menys meravellat) del que em pensava. Sí que està ben explicada i ben interpretada, però tampoc em va meravellar tant com feia presagiar l'allau de crítiques entusiastes que s'han escrit sobre el film de Campanella. Nivell de satisfacció: 80%
Los límites del control / The Limits of Control (Jim Jarmusch, 2009). Sempre m'ho dic però mai em faig cas: he de deixar córrer el cinema de Jim Jarmusch, director altament sobrevalorat (des del meu punt de vista, clar està, perquè per a altres és Déu en persona), tot i que pugui tenir films memorables com Dead Man. En aquesta ocasió ens presenta un personatge tan misteriós com silenciós, que recorre Espanya per trobar quelcom que en un principi desconeixem. Quan portes deu minuts penses que aquesta és l'ocasió per retrobar-se, per fi, amb el cinema de Jarmusch. Però deixes passar quinze minuts més i comences a sospitar que mister indie te l'ha tornat a colar, i al cap de deu et preguntes per què no n'estàs veient una de David Lynch, que tindria iguals pretensions però com a mínim no estaries perdent el temps. Sort que amb quatre tocs de ratolí et pots petar l'última mitja hora i convertir-la en mig minut. Alguns diran que no la vaig saber interpretar, altres que no n'entenc el missatge. Només afegiré que sort que no la vaig veure al cine, allà no hi ha cap botó d'avançar. Espero no tornar a caure a la trampa J.J.. Nivell de satisfacció: 12%
Brick (Rian Johnson, 2005). Brick és una pel·lícula que ha aconseguit obrir-se pas en els altars de molts amants del cinema independent, per la qual cosa compta amb molts números per acabar sent considerada una peça de culte d'aquí poc temps (si no ho és ja). De motius no li'n falten, ja que és capaç de sorprendre primer per les formes, i segon per uns personatges que xoquen amb el concepte habitual de joves estudiants que se la juguen en el terreny de les drogues i les relacions amoroses. Per aquestos motius val la pena veure-la, encara que després el que se'ns està explicant s'enredi excessivament i acabi per perdre qualsevol tipus d'interès com em va passar a mi. I em va saber greu, m'hauria agradat disfrutar més. Nivell de satisfacció: 74%
8 apreciacions:
El secreto de sus ojos em va encantar, per les interpretacions i el guió. La veritat és que em va sorprendre gratament (encara que segueixo dient que La cinta blanca es mereixa l'Òscar). I estic amb tu amb el Jarmusch, a mi tampoc em convenç... Però m'ha xocat perquè justament deien que Los límites del control estava tan bé... Tocarà veure-la!
La carretera avorrida? Si hi ha moments de fins i tot por! A mi em va encantar tot i que el final també em va grinyolar una mica...
buah, jo vaig veure la de Jarmusch fa uns mesos i me volia pegar un tiro. 20 linies de guió. la única cosa que jo li perdono a la peli, és la fotografia. bueno, no sé ni si això, el croma de l'AVE és algo xungo.
i si, el que realment val la pena de la de Campanella és el pla seqüència. flipant em quedo cada vegada que el veig, sobretot cap al final, amb la entrada a l'estadi inclosa. pobre paio el càmara.
Marta: si hagués de triar entre la de Haneke o la de Campanella, probablement triaria la de Haneke abans, més que res perquè el que explica a La cinta blanca em va colpir més que el que s'explica a El secreto de sus ojos.
Skating: jo no la vaig trobar avorrida, em va hipnotitzar, però sí que vaig tenir la sensació que a molts sí que els podria semblar "poc entretinguda". i sobre el final, es veu que es diferent al del llibre
marto: jo crec que el càmera era un tio amb ales, és la conclusió més sòlida a la que he arribat
The Road la tinc pendent.
Li he d'agraïr que em recomanés Brick. Em va agradar força. Cinema negre d'institut és una cosa que em va cridar l'atenció i realment el resultat és cridaner. Cert que al final l'argument es complica massa i el ritme se'n ressenteix però com a exercici d'estil li poso bona nota.
Josep: ja dirà què tal quan la vegi
Markutis: me n'alegro que les meves recomanacions serveixin a algú per descobrir i disfrutar. coincideixo amb el seu comentari
Publica un comentari