30 anys: llibertat, igualtat, electricitat

Aviador Dro (sense els seus Obreros especializados), compleix 30 anys de vida, i avui 30 de novembre treuen nou disc: Yo Cyborg. Bueno, no és que sigui un disc fet exclusivament amb material nou, sinó que són cançons antigues reinterpretades i tres temes nous. Sigui com sigui, qualsevol excusa és bona per recordar-los. I si el disc no és bo, ja ens tornarem a posar els bestials Cromosomas Salvajes o Ciudadanos del Imperio [comentat aquí]. Alguna cosa havia de tenir l'energia nuclear.

---------------------------------------

Això és un autopost. La resposta immediata de comentaris no està garantida. Però sí la seva lectura a llarg termini. Tampoc estem en disposició d'assegurar que no s'hagi produït un fet d'actualitat que invalidi les dades expressades en aquest post.

Au revoir

Bueno, a banda dels canvis habituals d'última hora de les dates d'estrena, aquestes són les pel·lícules que en teoria han d'arribar avui divendres a les sales de cine:

D'aquesta ja en vam parlar en el seu dia [llegiu-ne el comentari aquí]. Adventureland, que s'estrena amb 8 mesos de retard, ha recollit molt bones crítiques arreu. I té els seus mèrits, tot i que personalment em va acabar resultant bastant ensopida i inofensiva en el sentit que quan va acabar el meu estat emocional era pràcticament calcat a l'inicial. Tot i així, tampoc és una pèrdua de temps, cosa absolutament meritòria quan parlem de pel·lícules amb adolescents com a protagonistes. Per als que algun cop hagueu disfrutat amb la sèrie Freaks and Geeks, hi surt fent un paper secundari Martin Starr, el que feia de Bill, el que tenia la pinta més nerd de tots.

Una altra pel·lícula de la que s'està parlant molt és Paranormal Activity. Però més que acompanyada per bones crítiques, s'està obrint camí a base de campanya promocional. En aquest sentit, la comparen amb l'avorrida i sobrevalorada El proyecto de la Bruja de Blair. A sobre, en un dels trailers, es pot veure les reaccions de la gent que està veient-la en una sala (gravat en infrarrojos). És a dir, idèntic que amb la promoció de la primera de [·REC]. I bueno, què hi ha darrera de tot això? Doncs una pel·lícula de terror que segons diuen només ha costat 11.000$ i que està gravada des del punt de vista de càmeres de seguretat. L'acollida que va tenir a l'última edició del festival de Sitges tampoc va ser la més efusiva (com a mínim per part de les fonts que consulto habitualment). Per cert, segons diuen, es projectarà en aquelles ciutats i poblacions que la demanin via la seva pàgina web.

Buscando a Eric parla d'un tio que es diu Eric i que el seu màxim ídol és un altre Eric, ni més ni menys que Eric Cantona, un dels davanters amb més... personalitat de la dècada dels 90. Ken Loach dirigeix aquesta història en què el protagonista esmentat amb anterioritat decideix demanar ajuda al seu referent homònim. Sense esperar que aporti gran cosa a la història del cine, me l'apunto (Cantona s'ho val).

Encara que pel color i tipografia del títol al cartell pugui sembla sortida de la factoria d'Shrek, Planet 51 és un títol de producció gairebé del tot espanyola (amb un polsim britànic). És una pel·lícula d'animació que explica la història d'un astronauta que arriba en un planeta on els seus habitants viuen atemorits per si un dia ve a invair-los algun alienígena.

Si la setmana passada parlàvem d'actors que repetien en cartellera, a partir d'avui Ricardo Darín se suma a la moda. Després de la molt aplaudida El secreto de sus ojos, ara es posa en mans de Fernando Trueba a El baile de la Victoria, on sembla que les crítiques no la deixen tan bé com l'anterior. Finalment, s'estrena una pel·lícula dirigida per Antonia San Juan i titulada Tú eliges. I crec que escullo no veure-la. Abans m'interessa més Buscando a Eric i Paranormal Activity (per veure si realment és un bluff o té alguna cosa bona).

---------------------------------------

Això és un autopost. La resposta immediata de comentaris no està garantida. Però sí la seva lectura a llarg termini. Tampoc estem en disposició d'assegurar que no s'hagi produït un fet d'actualitat que invalidi les dades expressades en aquest post.

2 dies de presó per l'astronauta perillosament enamorada

La primera persona humana del bloq ja coneix sentència: 2 dies de presó i 1 any de llibertat condicional:

Notícia de la sentència
Post de l'illa sobre el tema (10/06/08)

Gràcies a Airbag vam fer-nos fans d'aquest cas:

---------------------------------------

Això és un autopost. La resposta immediata de comentaris no està garantida. Però sí la seva lectura a llarg termini. Tampoc estem en disposició d'assegurar que no s'hagi produït un fet d'actualitat que invalidi les dades expressades en aquest post.

D'exploració semàntica

Encara que sembli impossible, les vacances existeixen. Quan m'ho van dir l'altre dia no m'ho podia creure: un seguit de dies en què no tens més responsabilitat que preocupar-te per passar-t'ho i bé i disfrutar. Com que no me'n refio de tot el que diuen he decidit anar-ho a comprovar. Seria la hòstia que fos veritat.

Us prometo que cada dia a la nit escriuré un post explicant què m'he jalat per esmorzar, quines estàtues i cartells curiosos he vist durant el dia, com he dinat com un puto rei, com he acabat derrotat després de la tarda i com el sopar que m'he fotut era millor que qualsevol menjar que pogueu imaginar. També explicaré que la vida allà on vaig és genial, que no som res, i que viatjar et canvia la visió del món. Hauré conegut indrets que no semblaven tan grans com en les fotos de Google imatges, i hauré explorat racons desconeguts per les masses de turistes que són la hòstia perquè algun humà autòcton m'hi haurà regalat un instrument típic de la zona fabricat amb closques de caragol.

Bueno, la veritat és que són massa coses. Millor trec la pols a la màquina d'autoposts i au. Així l'illa no queda deserta i jo puc procedir a l'honorable tasca de rascar-me la panxa durant una setmana. Així que els posts sorgiran per art de màgia. Podeu comentar-los. És més, us ho suplico de genolls. Però no hi haurà resposta. Bueno, prometo que quan torni els contestaré tots, que tampoc seran molts. Això si les vacances no m'han canviat per sempre i m'han fet deixar de creure en el món 2.0.

Dos gotes petadores

Què seria d'un blog sense una secció de semblances raonables? Crec que ningú s'havia atrevit amb aquesta, que fa setmanes que ens ronda pel cap:

Joe Crepúsculo vs Dr Lucien Sanchez

Jo crec que s'entendrien a les mil meravelles. Però si no us acaba de convéncer la semblança, us aporto una fotografia extra. En aquest cas de Char Todd, un artistazo:

Repetim (signe d'interrogació)

A vegades m'espanto en veure el temps que inverteixo en fer els posts d'estrenes.

Si fa unes setmanes us parlàvem d'una pel·lícula en què un Richard Gere hipertendre adoptava un gos sense amo, avui tornem a trobar el sempre budista actor a Amelia, un biopic sobre l'aviadora nord-americana Amelia Earhart, la primera dona que va creuar l'Atlàntic en avioneta. [aquí ha estat interceptada a temps una divagació comparativa sense sentit] Dirigieix Mira Nair, que va aconseguir el seu punt de màxima popularitat amb La boda del Monzón.

Un altre actor que veurà coïncidir dos pel·lícules en cartellera és Luis Tosar. Si a Celda 211 el teníem tancat en un motí carcelari fa tot just dos setmanes, ara fa de bohemi extrem a La noche que dejó de llover. A més, i encara buscant més repeticions, resulta que aquest personatge és un fan absolut dels Smiths, una de les bandes preferides pel protagonista de 500 días juntos, encara en cartell i de la que tard o d'hora en farem un comentari aquí a l'illa. Pel que fa a la pel·lícula que s'estrena, és la història d'això, un bohemi amant de la banda de Manchester, de Valle-Inclán i de les noies dolentes amb serrell (?). I clar, un dia, quan deixa de ploure després de molt de temps, descobreix una noia que li canviarà el sentit dels dies.

Tercera repetició: la segona part de la saga Crepúsculo, Luna Nueva, que es va estrenar ja en dimecres. Els d'Antena 3 ja fa temps que ens foten la tabarra amb el tema, ja que dimarts feien la primera part, Crepúsculo. La mà de pasta que es deuen haver gastat per projectar-la quan encara no fa un any que es va estrenar en sales. Producte per a adolescents que se les donin de sensibles, gòtics, emos, o lo que vulgui que siguin avui en dia. Així que si sou d'aquesta espècie endavant, segur que disfruteu de valent amb dolentots amb aquestes pintes:

Gaaaarrrrr

Sam Mendes torna aquesta setmana a les cartelleres amb la història d'un matrimoni que espera un fill i que fa una ruta per trobar un poble adequat on criar el seu fill: Un lugar donde quedarse. Té pinta de ser una producció de menor repercussió mediàtica que el que venia fent aquest director, com a mínim pel càsting. Però bueno, he de dir que parlo des del desconeixement més absolut (com en moltes ocasions en aquesta secció).

Acabem amb dos estrenes més. Los condenados està dirigida per Isaki Lacuesta i ens explica la retrobada de dos exguerrillers després de 30 anys. Va ser premiada al passat festival de Donosti. Finalment, tenim Tenderness, on una jove que durant molt de temps ha estat guardant en secret les violacions que ha hagut de patr se sent atreta per la figura d'un parricidi.

47 minuts. És per espantar-se.

Le pot petit

Le Petit Ramon
Sala Zero de Tarragona
14/11/09
Gratuït

La sala Zero s'està convertint en una segona casa nocturna últimament. En aquesta ocasió la visita venia motivada per la proposta musical de Le Petit Ramon, un grup-artista que en disc m'havien despertat cert interès, però que tampoc m'inaginava que fossin res especialment remarcable en directe. Però oh sorpresa! Gran error les meves suposicions.

Le Petit Ramon es presentava en format de trio (o de quartet si tenim en compte un tècnic de so més actiu del que és habitual, disparant sons i alguna que altra base i guitarra pregaravada), l'anomenat Le Petit Ramon Experimenta 3. El Ramon Faura (un pringat de petit segons ell mateix va dir en la presentació dels membres) a la veu i a la guitarra, la violoncelista Elvis JV que també feia segones veus i el percussionista Xavi Tasies amb un instrument intergal·làctic.

Hola, som Le Petit Ramon i us deixarem
una bona estona bocabadats, d'acord?

Vam arribar amb la subhasta començada i la primera sorpresa van ser dos: primer, la poca assistència de públic, una cinquantena. La poca presència indicava proporcionalitat inversa respecte la qualitat que estàvem a punt de presenciar, tot i que en aquell moment encara no n'érem conscients. I el segon input inesperat: la major part del públic estava assegut, ja fos en taburets, ja fos en cadires de plàstic de xiringuito. A més, bona part del públic eren alumnes del Ramon Faura, professor dels estudis d'arquitectura de la URV. Tot quedava en família.

Ja ho diuen: no t'agrada la cervesa? Doncs més per mi. I així va ser. Un molt bon concert que va servir a Le Petit Ramon tant per presentar el seu flamant disc, Acusticus Replica, com per repassar temes més antics en un segon tram del recital. Un concert força generós en extensió temporal i amb cançons de llarga durada totalment hipnòtiques.

Aquest disc estarà sonant ben aviat a l'illa

Que quin tipus de música fa? No sé, sóc fatal a l'hora de definir. Però per si us serveix d'alguna cosa, al seu myspace, consten com a grups influents bandes com The Beatles, David Bowie, The Soft Machine, Devo, 12Twelve, Kraftwerk, Pau Riba, The Jam, Sid Barret, Rolling Stones, Mazoni, The Who,... Imagineu-vos quina condensació. Tant de matxembrat és fàcil que l'invent acabi sonant a tot sense sonar a res en concret. I aquí està la grandesa de Le Petit Ramon. Que tot això sona de meravella i amb segell propi. Una delícia. En volem més.

Llum, foc, destrucció (ara i fa 8 anys)

El dijous gairebé escupo el cafè amb llet quan vaig sentir que el Jordi Basté (El món a RAC1) pronunciava el nom de Rammstein. Tocaven aquella mateixa nit a Badalona i l'havien escollit com a concert destacat del dia. A més, van tirar de recopilatori d'evidència i van fer sonar una estona el Du Hast. Poques hores després, llegia a El Periódico una entrevista amb el bateria de la banda alemanya que anava il•lustrada amb una imatge promocional... del Sehnsucht, el disc on s’inclou Du Hast i que es va editar fa més de deu anys.

Amb tot això vaig recordar la nit del 14 de desembre de 2001, quan Rammstein també van actuar al Pavelló Olímpic de Badalona (en principi havia de ser al Pavelló de la Vall d'Hebron però van canviar de recinte davant l'allau de compra d'entrades). En aquella ocasió presentaven el seu tercer treball, Mutter, a partir del qual (i encara que soni tòpic dir-ho) no han tornat a fer res a l’alçada de la primera trilogia de discos d’estudi (Herzeleid (1995), Sehnsucht (1997), Mutter (2001)).

Rammstein + Clawfinger
Pavelló Olímpic de Badalona
14/12/01
4.700 pessetes / 28,25 €

En aquell concert de fa gairebé vuit anys van obrir la nit els Clawfinger, un grup que anys enrera havia portat als mateixos Rammstein com a teloners en les seves gires. A vegades els canvis de papers resulten cruels. No sabem si per culpa d’això, el guitarra (o baixista, ja no recordo) dels suecs va enfilar-se fins al cim dels altíssims bafles del concert i va tirar-se d’esquena al buit com a cirereta del concert. La figura humana caient amb una acceleració de 9,8 metres per segon cada segon va desaparèixer entre la multitud coincidit amb el neguit generalitzat per la imminent entrada en escena dels alemanys industrials més famosos del planeta.

Mentre a fora nevava (no és conya) a l’interior del recinte la temperatura va començar a pujar fins a cotes infernals a mesura que la màquina pirotècnica de Rammstein anava descarregant cadascun dels números que ens tenien preparats amb un background ple de fetus en formol. Mentrestant, a baix el públic formava una autèntica marea humana que et desplaçava endavant, enrera i cap als costats sense que tu poguéssis fer res per decidir el rumb que volies prendre.

Una nit bèstia en espectacle, en contrastos i en decibels. Més enllà de la música, l’espectacle que ofereix aquest quintet és impecable, capaç de captivar als amants del so del metal industrial com per atreure a un públic no tan afí a aquesta música. Actualment mantenen alguns números d'aquella època, com la passejada en barca per damunt el públic, però sembla que d'altres com el del cantant cremant-se mentre interpreta amb els braços en creu la cançó que porta el nom del grup ja formen part del record. En tot cas, semblen estar en forma en l'apartat escènic.

Un cop acabat l’espectacle, el pavelló badaloní semblava un territori abatut per la batalla. La gent engalanada amb jaquetes de cuir i lentilles blanques retirava cap a casa, un xaval amb una màscara llançaflames (!) passejava amb aire tristot i pel terra s’hi trobaven objectes del tipus barra de ferro doblegada (?). Podria dir que aquell va ser el meu comiat al grup, convertit ara en un mar de monotonia amb moments puntuals de vergonya aliena i amb tics de provocació cada cop més superflua. Però coi, sempre ens quedarà el Live Aus Berlin (1999) per rememorar.

> En aquest enllaç teniu una crònica del concert de dijous.

Explosions que exploten

Va tranquils, que deixem la música aparcada un rato per fotre una ullada a les estrenes de la setmana. Si això fos l'"informatiu" de Matías Prats, ara diria que aquesta és una setmana catastròfica en quant a estenes. Ehem...

Coses grans xocant amb altres coses gegants, d'orígen natural o artificial. Aquesta és la impresió que em va causar el trailer de 2012 en el seu dia. Arribarà un dia que Roland Emmerich o similars faran pel·lícules sense haver tocat una sola càmera real. Producte especialment dirigit als que els agradi disfrutar de les pluges de bits en pantalla gran, i també als que els apassionen els temes susceptibles de ser tractats en qualsevol programa de Sebastià d'Arbó. El que més m'estranya és que, amb els temps que corren, no s'estreni en el cada dia més habitual 3D. Potser van començar el projecte massa aviat? Potser es guarden la carta a la màniga per treure-la d'aquí mig any i així fer més taquillatge? Mai ens en podem refiar d'aquestes estratègies. El que sí és segur és que si es vol veure la pel·lícula, s'ha de fer impepinablement en una sala de cine per aprofitar el seu major encant. Per cert, al sempre interessant i recomanable blog de Publicidad en Escabeche hi podem veure una campanya promocional de 2012 a Brasil.

Un altre que està viciat als ordinadors és Robert Zemeckis, que ha tornat a fer servir la mateixa tècnica d'animació 3D que va utilitzar a Polar Express amb la seva nova pel·lícula: Cuento de Navidad. Així doncs, el film ha estat rodat amb actors per, a continuació, fer les animacions a sobre. Més enllà de la tècnica, enèsima revisió elevada a n de la popular obra de Dickens sobre el vell rondinaire que rep la visita dels tres fantasmes del Nadal. Queda inaugurada la temporada nadalenca 2009/2010 a les sales de cinema.

Triage és la nova de Danis Tanovic, director que va tenir el seu punt àlgid a principis de segle quan va dirigir la comèdia ambientada en la guerra dels Balcans En tierra de nadie, guanyadora l'Oscar a la millor pel·ícula de parla no anglesa l'any 2001. Triage també està contextualitzada en un conflicte bèl·lic, en aquest cas al Kurdistan, i té com a protagonistes dos fotoperiodistes. El trio d'actors principals és, si més no, curiós: Colin Farrell, Paz Vega i Christopher Lee.

La resta d'estrenes les repassarem de forma més breu. Whiteout és la nova d'un especialista en pel·lícules d'acció, Dominic Sena, que en aquesta ocasió viatja fins l'Antàrtida per investigar un assassinat. Una altra producció que pot interessar als amants del thriller és la britànica 50 hombres muertos, amb Ben Kingsley com a protagonista.

Finalment, un trio de produccions més minoritàies. Negre Buenos Aires és una pel·lícula catalana contextualitzada en l'època del llavors famós corralito argentí. Partir és una producció francesa amb Sergi López com a un dels actors protagonistes. Finalment, Tokyo Sonata és la proposta oriental de la setmana, amb un relat quotidià sobre una família japonesa aparentment normal.

Damo Suzuki's Network Live a la Zero de Tarragona

Damo Suzuki + Cuzo
Sala Zero (Tarragona)
06/11/09
5€

Un mite del rock progressiu com és Damo Suzuki va posar peus i veu a Tarragona divendres passat. Aquest japonès de gairebé 60 anys va voltant pel món i per allà on passa recluta músics perquè toquin amb ell en directe. En aquesta ocasió, la banda escollida eren els catalans Cuzo.

El concert va començar amb una actuació en solitari dels barcelonins, que em van sorprendre molt. I això que només vaig poder veure'ls tres minuts perquè vam arribar tard per motius aliens a la nostra voluntat*. Però ja va ser temps suficient com per adonar-me'n del potencial de la banda.

En aquestos tres minuts es van guanyar que em comprés el seu únic disc fins ara: Amor y muerte en la tercera fase (2008), una mica més indigest que el (tros que vaig veure del) seu directe, ja que el van gravar quan els tres components de la banda encara portaven poc temps tocant junts. En podeu escoltar alguns temes al myspace del grup.

Després de Cuzo va sortir Damo Suzuki a l'escenari, amb les seves xolles i el seu posat simpàtic. I per començar, mitja hora o més (no ho vaig comptar) d'improvisació del quartet. I com passa amb aquest tipus de música i amb les jam, moments més lluïts i d'altres més ensopits. Es va disfrutar altre cop de la música dels Cuzo, però s'ha d'admetre que el Damo Suzuki es va arribar a fer pesat (que em perdonin els puritans d'aquest senyor que puguin estar llegint aquestes línies), ja que no va callar ni un sol moment. A banda del poc interès que despertava el que cantava (perquè no s'entenia i era bastant monòton), en més d'un moment àlgid feia més nosa que bé perquè no et deixava assaborir com calia els passatges musicals més gustosos.

Després d'aquesta improvisació, una cançó que va sonar més compacta, però que desconec si realment n'havien fet algun tipus d'assaig. Amb aquest format de gira és difícil que el cantant japonès pugui practicar massa amb la banda que l'acompanya. Com que de tant en tant m'agrada tenir gravades cançons dels concerts per tal de conservar un record ara que la memòria ja em falla seriosament, vaig decidir deixar la feina feta i enregistrar la segona cançó:

Damo Suzuki + Cuzo (sala Zero de Tarragona 06/11/09) from L'illa dels monstres on Vimeo.

I sort que ho vaig fer. Un cop acabat el tema en qüestió, el senyor Damo Suzuki va baixar al (poc nombrós) públic per agrair-los(nos) la seva(nostra) assistència. Ja s'havia acabat. En el record quedarà una estona de música que pocs cops se sent per aquí, el desig que propostes d'aquest estil (i a sobre a preus més que bons) no desapareguin amb el comiat del TCC i les ganes de veure un concert sencer de Cuzo.

*Epíleg. El fet que em perdés gairebé tota la primera part del concert va ser per temes laborals. I és que instants abans estava en un concert diametralment oposat al viscut a la sala Zero: un recital de la violinista ucraïnesa afincada a Barcelona des de fa anys Ala Voronkova, qui va interpretar a El Círcol de Reus els 24 capritxos de Paganini. Ja ho veieu, de la música interpretada al mil·límetre vam passar al mar d'improvisació. D'un públic entrat en edat i elitista a un de més jove (tot i que també hi havia algun que altre contemporani del rock dels 70) i amb samarreta. Això sí, tots d'igual condició minoritària.

Reflexió final. Ser Damo Suzuki a hores d'ara ha de ser la hòstia. Vas fent voltes pel món, esculls els músics que t'agraden, els escoltes en directe i cobres. Tot a canvi de passar-te una hora en cada actuació dient el que se t'acudeixi per un micro. Però això no és cap crítica, ni molt menys. Això ho pot fer perquè s'ha currat un carisma al llarg de la seva carrera. A més, si no fos per això, molta gent no gaudiríem d'un concert d'aquestes característiques.

Asco que conmueve los puntos erógenos

Vinga va, una secció que feia temps que no apareixia per aquí. Aquests són alguns dels discos que s'estan escoltant a l'illa últimament i que val la pena recomanar.

Omar Rodríguez López - Xenophanes (2009)

El guitarrista de The Mars Volta és un dels éssers musicals més prolífics de l'actualitat. Ja he perdut el compte de quants discos ha tret durant aquest 2009 (incloent TMV), però Xenophanes és una de les obres més destacades que ha fet com a solitari fins a dia d'avui. Si normalment ens trobem amb discos espessos, molts d'ells que et costen d'escoltar freqüentment, en aquest treball hi ha un component addictiu sorprenent. A més, el mateix Omar s'encarrega de cantar (i molt), cosa que normalment no passava. I ho fa en castellà i amb la col·laboració de Ximena Sariñana. Per si el voleu acabar de tastar-lo, en aquest enllaç el podeu escoltar sencer.

Tokyo Sex Destruction - The Neighbourhood (2009)

Després de tres discos on els ritmes accelerats eren nota predominant, els de Vilanova i la Geltrú tornen amb un disc molt menys revolucionat i més proper al soul que mai. Tot i que el canvi (o evolució) de so em va sorprendre en un bon principi, l'he acabat celebrant. Més que res pel fet d'evitar l'estancament. A mi m'agraden tant a mil revolucions com a cinc. Al seu myspace podreu escoltar unes quantes cançons d'aquest últim disc.

The Willowz - Turn in Circles (2005)

Deixem les novetats, i ens remuntem fins al 2005 per recuperar aquest gran disc dels Willowz, una banda que quan els escoltes et preguntes per què no tenen la fama que semblen meréixer. Garatge és la definició més comuna del seu estil de música, a estones enganxós, a estones estrident. Aquest Turn in Circles, tot i tenir 20 temes, és de consum ràpid i gustós, d'aquells discos que comporten èpoques de vici al grup. Ara mateix estan a punt a punt de treure nou disc.

Primus - Antipop (1999)

Anem una mica més enrera. Primus és una banda que, tot i que sempre m'ha resultat interessant, per una raó o altra mai hi he acabat d'aprofundir. Ara estic començant a fer-ho, i m'està agradant bastant aquest Antipop, un disc que molts qualifiquen com el més comercial (i per tant) el més fluix de la discografia de la banda. Ja se sap, però, que opinions d'aquest calibre n'hi ha en totes les bandes de culte. De moment seguim assaborint els temazos inclosos en aquest LP editat fa tot just una dècada mentre els anem alternant amb les joies de la resta de la seva discografia.

Black Sabbath - Paranoid (1971)

Sempre va bé tirar de clàssics de tant en tant. Després d'assaborir plenament el Payola de Berri Txarrak [comentat aquí], hi havien ganes d'un dels grups que semblen haver-los influenciat per fer aquesta obra: Black Sabbath. Paranoid és un disc trampa: és molt bo, però quedar-t'hi enganxat t'impedeix seguir progressant amb la resta de discografia de la banda., que és el que m'està passant en aquests moments.

Del director de

Encara que sembli un fet temporal impossible, ja tornem a ser divendres, i per tant toca fer un cop d'ull a què s'estrena aquesta setmana. Encara podrem rescatar una pel·lícula mereixedora d'una entrada de cine.

L'estrena més destacada és The Box, en què un matrimoni ha de decidir si obrir o no una caixa que els farà rics però que també acabarà amb la vida d'algú que no coneixen. Molts tindrien clar què fer, sobretot tenint en compte que la palma algú que no saps ni qui és. Però bueno, a veure què fan els protagonistes. En la direcció està l'alicient: Richard Kelly, autor d'una pel·lícula que sempre va bé com a exemple quan defineixes pel·lícula de culte: Donnie Darko. Després va dirigir Southland Tales (la tinc pendent) i ara aquesta. Estrena a nivell mundial, així que encara no hi han massa opinions al respecte.

No em digueu que la imatge no és tendra. Richard Gere es troba un gos que s'ha quedat sense amo en una estació de tren, l'adopta i els dos inicien una amistat que els canviarà les vides (al gos i a ell). Ho heu llegit bé. Dirigeix Lasse Hallström, que ha aconseguit certa popularitat amb films com Chocolat, Las normas de la casa de la sidra i ¿A quién ama Gilbert Grape?, aquesta última un clàssic dels centres docents on he cursat abans de l'època universitària. Ah, la pel·lícula es diu Siempre a tu lado (Hachiko).

I si us agrada el budista més popular de Hollywood, probablement també us caiguin en gràcia les pel·lícula de Nora Ephron, una especialista de comèdies romàntiques de la talla de Tienes un e-mail o Algo para recordar. Parlem de Julie y Julia, una comèdia biogràfica i culinària. Meryl Streep és la cirereta d'aquest pastís amb un públic objectiu ben marcat. La portada podria ser perfectament de la típica comèdia costumista francesa carn de Cineclub, però sense ser una culturetada en excès.

Pandorum és la proposta de ciència-ficció de la setmana. Amb un argument que no fa més que recordar-nos a Alien, el octavo pasajero, el director Christian Alvart firma la seva segona pel·lícula en un any. La primera va unir a Renée Zellweger amb el terror a Expediente 39. Serà Pandorum una xufla feta a base de déjà-vus? O serà algo més? Si algú ho acaba comprovant, ja sap.

De qui no nombrarem el llistat de pel·lícules que ha fet perquè no acabaríem mai és de Ventura Pons, que aquesta setmana estrena A la deriva. A la premsa li agrada anomenar-lo el Woody Allen català, entre altres coses per la seva incontinència cinematogràfica. Una altra pel·lícula que s'estrena aquest divendres és Celda 211, amb Luis Tosar com a protagonista i amb Daniel Monzón (La caja Kovak) a la direcció. Finalment, s'estrena també Eloïse, on descobrim el que ha estat la vida d'una noia de 18 anys fins al moment d'entrar en coma.

6,95

Cinc pel·lícules més. El nexe comú entre elles és que de totes me n'esperava una mica més del que finalment m'han acabat donant. Però bueno, com a mínim no n'hi ha cap de detestable.

The Visitor (Thomas McCarthy, 2007). Enèsima pel·lícula entorn de les lamentables vides dels immigrants il·legals, en aquest cas en territori dels EEUU. No hi han grans sorpreses i ja saps cap on s'encaminarà la història en tot moment i fins i tot és fàcil endevinar quin serà l'últim plano, però tot i així la segueixes mirant sobretot pel seu actor protagonista, Richard Jenkins, sobre qui se sustenta tot l'invent. La veritat és que me n'esperava un pèl més després de l'allau de bones crítiques que ha rebut la pel·lícula. 7,75/10

Días extraños / Strange Days (Kathryn Bigelow, 1995). No us imagineu la d'anys que m'ha costat veure aquesta pel·lícula, però finalment ho vaig aconseguir. Un bon argument (s'aproxima l'any 2000 i el tràfic de vídeos impactants gravats del cervell d'altres persones està a l'ordre del dia del mercat negre) però amb una faceta policíaca que acaba eclipsant el relat més de caire apocalíptic i antisistema, que al cap i a la fi és el més atraient d'aquest film que té a James Cameron movent fils pel darrera. No seré el primer que ho digui, però la seva estètica em va recordar i molt a Blade Runner. I tampoc seré original en dir que aquesta pel·lícula ha quedat submergida en un oblit cinematogràfic profund. 7/10

Adventureland (Greg Mottola, 2009). Encara que no s'ha estrenat a les pantalles catalanes, ja fa mesos que se sent parlar d'aquesta pel·lícula nord-americana sobre adolescents. Alguns la classifiquen com a comèdia, tot i que ben bé no ho sigui. La seva gran virtut és la de no ser una pel·lícula d'asolescents estúpida, començant per un protagonista més senzill i amb unes inquietuds més mundanes del que és habitual en aquests films. Tanta normalitat, però, s'acaba traduïnt en cert ensopiment que desllueix unes bones intencions. Al final, un producte entretingut però sense gaires elements amb capacitat de deixar empremta. 6,5/10

Monsieur Hire (Patrice Leconte, 1989). Pel·lícula francesa sobre un home antisocial que tothom detesta i que espia una (indiscreta) veïna per la finestra. Per mi va acabar sent menys del que esperava, però Laconte sap jugar bé les cartes que té sobre la taula i acaba fent un film més que correcte, fins i tot elegant com el protagonista, però també amb els tocs de crueltat necessaris. 7,5/10

Gigante (Adrián Biniez, 2009). De metratge curt però probablement excessiu pel poc que explica, Gigante és una d'aquelles pel·lícules que es poden considerar petites. La història és ben senzilla: la bella i la bèstia disfressats de dona de fer feines i vigilant de seguretat d'un centre comercial. Les escenes carregades més de so ambient que de diàleg es van succeïnt, amb una evolució lenta i obsessiva que poden acabar amb la paciència de més d'un. Però el que compta aquí no és el destí final, sinó el camí sinuós del protagonista. Un camí probablement amb massa corbes. 6/10