Després de quatre anys el trio de Lekunberri tornen amb baixista nou i aquest LP titulat
Payola, produït per
Steve Albini i publicat sota el segell de
Roadrunner Records. Això últim sempre m'havia fet por, ja que altres grups estatals que han fitxat recentment per aquesta multinacional (
S.A. i
Hamlet) han saldat la seva primera experiència discogràfica amb discos molt contundents però soberanament monòtons. Però calia tenir confiança amb
Berri Txarrak, un grup que sempre ha tingut clar el que volia fer i que ha sabut dibuixar una evolució musical més que interessant, sent capaços en tot moment de tirar pel camí inesperat.
Ja a l'estiu
havíem sentit una cançó d'avanç del nou disc, titulada
Dortoken Mendean. Un tema amb un regust desèrtic i stoner clarament pronunciat que es feia difícil en unes primeres escoltes però que acabava sent placent a base de donar-li oportunitats. Cabia esperar, doncs, un disc ple de guitarres pesades, amb un so brut i cançons llargues que requeríssin foc lent per assaborir-les plenament.
La primera sorpresa, doncs, ve només apretant el play. Dos temes directes, ràpids i contundents a la vegada que melòdics, que et deixen sense temps ni per tancar els ulls durant els primers cinc minuts i mig de disc. No era el que esperàvem, però
uau! Tanca aquest principi de disc el single,
Maravillas, que ajuda a posar el fre a la maquinària
Berri Txarrak, que sembla continuar engrassada i de quina manera.
L'abans comentada
Dortoken Mendean i una altra de ràpida,
Achtung!!!, entren en contrast per finiquitar la primera meitat de
Payola. Fins ara hem paït ràpid i prou be. De la pista 6 a la 11 la cosa no és tan fàcil, ja que entren en escena els sons més pesats i espessos a la vegada que captivadors, que tothom ha coïncidit en definir com a hereus de
Black Sabbath.
Precisament aquesta segona meitat del disc, per les característiques que hem dit, és la que es fa més monòtona en les primeres escoltes. Totes les cançons en semblen una de llarga que poden fins i tot avorrir als menys pacients amb aquest tipus de sons. Però aquí està la grandesa d'aquest tipus de música: anar-s'hi endinsant fins acabar submergint-te en el plaer que produeix. I llavors pots afirmar que
Berri Txarrak ha tornat a fer un disc rodó, amb trams diferenciats però igualment coherent i que requereix ser escoltat de la primera a l'última nota, i on no hi sobra pràcticament res. I ja en porten sis, de discos. I ja en porten sis de diferents. Algú dóna més?
Aquestes són les onze pistes que conformen
Payola:
1. Folklore. Comença el disc i la cançó amb interferències, potser senyal que aquest disc està grabat en directe, tots tocant a la vegada, cosa això es respira des del primer moment. La primera al clatell, i amb la breu col·laboració -altre cop- de
Tim McIlrath, vocalista de
Rise Against. I de passada, tornen a demostrar que són únics combinant a la perfecció parts cotundents amb parts melòdiques, per si algú se n'havia oblidat.
2. Gure Dekadentziaren Onenean. Te la menges en el mateix plat que el primer tall. Amb la mateixa contundència i amb parts melòdiques també, té una durada sorprenentment curta: 2.28. Tampoc necessiten més per deixar satisfets.
3. Maravillas. El single és un bon single, sense ser fàcil ni sonar diferenciat de la resta de cançons. S'ha de dir que la cançó guanya, i molt, contextualitzada dins el disc, ja que serveix com a contrast amb les dos primeres cançons. Per si voleu conèixer què s'amaga darrera el títol de la cançó,
consulteu això.
4. Dortoken Mendean. La primera cançó llarga -5.22- i amb regust plenament desèrtic del disc. El primer cop que la veig sentit em va recordar en algunes coses a l'època de l'
Ikasten (segon disc de
Berri Txarrak). La llàstima és tenir-la ja tan gastada d'haver-la escoltat durant tot l'estiu.
5. Achtung!!! Probablement la cançó més fluixa de tot el disc, tot i que no per això dolenta. La més ràpida, la més curta i la que passa més desaparcebuda. Si no fos perquè em costa relacionar el gènere amb el grup, diria que és dels temes més punk que tenen.
6. Payola. Comença l'espectacle. A mig camí entre les cançons ràpides i les més pausades, el tema que dóna nom al disc sorprèn des del primer moment amb el seu riff i la manera de cantar de
Gorka. Una de les cançons que més m'han sorprès.
7. Paperezkoa. Ens introduïm al desert de mica en mica, sembla que han sabut triar també bé l'ordre de les cançons. Per als poc iniciats és una bona manera de començar amb lo difícil del viatge. Va ser de les meves primeres predilectes del disc.
8. Etorkizuneko Aurrekari Guztiak. El riff de l'inici ens indica que ja estem amb la sorra pels genolls. Per dir-ho d'alguna manera, això sona a quelcom diferent a
Berri Txarrak però segueix tenint l'essència al 100% de
Berri Txarrak. És això possible?
9. Hasi Eta Bukatu. És el tema més ràpid del segon tram del disc, i per moments em recorda a
Maravillas. Podria ser perfectament un segon single, té el ganxo de l'accessibilitat que les seves immediates predecessores i successores no tenen. Un respir per als que no els agrada caminar sobre dunes.
10. Arren, Darwish. És la cançó en què es nota més la diferència en el treball vocal de
Gorka respecte treballs anteriors. Un tema dels que més costen d'entrar de tot el disc, però que segons com encaris del dia pots estar-te'l posant un cop darrere altre.
11. Jainko Ateoa. Ja a les profunditats del desert, el tema més llarg -5.23- i el que m'ha passat més desapercebut en les primeres escoltes. Però en cada repetició del tema anem polint un diamant que de mica en mica llueix i de quina manera. Un gran tema final que promet grans moments en directe. Acabar així un disc és un luxe.
Val, potser he exagerat una mica amb el tema desèrtic, perquè de discos espessos i de ritmes pesats n'hi ha a patades, i molt més recargolats que
Payola. Podriem dir, doncs, que és un disc que té l'essència stoner però el caràcter directe del grup. En tot cas, m'ha sorprès que optéssin per aquest tipus de camí musical. Ara només ens queda seguir donant-li voltes al disc en un reproductor, veure'ls quan es pugui en directe i esperar pròximes novetats.
Podria començar a fer molta demagògia merescuda parlant sobre què retallen i què no retallen els polítics en temps de crisi, però avui no en tinc ganes. Simplement, em fot que un cicle tan currat com el TCC (Tarragona Cultura Contemporània) hagi de plegar per falta de suport per part de les institucions públiques (més concretament, de l'Ajuntament de Tarragona).
