Què dur és ser un supervivent postapocalíptic

D'entre totes les estrenes d'aquesta setmana, la que més bona pinta em fa és The Road (La carretera). Es tracta d'una pel·lícula ambientada en un futur postapocalíptic, en què un pare i un fill intenten arribar fins a la costa esquivant els éssers humans que queden vius, alguns dels quals s'han tornat bojos mentre altres han optat per tirar-se al canibalisme. No cal tenir gaire memòria perquè aquest punt de partida ens soni familiar, només cal canviar bojos i caníbals per zombies o infectats i ens acabaran de vindre a la ment unes quantes pel·lícules amb la mateixa base.

Tot i això, hi ha uns quants al·licients que inciten a veure-la. Per una banda, està basada en una novel·la de Cormac McCarthy, autor de No es país para viejos, llibre del qual els germans Coen en van fer una adaptació molt recordada i que a mi em va encantar. Per altra banda, ha tingut una bona acollida pel que fa a crítiques, tot i que no la posin com a obra mestra (gairebé millor, perquè últimament unes quantes que havien de ser obres mestres acaben per quedar molt lluny de ser-ho o semblar-m'ho). I finalment, l'ambient postapocalíptic en si mateix, una cosa que sempre m'atreu i més quan no fa olor de trunyo a tres hores lluny.

A més, cal afegir que la protagonitza Viggo Mortensen, a la banda sonora hi tenim a Nick Cave i la fotografia va a càrrec d'un veterà del cinema espanyol, Javier Aguirresarobe. Dirigeix l'australià John Hillcoat.

Precious és una d'aquelles pel·lícules que en sents a parlar mig any abans d'arribar als cines d'aquí, però no per una campanya de màrqueting brutal sinó pel boca-orella (o el web-web). A més, últimament s'està fent un fart de recollir premis aquí, allà i més enllà, però el que encara li falta que li atorguin, i jo crec que no tardaran massa, és l'odiosa etiqueta de pel·lícula indie de l'any.

Precious és una noia que té tots els números per ser una marginada social (negra, amb un sobrepès considerable, embarassada del seu segon fill i analfabeta), però que té el punt positiu de voler-se'n sortir. No sé ben bé si és un film estrictament dramàtic o si compta amb punts més desenfadats o d'humor negre, però no puc evitar pensar en Todd Solondz quan llegeixo tot això i veig algunes imatges de la pel·lícula (deu ser per la relació visual inevitable amb Palíndromes). En tot cas, només són presentiments. Suopso que li donarem una oportunitat per confirmar o desmentir aquestes sensacions.

De la resta d'estrenes, permeteu-me que en faci comentaris més breus:

Tiana y el sapo. Després de la borratxera contínua de l'animació en 3D, Disney estrena aquesta pel·lícula en les tradicionals dos dimensions. Suposo que no m'equivocaré recomanant que la vegin els que els agrada Disney i les seves pel·lícules de tota la vida, i aconsellant una retirada a temps als que no les soportin. Doncs això, a una altra cosa.

OSS-117: Perdido en Río. Segona part d'aquesta saga francesa que parodia les pel·lícules de James Bond. No he vist la primera part i ni tan sols m'atrau, per tant és fàcil deduir que tampoc em llançaré a descobrir-ne la continuació.

Loca obsesión. Si fa un parell de setmanes parlava de Penélope Cruz com a element suficient per fer-me avorrir una pel·lícula, aquesta setmana he de mencionar a Sandra Bullock com a actriu insofrible. Però a l'igual que PeCru, la Bullock sembla que comença a tenir la gent rendida als seus peus, que li donen premis i tot. El meu consol és que no estic sol: a la vegada que està nominada als Oscar, també ho està als Razzies. Heus aquí la grandesa dels premis. Ah, tot això venia a cuento perquè aquesta setmana s'estrena una comèdia d'aquelles que cal evitar com sigui, protagonitzada per l'anteriorment nombrada i doblement nominada.

I ja per acabar, cal mencionar les dos pel·lícules que queden, però de les que no tinc prou elements com per poder-ne elaborar un mínim comentari: Luna caliente i El padrastro.

Per cert, i parlant de carreteres, quantes vegades s'haurà utilitzat el recurs del plano subjectiu del cotxe corrent sobre l'asfalt de nit amb l'única guia de les línies discontínues grogues? Dos exemples ràpids:

I aquí una altra que no em deixa embedejar (?), al minut 4:57.