Sala Zero de Tarragona
12/02/10
10€ / 12€

Alguna cosa feia presagiar que la Sala Zero de Tarragona presentaria una molt bona entrada per rebre als Mamá Ladilla. I així va ser, més públic del que ve sent habitual en aquesta sala de concerts últimament, i a més amb la gent totalment entregada al repàs que els madrilenys van fer de la seva generosa discografia.
Precisament fa cinc anys de l'últim llarga durada de Mamá Ladilla. A l'hora del directe això es nota perquè totes les cançons tenen un rodatge perfecte, tant en l'execució com en la participació del públic. Així doncs, molts es van deixar la veu divendres passat cridant a ple pulmó consignes de l'estil "Practicaremos el medievo con tu ano", "A la mierda todos los que no son yo", "Garrulismo máximo, máximo garrulismo", "Sube a mi nave, tu amiga gorda no cabe", "Lee burro, lee burro, aunque no tenga dibujos ni resultados del fútbol ni sirva para hacerse pajas" o "Quo vadis, sigue, sigue, quo vadis, errare humanum est, oé oé oé".
Algú que no conegui al trio podria pensar que amb aquestes lletres i el cartell que els denomina com a grup punk, la música que sonava a l'escenari devia ser barroera i simple. Res més lluny de la realitat. No era jazz d'alt nivell, però Juan Abarca i companyia demostren dalt de l'escenari que les lletres que canten són tan originals i encertades com estimulant pot resultar-ne la seva execució musical. Que en saben, dit directament. I a sobre diverteixen.

La durada del concert va ser generosa, i crec que encertaria si dic que tothom va disfrutar. Tampoc seria massa errat el pronòstic que molts repetirien si aquest divendres tornéssin a tocar al mateix lloc. Però bueno, ja entenc que haguem d'esperar un temps prudencial (i normalment llarg) fins la pròxima actuació de Mamá Ladilla per aquí. No estaria malament tampoc que ho fessin amb un nou disc sota el braç (o sota el que sigui), que cinc anys sense res de nou és massa temps (per molts engendros que pareixin alguns).
Ah, per cert, si voleu veure més fotos del concert, us enllaço aquest petit àlbum fet per un altre assistent al concert i que tenia millor càmera que jo. I millor tècnica també.







2 apreciacions:
Un altre grup que encara no he escoltat mai. Tinc la sensació d'haver estat visquent en un búnker.
Això rai! Els discos de Mama Ladilla sempre estaran esperant a que els escoltis
Publica un comentari