Periodista becari d'estiu busca selva rodejada de volcans en erupció i plagada de caníbals per descansar-hi uns dies

Tots els que estem o hem estat currant en el món dels mitjans de comunicació com a becaris estiuencs, segurament ens sentirem identificats amb la següent notícia extreta de reusdigital.cat:

El Sindicat de Periodistes de Catalunya a Tarragona denuncia abusos als estudiants en pràctiques

Pel seu president, Ricard Checa, es tracta de mà d'obra barata o regalada

El president del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona, Ricard Checa, s'ha manifestat contra "l’explotació salvatge" dels estudiants en pràctiques per part d’algunes empreses de comunicació en l'època de vacances d’estiu. Ricard Checa va fer aquestes declaracions en una trobada de periodistes estrangers que ha tingut lloc a Tarragona.

En la seva opinió, les pràctiques d'estudiants de Periodisme en llocs estructurals de les empreses de comunicació s'ha convertit en un mètode quotidià dels mitjans per reduir els costos i disposar de mà d’obra regalada o molt barata. Segons Ricard Checa, "aquest abús dels mal anomenats becaris s’ha sistematitzat i ha esdevingut una moneda corrent a la majoria dels mitjans per part d'empresaris sense escrúpols".

El màxim responsable del SPC a la demarcació de Tarragona, demana que les facultats i escoles de Periodisme de Catalunya, públiques i privades, regulin l'ús i eliminin sense prejudicis l'abús, en les pràctiques dels estudiants a les empreses, establint convenis seriosos pactats amb aquestes i amb les organitzacions de periodistes i els representants dels treballadors.

Ricard Checa s'ha entrevistat recentment a Barcelona amb la consellera del Treball, Mar Serna, i manté a la demarcació de Tarragona la ronda de trobades institucionals, les visites als mitjans de comunicació i contactes amb periodistes on pretén realitzar una radiografia de la professió.

La veritat és que pencar com un treballador normal però amb sou de becari fa que et preguntis si estàs pecant de pardillo i si realment val la pena el que estàs fent. Però mirem-ne el cantó positiu:

1. T'acostumes al ritme frenètic de feina perquè no tens cap altre remei, de 0 a 100 en 5,2 segons. Experiència a l'instant, allò que no t'ensenyen a classe.

2. Aprens ràpidament conceptes com precarietat, hores extres no remunerades i marrons. Perquè t'hi vagis acostumant.

3. Després de becari estiuenc, qualsevol salari miseriós et semblarà una fortuna. I qualsevol marrón una banalitat.

4. Millor això que passar-te les hores fent fotocòpies i mirant si algú t'ha comentat al blog.

Tot és qüestió d'angles de visió.

Per fi

Per fi una setmana en què es poden parlar de noms més o menys interessants pel que fa a estrenes cinematogràfiques. Com haureu deduït per la data de publicació d'aquest post, hi ha estrena en dijous (Up) tot i que el gruix de pel·lícules surten a escena el divendres, com sempre.

Després de l'èxit aconseguit per l'excel·lent WALL·E (comentari a l'illa) ara fa un any, els estudis Pixar estrenen avui dijous la seva nova i esperadíssima producció, Up, que no ha fet més que recollir crítiques boníssimes que la comparen amb grans obres mestres de la història del cel·luloide. El que podria semblar exagerat em sembla raonable tenint en compte el potencial de l'anterior film d'aquests estudis d'animació. I és que Pixar que té un avantatge brutal i pràcticament insalvable respecte altres productores del gremi que semblen estancades sense remei. Són la Champions League del 3D.

Arrástrame al infierno sembla, a simple vista, la típica pel·lícula de terror que aterra a les cartelleres per arrastrar-s'hi durant tres o quatre setmanes i després desaparèixer sense que ningú la recordi mai més. Que la dirigeixi Sam Raimi, però, canvia les coses. I no perquè aquest home sigui el responsable de la saga Spiderman, de la qual només he pogut suportar escassos minuts de la primera part, sinó perquè pel que es veu Raimi ha tornat als origens creant una cinta de terror i humor com tan bé sabia fer. L'experiència em diu que no cal fiar-se'n gaire d'aquests retorns als origens, però de moment les crítiques són més que bones. Caldrà veure-la, ja ni que sigui per veure si hi trobem alguns dels recursos utilitzats per Raimi a l'antològica i brutal trilogia d'Evil Dead.

Una altra pel·lícula que té bona pinta és Desgracia, protagonitzada per un d'aquells actors que sempre ve de gust veure en una pantalla: John Malkovich. De producció australiana i sudafricana, es tracta d'un drama sobre un professor d'universitat que es refugia a la granja de la seva filla després de deixar la feina arran d'una aventura amorosa viscuda amb una alumna. Ens l'apuntem per veure-la quan es pugui.

I ara un premi per aquells cinèfils de postal que tant se la pelen es desviuen pel cinema de Wong Kar Wai. Ara que ja és un director amb fama reconeguda i prestigi absolut tot i firmar tostonazos com Deseando amar o 2046, reestrena Ashes of Time, film de 1994 que en el seu dia no va poder muntar de la manera que va voler. Sota el títol d'Ashes of Time Redux, doncs, ens arriba aquesta versió fidel als desitjos del realitzador oriental.

La resta d'estrenes ja no em mereixen tant de comentari ja sigui perquè em semblen uns bodrios en potència o perquè les dades que en tinc són més aviat tirant a zero. En el primer grup trobem Sexdrive (llegiu aquest post de Publicidad en Escabeche sobre la campanya promocional del film) i Un trabajo embarazoso. Al segon grup, Acné (film que va ajornant la seva estrena i de tant en tant te la vas trobant a la llista d'estrenes) i Rojo oriental.

I després de, per fi, un post d'estrenes on hem pogut parlar de cine, haurem d'esperar unes quantes setmanes per tornar a trobar coses interessants.

Així sona l'illa durant la primera meitat d'estiu

Ja va sent hora de fer un molt resumit repàs d'algunes de les moltes coses que estan sonant últimament a l'illa. A qui pugui interessar, que agafi paper i boli (o que obri un Nuevo documento de texto.txt). Començarem per les novetats i seguirem amb discos més antics.

Novetat: Kasabian - The West Rider Pauper Lunatic Asylum
Kasabian és un grup que em crea sentiments estranys. Té temazos de calibre considerable (la majoria dels quals semblen bastant accessibles), després tenen cançons que costen més però que amb el temps vas sabent assaborir i d'altres que em segueixen passant desaparcebudes tot i les oportunitats que li dono. No sabria dir si són una gran banda o si és un grup que fa mitjos discos bons. L'únic que tinc clar és que el fins ara últim treball seu m'està enganxant bastant, començant pel primer single, Vlad the Impaler i continuant pels talls de diferent índole que van farcint l'àbum. Aquí teniu tres singles perquè tasteu algunes de les essències més accessibles d'aquest més que recomanable The West Rider Lunatic Asylum (us recomano el primer videoclip, m'encanta, encara que la cançó hagi estat retallada considerablement en quant a durada respecte a la versió de l'album):

Novetat: Riceboy Sleeps - Riceboy Sleeps
Jónsi, cantant de Sigur Rós, inicia un nou projecte paral·lel juntament amb el seu company Alex que porta per títol Riceboy Sleeps. Aquest primer album és, així d'entrada, bastant indigest i recorda molt els moments més ambientals de Sigur Rós. Es tracta d'un d'aquells discos que costa i molt de posar al reproductor, i que quan ho fas probablement a la segona cançó ja has oblidat que l'estàs escoltant. Potser per moments més tranquils, silenciosos i transitoris adquireix la dimensió adequada, i qui sap si sota aquesta primera capa hi ha un interior interessant.

Novetat: Japandroids - Post Nothing
Del blog de La Voz Telúrica vaig pescar la recomanació d'una banda formada per dos nois canadencs que toquen solsment guitarra i bateria: Japandroids. Una aposta de so brut, cru, relativament espès però que té un d'aquells no-sé-què que fa que et posis el disc uns quants cops al llarg d'una setmana. Caldrà veure futurs treballs quina evolució experimenten i quins horitzons ens poden explorar. Aquí teniu un tema per si us ha picat la curiositat.

Sleepytime Gorilla Museum - Grand Opening and Closing
Una altra escolta fruit de la recomanació d'un blog, en aquest cas de Furia contra la máquina. Rock experimental seria una de les diverses etiquetes sota les quals Sleepytime Gorilla Museum confeccionen les cançons d'aquest disc editat l'any 2001 i que compta amb passatges molt diferents entre si, però tots igualment costosos de digerir. Moments propers al metal que em recorden poderosament als grandiosos Mr. Bungle que contrasten amb altres passatges de veu femenina i energia continguda. Aquí teniu un bon tema per introduir-se en aquest disc.

Davie Allan & The Arrows - Apache '65
Amb tanta calor sempre bé de gust passar-te una tarda descobrint velles glòries de la música surf dels anys 60. Agafem aquest disc de Davie Allan & The Arrows com a mostra d'aquestes sessions anticalor i antiefectes negatius de l'estiu en general. Com prendre's una cervesa freda en una copa gelada en plena tarda de juliol xafogós.

I a banda de tot això, moltes coses més, provant amb Talking Heads, Superchunk, Soft Machine, The Sunday Drivers, Holy Fuck; donant l'enèsima oportunitat a Faith No More, i repescant discos enterrats com ara l'homònim d'Slipknot i d'altres de més recents com Escuela de zebras i Supercrepus de Joe Crepúsculo, a qui algun dia li haurà de caure un post en aquest bloq.

Els monstres s'apunten a Twitter

No falla: quanta més feina, en més coses t'embarques. Una colla de monstres de l'illa han decidit que era necessari explorar la zona Twitter i per això ja en tenim un. Està fet bàsicament per connecta-lo amb aquest bloq i així anar posant notícies breus que sí bé no donen per un post, sí que mereixen ser mencionades. De moment, la part superior de la columna de la dreta serà l'espai destinat a aquesta nova aplicació.

Ei, ei, ei

Són les 12h i ara deu estar a punt de començar l'últim programa de la història del Minoria Absoluta. Ja sé que ja en vaig fer referència quan van fer públic que plegaven, però és de justícia, després dels grans moments que ens han donat durant 9 anys, fer-los un petit i molt humil homenatge des de l'illa el dia que diuen adéu.

Ahir dijous els van tenir a El món a Rac1 (podeu escoltar-la a la ràdio a la carta de la web) i costava de creure que haguem de renunciar als migdies (i mitjanits en redifusió) de diversió política. Despedir-se quan són líders d'audiència i les coses van rodades és, a banda d'assenyat, dolorós.

Han estat un exemple brutal de com aproximar la política a la gent, una cosa que tants periodistes i mitjans persegueixen i que tants pocs aconsegueixen. I per si fos poc, amb dosis d'humor d'aquell de partir-te la caixa. D'aquí el seu merescut èxit.

I ara qui ens farà el programa que ens mereixem?

Transició i somnolència

Setmana de transició entre grans estrenes (Harry Potter i la imminent Up), en què hi han uns quants títols però gairebé cap té números ni per ser un èxit de taquilla ni per ser una obra mestra.

Asalto al tren Pelham 123 és un remake del film de 1974 Pelham uno, dos, tres, un notable i entretingut thriller protagonitzat pel gran Walter Matthau i Robert Shaw que l'altre dia es va projectar aquí a l'illa (i per tant, d'aquí poc, en caurà el comentari corresponent). En la nova versió, que han hagut de subratllar amb lo de Asalto al tren per si la gent no ho tenia prou mastegat, està protagonitzada per dos actors de la mandra més suprema: Denzel Washington (per molt que tingui dos Oscar) i John Travolta (per molt que en el seu dia immortalitzés a Vincent Vega). Veient-ne el cartell, els badalls es multipliquen. Dirigeix Tony Scott.

Imago Mortis és una pel·lícula de terror de coproducció italiana, irlandesa i espanyola (sí, segueixen insistint) amb l'aparició d'un Álex Angulo que el dia que ensenyaven el significat de la paraula no al col·legi estava malalt. Arriba un punt en què no cal ni comentar les sinopsis d'aquestes pel·lícules, perquè ja poden ser bons els punts de partida, que després t'acabes trobant una altra cosa. A l'espera de crítiques, sensacions i opinions alienes, perquè personalment no pagaré per arriscar-me a saber què tal és.

I ara en sèrie i en format metralleta, la resta d'estrenes de la setmana (aneu en compte que barrejarem de tot): Ex (una altra comèdia europea, en aquest a mitges entre Itàlia i França sobre l'originalíssim tema de les relacions de parella); Paisito (una pel·lícula més independent que ens arriba amb la gens despreciable xifra d'11 mesos de retard); Cinco días en Saigon (la quota oriental de la setmana, que com no podia ser d'altra manera té bastantes bones puntuacions); Nueva York para principiantes (just al contrari que la seva predecessora en aquesta enumeració d'estrenes), i Arráncame la vida (amb un d'aquells cartells que et provoquen de tot menys ganes de veure-la).

La setmana que ve aquest post tindrà més suc i segurament serà més llarg perquè hi hauran unes quantes coses a comentar més interessants que les d'avui. Seguiu (i sigueu) atents.

Juan Stieg Valdez Larsson

Llegir-te Els homes que no estimaven les dones sense haver acabat amb les existències cafeteres de casa teva és un mèrit només a l'abast d'autèntics herois. Era Steig Larsson un magnat colombià del cafè disfressat de suec? Quin era el seu índex mitjà de cafeïna en sang?

Informació extra i gratuïta: aquest post pot tindre dos interpretacions, segons si us heu llegit el llibre o no.

The Big Bang Theory

The Big Bang Theory (per aquí l'han estrenada com a Big Bang) és una sèrie nord-americana d'Estats Units que té una important legió de fans i que ha sabut aprofitar que el concepte freak, freaky i derivats, estan completament de moda (a la vegada que desvirtutats de forma considerable).

Era bastant reticent a mirar-me la sèrie, ja que algun cop havia enganxat trossos de capítol descontextualitzats i m'havia semblat que els personatges estaven bastant forçats, veient més aviat actors fent de freaks (o el que sigui) que no pas freaks en si mateixos, a banda de basar-se en bromes i referències sovint forçades. Però ha estat a base de veure un capítol cada dia abans de sopar (via TNT) que The Big Bang Theory m'ha anat entrant i m'ha acabat enganxant. És a dir, segueix la llei que diu que una sèrie la disfrutes quan has assimilat els personatges i quan n'has vist dos o tres episodis.

Primer de tot, té la gran virtut de ser una sèrie lleugera, de durada curta però ideal. El seu humor no és d'una exquisitesa màxima però sí que està molt ben trobat i els guionistes saben molt bé on apuntar. Els capítols viuen ancorats en estructures clàssiques de les sitcoms americanes que tants bons resultats sempre han donat, però per sort semblen prescindir de les escenes moralitzants que en altres sèries com per exemple Friends acabaven per fer vomitar. Aquí també hi són en algunes ocasions, més rebaixades i sempre amanides amb humor, cosa d'agrair, ja que les parts dramàtiques de les sitcoms desenfadades acostumen a ser bastant contraproduents (com a mínim en mi).

És evident que el personatge estrella és Sheldon Cooper, el més extrem i per tant més surrealista i hilarant. L'acompanyen Leonard, que és qui més em va costar d'entrar; el jueu ligón Howard Wolowitz; el noi indi Raj Koothrappali que no pot parlar amb dones, i Penny, la quota femenina de la sèrie i contrapunt de tots els altres quatre junts, que formen un grup de joves promeses de la ciència i amants del món englobat sota el terme de freaky.

El que em costa d'entendre cada cop més, un cop vistos bastants capítols, són les comparacions que es fan amb la genialitat de sèrie The IT Crowd. Val que en totes dos els protagonistes són gent d'alguna manera meravellats per la ciència i pels ordinadors i per tot aquest món que sembla destinat al que es coneix avui en dia com a freakys o fins i tot geeks o nerds; i que el seu contrapunt és sempre femení. També tenen en comú una cosa que a la vegada les fa molt diferents: representen molt bé el tipus d'humor dels seus països respectius, Estats Units en el cas de Big Bang i Gran Bretanya en el cas de IT Crowd. Però veient-ne una no em ve al cap l'altra, sincerament.

Resumint: The Big Bang Theory és una sèrie per quan acaba el dia, just quan no necessites complicacions però sí riure i fins i tot tronxar-te. Una sèrie regular, que sap mantenir el ritme i el nivell, i que compleix el seu objectiu. Per cert, de moment hi han dos temporades però n'emetran més. A veure com la fan evolucionar.

Coses que em rebenten (III): "Mar o muntanya?", la dicotomia discriminatòria i políticament incorrecta

Sempre he pensat que els habituals qüestionaris que acompanyen les entrevistes (sobretot a l'estiu) són totalment gratuïts i no aporten res en el 95% dels casos. Sí, parlo d'aquell seguit de preguntes ràpides desenfadades i refrescants que ajuden a treure ferro a les feixugues entrevistes i que pretenen descobrir-nos el costat més amable del pobre entrevistat.

Obviant l'horror que representa la majoria d'aquestes preguntes robòtiques, em centraré en una qüestió tan poc trascendental com estúpida, que pel sol fet de ser plantejada hauria de provocar una sanció al responsable inhabilitant-lo de la pràctica periodística durant, com a mínim, cinc anys. Això sent benevolents, perquè realment el que necessitarien és ser condemnats a danys psicològics per recompensar-nos als soferts lectors.

Mar o muntanya?

Lo bo és que la gent encara la respon. Després de dècades amb la refotuda pregunta apareixent cada dia en periòdics, ràdios, revistes i programes de televisió, els entrevistats encara la responen amb un somriure a la boca. És el somriure de la complicitat, del no m'esperava aquesta pregunta tan fresca i trencadora, o d'un altre estúpid que prepara les entrevistes amb els peus? Qui sap, en tot cas és un dubte mil cops més interessant que saber si aquell penitent en forma d'entrevistat li agrada més banyar-se al mar ple de pixats o respirar aire pur al costat de pastissos de vaca recent fets.

El més curiós del cas és que proposar el dilema de mar o muntanya no aporta absolutament a res. Si a tothom li preguntéssin si sap com viatjar en el temps, potser encara tindriem una esperança d'algun dia sentir una resposta afirmativa. A més, preguntar mar o muntanya és un acte discriminatori que en temps tant políticament correctes hauria de ser motiu de censura i de condemna (Saura, on ets?). Què passa amb les planes? Perquè el Pla d'Urgell, per exemple, li dóna mil patades a la platja de Salou i mil més a algunes muntanyes pelades que veiem per aquí prop. Però clar, o mar o muntanya, no podem trencar la tradició.

No negaré però, que la meva aspiració és fer mèrits suficient com perquè algú m'entrevisti, a poder ser a l'estiu i així que em facin un qüestionari amb la gran pregunta, acompanyada d'altres clàssics com La teva principal virtut? I defecte? Quins tres llibres t'enduries en una illa deserta? Color favorit? La reacció que tindria no la puc preveure però potser algu acabaria rebent.

Acabo ja recordant la figura de l'escriptor alemany Günter Grass, única persona a qui he vist refusar respondre a un qüestionari. Va ser en un suplement dominical a qui va concedir una entrevista però es va negar amablement a respondre les preguntes ràpides. Diria, però, que en aquelles entrevistes no feien LA pregunta.

Unió invencible de poders

Fa un parell de setmanes sortia a la llum el trailer d’una pel·lícula anomenada Spanish Movie que parodiava els films espanyols d'èxit dels últims anys. L’únic personatge que sortia era ni més ni menys que el gran mestre de la praròdia Leslie Nielsen. Però no es tracta d’una producció nord-americana, sinó espanyola. I no només això, sinó que compta amb la participació de penya chanante com Joaquín Reyes i Carlos Areces, que últimament sembla que està en totes les mogudes.

La bomba, però, va arribar ahir amb la publicació d’un vídeo promocional de la pel·lícula en què s’unien dos mites de l’humor més planer, dos autèntiques llegendes vives (encara que a alguns els sembli una aberració dir això), dos referències generacionals:

Sí, no és gens novedós posar aquest vídeo ara, quan ja tothom l’ha vist, però m’hi veig obligat. Aquest matí, que és quan el volia posar aquí, ja n’havia sentit a parlar fins i tot a El Món a RAC1, a banda de llegir-ne una referència a El Periódico. En dos dies, 74.000 visites a YouTube i tothom recomanant el vídeo al seu espai virtual. Leslie Nielsen i Chiquito de la Calzada, ells tenen el poder. I els responsables de la campanya promocional d’Spanish Movie l’han clavada perquè estic convençut que hauran disparat el públic potencial de la pel·lícula... i això que Chiquito no hi surt.

Per cert, us adoneu que fot molts anys del fenòmen Chiquito i la gent encara es parteix parlant amb el seu idioma? És un fenomen digne de dedicar-li un post algun dia.

Queda't ample amb la Traviesa, un estiu més

Una de les propostes interessants de cada estiu és el cicle de concerts que fan cada diumenge al vespre a la Traviesa de Torredembarra, un bar/local d'allò més agradable i amb un gust extremadament bo per la música. Blues, rock'n'roll, hard rock i psicodèlia són alguns dels estils que em venen al cap per definir la música que s'hi pot sentir des de l'amplíssima terrasseta mentre et fots una cervesa freda. Vamos, la situació ideal per deixar anar un d'aquells això és vida que ens deixen ben amples a la cadira.

Aquest any ja ni me'n recordava, i va ser ahir al matí al veure un díptic amb la programació d'aquest estiu que vaig recordar la gran proposta musical de la Traviesa. Aquí la teniu, amb el seu estil particular:

Precisament a l'illa un cop vam fer una crònica d'un gran concert viscut en aquest lloc. Recordeu-la, que la nostàlgia està de moda. I si voleu sentir alguna cosa, ara a l'illa estava sonant Lone Rhino Club, grup que toca el dia 26 de juliol.

Harry Potter i el misteri del wi-fi del veí

L'habitual -i qui sap si necessari- post de les estrenes setmanals s'avança a dimecres igual que ho fa la novetat principal: Harry Potter i el misteri del príncep. Es tracta de la sisena part de la saga, en què el bé i el mal i la foscor i la màgia es tornaran a enfrontar. I encara que el cartell del film faci creure que ho faran mitjançant antenes receptores de wifi, s'ha de dir que ho seguiran fent amb varetes màgiques:

Dirigieix David Yates, que ja es va encarregar de fer la cinquena part, Harry Potter i l'ordre del Fènix (comentada aquí), i que pel que sembla també serà el responsable de les dos últimes parts, que en realitat en serà una dividida en dos films: 1 i 2. Suposo que ja s'hauran enllestit a fer-les perquè el nen aquest aviat ens entrarà en edat d'hipotecar-se, i això en plena crisi pot ser molt dur per ell.

I com és habitual que passi quan hi han estrenes d'aquest calibre de taquilla, les altres pel·lícules fugen esglaïdes. Aquesta setmana només queden tres d'aquells films que sigui quin sigui el blockbuster de la setmana, saben que tindran poc públic: No mires para abajo, Háblame de amor i el documental Los ojos de Ariana, sobre com es van salvar els arxius cinematogràfics afganesos de l'amenaça talibana i que sembla la proposta més interessant d'aques trio.

And this is it.

6,95

Comencem la setmana a l'illa fent un repàs de les últimes cinc pel·lícules que s'hi han vist.

¿Hacemos una porno? / Zack and Miri Make a Porno (Kevin Smith, 2008). Kevin Smith hauria de replantejar-se unes quantes coses. Primer, no incloure tantes referències a altres pel·lícules, sèries i personatges de culte, perquè n’hi ha tantes que només una minoria fan gràcia i les altres estan introduïdes amb calçador. I segon, que deixi de ser tan pastel i cursi. La història principal de la pel·lícula és insoportable, i se salva pel seu embolcall, que encara que tingui aspecte de pel·lícula burra, segueix tenint aquells tocs de Kevin Smith que encara funcionen. Però que renovi una mica, hi sortirà guanyant. Tot i això, pensava que seria pitjor. 6/10

Arma fatal / Hot Fuzz (Edgar Wright, 2007). Pel·lícula que continua l’escola iniciada amb Zombies Party (del mateix director) que intenta ser una comèdia amb tints de paròdia del gènere policial però que no aconsegueix fer gràcia en cap dels seus gags. La seva millor arma (per fer un xiste fàcil) és el seu tram final, la llàstima és que per arribar-hi el camí es faci tan llarg. Per cert, l’estil visual està molt treballat, però acaba per saturar tant voler ser la hòstia en cada plano. 4/10

Canciones del segundo piso / Sånger från andra våningen (Roy Andersson, 2000). Sorprenent i surrealista pel·lícula sueca sobre la desesperació humana immersa en el caos social. Les intencions són boníssimes, però el producte no acaba de funcionar. De la curiositat inicial es passa a un cert desencís i avorriment a mesura que avança la pel·lícula. Tot i això, s’agraeixen aquest tipus de propostes que suposo que funcionen millor amb un segon visionat per tal d’entendre la multitud de missatges que conté aquesta obra que a molts els recordarà a Lynch. 7,5/10

Agárralo como puedas 33 1/3. El insulto final / The Naked Gun 33 1/3: The Final Insult (Peter Segal, 1994). Leslie Nielsen és el Déu absolut de la comèdia absurda, i la saga Agárralo como puedas la seva bíblia. Ja vam fer notar les excel·lències de la saga en un post, però ho tornem a fer. Encara que es tracti d’una tercera part, et segueixes descollonant del primer a l’últim segon de metratge. Cada broma està mesurada gairebé al mil·límetre perquè la cosa no es converteixi en una successió d’esdeveniments inconnexos, un dels grans problemes de la merda de pel·lícules paròdiques que fan ara. No li dono un 10 perquè hi va haver un acudit que no em va fer gràcia i perquè en comparativa les dos primeres parts potser encara són més bones. Té una nota alta perquè compleix els objectius de manera sobrada. 9/10

El odio / La Haine (Mathieu Kassovitz, 1995). Pel·lícula de culte que tenia pendent des de feia temps i de la que me n’esperava una altra cosa. Pensava que tindria un contingut molt més dens, en què parlaria molt de les problemàtiques socials en els barris de la França de la immigració. La pel·lícula, en efecte, està contextualitzada en l'estat d'agitació dels barris marginals dels afores de París, però la història en si dels tres nois protagonistes és força senzilla i quotidiana. Se'ns mostra un dia en les seves vides, en què veiem les contraposicions de l'odi i la raó, i la mediació entre els dos extrems. Pensava que m'impactaria molt més, però tot i això, el film té un no-sé-què que em va deixar satisfet, a banda d'algunes escenes de les que recordes durant temps. A més, en l'aspecte visual hi ha unes quantes coses interessants. 8,25/10

Trallada a Barcelona

Si no fos per altres compromisos, no hauria estat malament fer avui un viatge cap a Barcelona, més concretament al Parc del Fòrum, on se celebra el festival itinerant Sonisphere.

Algunes de les bandes de metal més importants dels últims anys es donen cita a Barcelona. Del cartell m'hauria agradat veure Metallica per tot el que han representat, i Slipknot per les èpoques de vici al seu disc homònim i per ganes de veure si foten tanta tralla en directe com prometen. S.A. també hauria estat bé, tot i que ja els tinc més que vistos.

També hauria estat una bona oportunitat per veure grups que gaudeixen de gran prestigi però que mai m'han arribat a entrar, com Machine Head, Gojira i Mastodon. Aquest últims gaudeixen d'una veneració màxima per part de molta gent, però els seus discos no fan més que produir-me badalls. Completen el cartell Down i Lamb of God, que serà els que menys greu em farà no veure'ls avui.

Sí, el disseny del cartell és lamentable

Llops amb pell de corder a la cartellera

Cremem una setmana més d'estrenes estiuenques però sorprenentment no hi ha cap pel·lícula destinada al públic infantil. Bueno, La proposición vindria ser la proposta més infantil perquè ningú amb certa edat li faria gràcia una pel·lícula amb aquest títol i encara menys si la protagonista és Sandra Bullock, persona capaç de fer-te avorrir qualsevol film abans de veure'l. Però bueno, que es veu que també té un públic i legions de fans, que un dia quasi em degollen després de fer notar les seves pocs dots artístiques. De moment per l'únic que em serveix la pel·lícula és per seguir fent comparacions de portades de films que cohabiten a la cartellera:

En fi, parlem de cine. Gus Van Sant estrena una altra pel·lícula després que ens arribés Mi nombre es Harvey Milk per allà al gener. Paranoid Park, però, és anterior a aquella i arriba a les pantalles d'aquí amb un retard de només 21 mesos. Arribarà un dia que no podran estrenar una pel·lícula perquè el format en que ha estat feta ja haurà deixat d'existir.

Després de fer Borat, film que em va decepcionar enormement, Sacha Baron Cohen es posa l'uniforme de dissenyador de moda a Brüno per enfotre-se'n del món de les passarel·les. Suposo que els que van disfrutar amb les peripècies del reporter kazakh tenen possibilitats de fer-ho amb Brüno, però els que no ens costarà molt donar-li una oportunitat.

Més coses: V.O.S. és una pel·lícula basada en l'obra teatral homònima de Carol López que vaig tindre l'oportunitat de veure farà uns tres anys a Valls per motius laborals. Sincerament, no recordo si em va agradar o no, el que més recordo d'aquella funció és el bé que em va caure un dels actors protagonistes, Paul Berrondo, quan el vaig entrevistar. Precisament la pel·lícula compta amb els mateixos quatre actors de l'obra teatral. A la direcció, Cesc Gay, un d'aquells directors sobrevaloradíssims que facin el que facin comptarà amb la pràctica onanística desmesurada en honor seu d'una bona legió de cinèfils de postal.

Paintball és una pel·lícula espanyola i de terror, dos conceptes perillosos i més si ens venen la portada com si fos un videojoc. Veient el trailer fa temps em pensava que es tractava d'una paròdia del gènere, però veig que no, que la cosa va en sèrio. Jo ja us deixo que l'aneu a veure per mi.

I queden per comentar dos pel·lícules de tall ben diferent. Per una banda tenim Un novio para mi mujer, una d'aquelles comèdies argentines que fa uns anys hauria protagonitzat sens dubte un Ricardo Darín que ja no es deixa veure tant per la gran pantalla (o això em sembla a mi). L'altra pel·lícula és una d'aquelles que et fan agafar son a l'instant de veure el cartell, el títol, la sinopsi i qualsevol cosa que se li pugui associar: Más allá de la duda. Au, a dormir!

Les vuit cares de la crua suavitat marciana

Com deia fa uns dies, el cantant de The Mars Volta, Cedric Bixler Zavala, anunciava que el nou disc de la banda decebria al públic fidel i en captaria de nou. A més, també s'havia dit insistentment que Octahedron (2009) representava la visió que té el grup de la música acústica. Un cop escoltat unes quantes (moltes) vegades i quan ja fa dies que està a la venda, ens disposem a comentar-lo.

Menys revolucions / Si amb l'anterior disc, The Bedlam in Goliath (2008), van crear una autèntica bomba d'adrenalina que et calava des del primer segon de la primera cançó, amb Octahedron ens trobem uns The Mars Volta en versió pausada (tot i que també trobo que més crua). Sincerament, m'esperava que haguéssin donat un gir al concepte de música tranquil·la i al concepte de cançons acústiques. Potser era esperar molt, però tenint en compte que ja ens havien revolucionat el panorama musical amb el seu neixement, per què no fer-ho un segon cop?

Simplificació / El recarregament musical d'anteriors obres deixa pas aquí al gran protagonista del disc: la veu del Cedric, que ens ofereix una varietat de registres que són el tresor més gran d'Octahedron. Com a acompanyament, els recursos mínims. En aquest disc Omar Rodriguez Lopez i Cedric (els dos són l'essència del grup) han reduït la banda aparcant temporalment molts dels instruments de vent i percussió que sempre els acompanyaven i que donaven com a resultat un so barroc.

Nou públic / A diferència del que deia Cedric en les declaracions que hem comentat al principi, no crec que el disc atregui gaire públic nou. Això segueix sent Mars Volta, i segueix sent difícil de digerir si no hi estàs acostumat. Les cançons demanen paciència i diverses escoltes. Segurament és més cert el que va dir de que decebria al públic fidel. Pocs dies després que ja es pogués escoltar Octahedron per internet, vaig poder llegir unes quantes crítiques poc favorables al disc. Si bé és cert que a mesura que passa el temps sembla que la gent el va païnt i va descobrint les excel·lències d'aquesta obra.

Jo, com a públic fidel de la banda, he de dir que no m'han decebut, més que res perquè m'encanta que els grups que segueixo no es conformin a fer un disc igual a l'anterior. Cal que evolucionin, que arrisquin, que provin amb coses noves sempre dins una lògica i sempre dins de lo que els surti de dins (valgui la redundància introspectiva). I sempre que es mantingui la garantia de qualitat, clar. I aquí de qualitat n'hi ha.

Fetes aquestes consideracion inicials, passem a repassar el disc en si. Aquestes són les vuit cançons, les vuit cares d'aquest Octahedron:

1. Since We've Been Wrong. Cançó molt tranquil·la per començar el disc i per deixar clar que han baixat les revolucions. Recorda fins i tot a Televators, tot i que sona molt més previsible inclosa la pujada d'energia final amb l'entrada de la bateria. En una escoltada ràpida del disc segurament seria candidata a ser obviada, i més encara tenint en compte que tarda un minut i mig a començar, cosa que fa ràbia (sí, encara que hi hagi una nota que faci no sé quina cosa). És el single nord-americà i ja té videoclip (ja aniria sent hora que algú els faci videoclips a la seva alçada). Sense ser una mala cançó és de les menys interessants.

2. Teflon. Les coses es posen interessants. Teflon és un dels temes que he marcat com a favorits durant les primeres escoltes. Manté una intensitat constant amb el Cedric experimentant diferents registres. Trobo que és un tema que pot arribar a cansar, però un cop li dones una mica de descans torna a sonar poderosa.

3. Halo of Nembutals. Inici tranquil altre cop i protagonisme absolut per la fantàstica veu del Cedric. N'hi ha que diuen que més que cantar interpreta. Al principi no estava segur d'aquesta afirmació, però amb el temps me n'estic adonant que tenia bastanta raó qui ho va dir. En quant a agradar-me, l'equipararia a Teflon.

4. With Twilight As My Guide. Una d'aquelles cançons perilloses, ultralenta i amb tot el pes per a un Cedric que arrisca al màxim amb un in my heaaaaaaaart que serà recordat durant temps i que el farà patir en directe (si és que la canten). Gairebé vuit minuts de sentiment melancòlic, de suavitat, i de totes aquelles sensacions que us provoqui un tema cantat gairebé a cau d'orella però que aconsegueix ni fer-se pesat ni semblar una estúpida balada de tipos duros.

5. Cotopaxi. Sembla una cançó descartada de l'anterior album, ja que té una força i energia que desentonen en un disc així, tot i que el contrast que produeix amb With Twhilight As My Guide és fins i tot agradable. Li trobaria paral·lelismes amb el single de l'anterior disc: Wax Simulacra, ja que dura poc (3:38 per un tema de Mars Volta és una autèntica misèria) i és assequible per al gran públic (aquesta sí, més que no pas la resta del disc). Tot i que per ser del grup que és pugui semblar poca cosa, a mi m'agrada i als que amb Octahedron s'han endut una decepció els fa mantenir esperances de que la potència tornarà en futurs treballs.

6. Desperate Graves. Ara per ara és la cançó que més m'agrada del disc. Em sembla tot un temazo, ja des del mateix moment en què el Cedric comença a cantar d'una manera tan... tan... delicada? El millor de tot és quan després de tres minuts la cançó vessa per totes bandes com un got que s'omple d'aigua. Potser musicalment el moment aquest no és gran cosa, però a mi m'encanta.

7. Copernicus. Les dos últimes cançons són les més prescindibles del disc. Si s'hagués acabat amb Desperate Graves haguéssim tingut un resultat global molt més compacte, però clar, sis temes haurien semblat poc també. Copernicus torna al camí de la tranquil·litat, a estones xiuxiuejant i a estones amb embolcall electrònic que sembla que t'hagi de sortir el Thom Yorke d'alguna banda. És llarga i s'arriba a fer llarga.

8. Luciforms. L'última cançó passa desaparcebuda la meitat de cops que escolto el disc. Té moments puntuals que m'agraden i al final guanya amb intensitat. Tinc l'esperança que amb el temps em vagi entrant millor i que hi acabi descobrint alguna cosa més del que li he vist fins ara.

I ja per anar acabant, algunes coses que han anat canviant en la discografia de The Mars Volta i que en aquest nou disc s'accentuen:

Lletres críptiques / Hem passat d'unes lletres on necessitaves ajuda de fòrums de fans de la banda amb molt de temps lliure per interpretar-les, a lletres molt més entenedores i que fins i tot pots cantar amb poques escoltes. Però suposo que el salt a la simplicitat també significa més senzillesa en les lletres, cosa que no significa ni molt menys que siguin millors o pitjors. Simplement, són diferents perquè no es poden comparar amb els jeroglífics dels dos primers discos.

Durada i pauses / 50 minuts per un disc de Mars Volta és poc, però no ho trobo malament. És més, he dit fa unes línies que no m'hagués importat que Octahedron hagués tingut dos cançons menys que l'haguéssin deixat en 35. A banda de que penso que millor un disc bo que se't faci curt que un de normal que se't faci llarg. Pel que fa a les pauses entre cançons, també sembla que hagin anat perdent la dèrie d'enllaçar temes un darrera l'altre. Si bé sí que hi han connexions, algunes més clares que altres, les cançons semblen més independents les unes de les altres en aquest nou disc.

Castellà / Ja no ho van fer a The Bedlam in Goliath i sembla que ho tenen bastant aparcat. Em refereixo a les paraules, frases i estrofes que cantaven en castellà en les cançons dels dos primers LP. No és per cap motiu lingüístic, sinó perquè simplement feia gràcia entendre'ls de tant en tant i perquè hi havia cançons en què clavaven els canvis d'idioma d'una manera molt potent.

I ja paro. Volia comentar més aspectes segur però el senyor blogger ja m'està trucant dient-me que no peti l'espai cibernètic, així que ho deixarem aquí dient altre cop que el balanç és positiu, tot i que diferent al que m'esperava. I que ja hi han ganes de més, la gana no s'acaba.

Ara sí, per acabar, dos anàlisis del disc amb molt més contingut tècnic i més coneixement de l'àmbit musical que el qui escriu aquestes línies:
Crítica a Furia contra la máquina
Crítica a Pezones de Venus

Aquí ningú vol ketchup

La gent que respirava perquè per fi havia acabat la lliga i resta de competicions futboleres no sé perquè ho feien, ja que la cosa encara està més pesada ara, amb l'única diferència que ens matxaquen amb notícies tan trascendentals com la presentació d'una persona valorada en dos ronyons i part d'un altre d'una altra persona davant de desenes de milers de borregos, mentre els borregos de l'equip rival no paren de criticar-los. Com a mínim quan hi ha la pilota en joc hi ha una base sobre la que parlar encara que el forofisme ho eclipsi tot, com sempre.

La veritat és que després de dir això m'agradaria oferir-vos un interessant article cultural sobre les novetats que ens preparen els directors de cine més interessants del moment o bona música per escoltar mentre patim calor. Però sincerament avui me fot mandra, tot i que jo sigui el primer interessat en aquestos temes; i a més m'he trobat uns links que em solucionen la feina d'un post. I sí, és futbol, i si voleu és també d'actualitat quan la pilota no està en joc perquè es tracta d'equipacions, que sempre són notícia quan les canvien any rere any i que a molts encara els deu semblar més estúpid que els desquicis pels fitxatges.

Però collons, no em direu que samarretes com la d'aquí dalt no refresquen un dia de ple estiu? No em direu que no alegren la vista i aixquen l'ànim. Doncs si cliqueu als següents links de la pàgina Bleacher Report en tindreu gairebé una quarentena (que no quarantena) de models, a quin més esperpèntic:

Vint de les pitjors samarretes de futbol del món 1
Vint de les pitjors samarretes de futbol del món 2

D'entre totes, la que més recordo (a banda de ManU, Chelsea i algunes mítiques) pel seu caràcter imborrable és la de l'Athletic de la copa de la UEFA, una samarreta que mai va arribar a estrenar:

Guggenheim i samarreta ketchup haurien estat massa per Bilbo: només en podia quedar un.

L'estiu de les tortugues

Amb Octahedron de The Mars Volta ja al mercat (i amb el seu corresponent post que tots esteu esperant encara pendent), un altre dels meus grups predilectes màxims (dels tres o quatre que dec tindre), treu nou disc al setembre. Parlo de Berri Txarrak.

Aquesta imatge d'aquí dalt diuen que pot ser la portada d'aquest nou treball que encara no té títol però sí cançó d'avanç. Es tracta de Dortoken Mendean (Al segle de les tortuges), i no ha tardat gens en crear controvèrsia entre els seguidors del grup. Aquest primer tast del seu sisè llarga durada em va començar recordant al seu segon disc, Ikasten (1997), i s'ha de dir que amb les dos primeres escoltes em va semblar un pèl insipid:

Escolta Dortoken Mendean ja!

A mesura, però, que ha anat sonant al Winamp, m'ha anat cridant l'atenció el regust desèrtic del tema, qui sap si inspirat en part per alguna obra dels mítics Kyuss, cosa que m'encanta. A d'altres els ha sonat bastant a Rage Against The Machine. Tot aquest so que ens remunta a la dècada dels 90 no és casualitat, ja que Berri Txarrak ha gravat el disc tal i com es feia abans, donant com a resultat un so lo-fi molt més cru i analògic. A més, tots els instruments s'han gravat a la vegada.

Ni falta fa que digui que a l'illa esperem amb ànsies el setembre per poder sentir la resta de material d'aquest nou treball d'aquest trio de Lekunberri (que estrenen baixista), que ja fa quatre anys que ens tenen en sequera (exceptuant l'obra mestra en forma de DVD documental que es van treure de la màniga el 2007). I més veient com han sabut sorprendre altre cop desviant-se del camí que semblava més fàcil, que era el de repetir fórmula triomfant.

Quan hagin tret el nou disc seguirem arribant a més conclusions i resolent més incògnites, com la de si es notarà molt o no el fitxatge de la banda per la multinacional Roadrunner. Però com que fer l'anàlisi ara seria massa precipitat, ens esperem al setembre mentre fem sonar Dortoken Mendean de tant en tant mentre intentem superar la xafogor. Totalment desèrtic.

Del Camp al portal

El periodisme de paper les passa putes, i no precisament des que va començar l'actual crisi, sinó des de fa bastant més. Per contra, les ànsies d'alguns periodistes per fer la seva feina i l'auge d'un format aparentment molt més econòmic fa que vagin florint mitjans digitals arreu, cosa que inclou l'àmbit de casa nostra (expressió que sempre m'ha fet certa ràbia).

Aquest dilluns ha nascut delCamp.cat, que com és fàcil de deduir pel seu nom cobrirà l'actualitat del Camp de Tarragona. Encara no he tingut massa temps per investigar el portal, tot i que segurament entrarà en la ronda diària de webs informatives que es repassen a l'illa. Pel que veig, exploten bastant el vessant participatiu dels lectors (com no podia ser d'altra manera) i el format web em recorda bastant al de reusdigital.cat, tot i que té una pàgina de portada molt farcida. Veurem com segueix la vida d'aquest nou mitjà que tot just suma el seu primer dia de vida.

Ànims, que sigui lleu, endavant amb el projecte,... escolliu valtros mateixos la salutació final al nou mitjà.

Stephen Hawking i els superhumans

L'altre dia estava llegint una entrevista que li feien al científic Stephen Hawking al Magazine de La Vanguardia, i de la qual us en posem alguns fragments interessants i futuristes, a la vegada que qui sap si profètics:

Usted declaró una vez que ya no se estaba a tiempo de que la evolución haga más inteligentes a las personas y que era mejor autodiseñarse. ¿Está hablando de crear una superraza en el laboratorio? Suena inquietante...
Una vez leído el libro de la vida en el proyecto del genoma humano, se empezarán a introducir correcciones en el ser humano. No lo dude. Estoy convencido de que durante los próximos cien años se descubrirá cómo modificar tanto la inteligencia como instintos negativos, como la agresividad. Los gobiernos, claro, promulgarán leyes contra la ingeniería genética con humanos. Pero el mundo es muy grande y, en algún remoto lugar, alguien no será capaz de resistir la tentación de mejorar características humanas como el tamaño de la memoria, la resistencia a enfermedades o la duración de la vida. Una vez que aparezcan tales superhumanos, cada vez habrá más y surgirán conflictos políticos muy graves porque estos superhombres convivirán con los humanos no mejorados, que serán incapaces de competir con ellos. ¿Qué les pasará a esos humanos que serán como nosotros? Presumiblemente morirán o se convertirán en irrelevantes. En su lugar habrá una raza de seres autodiseñados que se mejorarán a sí mismos a ritmos cada vez mayores.

I ara, una resposta al més pur estil Faraday (el científic de la sèrie LOST):

¿Se podrá viajar en el tiempo?
Dado que el tiempo es relativo, y transcurre más rápidamente en ciertas circunstancias, sabemos que es posible viajar al futuro, por ejemplo, enviando muy muy lejos una nave espacial, acelerándola hasta la velocidad de la luz, lo que haría que para sus tripulantes hubiera pasado menos tiempo que en la Tierra, con lo que, al volver a nuestro planeta, habrían viajado al futuro. ¿Al pasado? Si se pudiera volver a 1475, cuando nació Alonso de Fonseca, el padre de la Universidad de Santiago, solamente se podría observar su nacimiento, pero no se podría cambiar la historia. Se puede entender lo que pasó, pero no se puede volver y evitar, por ejemplo, que Fonseca nazca.

Finalment, una profecia que fa temps que la va dient i sempre li publiquen com a titular:

Pero ¿no es posible salvarse sin salir de la Tierra?
El futuro de la raza humana, a largo plazo, será en el espacio. Es ya muy difícil evitar un desastre en el planeta Tierra en los próximos cien años, no le digo ya en los próximos mil o un millón de años. Los humanos no deberíamos poner todos los huevos en la misma cesta, en el mismo planeta. Esperemos poder evitar que la cesta se caiga antes de haber esparcido la carga, que somos nosotros. En el pasado, los descubrimientos científicos supusieron ventajas para nuestra supervivencia. Pero hoy puede suceder lo contrario: que nuestros descubrimientos científicos nos destruyan a todos.

Mari, per què hi tornes si ja en vas sortir escaldada?

Que la calor t'ofegui és sinònim que a la cartellera hi van arribant pel·lícules com Ice Age 3: El origen de los dinosaurios, que amb la previsió de que arrasarà en taquilla ja es va estrenar ahir dijous. La primera part no em va agradar, la segona espero no haver de veure-la i la tercera doncs ja us imagineu. Suposo que no quedarà en trilogia la cosa, total... d'excuses per continuar una saga sempre se'n poden trobar i el molt públic que tenen segur que seguirà responent.

Parlant de seqüeles, seguim amb exemples d'originalitat i de risc: un remake, en aquest cas d'una pel·lícula dels anys 70: La última casa a la izquierda, que en aquella ocasió la va dirigir un tio que em cau fatal però que és considerat un mestre del gènere. Mestre d'un gènere carregat de pelis que sovint provoquen el sentiment oposat al desitjat: Wes Craven. Vaig llegir que ell havia intervingut en aquesta revisió (tot i que no la dirigeix). Però bueno, lo més probable és que s'hagin limitat a inflar de silicona a les protagonistes i endavant.

Pagafantas és una d'aquelles comèdies que han nascut per ser estrenades a l'estiu. Amb gent del programa de la televisió basca Vaya Semanita i algun que altre membre chanante implicats, aquesta comèdia es va endur el premi al millor guió novell el passat festival de Màlaga. Tot i aquestes bones credencials, a mi no m'acaba de transmetre bones sensacions:

I avui deixem les rareses pel final. Despedidas és una pel·lícula japonesa sobre un violoncelista que comença a treballar en una empresa que es dedica a preparar cadàvers pel seu entrenament (diria que no és la mateixa empresa que A dos metros bajo tierra). Es va endur l'Oscar al millor film de parla no anglesa. L'altra estrena d'extraradi és Delta, producció entre Alemanya i Hongria sobre un home solitari que coneix una germana que no sabia que tenia.

Jeff Goldblum accepta la seva mort i afirma que es trobarà a faltar

Emmig de tot l'enrenou per la mort de Michael Jackson, que a la vegada coincidia amb la mort -no tan mediàtica- de Farrah Fawcett, també apareixia per internet (via Twitter) la notícia de que l'actor Jeff Goldblum havia tingut un accident durant un rodatge a Nova Zelanda i hi havia deixat la vida.

Veiem a continuació un programa de teleivisió (suposo que nord-americà) on, arran de la notícia de la mort de l'actor, l'entrevisten al plató per veure si és veritat o no. Goldblum finalment acaba acceptant la seva mort i admet que es trobarà a faltar:

Ah, Harrison Ford també va estar entre la llista de possibles celebritats difuntes el mateix dia, el ja potencialment fatídic 25-J.