Tot i que el ritme de descobrir grups i, sobretot, discos últimament està sent força elevat i fins i tot bastant satisfactori, fa temps que no actualitzava repassant part de la música ha anat sonant a l'illa. Toca, doncs, fer repàs d'algunes obres remarcables. Començarem per aquestes cinc:
Them Crooked Vultures - Them Crooked Vultures (2009)
Disc de debut del supergrup format per Josh Homme (Kyuss, Queens of the Stone Age i uns quants grups més), Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters i temporalment també QOTSA) i John Paul Jones (ni més ni menys que Led Zeppelin). Amb aquesta carta de presentació ja et poses a tremolar d'emoció, sobretot recordant que va ser amb Grohl a la bateria que els QOTSA van assolir el seu punt màxim gravant el Songs for the Deaf. I si a més hi sumem algú que va formar part dels Led Zeppelin, els números no fan més que multiplicar-se.
A l'hora de la veritat però, el resultat no és tan galàctic. Aquest primer disc em recorda completament al so de QOTSA dels primers discos. Si bé s'entreveuen alguns bons temes de bones a primeres, no és fins al cap d'algunes escotles que li comences a agafar el gust al producte complet. I s'ha de dir, també, que és un disc que guanya i molt al cotxe mentre fas quilòmetres i quilòmetres per carreteres hostils.
Le Petit Ramon - Acusticus Replica (2009)
Fa unes quantes setmanes que parlava del concert que Le Petit Ramon va fer a Tarragona presentant el seu últim disc. Doncs bé, després d'haver-lo comprat i escoltat, puc dir que estic més que enganxat al trio encapçalat per Ramon Faura. Juntament amb el Morts, desastre i barbàrie, que ha sonat molt últimament també a l'illa, l'artista barceloní confirma una de les propostes amb més cara i ulls de casa nostra. Sense massa estridències ni rebomboris que els facin estar en totes les llistes hagudes i per haver, però amb tot el poder de la bona música.
Fear Factory - Mechanize (2010)
Que un grup com Fear Factory perdi el seu bateria de tota la vida (Raymond Herrera), quan aquest instrument ha estat un dels segells únics a la vegada que inconfusibles de la banda, és una dada que convida a la incertesa. Per suplir una vacant tan difícil, s'han fet amb els serveis d'un bateria que diuen que és molt bo: Gene Holgan. Només fa falta escoltar un tema com per exemple Powershifter per comprovar que la metrallets segueix acrivillant i de quina manera.
Però si hi ha hagut una pèrdua d'un membre històric, també hi ha hagut un retorn significatiu, com és el del guitarrista Dino Cazares, que torna a posar-se a les sis cordes set anys després. Sigui com sigui, Mechanize és el retorn d'una banda abanderada del metal industrial que segueix oferint el que se li demana a un grup així: tralla i més tralla. Música per rebentar els auriculars del teu mp3 mentre camines pel carrer.
Soziedad Alkoholika - Sesion#2 (2009)
S.A. han tornat a gravar el seu mític album negre de l'any 91, titulat amb el nom de la banda, i que ha esdevingut un clàssic del punk i del trash estatal. Jo he de confessar, però, que sempre ha estat un disc que m'ha costat de digerir, tot i agradar-me (i molt) el grup. Amb aquesta nova gravació veiem com treballa l'actual so de la banda amb composicions dels seus inicis, i el resultat és més que satisfactori. La raó? És un disc que, a diferència dels seus últims treballs, no resulta avorrit, sinó estimulant. Per mi, la banda havia entrat últimament en una fase en què era capaç de crear un mur sonor inapelable i devastador però sense gaire emoció ni interès.
Sumant passat i present de la manera adequada surt un disc que no m'atreveixo a dir si agradarà als incondicionals de l'original disc negre, però sí que aconseguirà despertar-nos un mínim interès als que ens hem anat desenganxant de la seva carrera. Cal dir, que el disc inclou també tres temes de la maqueta de l'any 89 Intoxikazión etílika, igualment brutals. Per tenir, aquest disc fins i tot té el seu punt per a la polémica: a la lletra de la reiteradament criminialitzada Nos vimos en Berlín han canviat el judío de l'original per un jodido. Uns els acusen d'haver-se baixat els pantalons mentre que altres ho troben bé. A mi, m'ha sorprès.
Joe Crepúsculo - Chill Out (2009)
Si abans fèiem menció a les llistes de millors discos, grups i actuacions, ara toca parlar d'un artista que se n'ha fet un fart de sortir-hi últimament. Joe Crepúsculo va sorprendre a gent del seu radi d'acció i més enllà l'any 2008 amb dos discos molt seguits: Escuela de zebras i Supercrepus. Sobretot aquest últim, va consolidar un so que a priori hauria de ser objectiu d'adjectius com desafinat, simple, cutre, bizarro, freak, lleig i fins i tot tonto. Però el caràcter teòricament amateur de la seva música amaga moltes bofetades i tocs de geni.
Amb Chill Out, Joe Crepúsculo havia de fer aquell pas tan difícil per a moltes bandes com és el de la confirmació. I es pot dir que se n'ha sortit amb nota. La crítica ja està rendida als seus peus i el públic també li segueix la corrent. Personalment, és un disc que m'ha enganxat tant com ho va fer Supercrepus en el seu dia. Potser menys amateur, ja sense el factor sorpresa, però igualment amb la capacitat d'enganxar com un xiclet al cabell. He de dir que tinc una debilitat especial per un tema en concret del disc: El cráneo. Queda dit. El 29 de gener, a la Zero de Tarragona (12€).
2 apreciacions:
No coneixia el concepte de 'supergrup', curiós. Això sí, en el llistat de la wiki hi falta Gorillaz!
Tinc moltes ganes de sentir Joe Crepúsculo, ja me'l passaràs...
Suposo que no han inclòs Gorillaz perquè, si no vaig errat, l'apartat musical del grup està en mans exclusivament del Damon Albarn. Per tant, només hi ha un component, i es considera supergrup una banda on hi han diversos músics que venen de grups amb molt de prestigi. Encara que hi haguéssin hagut altres músics reals juntament amb Albarn que no fossin de grups reconeguts, tampoc hagués estat un supergrup. Lo que sí és Gorillaz és una banda virtual, un concepte molt més nou i també interessant.
Sobre lo de Joe, només cal que portis un usb amb tu el pròxim dia que ens veguem... avui?
Publica un comentari