Un veí d'un temps molt llunyà

Si hem de ser francs, en el fondo som uns tradicionalistes de la hòstia. De no ser així, aquesta setmana passaríem de fer el post setmanal de les estrenes, perquè realment fot mandra. Però bueno, ens consta que hi ha gent que fins i tot li resulta d'utilitat, i abans que tradicionalistes som servicials, i per tant passem a fer el resum habitual, que a algú ja li anirà bé.

De la mateixa manera que la setmana passada es reestrenava La naranja mecánica, avui divendres ens arriba una altra pel·lícula feta molts anys enrera. Però no podem parlar de reestrena, ja que en el seu dia mai es va arribar a veure en sales de cinema. Parlem de Mi vecino Totoro, que ha trigat ni més ni menys que 21 anys. I si ara la podem (bueno podem... allà on la facin) veure en pantalla gran és gràcies (suposo) a la popularitat del seu director, Hayao Miyazaki (La princesa Mononoke, El viaje de Chihiro,...).

Tot i que el seu èxit (o fins i tot moda) comença a quedar una mica enrera, el cinema mexicà segueix produint pel·lícules que s'estan treballant un prestigi. Sin nombre és l'últim producte d'aquest país que arriba a les nostres pantalles, i ho fa després d'haver recollit els premis a millor direcció i millor fotografia al festival de Sundance d'aquest any. El tema no és el més nou del món: un drama sobre la immigració. Veurem si han sabut trobar un camí diferent per relatar-nos-ho.

Adam és un altre drama que està recollint bones puntuacions, tot i que no podem evitar que el seu punt de partida ens soni també a déjà-vu: un noi introvertit comença a obrir-se al món després de conèixer una noia de caràcter totalment oposat a ell. Un altre noi que viu immers en un imaginari propi és el protagonista de Petit Indi, dirigida per Marc Recha, un director que he d'admetre que no tinc gens explorat, però que a principis d'aquesta dècada va sonar bastant gràcies a la pel·lícula Pau i el seu germà.

Altres pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana són: Castillos de cartón; Trash; Dance Movie: Despatarre en la pista (sí, una altra paròdia, aquest cop de les pel·lícules en què els protagonistes estan bojos per ballar qualsevol acció de la vida quotidiana), i El destino final 3D (les tres dimensions s'està convertint en una mina).

I no us penseu que m'oblido del documental del segle: Michael Jackson's This is It, que es va estrenar dimecres. No vull ferir sensibilitats, pero Michael Jackson m'importa bastant poc. Però bueno, que qui l'idolatri segur que trobarà material sucós sobre la preparació de la gira de comiat que mai va arribar a poder fer. N'hi ha que diuen que és una merda de documental, d'altres s'ho fan a sobre.

Safata d'entrada (1a part?)

Quan a un se li acaba el temps per escriure al bloq sempre van bé les aportacions de l'audiència. Ahir ens va arribar aquest misteriós correu electrònic (adreçat a la_humanitat, un altre ens virtual molt molt molt proper a l'illa):

Estimada la_humanitat, acostumo a despertar amb les seves imatges, noticies, etc. i moltes vegades em quedo perplexe del que arriba a passar pel món... Aquesta vegada però, la cosa ha sobrepassat la pantalla del ordinador i s'ha instal·lat en el meu edifici, espero que això no sigui l'inici d'aquest possible món en que viurem tots capgirats i sense seny. Per sort no estava escrit amb... com es diu?? A si! Comic Sans.

Utilitzaré un pseudònim, no voldria que el meu veí del 5è s'enfadés amb mi.

Atentament: Escarabatxo.

I aquí el material adjunt que el nostre, a partir d'avui amic, Escarabatxo ens ha volgut aportar...

I perquè no se'ns acusi de que comencem a alimentar-nos del que els altres ens donen, una proposta musical, a sobre aboslutament lligada amb el post anterior a aquest i lligat també amb la temàtica d'aquest. Per cert, escarabatxo, si vas a la reunió i hi passa quelcom surrealista, ja saps que tens una missió.

Si algú s'anima a enviar coses per l'estil, o altre material que creu mereixedor de ser publicat, endavant, que és gratis:
illadelsmonstres@gmail.com

EP! (x3)

La veritat és que tenia ganes de deixar el post sobre l'arqueologia internauta uns quants dies, més per mandra que no per escassetat de coses a dir. Però casualitats de la vida, resulta que estava buscant twitters interessants que m'anéssin proporcionant novetats musicals de primera mà dels grups que m'agraden. I va i em topo amb el twitter d'Standstill.

Tot i haver estat inaugurat amb un missatge per allà el càlid agost, la màxima activitat d'aquest twitter s'ha donat precisament durant el dilluns (dia en què estic escrivint aquest text). Ni més ni menys que 8 tweets que no són més que bones notícies per tots aquells que des del Vivalaguerra [disc alfabètic aquí] estem assedegats de nou material d'aquestos barcelonautes. Aquí us deixo les 5 notícies bones que Standstill ens han donat (les podeu consultar en el seu format original al myspace de la banda):

1. Han començat l'enregistrament del seu nou projecte. I en diuen projecte, no disc. Més endavant intuireu per què. Les primeres previsions diuen que podrem disfrutar del nou material cap allà al febrer. Bueno, l'espera serà llarga però podria haver estat pitjor.

2. Es tracta d'un triple EP que sumarà més d'una hora de música. Ells es prenen això de l'EP com un marc ple de possibilitats creatives. Això sona molt bé.

3. Es prepara un espectacle nou per acompanyar el disc.

4. Faran diverses convocatòries perquè la gent aporti àudios i imatges domèstiques que serviran de matèria primera del projecte. Creació col·lectiva, que en diuen.

5. Autoproducció al poder: Buena Suerte, el seu segell discogràfic, és qui editarà el nou projecte.

En fi, que queda inaugurat oficialment el temps d'espera i desespera abans que arribi el nou projecte.

[foto: imatge de perfil del twitter protagonista d'aquest post]

Internet també es destrueix

Probablement per a molts aquest 26 d'octubre estigui sent un dilluns rutinari sense cap tret característic destacable. Però a partir d'avui internet està un amica menys ple de webs i d'història: Yahoo ha desconnectat Geocities. És a dir, l'ha matat, i amb ell milions (alguns diuen que 20 milions, altres que centenars de milions) de pàgines web. És cert que la gran majoria eren ja més aviat un cementiri digital, però no és menys veritat que formaven part de la història viva de les pàgines web i testimonis impagables de la popularització d'internet.

Precisament arran d'aquesta desaparició, i com qui salvava els coneixements de les biblioteques que anaven a ser cremades molts segles enrera, ahir vaig haver d'ajudar a un amic a conservar un parell d'antigues webs que tenia allotjades en aquest servidor gratuït que tants i tants espais virtuals va acollir a finals dels anys 90 i principis del segle XXI. Eren webs de quan els GIFs animats eren el puntazo, i qui era capaç d'insertar menús animats era poc menys que un Déu multimèdia. I si erets capaç d'inserir-hi un vídeo sense que rebentés el módem de 56kb és que erets el Bill Gates del teu poble. Avui en dia, tot això ja ens semblava prehistòric i fins i tot irrisori. Però aquestos eren els inicis de les pàgines personals, fets amb tota la il·lusió del món tot i que sense les facilitats màximes que tenim avui en dia. Vamos, que qui hagués fet en el seu dia una pàgina web d'aquestes característiques s'ha guanyat un grau de veterania i la possibilitat de deixar anar frases lapidàries de l'estil el jovent d'avui en dia no sabeu com les vam haver de passar per crear el nostre espai personal a internet.

De tant en tant encara era habitual anar a petar en una pàgina de geocities arran d'una recerca estranya a Google, d'aquelles que donaven pocs resultats. I et topaves amb una pàgina àrida, amb uns fondos psicodèlics i unes combinacions de colors que semblaven ideades per oftalmòlegs àvids de clientela. I amb dades actualitzades del 2001. És a dir, no servien per a res. Bueno, sí que servien: eren un document arqueològic, i això que encara no tenien una dècada de vida. I és que si les muralles de Tarragona tenen el valor que tenen, per què no el tenien aquestes pàgines web?

Per sort encara podrem recordar aquelles webs prehistòriques. Algunes perquè els herois de la nostàlgia les deuen haver allotjat en altres servidors, d'altres perquè els usuaris les han salvat als seus ordinadors, i d'altres gràcies a les màquines del temps de portals com archive.org que et permeten recuperar pàgines web ja inexistents.

I ara una reflexió-avís: si encara teniu guardat en algun CD aquell programa per fer GIFs animats o icones animades (estil Microangelo): guardeu-lo. Quan els anys 90 o els 00 hagin tornat (tot torna, això ho sap tothom) i tingueu aquestes eines a la mà, sereu lo más. I els que van néixer digitalment amb el Facebook i ara es mengen el món hauran de rendir-se altre cop als peus dels autèntics webmasters. Paraula.

2 / II / DOS / 10

El 2 és el primer nombre primer, i és l'únic que és parell. A més, és la base del sistema de numeració més senzill en què els nombres naturals es poden escriure de forma concisa: el sistema binari.

Ocurrències del dos:

• El dos és un bon nombre en la cultura xinesa. Hi ha una dita xinesa que diu que "les coses bones venen en parells". És normal utilitzar dos símbols en els noms de marca, p.ex. doble felicitat, dues moneda, dos elefants etc. Es diu que als cantonesos els agrada aquest nombre perquè sona com "fàcil" (易) en cantonès.
• En anglès, s'utilitza el símbol 2 per representar la preposició "to" o "too", com per exemple P2P (peer to peer), U2 (you too), etcètera.
• Designa l'any 2 i el 2 aC.
• És el nombre atòmic de l'heli.
• Com que representa una parella, apareix a nombroses webs relacionades amb l'amor i les cites, així com altres productes publicitaris.
• Al judaïsme es requereixen dos testimonis per validar un casament i els deus manaments venen en dues tauletes.
• Representa les dues cares tradicionals de la dona (mare i temptació), per aquest motiu molts animals de l'art romànic que simbolitzen el pecat tenen dues cues o cares.
• A l'antiga Roma eren dos els cònsols i els censors els quals mantenien dret de veto contra l'altre, pel que devien negociar en les qüestions més compromeses.

Tot això ha estat extret de la wikipedia, com era de suposar.

Estrenes, reestrenes i no-estrenes

Aquesta setmana hi ha tanta abundància de títols nous que hi han estrenes, reestrenes i no-estrenes. Per triar, per remenar i per desesperar.

Com és habitual quan s'acosta la Castanyada, toca nova pel·lícula de Saw (recordem que ja des de bon començament van anunciar que seria una saga de 8 parts): Saw VI. Aquest cop, però, no la podrem veure a les sales convencionals de cine, ja que el Ministerio de Cultura l'ha qualificada com a pel·lícula X per apologia de la violència. No intenteu recordar quin va ser l'últim cop que va passar això perquè és la primera vegada que un film és qualificat X per la seva violència. Serà que han volgut forçar massa la màquina els responsables de la saga? Serà que els responsables de les qualificacions per edats s'han excedit? El que és segur és que ara la gent té més ganes de veure aquesta sisensa part, les 300 còpies espanyoles de la qual queden aparcades en algun lloc. A altres països sí que s'estrenarà, així que no crec que tardem massa a tenir-la disponible en aquest gran videoclub que és internet. O això, o a veure-la a alguna de les poquíssimes sales X existents que la vulgui projectar. Si ho fan, es forren, ja us ho dic ara. I pensar que a Reus va tancar fa no massa la que teníem...

El imaginario del Doctor Parnassus és una pel·lícula que ja fa mesos que a l'illa tenim apuntada a l'agenda. Tot i que encara tenim algun títol que altre pendent de la filmografia del seu director, el nom de Terry Gilliam sempre és motiu de parar atenció. En aquesta ocasió ens explica la història de (ho heu endevinat) el Doctor Parnassus, qui té el do de guiar la imaginació dels demés i a qui li agrada molt fer pactes amb el dimoni. De moment i com era previsible, està recollint crítiques de tots colors, depen de la connexió imaginativa que tinguem amb el director britànic.

Els seguidors de la saga Millennium tenen una cita obligada aquesta setmana amb l'estrena de Millennium 2: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Esperem que el canvi de director respecte la primera part es noti i hi hagi alguna cosa més que un simple (però complex de fer) resum del llibre. Personalment, encara no he acabat el segon volum de la trilogia. Un cop ho hagi fet, tocarà la pel·lícula. Per cert, en molts cinemes encara aguantava Millennium 1, 5 mesos després de la seva estrena. Senyal que la saga funciona tant en paper com en cel·luloide.

500 días juntos és una comèdia romàntica de la que, a priori, no cal fugir. Molt bones crítiques i un bon farciment de referències musicals de qualitat acompanyen aquesta història de la relació amorosa viscuda entre un noi que treballa redactant targetes de felicitació i una noia que no creu en això de l'amor. El seu director és Marc Webb, que tot i debutar en el llargmetratge està més que experimentat en el camp audiovisual després d'haver dirigit una fartada de videoclips. L'únic que em fa por de la pel·lícula és l'etiqueta de "pel·lícula indie del 2009".

El cineasta greco-francès Costa-Gavras estrena Edén al oeste, una pel·lícula que està recollint molt bones puntuacions. He de reconèixer que és un director que encara tinc per explorar, si bé no està en la llista de prioritats. Algú que em recomani pel·lícules seves per iniciar-m'hi? Sembla que aquesta nova pot ser un bon començament.

Encara en l'apartat d'estrenes, ens queden tres títols per comentar (o més aviat mencionar): After, Bullying i Home ¿Dulce hogar? Les dos primeres tenen pinta de prescindibles totalment i la tercera qui sap si algun dia la descobrirem.

I per si totes aquestes estrenes (i cancel·lacions d'estrenes) no fossin suficients, encara hi ha espai físic disponible per a dos reestrenes. La primera, Toy Story, que aprofita el miniboom del cinema en 3D per tornar a les pantalles per tornar a recaptar uns quants calers i, de passada, prepara el terreny per l'estrena d'aquí poc de la tercera part de la saga. L'altra reestrena és d'una pel·lícula més antiga (del 71) i en el seu dia va causar un gran impacte amb conseqüències per al seu director, Stanley Kubrick, qui faria retirar de les cartelleres una de les seves obres més famoses després de rebre moltes pressions després que l'acuséssin que la pel·lícula havia inspirat molts actes violents produïts a Gran Bretanya aquell mateix any. Fins que Kubrick no va morir, ara fa deu anys, no es va poder veure projectada públicament la pel·lícula en terres britàniques. Estem parlant de La naranja mecánica, aquella pel·lícula que a tanta gent li agrada malinterpretar.

Jornada rodona

Com m'encanta. El Madrid, el Barça i l'Atlètic de Madrid, els tres equips més mediàtics de la lliga espanyola (l'últim sense gaire motius, per cert) l'han cagat en els seus partits de Champions League d'aquesta setmana. És un gran dia per llegir premsa (?) esportiva, us ho asseguro. Desprenen la mateixa merda, però com a mínim et pots partir amb les seves rabietes.

El primer que va començar a construir la meva felicitat va ser el Barça, que jugava a casa contra els russos del Rubin Kazan. Com és habitual quan els blaugranes s'enfronten a un equip que no és dels gran d'Europa, tocava catxondeo. Que si aquests russos qui coi són, a on van per aquestos móns, que si lo complicat serà jugar al seu camp amb el fred que fot a Rússia, que si no vaig al camp perquè aquestos partits són molt avorrits... doncs res, a patir fred també al Camp Nou. 1-2 i la gent amb el culet petit petit.

Uns altres que esperaven una golejada històrica era el equipo de las glorias deportivas, el Madrid(t). Jugava contra un Milan que no passa pel seu millor moment i que segueix sent un cementiri de jugadors. Quan Dida la cagava de valent deixant escapar una pilota perquè Raúl (aka el más listo de la clase) marqués, tothom confirmava que allò seria bufar i fer ampolles. Però res d'això. A la segona va arribar el festival de l'humor amb tres gols milanesos i fins i tot una inofensiva diana de Drenthe. Unes quantes boques callades més. Deliciós.

Ja per arrodonir la nit, els matalassers de l'Atlético van anar a dormir també calents. Una derrota era previsible, però el 4-0 és un resultat d'aquells que retronen. La tercera alegria futbolística de la jornada. A sobre, Antena 3 no podrà obrir l'informatiu amb allò de: éxito del fútbol español en Europa, no hay quien nos pare.

Aquí teniu una mica d'humor gràfic sobre aquesta gran jornada: 1, 2, 3 i 4.

(fotos: elmundodeportivo.com i marca.com)

Photoshop, què et fan fer?

Això després ho arregleu amb el Fotoxop, no? Photoshop s'ha convertit en un concepte d'ús quotidià. Qui més qui menys coneix la paraula, encara que alguns l'associïn al que és i altres es pensen que és un botó que hi ha a l'ordinador que per art de màgia ho arregla tot: arrugues, bosses als ulls, ulls tancats, cabells blancs i fins i tot ulls torts.

Sigui quin sigui el vostre concepte sobre Photoshop, no us perdeu el blog Photoshop Disasters. Hi han coses que s'ha de tenir molt de valor (o poc amor propi) per publicar-les. Però bueno, com a mínim els altres ens divertim. Aquí teniu alguns dels molts exemples que trobareu en aquest blog:

Tot i el que heu pogut veure, Photoshop és Déu. Que qui posi la mà al ratolí per utilitzar-lo sigui un manasses és una altra cosa.

// Google, t'ho ordeno (si us plau)

Aquest home és Tim Berners-Lee, i pel que llegeixo hauria de ser tan conegut com Thomas Alva Edison, ja que és un dels pares de les pàgines web, eina fonamental per aquest grandiós invent que és internet. Però bueno, debats sobre idolatracions a banda, el bo d'en Thomas acaba de demanar perdó perquè admet que no era necessari posar dos barres (//) darrera l'http de les direccions web.

La notícia és una gran xorrada i és més per omplir la secció de notícies curioses dels informatius radiofònics dels matins (a RAC1 així ho han fet) que no per una altra cosa. Diu Berners-Lee que es podrien haver estalviat molts mals de cap si no hagués decidit emprar en el seu dia la segona barra. Però a qui els provocava mal de cap?

Més enllà de la notícia en qüestió, del que volia parlar en aquest ocasió és de la fascinació que em produeix la gent que, tot i que portin una dècada navegant per internet, encara teclegen tot pacients l'http:// a la barra del navegador (que si fan això segur que fan servir Explorer) tot i que sigui del tot prescindible. Ni tan sols les www són ja necessàries en la majoria de casos. I si tens un navegador com el Mozilla, ja només cal que escriguis el nom de la pàgina, sense .com ni .es ni cap estorbo per l'estil (sempre i quan hagis visitat la pàgina un cop abans com a mínim).

L'univers dels teclejos inútils a internet no acaba aquí. Una altra cosa absolutament hipnòtica és aquella gent que per entrar, posem un exemple, a illadelsmonstres.blogspot.com, en lloc d'escriure l'adreça al navegador obre (Sant) Google i la tecleja allà. La cerca evidentment li retorna com a primer resultat aquest bloq i clicka per entrar-hi. Si comptem els segons i clicks que es perden fent aquest tomb, en deu anys d'internet aquesta gent ja haurà perdut aproximadament uns set mesos de vida i un parell de ratolins (sort que n'hi ha de baratos).

Finalment, mencionem un altre cas que es dóna en l'entorn de Google. I és que les tècniques per buscar una informació són tan variades com gent navega per internet, però poques són tan màximes com la fórmula: "dime cuanto vale un bmw". Què gran! Google és un buscador (bo, però un buscador), però la gent ja l'ha humanitzat tant que fins i tot li dóna ordres. Com a mínim podrien afegir-hi "si us plau".

Algú d'aquí tecleja encara http//? Com pregunteu a Google les coses? El considereu una persona? O és més que una persona? Realment és Déu, no?

Catalans a les Amèriques

Ja em permetreu un títol de post que sona tan carrincló, però aquesta setmana la cartellera ve marcada per dos pel·lícules dirigides per catalans però de producció nord-americana (més concretament, Estats Units).

Àlex Pastor i David Pastor són dos germans cineastes catalans, el més jove dels quals, Àlex, va tenir molt d'èxit amb un curtmetratge titulat Larutanatural, que entre altres premis va guanyar el de Sundance en la seva corresponent categoria. Després de realitzar un altre curt titulat Peacemaker, fa el salt al llargmetratge juntament amb el seu germà David, i ho fan des d'Estats Units amb una pel·lícula que porta llesta des del 2007, encara que a alguns llocs diguin que la seva data de producció és el 2009. Parlem d'Infectados (Carriers), un thriller apocalíptic sobre un virus que s'ha estés per tot el planeta. Han esperat potser a la grip A per estrenar-la?

L'altra producció nord-americana amb director català és La huérfana, dirigida el 2008 per Jaume Collet-Serra. En aquest cas, dos pares adopten una nena teòricament angelical però que els surt rara del tot. No és la primera producció nord-americana que dirigeix Collet-Serra ni l'última, ja que té en preparació un altre film amb Liam Neeson com a protagonista. Per cert, atenció a la frase promocional del cartell: A Esther le pasa algo. És que tal i com diuen els manuals de guió, si no li passés res no hi hauria història i per tant no tindríem pel·lícula.

Yo, también va ser una de les triomfadores del passat festival de cinema de Donosti, enduent-se els premis a millor actriu i a millor actor (Lola Dueñas i Pablo Pineda). Explica la història d'un noi sevillà que resulta ser el primer europeu amb síndrome de Down que aconsegueix treure's un títol universitari. Quan comença la seva carrera laboral, s'enamora d'una companya de feina. I a partir d'aquí ja podeu imaginar.

Capítol documentals. Aquesta setmana se n'estrenen dos. Per una banda, el cantant i músic Fermín Muguruza juntament amb un especialista del gènere, Javier Corcuera, ens acosten la realitat dels músics a Palestina amb Checkpoint Rock. Per altra banda, Oriol Porta ens parla a Hollywood contra Franco com va influir la Guerra Civil espanyola a la meca del cine durant el franquisme.

Encara queden un parell d'estrenes hispanes de les moltes que hi han aquesta setmana (es tracta d'algun brot espontani de produccions espanyoles?). Una és Íntimos y extraños. 3 historias y 1/2, de la que no tinc cap referència; i l'altra La escarcha.

Finalment, queda dir que tot i que ja la vam anunciar fa unes setmanes, sembla que al final New York, I Love You s'estrena aquest divendres. Això de les dates d'estrena és un catxondeo.

Les notícies caducades de principis d'octubre

No hi ha res menys periodístic que comentar notícies que tenen una antiguitat massa gran com per ser considerades d'actualitat, però un va pensant en coses i al final les ha d'abocar al seu bloq particular, en aquest cas l'illa. Comentem algunes de les notícies que han anat apareixent últimament als mitjans i que tots encara tenim al cap (o no).

1. La lleona que era un gos

S'ha fet certa mofa del cas del gos asilvestrat que es va confondre per una lleona. Tots riem davant la confusió, però ens hem deixat una bona pasta intentant buscar el suposat gran felí. Fins i tot hem après, un cop més, que no es poden tenir animals exòtics a casa per després aviar-los sense més un cop ens n'haguem cansat. Però no és per riure, ja m'hauria agradat veure què farien alguns al veure un animalot gegant, semblant a una lleona, en llibertat sent tu el tros de carn viu més pròxim a ell.

El que més m'ha sorprès de tot plegat, però, no ha estat la confusió ni el dineral gastat. El que se m'ha fet més estrany és no veure absolutament cap imatge de l'animal. Ni tan sols una trista foto pixelada de les restes mortals feta des d'un mòbil. I ja no parlem d'imatges en moviment. Avui en dia es podria que això és un fet inèdit, acostumats a tenir imatges de tot, a que totes les notícies tinguin la seva il·lustració. O és que a vegades es fan notícies a partir del que es té imatges i en aquest cas hem viscut l'excepció? No sé quin tractament hauran fet de la notícia informatius tan dependents de les imatges impactants com els de T5 i A3. No els he pogut seguir, així que em quedo amb el dubte a no ser que algun amable lector que ho sàpigui m'ho vulgui dir.

2. Madrid 2016 ni de conya

Molts vam riure amb la no designació de Madrid com a seu olímpica. Després del 2012, ara tocava riure el 2016. I no per motius patriòtics, sinó per motius morals. I és que l'actitud de la comunitat esportiva espanyola es mereix aquest fracàs, ja que si per alguna cosa es caracteritza és pel seu poc esperit olímpic. I parlo tant de polítics, com d'alguns esportistes, com d'aficionats i com del 99,99% del periodisme esportiu mesetari.

Quan guanyen, que ho fan bastant però no tant com voldrien, ho celebren. Fins aquí normal. Però aquestes celebracions sempre, sempre, sempre, han d'acabar anant carregades de mofa i fins i tot d'odi cap als vençuts. Si ha estat un resultat ajustat contra un rival difícil, sempre es parla en termes de venjança, de que es fotin, que s'ho mereixen. En canvi, si el rival no ha oposat gaire resistència, hi ha via lliure per enfotre-se'n per la via ampla. I si el defensa central d'aquella humil selecció és poc agraciat, ens fotrem amb el seu físic. Ser primitiu té aquesta simplicitat.

Ara, quan perden encara és més bo. Que si tongo, que si pantomima, que si persecució, que si sempre lo mateix, que si mans negres, que si els alemanys/anglesos/italian/americans/francesos/etc són els mimats de la federació internacional de turno. Perquè clar, que el 2012 es facin els jocs a un lloc tan pròxim com Londres no hi deu tenir res a veure, no? Autocrítica no deu ser una paraula acceptada per la Real Academia de la Lengua Española.

Si voleu acabar de fotre la riallada, llegiu això.

3. Les trames corruptes
Gürtel i Millet. No és el nom d'un bufet d'advocats, ni tan sols d'un despatx d'arquitectes. Són noms que identifiquen trames corruptes. I és que amics, és temps de crisi, i per tant toca destapar tripijocs econòmics arreu. Si us heu embutxacat diners fraudulentament aprofitant que ereu els tresorers de la vostra associació cultural sense ànim de lucre esteu perduts, que ho sapigueu.

4. Obama Nobel de la Pau
Molt s'ha escandailtzat la gent per aquest premi. Possiblement sigui una de les distincions amb més prestigi del món... fins aquest any. Estic d'acord amb que Obama no se'l mereix, més que res perquè quan va ser president dels Estats Units faltaven només 11 dies perquè es tanqués el termini per inscriure candidats a Nobel de la Pau. És a dir, que molts mèrits no va tenir de fer l'home, com a mínim com a màxim mandatari del món. Però bueno, sempre es pot parlar del seu element esperançador i que tal i qual. Aquí lo que passa és que els Nobel han volgut ser mediàtics.

(Vinyeta: publicada al diari Público, obra de Manel Fontdevila)

6,40

Per veure pel·lícules necessites temps lliure, i si el teu temps d'oci al dia es redueix a 0 hores i 0 minuts és difícil poder tenir una regularitat decent. D'aquí a que aquest tipus de posts siguin tan escassos últimament. Intentarem millorar-ho.

Observe and Report (Jody Hill, 2009). No em pregunteu com va anar a parar aquesta pel·lícula al meu ordinador, però el cas és que vaig veure aquesta comèdia protagonitzada per l'omnipresent Seth Rogen. Per sort, només dura una hora i vint minuts, i tot i així no es va fer curta. Comèdia de centre comercial protagonitzada per un vigilant de seguretat amb deliris d'agent de policia. Poques sorpreses, alguns moments divertits, però fluixa en línies generals. Només cal dir que des que la vaig veure fins que escric aquestes línies ja he tingut temps per oblidar-la. 4/10

Paranoid Park (Gus Van Sant, 2007). Després que no m'agradés en el seu dia Elephant, encarava Paranoid Park sabent que em trobaria amb una pel·lícula similar on el més important eren el protagonista i el seu corresponent clima vital. I em va agradar. Ni de bon tros és tan liada com molta gent l'ha valorada, simplement ens va explicant la història fragmentadament perquè anem construint un senzill trencaclosques mentre vivim les impressions del protagonista adolescent. Hipnòtica, tot i que altres pensaran que avorrida. 9/10

Hazme reír / Funny People (Judd Apatow, 2009). Després de disfrutar molt amb la sèrie Freaks & Geeks (que sí, que un dia en faré un post) vaig decidir que seria una bona idea anar a veure la nova comèdia d'un dels seus creadors, Judd Apatow. Novament amb Seth Rogen com a un dels protagonistes juntament amb Adam Sandler fent un paper més seriós del que acostuma, podríem dir perfectament que la pel·lícula es divideix en dos parts. La primera és amb la que disfrutes, amb un nou retrat sobre el caràcter solitari de la fama, capaç de banalitzar el més màxim dels plaers. Moments divertits combinats amb bones situacions i destacables personatges que, per desgràcia, no aguanten l'excessiu metratge del film (més de dos hores i vint minuts). Així doncs, entrem en una segona part on els tòpics entren en joc per convertir la història en una disputa amorosa entre protagonistes d'esdeveniments prou previsibles. Un cop de tisores a la pel·lícula li hagués vingut de la hòstia. Tot i això, la recomano per als que, com jo, desconfieu quan aneu a veure una comèdia al cine. 7/10

District 9 (Neill Blomkamp, 2009). Pel·lícula ja comentada i àmpliament discutida aquí. 3,5/10

Malditos Bastardos / Inglourious Basterds (Quentin Tarantino, 2009). És innegable que Tarantino s'ho passa bomba fent pel·lícules. Fa el que vol, introdueix totes les referències que li passen pel cap i homenatja/còpia el que li ve de gust. I amb els anys això va a més. Si tu després entres en el joc i et diverteixes, ja és cosa teva. Inglourious Basterds em va divertir, cosa que no m'esperava que passés. Poc menys de dos hores i mitja que em van passar volant i de les que podria destacar molts aspectes postius, des de memorables interpretacions i personatges fins a transgressions històriques delicioses i fins i tot necessàries que ens demostren que es pot seguir treient suc d'un conflicte que compta amb un volum exagerat d'obres que hi giren al voltant. També hi van haver alguns detalls que em van relliscar, però bueno, queden engullits pel bon resultat global. Tinc ganes de tornar-la a veure, però en la seva versió original. 8,5/10

Preferim la Lluna

No, no us espanteu els que hagueu llegit el títol del post. No ens hem convertit encara en pseudopoetes urbans que canten les seves penes al nostre únic satèl·lit natural. Simplement que aquesta setmana hi ha una proposta motivant que fot molt bona pinta.

Moon és el debut en llarg d'un tal Duncan Jones. Tot i ser novell en la matèria, la seva primera obra ja porta acumulades molt bones crítiques i valoracions. Es tracta d'una pel·lícula de ciència-ficció que se centra en l'aïllament que pateix un astronauta durant tres anys a la Lluna, on treballa en una excavació minera. De visionat més que obligat. Per cert, el cartell de la pel·lícula fa moaré (o és moiré?).

Amenábar torna a les pantalles grans i ho fa amb una pel·lícula ambientada en l'Alexandria del segle IV. Agora és el títol d'aquesta superproducció entre Estats Units i Espanya. El seu trailer ja va deixar anar en el seu dia la gran pregunta: i aquesta pel·lícula és espanyola?? No em provoca excessives ànsies de veure-la, encara que el dia que m'hi vegi en cor li donaré una oportunitat.

Com no podia ser d'altra manera, també tenim les propostes de caire minoritari de la setmana. Per una banda, un film bèl·lic polonès, Katyn, que tot i ser nominat en el seu dia per a millor pel·lícula de parla no anglesa, arriba amb dos anys de retard. I per altra banda tenim París, una pel·lícula francesa sobre un home que des que sap que morirà comença a veure la vida d'una altra manera. No es podria dir que és l'argument més original de la història, no.

I queden les dos propostes de públic infantil. Eddie Murphy sempre m'ha fet ràbia, des que era petit que mai m'han agradat les seves pel·lícules, tret d'alguna excepció. Mai m'ha fet la més mínima gràcia. Però bueno, té els seus fans, que deuen estar contents perquè estrena pel·lícula aquesta setmana: Imagine, sobre un executiu típic que no fa cas de la seva filla fins que les coses li comencen a anar malament i és llavors quan descobrirà tot el que s'havia perdut fins al moment. Per cert, fixeu-vos en els afegits que han posat aquí al cartell de la pel·lícula (dibuixets i frase promocional). L'altra proposta infantil de la que parlàvem és G-Force: Licencia para espiar.

Prepareu les esquenes tardor-hivern 2009

Ja que cada divendres comentem les estrenes cinematogràfiques, també és just comentar la programació del CineClub del Centre de Lectura, que comença temporada aquest divendres dia 9. Com sempre, títols interessants, versió original i seients incòmodes rebentaesquenes. Aquestes són les pel·lícules que es podran veure al llarg d'aquesta temporada de tardor-hivern:

Entre les murs / La classe (9 d'octubre)
Drama a mig camí del documental contextualitzat en un institut situat en un barri conflictiu de París. Molt més que recomanable, ja en vam fer el seu corresponent comentari a l'illa.

Lät den rätte komma in / Deixa'm entrar (30 d'octubre)

Una de les pel·lícules revelació d'aquest any, confirma la bona (per a alguns cega) acceptació de tot el que ens vingui de Suècia últimament, ja sigui en matèria cinematogràfica, literària, musical o futbolística. No dic mobles perquè ja fa més temps que ho tenim implantat. Tot i que no li vaig trobar l'obra mestra que tanta gent considera que és, sí que resulta interessant. Podeu llegir el comentari que en vam fer en aquest post.

The Visitor (13 de novembre)

Aquesta la tenim apuntada des de fa temps. El protagonista també és de l'àmbit educatiu (tot i que l'ensenyament aquí no sigui l'eix central): un professor universitari que viatja a Manhattan es troba el seu apartament, que visita molt de tant en tant, ocupat per dos immigrants. Anteriorment, el director, Thomas McCarthy, ja havia dirigit una altra pel·lícula ben valorada, Vías cruzadas, que precisament van fer a La 2 farà cosa d'una setmana. També la tenim apuntada i pendent.

Il Divo (20 de novembre)
Una altra gran pel·lícula, en aquest cas centrada en la figura del polític italià Giulio Andreotti. Biopic sorprenent, que no requereix d'excessius coneixements previs de la història política recent d'Itàlia per disfrutar-lo en cada minut del seu metratge.

El cant dels ocells (27 de novembre)

Albert Serra és un personatge que està relativament de moda. Durant unes setmanes i fins i tot mesos, aquest personatge va estar en boca de tots els crítics culturals després d'endur-se el reconeixement del jurat de la primera edició dels Premis Gaudí. Tenim pendent un cicle de les seves pel·lícules per poder valorar-lo.

Si voleu consultar el folleto de la programació, on hi han més dades que potser us interessen o perquè potser us interessa guardar-vos-el, aquí teniu el link. Per cert, totes les projeccions es fan el dia indicat (sempre en divendres) a les 22h. I vigileu l'esquena.