Ja aniria sent hora de tancar el repàs a les últimes pel·lícules vistes al 2009.
Enemigo a las puertas / Enemy at the Gates (Jean-Jacques Annaud, 2001). Després de llegir allaus de bones crítiques d'aquesta pel·lícula bèl·lica contextualitzada a la Segona Guerra Mundial, he de dir que no em va meravellar tant com suposadament m'ho havia de fer. No perquè li manquin qualitats, simplement perquè no em va dir res. Em va deixar indiferent, no em vaig arribar a implicar amb la història ni amb els personatges, Com a punt positiu diré que amb el pas de les setmanes encara em queda en el record algunes escenes i part del missatge central. Millor en memòria que en temps real. 5,75/10
Tropa de élite / Tropa de elite (José Padilha, 2007). Amb aquesta em va passar tot el contrari que amb l'anterior. No me n'esperava massa. El tema barris pobres (en aquest cas, faveles) comença a córrer el risc de saturar, i més si ve amb l'inevitable etiqueta comparativa amb Ciudad de Dios. Però Tropa de élite és una ràfaga avasalladora, una lliçó de ritme trepidant que incideix en alguns aspectes del dia a dia d'un cos policial d'elit de Rio de Janeiro (per dir-ho d'altra manera, els policies que no es deixen corrompre a la vegada que no tenen cap tipus d'escrúpols). Alguns titllen la pel·lícula d'exagerada, altres de feixista. En tot cas, no diré que la pel·lícula retrata molt bé la realitat dels barris suburbials de Rio, perquè per això fa falta trepitjar-los i viure-hi una bona temporada; però sí que m'atreveixo a assegurar que aquí rep tothom. Des de la mateixa tropa d'elit fins als traficants, passant pels membres d'organitzacions solidàries que estan a la zona. Gairebé dos hores per quedar-te enganxat com una mala cosa davant la pantalla, i a sobre tothom en surt mal parat. 9,25/10
(500) días juntos / (500) Days of Summer (Marc Webb, 2009). La pel·lícula indie de l'any. Aquesta etiqueta al segle XXI ha agafat una dimensió similar a Cuidado, te la volen colar. Val, (500) días juntos no és una estafa en tota regla, tot i que en alguns moments sí que tens la sensació que te la volen fotre. Realment, té molts punts per evitar ser classificada al mateix sac que les pel·lícules romàntiques de noi s'enamora de noia, que és el que tothom et diu que és. Però també cal dir que s'ho carrega puntualment a perdigonades precisament caient en alguns tòpics que tampoc calien. Hi han bones referències musicals, però la meitat semblen fotudes amb calçador. Un constant sí però no. En resum, la sensació que em va deixar va ser agredolça. Vaig sortir del cine amb la idea que encara mantinc: és una pel·lícula nord-americana que volia ser britànica. Però bueno, la considero recomanable a qui li puguin agradar aquest tipus de pel·lícules. 6/10
Donde viven los monstruos / Where the Wild Things Are (Spike Jonze, 2009). Molts (massa) mesos esperant-la i creant expectatives. Potser per això tot em va passar tan ràpid i vaig assimilar tan poc. La història em va deixar sensacions contradictòries. Tot i ser bona, tinc la sensació que potser s'hauria pogut aprofitar molt més. En l'aspecte tècnic, res a dir. Dóna gust i plaer veure unes criatures en pantalla que resultin tant com resulten i que a sobre no sembla que t'estiguis mirant un simple render d'ordinador. Però bueno, estem parlant d'Spike Jonze i no de Roland Emmerich. Aquesta garantia la teníem més que coberta. Sens dubte, necessito un segon visionat com una nova dobladora necessitaria el monstre KW. 7,7/10
0 apreciacions:
Publica un comentari