Albert Serra, primer round superat

L'Albert Serra és un d'aquelles persones que acostuma a fer ràbia. Assegura no veure la tele des que tenia 18 anys (decisió comprensible i fins i tot sàvia), i que no escolta música feta més enllà dels anys 70* perquè a partir d'aquesta dècada ja no s'ha fet res de bo (tonteria d'un calibre considerable), entre altres afirmacions com que fer cine no el diverteix. I és que l'Albert Serra és, ho vulgui o no, director de cine: de moment porta tres pel·lícules fetes, i totes tres són de les recullen zeros i deus a parts iguals entre les valoracions de la gent. El que no està tan clar és si la cara que mostra en públic és la seva de veritat o si s'amaga darrere aquest personatge snob, a estones odiós a estones cabrón.

Per qui encara vagi desencaminat, l'Albert Serra va ser relativament mediàtic ara farà un any, quan va guanyar el premi Gaudí a la millor pel·lícula catalana per El cant dels ocells, una obra extremadament minoritària i no apta per al gran públic. A partir d'aquí, entrevistes aquí i allà que alimentaven el dubte de si aquella persona interpretava un paper o és que realment existeix una mescla real de subversió i d'odiabilitat com aquella.

Ha estat al cap d'un any, però, quan finalment m'he decidit a provar el cine d'aquest director català. He començat pel principi: Crespià, the Film Not the Village (2003). He de dir que no vaig afrontar-la amb gaires esperances, més aviat estava poc predisposat, però calia veure-la per començar a jutjar a Serra com a cineasta després d'haver-ho fet com a persona/personatge.

Aniré al gra: em va encantar. Em va divertir. Me l'esperava pedant, però la vaig trobar totalment natural. Equilibrada, cosa difícil en una pel·lícula que intenta ser realista i surrealista a la vegada. En molts moments em va fer pensar en la troupe de Lars Von Trier i el seu moviment Dogme 95. Crespià els dóna mil puntades de peu, amb un estil que també defuig dels artificis, que treballa amb actors que no són actors (inclòs el cantant de Kitsch) i que a sobre tenen molta llibertat a l'hora de seguir el mínim guió que deuen tenir.

Crespià és un petit poble de la comarca del Pla de l'Estany de poc més de 200 habitants. Per tots els que visquin en viles d'aquestes característiques o que hi hàgin passat un, dos o més estius amb les seves corresponents festes majors de balls a l'envelat, segurament se sentiran molt identificats amb moltes de les situacions i sensacions que transmet la pel·lícula. Identificats tant amb el costat més costumista com amb el més estrident, representat aquest últim per personatges pintorescos que en un principi ens poden semblar inversemblants, però que si ens parem a rebuscar en la memòria segurament descobrirem que coneixem algú equiparable.

Un altre element a destacar de Crespià, the Movie not the Village són els seus moments musicals absurds, que més enllà de desesperar als que detestem les pel·lícules d'aquest gènere, resulten una delícia pel seu caràcter segurament paròdic. Especialment impagable el ball de festa major a ritme de Buzzcocks (mireu el vídeo del final del post), o el moment Tom Jones.

En definitiva, aquest primer round amb el cine d'Albert Serra m'ha sorprès molt positivament. I més tenint en compte la poca capacitat de sorpresa que té el cinema català, sovint presoner d'actors reiteratius i d'històries que tots sabríem escriure de memòria. Ara queda seguir amb Honor de cavalleria i El cant dels ocells, pel·lícules pel que es veu d'un altre caire al de Crespià. En totes elles, però, repeteix Lluís Carbó com a protagonista. Segons el director, és l'únic actor del que va quedar convençut després de rodar aquesta primera obra.

* Diria que eren els 70, però no estic en condicions de recordar-ho perfectament. En tot cas, el sentit de l'afirmació ja s'entén.