'Les meves pel·lícules sovint van ser sobrevalorades per la crítica'

Interessant entrevista la de Takeshi Kitano a El Periódico de Catalunya, en què ens repassa quines sensacions li deixa la seva carrera cinematogràfica, precisament ara que està completament retrospectiu i introspectiu amb les seves últimes obres. De titulars, n'hi ha uns quants. Els destaquem:

Ha dit que amb aquesta pel·lícula ha pretès destruir la seva carrera. ¿A què es refereix?
Perquè amb Takeshis’ [2005] vaig voler iniciar un procés de destrucció i reconstrucció artística que després he continuat amb Glory to the filmmaker! [2007] i amb la meva última obra, Aquiles y la tortuga [2008]. Des que vaig rodar Hana–bi [1997], les meves pel·lícules sovint van ser sobrevalorades per la crítica, encara que al Japó gairebé ningú les va veure[1]. Però després vaig obtenir l’èxit comercial més gran de la meva carrera amb Zatoichi [2003], que era un simple treball d’encàrrec[2]. Després d’això, havia de començar de zero.

¿Per què? ¿Se sentia frustrat?
Potser algun dia em sentiré obligat a fer Zatoichi 2 per poder pagar els meus creditors, però, sincerament, prefereixo fer pel·lícules més personals. És com si un xef de primera treballa en un restaurant de luxe a on no va ningú, però un dia li demanen que cuini plats més barats i populars i de sobte la gent va en massa al local. Sempre m’he preguntat de què depèn l’èxit o el fracàs d’un film, i una de les meves intencions amb Glory to the Filmmaker! ha estat tractar de trobar respostes.

¿Explica això les similituds de la pel·lícula amb Getting Any [1995], la seva obra més qüestionada?
Sí, Getting Any sempre ha estat considerada la meva pitjor pel·lícula, però per a mi és la més important de la meva carrera.[3] És cert que els seus acudits no eren gaire bons, però és que no vaig pretendre fer riure sinó burlar-me de la meva pròpia concepció de la comèdia. Durant els anys que vaig fer televisió, em viag acostumar a riure’m de mi mateix. De la mateixa manera, a Glory to the filmmaker! vaig voler assajar gèneres als quals abans no m’havia acostat mai, com el cine de terror, i vaig descobrir que no sabia com fer-ho. Vaig cometre molts errors, però tot i així he decidit incloure’ls en el muntatge final.

¿Amb quina finalitat?
No volia fer una cosa que es pogués entendre o catalogar fàcilment. En canvi, m’interessa que el públic comparteixi la frustració i les dificultats que experimento quan faig cine. No he sentit mai plaer fent cine, i encara menys amb aquest film.

Sona com si amb ella s’hagués imposat alguna mena de penitència.
No es tracta d’això. El que passa és que inicialment vaig concebre un projecte d’estructura convencional, després la vaig destrossar amb un bat de beisbol i en vaig recollir i reordenar els trossets. El resultat és gairebé com un quadro cubista.

¿Què entén vostè per una pel·lícula cubista?
Doncs una pel·lícula que posiciona de manera arbitrària la història, els personatges, els angles de la càmera i, sobretot, els temps narratius. Sempre m’ha molestat que el cine, en un segle de vida, hagi evolucionat tan poc.[4] No tenim equivalents fílmics del cubisme o el fauvisme, moviments radicals en la història de la pintura. És molt clar que el món de l’entreteniment s’assembla cada vegada més a Disneyland o al McDonald’s o el Kentucky Fried Chicken, és a dir, simple fast food.[4] Però en el cinema i en totes les manifestacions artístiques hi hauria d’haver espai per a coses singulars, úniques i inclassificables.

¿I què li sembla que se’l continuï classificant com un director de cine de yakuzes?
Fa molts anys, el 1995 o el 1996, el Festival de Londres va organitzar una retrospectiva de les meves primeres pel·lícules, i crec que el director del certamen estava convençut que jo era un gàngster autèntic. ¡Suposo que per això em van tractar tan bé! El cas és que des d’aquell moment el meu cine va ser etiquetat de violent, tot i que sempre he tractat de fer coses molt diferents, de desafiar expectatives. Encara que he de reconèixer que la violència està en la meva naturalesa, la maleïda etiqueta m’incomoda molt.

¿Com li ha afectat a nivell creatiu aquesta confusió i, en general, el creixent interès del públic occidental per les seves pel·lícules?
Molt poc, la veritat. Em considero el més devot dels meus fans i, a la vegada, el més sever dels meus crítics. Per això, per bé o per mal, el criteri que més respecto és el meu propi. Si sóc capaç de fer una pel·lícula que estigui a l’altura d’aquest criteri, llavors no m’importarà ensenyar-la al públic perquè cadascú la interpreti a la seva manera.

[1] Ha tingut obres molt aclamades, però considero que de forma totalment justa, excepte Zatoichi, que em va semblar un trunyo. Això sí, un cop han aparegut altres directors orientals, tot i de nivell més baix, ha quedat una mica apartat.

[2] Em quedo més tranquil. Tot i l'aclamació popular quan es va estrenar, Zatoichi sempre m'havia semblat un trunyaco enorme.

[3] Ja passen aquestes coses, a vegades els acudits personals són els que no enten ningú, precisament per això, perquè són personals. L'hauré de veure.
[4] Gran sentència. En el món del cine, qui arrisca no pisca. Amb lo del fast food no podria tenir més raó.

Podeu llegir l'entrevista en aquest enllaç. Takeshi Kitano ha estrenat aquesta setmana Glory to the filmmaker!, segona d'una trilogia que es podria considerar autobiogràfica sobre el que ha suposat per ell fer cine.

Setmanes paral·leles

Les estrenes d'aquesta setmana mantenen nu paral·lelisme força curiós respecte de les de la setmana passada. Mireu i observeu:

Primer element paral·lel: una proposta per als cinèfils de postal. Si la setmana passada era el semidéu Lars Von Trier qui estrenava obra, avui és Isabel Coixet qui segurament despertarà els elogis dels seus seguidors incondicionals, tots molt sensibles i sentimentalment profunds. Mapa de los sonidos de Tokio és la nova pel·lícula d'una directora que és millor no sentir parlar i de la que només recomanaria (de les que he vist, clar) Mi vida sin mi.

Segon element paral·lel: una comèdia detestable ambientada en la prehistòria. Fa set dies teníem a Will Ferrell corrent entre dinosaures i aquesta setmana són Jack Black i Michael Cera que s'enfunden els vestits prehistòrics a Año Uno per seguir estafant la gent a taquilla. Però bueno, hi ha gent a qui ja li agrada això últim. És més, hi estan viciats.

Tercer element paral·lel: Uma Thurman en papers d'agafa els diners i actua. L'actriu, que ja vam dir que està traçant una carrera irregular, torna a repetir estrena aquesta setmana, i ho fa dins el superinteressant paper d'una mare i esposa superada pel seu estrès diari. Una mamá en apuros es diu el film, tot i que en la seva versió original té un títol més decent.

I fins aquí els paral·lelismes. Les pel·lícules que queden no tenen aparent relació amb les estrenes de la setmana passada, però sí que ens sona el palo del que van. Tenim la pel·lícula infantil, Shorts: La piedra mágica, dirigida per Robert Rodriguez; la de terror amb Renée Zellweger de prota (!!!???), Expediente 39; i la comèdia amb actor de moda, American Playboy.

Això dels paral·lelismes és una tonteria, però com a mínim ajuda a pair la deficient qualitat de les estrenes.

*ACUTALITZACIÓ: Pel que llegeixo a filmaffinity, a última hora s'ha colat l'estrena de Glory to the Filmmaker!, dirigida per Takeshi Kitano el 2007 i que ens parla d'un cineasta cansat de rodar pel·lícules violentes i comença a explorar nous gèneres. Autobiogràfica potser? Esperem que millor que les seves últimes obres (la deplorable Zatoichi i la fluixa Takeshis' [comentada aquí]).

7,35

Lang, Buñuel i Miyazaki són noms potents de la cinematografia, que juntament amb Pixar i Kevin Macdonald són garantia de bones puntuacions. Tot i això, la cosa es podria resumir amb un generalitzat no n'hi ha per tant. Amb excepció de la gran Metropolis, clar.

Metropolis (Fritz Lang, 1927). Obra mestra absoluta de l'expressionisme alemany, però també de la història del cinema en general. Una pel·lícula aplastant amb una banda sonora que t'encanta com Hamelin als nens del conte. Tots els elogis són pocs per qualificar aquest film tantes vegades referenciat i que ens deixa per a l'eternitat icones inesborrables, com els treballadors entrant a la feina amb pas militar o el robot Maria, així com les diferents recreacions de la ciutat i dels diferents passatges del film, tan característics de la filmografia alemanya dels anys 20. Una delícia a la vegada que un plaer. 10/10

El último rey de Escocia / The Last King of Scotland (Kevin Macdonald, 2006). Interessant retrat a través dels ulls d'un escocès del president ugandès Idi Amin, que va ocupar el poder del país africà durant la dècada del 70. L'actor escollit per l'ocasió, Forest Whitaker, és l'idoni i es nota solidesa en el film. Tot i això, et quedes amb ganes de més i amb la sensació que oblidaràs el film al cap de poc temps, probablement perquè no hi ha la cruesa que sovint els realitzadors nord-americans no s'atreveixen a donar-nos. Bé, l'oblidaràs a excepció de Whitaker i el seu aconseguit personatge. 7,25/10

Up (Pete Docter, Bob Peterson, 2009). Ja vam fer crítica d'aquesta pel·lícula en aquest post. 7/10

Él (Luis Buñuel, 1953). Després de disfrutar amb Los olvidados [comentada aquí], vaig seguir descobrint el realitzador amb aquesta pel·lícula en què se'ns explica la relació amorosa plena de gelosia d'un home ric amb una noia bastant més jove que ell. De l'enamorament inicial es passa a l'infern per a ella, quan es veu sotmesa al control total del seu marit. La història no té més secret, avui en dia ja la coneixem de sobres, però en aquell moment suposo que debia ser la bomba que algú tractés aquest tema de forma tan directa. És un film correcte d'un Buñuel sempre preocupat per descobrir les misèries humanes, ja siguin a nivell social o a nivell emocional. La millor part és el final, quan el realitzador dóna via lliure al seu vessant més... paranoic?. Sorprenents alguns detalls que més tard inspirarien a una de les obres més cèlebres de Hitchcock, Vertigo, com és l'escena del campanar. Interessant a nivell social i psicològic, però poc recomanable per l'entreteniment pur i dur. 7,5/10

Ponyo en el acantilado / Gake no Ue no Ponyo (Hayao Miyazaki, 2008). Després de meravellar-me amb El viaje de Chihiro i de deixar-me un pèl fred amb El castillo ambulante [comentada aquí], tenia bastantes esperances dipositades en l'últim film del japonès Miyazaki. Però no puc dir cap altra cosa que que em va decepcionar. Història sobre un peix que es va transformant en nena sense criteri aparent i que és perseguit per un malvat desgraciat que acaba per ser el personatge més empàtic de tota la història. El peix avorreix i no té cap mena d'interès de saber què li passarà. I quan ho saps, no pots evitar deixar anar un altre badall dels molts que portes acumulats. Ni màgia ni encanteri per un Miyazaki que, per mi, està dibuixant una línia descendent gens satisfactòria. 5/10

La teva cara em sona

Quan la senyora María Gómez Cámara, de 53 anys, afrontava un típic dilluns d'agost al seu poble de la província de Jaén poc es podia imaginar que acabaria el dia esglaïda davant el que veuria.

La data d'aquell dilluns era el 23 d'agost de 1971 (ahir va fer 28 anys) i el poble era Bélmez de la Moraleda. I el que va veure, efectivament, eren les cares de Bélmez al terra de la cuina. Tot i que les van intentar borrar (un element decoratiu que no s'adequava a la decoració de casa seva?) van tornar a aparèixer. D'aquí en va sortir un dels casos paranormals més famosos d'allà on arriba TVE. El fet que els mitjans de comunicació estiguéssin a anys llum del que són ara explica que unes cares tan irrisòries fóssin centre de tanta admiració.

Però no és per riure. Si mai heu mirat un reportatge sobre aquestes cares en un blanc i negre tèrbol, a les tantes de la matinada i amb només 7 anys us asseguro que podeu esgotar les existències de calçotets de casa, a banda de reclamar fervorosament que posin moqueta a la vostra habitació.

Al cap de poc temps es va descobrir que tot allò era una estafa, i que l'aparició de les cares no era fruit de cap comunicació des d'altres móns, sinó de la (poca) traça i imaginació d'algú amb ganes de fer-se famós i de portar el nom de Bélmez arreu de la península. I es pot dir que ho va aconseguir, ja que gairebé tres dècades després seguim recordant-ho.

Ara falta que algun productor de Hollywood posi el nas en aquest cas, i encarregui a un director de pilot automàtic fer-ne una superproducció amb les cares fetes per ordinador i Keanu Reeves posant cara (valgui la redundància) de poker (l'única que té). I parlant de cinema nord-americà: hi va haver un remake de les cares de Bélmez l'any 2004 amb l'aparició de nous rostres, encara menys creïbles que els primers.

Però si us plau, no us quedeu amb la poca i gens rigorosa informació que us he posat aquí. Visiteu l'enllaç de la santa wikipedia per saber més coses sobre el cas: amb quins materials estaven fetes le scares, hipòtesis, què deien els mitjans, i tot un seguit de dades que demà ja haureu oblidat per la vostra sort.

(Sento posar un vídeo d'A3).

Avatar, punt zero?

Força expectació en el primer passi de la prèvia d'un quart d'hora de la pel·lícula Avatar que s'ha fet aquest divendres als cinemes de les Gavarres de forma gratuïta i en format 3D. A banda de matar la curiositat per saber si realment el film revolucionaria el món del cine o no, la projecció també m'ha servit per estrenar-me en això de les projeccions tridimensionals.

El 3D
Com que era el meu primer cop, evidentment no puc comparar si l'ús que es fa del 3D en aquesta pel·lícula és millor o no que en altres films, però pels comentaris que m'han arribat després de la projecció es veu que sí. La veritat és que hi han composicions de planos en tres dimensions bastant impressionants, i ho són més quan la imatge és completament virtual que quan és real. Cosa lògica, per altra banda.

El que no sé és si aguantaria dos hores amb les ulleres, ja que el mal que fan als ulls és considerable i acabes amb un cert mareig. Val, potser estem pecant de novatos, però hosti, una mica incòmode és. A banda, la putada del 3D és que estàs tan pendent d'assimilar aquest nou món audiovisual que estàs per tot menys per l'argument i els diàlegs de la pel·lícula. Clar que en aquesta ocasió això no importava, i ha estat més aviat un escalfament. Però em veuria amb dificultats per no descentrar-me de la trama en una projecció íntegra. O és que les trames, com sembla cada cop més, estan destinades a ser secundàries en pro dels focs d'artifici?


La pel·lícula
Efectes especials, efectes especials i una mica més d'efectes especials. Tal i com prometien, són els millors que haurem vist fins ara, cosa per altra banda poc difícil tenint en compte el molt millorable nivell des que els ordinadors s'encarreguen d'aquesta faceta. Sí, sóc molt puritano en aquest sentit, i també en aquest quart d'hora he vist alguns detalls que m'han cantat, però és que no ho puc evitar. Això sí, s'han aconseguit expressions facials i il·luminacions que són dignes d'aplaudir, i escenes d'acció molt ben planificades.

Però clar, on està el límit? Hem contemplat molts minuts en què no vèiem res real. Podia ser tant una pel·lícula com la presentació d'un videojoc. Val, ho hem disfrutat, però d'una altra manera. Si això revoluciona el món del cinema, potser és que ja és una altra cosa diferent al cinema. Un nou format d'espectacle audiovisual en 3D. Als videoclips els considerem videoclips enlloc de curtmetratges, no? Doncs qui sap si ens haurem de començar a inventar un nou terme.

Per cert, m'encanta que James Cameron s'hagi decidit a fer aquest tipus de campanya promocional. Segurament haurà aconseguit despertar la curiositat de molta més gent, i estic convençudíssim que més d'un 95% dels que haurem anat avui a l'Avatar Day aniran a veure el film quan l'estrenin, i la gran part en 3D. Tot i que la veritat és que tinc curiositat per veure tot això en 2D.

In the name of Lars

Lars Von Trieeeer [llegiu en veu chanante]. Aquesta setmana ve marcada irremediablement per l'arribada de la nova pel·lícula d'un d'aquells directors als que els agrada fer-se notar i sentir-se salvadors de la cinematografia. Lars Von Trieeeeer.

Anticristo és una pel·lícula nascuda per la polèmica, ja des del seu títol i arribant fins les diverses opinions diametralment oposades que està recollint. Que si pedanteria, que si poesia. Això sí, sembla que a la crítica no li està agradant, cosa que li fa guanyar punts. Amb el trailer veiem el que ja sabíem: Von Trier ha oblidat ja completament el concepte Dogma i ens deleita amb imatges potents, però segurament també amb diverses de les seves paranoies mentals ininteligibles que tan agraden als cinèfils de postal:

Curiós veure que el repartiment només el conformen dos actors: Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg. Sigui com sigui, i encara que Lars Von Trier em caigui malament, tinc curiositat per veure-la. Això sí, caldrà agafar-se-la amb ganes, el dia adequat, i amb l'ajuda de la senyora cafeïna.

De la resta d'estrenes poca cosa que sembli aprofitable. Per una banda tenim bodrios en potència com El mundo de los perdidos, protagonitzada per un Will Ferrell que qui sap si algun dia tornarà a ser el de Más extraño que la ficción [comentada aquí]; i Ong Bak 2: la leyenda del rey elefante, per a amants de les arts marcials sense cap tipus d'exigència. En un nivell més baix de comercialitat trobem un film protagonitzat per Uma Thurman, una actriu de carrera tenebrosa i que només de tant en tant treu el cap en films destacables. Ella sabrà. En aquesta ocasió no sembla que la pel·lícula en qüestió, La vida ante sus ojos, arribi mai a ser res remarcable.

I finalment la pel·lícula Renfe, aquella que arriba tard: 29 mesos ni més ni menys hem hagut d'esperar perquè "arribi" Dot.com. Val, segurament haurem pogut suportar sense problemes tot aquest temps, però al final tens la sensació que guarden els cel·luloides en un calaix i no se'n tornen a recordar fins que fan la neteja anual a l'empresa. En fi, producció portugesa, espanyola, irlandesa, britànica i brasilera amb un tema tant del nostre segle com internet i els problemes d'un jove amb la seva pàgina web.

Au, la setmana que ve ja us aviso que els cinèfils de postal seguiran empalmats. Estigueu atents (o fugiu).

L'Urgell, superfície i sota terra

Això que teniu aquí dalt (feu click per veure-la ampliada) és un intent de foto panoràmica feta amb càmera compacta i juntant foto amb foto amb el Déu Photoshop. Li falten uns quants minuts de feina, però el resultat encara és prou decent. Les vistes que hi podeu contemplar són les de la plana d'Urgell, paisatge pla i tranquil, ideal per quedar-te absort però vigilant a la vegada la ràpida deshidratació amb què et pots enfrontar en ple mes d'agost.

El punt de vista el situem al Pilar d'Almenara (fotos), que el trobareu prop d'Agramunt, població d'uns 5.000 habitants famosa pel seu turró, cosa que a mi em motiva més aviat poc. Més estimulant va ser la visita a la seva restaurada església. Però tranquils, que no convertirem ara el bloq en espai per a posts d'excursions de diumenges al matí. El que volíem destacar és el refugi antiaeri que se situa sota aquest edifici de culte i que està obert a tot el públic que el vulgui visitar.

Un cop baixem l'única entrada oberta que té, ens trobem amb un parell de galeries principals completament restaurades, ben il·luminades i amb una bona quantitat de planells informatius on ens expliquen, mitjançant text i fotos, la història del refugi i dels diferents bombardejos que va patir Agramunt durant la Guerra Civil, així com la posterior restauració d'aquesta construcció. Si cliqueu damunt la imatge del tríptic podreu veure'n millor el contingut, i si visiteu el refugi en qüestió encara ho veureu tot millor.

Alguns municipis amb molts metres de refugi sota seu n'haurien de prendre exemple.

Avatar Day, aquest divendres

El 18 de desembre d'aquest 2009 s'estrenarà Avatar, la nova pel·lícula de James Cameron. Ja fa temps que se'n parla, concretament des de principis del 2006 que és quan es va anunciar el projecte. I sembla que no és per menys, perquè algunes veus ja s'atreveixen a afirmar que la pel·lícula canviarà radicalment alguns conceptes que tenim establerts del món cinematogràfic i obrirà una nova via totalment avançada en l'elaboració d'efectes especials.

Tant segur en deu estar Cameron del seu projecte que s'ha atrevit a idear també una nova manera de promocionar Avatar: l'Avatar Day, que tindrà lloc aquest divendres dia 21 i que, per sort, el podrem viure de ben a prop. Aquest divendres, doncs, es podrà veure en cinemes d'arreu del món 15 minuts de la pel·lícula de manera totalment gratuïta i, per si fos poc, en format 3D. A Catalunya només dos cinemes projectaran el fragment: un és a Barcelona, i l'altre a les Gavarres de Tarragona. Si voleu consultar la resta de sales on es podrà disfrutar de l'Avatar Day arreu de l'estat, visiteu aquest link.

No és el primer cop que es projectaran imatges d'Avatar, ja que com a mínim ens ve ara al cap una projecció de 24 minuts de durada que es va fer aquest passat mes de juny en una expo de cinema d'Amsterdam, i que ja va deixar escapar les primeres opinions impressionades dels assistents.

Si esteu interessats en anar divendres a les Gavarres a viure l'Avatar Day, que sapigueu que abans s'han de recollir les entrades a taquilla, que estaran disponibles a partir de demà dimarts. Ah, i les hores de les projeccions són:

20.30 / 21.15 / 22.00 / 22.45 / 23.30 / 00.15

Si hi anem, ja explicarem què tal. Per cert, com a curiositat que impactarà als del gremi, s'explica que cada fotograma de la pel·lícula necessita ni més ni menys que 50 hores de renderització, la meitat aproximadament que, per exemple, una pel·lícula d'animació 3D de Pixar.

Si voleu saber més informació sobre la pel·lícula, visiteu el molt recomanable blog El Condensador de Fluzo, on se li han dedicat molts posts de seguiment.

Encara pescarem algo

Sorprenentment ens trobem amb una setmana prou acceptable pel que fa a estrenes cinematogràfiques. N’hi ha poques però en podem salvar un percentatge força elevat. Comencem parlant d’Enemigos públicos.

El film està dirigit per Michael Mann, un d’aquells directors que podríem catalogar com a realitzador de pel·lícules comercials bones, especialista en films de llarga durada però suficientment sòlids com per rendibilitzar l’entrada al cine. He de confessar, però, que només he vist Heat de la seva filmografia, tot i que té altres títols prou consolidats com Collateral, Ali, El dilema i El último mohicano.

I si per això fos poc, el casting l’encapçalen dos pesos pesats de la interpretació de Hollywood, com a mínim a nivell de garantitzar un bon taquillatge: el gran Johnny Deep i el darrerament omnipresent Christian Bale. De moment, bones puntuacions i bones crítiques. Suposo que és una bona opció per anar a veure un film al cine amb la garantia que no tiraràs els diners i amb la certesa que no veuràs res fora de lloc ni excessivament sorprenent.

Una altra estrena que em crida força atenció per la rebuda que està tenint és Resacón en Las Vegas. Amb el títol i amb la portada ja n’hauríem de tenir prou per assegurar-nos que encara tenim la cartera a la butxaca i fugir corrents, però sembla que aquesta és diferent. I no és que cregui molt en la teoria de “aquesta pel·lícula sembla que sigui de tal palo però és diferent a les altres d'aquest palo”, però si més no m’ha despertat la curiositat per saber si realment aporta aires frescos a la comèdia esbojarrada (?) aparentment per a adolescents poc exigents.

Dirigeix Todd Phillips, autor de títols com Escuela de pringaos i l’adaptació cinematogràfica de la sèrie televisiva Starsky & Hutch. D’ell només he vist Road Trip i recordo que era un gran trunyo en format cel·luloide sense cap tipus de gràcia. Potser amb el temps ha millorat el seu cine.

A l’altra banda de la taquilla trobem dos produccions molt més modestes dirigides a un públic molt més minoritari. Potser per això tarden tant en arribar. En primer lloc tenim la francesa Versailles, sobre els llaços d’amistat que neixen entre un home i un nen que no tenen on viure. Com a segona opció alternativa, tenim la brasilera El año que mis padres se fueron de vacaciones, ambientada al Brasil dels anys 70 on un nen, aliè a la complicada situació que viu el país, té com a màxim desig veure la selecció canarinha proclamar-se campiona del món de futbol. No sé si és per estar ambientada quatre dècades enrere o què, però el film ha tardat ni més ni menys que tres anys en arribar aquí. Bravo.

Ja per acabar, un film d’animació que no sé jo quines opcions tindrà al costat de monstres rebentataquilles com Up i Ice Age 3: Pequeños invasores. A mi la portada em fa por.

Apa! (els crítics se'n van de tripada hippy)

A mesura que passa el temps i que vaig veient pel·lícules cada cop faig menys cas del que diuen els crítics cinematogràfics, alguns excessivament pedants i altres que regalen estrelles a qualsevol objecte en moviment. Amb Up, però, m'havia deixat endur pels bons comentaris que la deixaven a l'alçada de les grans obres mestres que passen a la història com a referents d'una dècada o fins i tot d'una generació. I m'havia deixat endur perquè l'anterior pel·lícula de Pixar, Wall·E, m'havia semblat no només una gran obra d'animació (que també), sinó també un excel·lent exercici cinematogràfic.

Llegim algunes de les crítiques que es poden trobar resumides a la fitxa de la pel·lícula a filmaffinity:

"Una simple obra maestra. Entre Chaplin y 'El mago de Oz', 'Up' ofrece un delicado y nada afectado homenaje al cine, a su historia. (...) el recurso de las tres dimensiones es empleado con una sabiduría pocas veces vista." (Luis Martínez: Diario El Mundo)

"'Up' encierra secuencias que son ya momentos de verdadera antologí­a en la historia del cine de animación" (Borja Hermoso: Diario El País)

"«Up» encuentra el camino más corto para llegar desde la poética de Julio Verne hasta el lirismo surrealista de la pintura de René Magritte. Pasa, por supuesto, por el cine de Hayao Miyazaki y Charles Chaplin." (Sergi Sánchez: Diario La Razón)

"El inicio es literalmente arrasador, un magistral y profundísimo retrato del ser humano (...) Así es 'Up', un abanico conmovedor que se despliega ante la mirada de niños y adultos (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)

Un cop vista la pel·lícula i llegint aquestes crítiques arribo a la conclusió que amb el passi de premsa regalaven tripis, perquè si no no s'expliquen unes valoracions tan psicotròpiques. Lirisme surrealista? Un retrat magistral i profund de l'ésser humà? Up és una pel·lícula més aviat convencional, que tira més de fórmula que d'innovació i que no conté la màgia que promet. Per mi el recurs de fer enlairar la casa amb globus està desaprofitada, i el drama personal del protagonista s'agafa pel pèls (no m'agrada com l'expliquen, potser massa mà de Disney, qui sap).

Si amb Wall·E (altre cop la comparació) teníem una lliçó de com explicar sense paraules, aquí tenim una classe tirant a normal de com resumir la vida d'un bon home en pocs minuts. Sense sorpreses, amb algun toc emotiu però per mi poc efectiu. Un cop superada la primera part de la pel·lícula ens trobem amb elements cada cop més tòpics com per exemple sentir gossos que parlen. Que val que tècnicament no parlen perquè porten un collaret, però al cap i a la fi és el mateix.

Si dèiem abans que el vessant dramàtic del film no em va acabar de convéncer, tampoc ho va fer l'humorístic. Alguns tocs d'humor estan ben trobats i fan riure, però altres recorden el nivell de pel·lícules d'altres productores d'animació 3D que en teoria estan a anys llums de Pixar.

Però bueno, no us penseu ara que Up és una mala pel·lícula. Després de desmitificar-la, cal dir que està bé, entreté, tècnicament està molt bé (tot i que no sorprèn) i serveix per passar una molt bona estona. La llàstima és que el punt de partida tenia molt potencial, però han acabat per donar molta més importància a l'aventureta per la canalla que no pas a aspectes molt més interessants pels quals han passat de puntetes. Evidentment, segueix superant molts altres productes d'animació 3D, tot i que ni s'aproxima al nivell de qui? De Wall·E, clar.

P.D.: Què curiós que aquí la pel·lícula l'hagin deixat titulada com a Up, no? No li han posat ni ¡Vamos hasta el cielo! i el que és encara millor: no li han posat cap subtítol del palo: Up. Viajando por las nubes.

Mala llet i estupidesa a 281 km/h

Hi han coses que em foten d'una mala llet que no us podeu ni imaginar (peça extreta de reusdigital.cat):

Detenen un conductor per anar a 281 km/h per l'AP-7 a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant

Els Mossos d'Esquadra van detenir dissabte passat un home de 49 anys que circulava a 281 quilòmetres per hora, per l'autopista AP-7, a l'alçada de Vandellòs i 'Hospitalet de l'Infant. Minuts abans, un radar ja l'havia detectat circulant a 211 km/h. El detingut, veí de Metz (França), va passar aquest diumenge a disposició del jutjat d'instrucció en funcions de guàrdia, de Reus, i actualment resta en llibertat amb càrrecs.

Per mi, la notícia m'ha equivalgut a:

Detenen un escoriaci per anar pels carrers de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant disparant trets a tort i a dret

Els Mossos d'Esquadra van detenir dissabte passat un homínid de 49 anys que anava disparant amb la seva pistola de forma aleatòriament pels carrers més concorreguts de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant. Minuts abans, ja se l'havia vist etzibant ganivetades amb una eina de carnisser contra la gent. El detingut, fill de puta de Metz (França), va passar aquest diumenge a disposició del jutjat d'instrucció en funcions de guàrdia, de Reus, per complir amb alguns tràmits burocràtics abans de tornar a sortir al carrer per seguir amb la seva feina. Circulin amb precaució.

Demagògic? El mínim que es mereix tot plegat és demagògia en amunt. Nivell baix de resposta? A cadascú se li desperten els instints primitius a la seva manera. Només esperem que el dia que se la foti sigui contra un mur ben dur i contundent. I que el mur en surti el menys perjudicat possible, clar.

'Figura de acción, totalmente articulada; con armas y acessorios que son intercambiables'

Setmana avorrida en quant a estrenes de cine es refereix. G.I. Joe és l'estrena més comercial de la setmana, i com que no em ve gens de gust parlar d'ella (em fot pudor de Street Fighter i coses d'aquestes), us convido a escoltar la següent cançó, tot un autèntic mite sonor:

Un dels primers temazos de Def Con Dos. Enlloc d'anar a veure la pel·lícula, podeu escoltar 27 vegades i mitja la cançó mentre recupereu els ninots de G.I. Joe que pogueu tindre en el fondo d'algun armari. Ninots articulats amb accessoris intercanviables, herois internacionals!

I després del moment més bèl·lic de la història de l'illa, seguim amb les estrenes. Aquesta setmana hi ha molts aires europeus a la cartellera: Mein Führer (comèdia alemanya -que arriba amb un retard de dos anys i mig- sobre els últims dies de Hitler, en els quals el dictador haurà de veure's ajudat per un jueu), Hechizo de verano (pel·lícula romàntica francesa sense aparent atractiu), N: Napoleón y yo (una altra comèdia sobre els últims dies d'un personatge històric, en aquest cas de producció italiana, francesa i espanyola) i Mi vida en ruinas (de producció nord-americana i espanyola, dels creadors de Mi gran boda griega i ambientada al país hel·lènic). Finalment, la quota de terror gens innovador de la setmana: Exorcismo en Connecticut.

Va, la tornem a posar:

6,40

No sé si havia passat mai (l'apatia que em produeix la calor m'impedeix revisar l'arxiu de posts) que en un d'aquestos repassos de pel·lícules no n'hi hagués cap que arribés al 8. Però bueno, com a mínim cap mereix tampoc el suspens (bueno, alguna en algun moment sí que el frega, però diguem que hem estat benevolents).

Dogville (Lars Von Trier, 2003). Lars Von Trier, aquell director. No en sóc precisament amant, però reconec que té punts de partida originals i estimulants. Dogville no n'és l'excepció, ja que la posada en escena sorprèn per la seva simplesa, per la seva teatralitat i per la seva efectivitat (recordem: la recreació d'un poble es limita a un plano dibuixat al terra a escala real). A partir d'aquí, una història més o menys interessant però que es va ofegant en els mars de l'avorriment fins al punt que acaba per no compensar el contrapunt original del plantejament que ja hem comentat. Massa metratge per tan poc premi. Costarà molt veure Manderlay, la continuació de la història. Per cert, imprescindible veure aquest vídeo un cop vista la peli. 6/10

Pelham uno, dos, tres / The Taking of Pelham One Two Three (Joseph Sargent, 1974). Arran de l'estrena del remake ara tot just farà un parell de setmanes, em vaig decidir a veure el film original després d'un temps de tenir-lo en possessió. És el típic thriller altament entretingut d'aquella època, amb personatges un pèl sobreactuats i algunes situacions que per sobtades et fan riure quan probablement no ho pretenien. Tot i així, un ritme alt molt ben portat i la sensació que els responsables de la pel·lícula eren perfectes coneixedors de les seves limitacions. No enganya ni sorprèn. Menció a banda mereix Walter Matthau, un monstre de la interpretació impossible de substituir per molts remakes que es vulguin fer. Dada curiosa: sabieu que Tarantino va agafar d'aquest film la idea de posar noms de colors als personatges de Reservoir Dogs? 7,5/10

Quiz Show (Robert Redford, 1994). Retrat dels concursos televisius de la segona meitat dels anys 50 a Estats Units. Bona recreació, molt bona actuació de John Turturro (per variar), tema interessant, però resultat un pèl decebedor. Més que ser una bona pel·lícula podem dir que no té errades i que és més que correcta. Però no em va fascinar com m'esperava, potser perquè no em va explicar gaire cosa de nou. Per a amants dels concursos televisius i interessats en el fenomen dels famosos-express. 7/10

Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres / Män som hatar kvinnor (Millennium I) (Niels Arden Oplev, 2009). L'altre dia ja vam dedicar un post a aquesta adaptació cinematogràfica. El podeu llegir aquí. Esperem que per les properes adaptacions s'hi esforcin una mica més. 5,25/10

Autòpsia a un alienígena /Alien Autopsy (Johnny Campbell, 2006). El film està produït pels dos joves britànics que l'any 1995 es van fer amb les imatges d'una suposada autòpsia practicada el 1947 a un alienígena accidentat. En aquesta pel·lícula expliquen com va anar la història, curiosa si més no i que serveix (o no) per aclarir si la famosa autòpsia es va arribar a practicar mai. Per entretindre's una tarda de cap de setmana i per aficionats a aquest tipus de vídeos i documents pseudohistòrics. 6,25/10

Dame argo p'acé una peli

Atenció a la notícia que sortia publicada fa uns dies. En taronja, algunes de les coses que mereixen ser destacades:

Un film de 50 euros de pressupost aconsegueix exhibició a les sales de cinema
'Colin', del britànic Mark Price, es podrà veure en la pròxima edició del festival de Sitges

Mark Price és un treballador d'una empresa de missatgeria[1] que ha trencat motllos amb la seva primera pel·lícula, Colin, en aconseguir que s'exhibeixi en cines de tot el Regne Unit malgrat haver-la rodat amb un pressupost de 45 lliures (uns 50 euros)[2]. I a què es va destinar l'"exorbitant" pressupost?. "A comprar te, cafè... i palanques" (claus en l'escenografia del llargmetratge), va explicar Price, qui va confirmar que el film es projectarà a l'octubre a Sitges, en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya [3].

El gal·lès, de 30 anys, és el guionista, director i productor d'aquesta pel·lícula, que arribarà a les sales britàniques coincidint amb Halloween (31 d'octubre) i que explica la història d'un "zombi" des d'una perspectiva diferent de l'habitual [4]: la del propi mort vivent. L'actor Alastair Kirton encarna Colin, un home que és mossegat per un "zombi", mor i ressuscita convertit en un d'ells.

El rodatge es va realitzar entre Gal·les i Anglaterra, va començar a l'agost del 2005 i el seu muntatge es va allargar durant 18 mesos. Per a la gravació es van utilitzar tan sols "dues càmeres domèstiques", ha subratllat Price com a mostra de l'escassetat de mitjans que van haver de sortejar per aconseguir el seu objectiu. Les tasques d'edició les va portar a terme el propi Price a l'oficina on treballa (situada a Londres) amb l'única ajuda d'un ordinador i alguns programes informàtics bàsics, com l'"Adobe Premier 6"[5], una aplicació "molt antiga", en paraules del propi director.

Durant els 97 minuts que dura la pel·lícula, la sang a borbolls que caracteritza el gènere corre per la pantalla, amb escenes especialment sagnants, com una en la qual es pot veure com es clava una estaca a l'ull d'una de les víctimes i que forma part dels tràilers penjats en el web (www.nowherefast.tv). Per recrear la sang es va utilitzar "colorant alimentari -proporcionat per un amic[6]- barrejat amb aigua calenta", ha precisat Price.

Sense roba per anar a Canes
Malgrat alçar-se l'any passat amb el guardó especial del jurat del festival de cinema de Revenant (Seattle, EUA) (especialitzat en pel·lícules sobre zombis)[7] la recerca d'una distribuïdora, amb visita al prestigiós Festival de Canes inclosa, no ha estat fàcil. "A Canes no tenia res per posar-me, així que vaig demanar prestat a un amic uns pantalons, però m'anaven massa grans i se'm queien. Vaig trobar una botiga barata amb ocelletes per 10 lliures (11,6 euros), però una camisa blanca eren 35 (40), així que només acudir a una projecció va acabar costant-me molt més que la meva pel·lícula", va relatar al The Daily Telegraph.

El llargmetratge va poder realitzar-se amb tan escàs pressupost gràcies també a l'ús de les xarxes socials Facebook i Myspace, a través de les quals Price va obrir una convocatòria per reclutar secundaris amb els quals completar el seu equip, format finalment per prop de cent persones, encara que la majoria van ser "amics i amics d'altres amics". El film ha generat crítiques positives entre els amants del cinema de terror i continua utilitzant Internet com a eix central per a la seva promoció.

"M'agrada que la gent tingui l'oportunitat de veure la pel·lícula, però no crec que fem una fortuna amb ella", ha ressaltat el creador d'aquest projecte, qui ha assegurat que es conformaria amb guanyar prou per poder rodar la pròxima.

[1] Director de cine: una d'aquelles professions que et passes anys estudiant-la i pots veure com algú altre, de la nit al dia, també ho aconsegueix però per la via ràpida. I és que o en saps o no en saps.

[2] Tinc un mínim d'experiència en fer curtmetratges i altres històries audiovisuals, però si una cosa he après és que es poden fer coses altament currades amb pressupost zero, només és qüestió de ganes i d'inventiva. En canvi, he vist peces absolutament desastroses i tècnicament horroroses amb pressupostos que foten els pèls de punta. Els diners no fan la felicitat ni la qualitat (tot i que ajuden, clar).

[3] Que li projectin la pel·lícula al Festival de Sitges no ens ha de servir com a garantia de la seva qualitat. Si per alguna cosa es caracteritza aquest festival és per tenir la capacitat de tragar-se qualsevol trunyo i programar-lo alegrament. Només cal veure els palmaresos per adonar-nos del nivell esperpèntic dels films presentats (adéu a la possibilitat que mai em donéssin una acreditació per cobrir-lo en nom de l'illa dels monstres).

[4] Una peli de zombies des d'una òptica diferent? Em sorprèn, tenint en compte que els responsables dels tres bilions de pel·lícules del gènere fetes fins ara els hauria d'haver passat per alt aquest nou punt de vista. És el gènere massificat (i inútil) per excel·lència.

[5] M'ha encantat aquesta part, una patada als morros als que marginen el Premiere perquè el Final Cut mola més o l'Avid és més professional. Com a fan del Premiere he de dir que aquest tio o és un nostàlgic o té un ordinador molt antic (la versió 6 és antiga amb ganes), i que un cop més queda demostrat que l'art del muntatge no està en el programa que fas servir, sinó en el muntador.

[6] Els amics. Mai els agraïrem prou les hores i objectes que ens han prestat per ajudar-nos ja sigui com a actors (principalment) o altres tasques més ingrates encara. Des de l'illa exigim ja un monument a l'amic de l'aficionat a l'audiovisual!

[7] Un festival només de cinema de zombies? Digueu-me quan és que intentaré estar a l'altra punta del món aquells dies. Qui coi pot aguantar una tortura tan bèstia?

I ara mireu el trailer. La veritat és que m'ha sorprès molt:

Per si en voleu més, entreu a la pàgina web de la pel·lícula.

Del bestseller al blockbuster amb el pilot automàtic

Navegant per la web de Yellow Bird, productora responsable de l'adaptació cinematogràfica de la primera part de l'exitosa saga Millennium (Els homes que no estimaven les dones, d'Stieg Larsson), he llegit i m'ha fet gràcia el seu lema:

We turn bestsellers into blockbusters
(Convertim els èxits de vendes en èxits de taquilla)

I és que la pel·lícula és això. Un simple resum del llibre passat a pantalla gran i representat per actors. Una pel·lícula feta amb el pilot automàtic i qui sap si a corre cuita, no fos cas que el souffle de l'èxit de la larssonmania comenci a baixar. I això es nota en moltes errades de raccord que acaben per molestar, o escenes amb actuacions que tenen tota la pinta de ser de presa única perquè els personatges estan més descol·locats que un urbanita en una granja de porcs.

600 pàgines són moltes, i encara que el film tingui un generós metratge de dos hores i mitja, la successió de fets és trepidant i gairebé no et dóna espai per respirar ni per assimilar la trascendència dels fets. Tant alt és el ritme que em pregunto si algú que no hagi llegit el llibre deu pescar la meitat de les coses que passen. A més, la successió frenètica d'esdeveniments fa que alguns elements catalitzadors siguin introduïts amb calçador i no se'ls pugui donar l'atenció que es mereixen.

Una altra sensació que tenia mentre veia la pel·lícula és que semblava que el director hagués fet una pel·lícula de 10 hores de durada explicant exactament tot el llibre, per després anar-la tallant fins a reduir la durada a les dos hores i mitja que li deurien donar com a límit. Per això moltes escenes quedaven bastant inconnexes entre si. A banda d'això, s'hi han introduït alguns elements que no sortien al llibre suposo que per agilitzar la trama, però que són d'un baix nivell que són més pròpies de telefilms de dissabte a la tarda que de pel·lícula de cine.

És evident que amb un ritme tan trepidant és difícil fer introduccions, però el personatge del periodista Mikael Blomqvist queda excessivament mal dibuixat. És totalment pla i durant molta estona tens la sensació que és més aviat un pardillo que no pas un periodista amb empenta. D'acord que al llibre no se'l descriu molt, però sí que les seves accions ens permeten fer-ne un retrat força complet. De la resta del casting salvo a Noomi Rapace en el paper de la Lisbeth Salander, ja que tot i no ser una gran interpretació trobo que encara se n'ha sortit prou bé tot i les opinions de que ha rebaixat la intensitat respecte el personatge original del llibre.

He de dir que quan vaig saber que la pel·lícula seria de producció sueca me'n vaig alegrar. Ja que el llibre és d'un escriptor d'aquell país, qui millor per saber captar la filosofia del relat? Però el resultat ha estat poc més que decebedor. No perquè estigui excessivament mal feta, sinó perquè és justeta com a pel·lícula i es nota que simplement s'han limitat a passar de llibre a cine sense cap alicient més. Han seguit el procediment però s'han deixat els condiments. Una mà mestra en la direcció de ben segur que hagués aconseguit resultats molt més potents i brutals amb una història així. No diré noms però en tinc uns quants al cap de gent que haugés donat al film un toc obscur i perturbador exquisit... suposo.

Coses que em rebenten (IV): BOOOOOOOOOOOOMMMCRRRHHT!!!

D'acord que el cinema que rebenta taquilles fascina al seu públic a base d'efectes especials i focs artificials. Coincidim també en que molta gent que consumeix aquest tipus de cine li importa tres pepinos l'argument d'una pel·lícula mentre aquesta tingui explosions, pits i acudits bàsics. També podem assegurar que aquesta mateixa gent és la principal clientela dels pocs videoclubs que encara queden de peu. Allà adquireixen la tercera part de Resident Evil en DVD, i probablement la vegin en un equip de la hòstia amb home cinema. O potser l'última de Vin Diesel, qui sap amb la varietat que existeix.

I què fan els que produeixen els DVDs que després es posaran a la venda o en lloguer? Pensen en el consumidor final. Si a aquest consumidor final l'únic que li importa és flipar-ho amb els efectes especials (visuals i sonors) i evitar més paraules de les estrictament necessàries, què han de fer? Doncs donar al poble el que vol: efectes especials a tot drap, que rebentin vidres i finestres. Que les explosions digitals retronin. Que petin les neurones, collons!

Amb això tenim una part de la població feliç, increïblement satisfeta. Però com en tot bombardeig de plaer, sempre hi han d'haver danys colaterals: els molts snobs que quan veiem una pel·lícula pretenem escoltar què diuen els personatges. Sí, ja sé que sona absurd i gairebé frívol donar importància als diàlegs, amb lo avorrits que són quan pots viure l'experiència sonora dels efectes especials, però mira, hi ha gent rara.

A causa d'això, els amants de les pel·lícules amb argument i diàlegs superiors al nivell de 3r d'EGB (perdó per l'anacronisme), ens hem vist clarament perjudicats per un format, el DVD, que té el gran avantatge de donar molt bona imatge però que fa insoportable el visionat d'una pel·lícula. O ara em direu que no us heu passat mai tota una pel·lícula sencera amb el comandament a distància a la mà (un invent fet a temps) apretant com a neuròtics el botó del volum?

Jo ara feia dies que no veia una pel·lícula en DVD, diguem perquè el mètode de consum és un altre. I ai quins records! A una banda la tele retronant, i a l'altra un comandament a distància que treia fum. I és que el cas era tan exagerat que es podria dir que era esperpèntic. Mirava El último rey de Escocia i us asseguro que en al seva versió original (toma, una altra snobada al canto) no hi havia manera auditiva de sentir què deien els personatges. Sort dels subtítols. Això sí, se sentia cada minúscul soroll des de l'àtic del pis de la vorera del davant.