La tenim a sobre, l'estem patint

The Who - Heat Wave (A Quick One, 1966)

Felicitats als que us passeu l'hivern remugant que fa fred. Aquí teniu la vostra estimada onada de calor.

Metadona per a losters

Ja fa unes setmanes que va acabar la 5a temporada i encara falten més de 200 dies pel començament de la sisena, però les notícies, anècdotes i derivats al voltant de LOST segueixen esquitxant de tant en tant. Aquí teniu un recull del que durant aquesta setmana que estem deixant enrera hem anat trobant-nos per la xarxa.

Per començar, l'anècdota que va protagonitzar el guitarrista de Delinqüentes, un grup que no us aconsello escoltar en absolut. Resulta que després d'una dura sessió promocional a Madrid va sortir de festa per desconnectar. Davant la passivitat de la gent que l'acompanyava, va sortir a l'aventura sol i va conèixer un guiri amb qui es van fer amics. Qui no s'ha fet mai amic d'un guiri en plena nit de festa? Quan el tio va veure que a cada bar que anaven se'ls llençava la gent a sobre però no per ell, sinó pel guiri, que no parava de firmar autògrafs, va haver-li de preguntar tu ets famós o què? I sí, era més famós el guiri que ell. Perquè el guiri era Mathew Fox (Jack a LOST) i estava per Madrid fundint el dia abans d'anar a El Hormiguero a que li fessin una entrevista marca de la casa (marca de la casa = de vergonya aliena). Aquí teniu l'explicació ampliada.

Ara viatgem fins a Bolívia, on l'informatiu de la cadena PAT presumia de tenir unes fotos fetes per un dels passatgers de l'avió d'Air France que es va estavellar al Brasil. Resulta, però, que aquestes imatges no eren res més que fotogrames de la sèrie LOST, de quan l'avió es parteix per la meitat i la gent comença a sortir volant. Qui també es devia partir és qui va enviar les imatges davant la inutilitat dels redactors. Que algú els regali la primera temporada de la sèrie i la vagin veient en els consells de redacció de cada matí:

La careta de LOST és lo més simple que un es pugui imaginar. Per sort existeix la imaginació dels internautes que de tant en tant dóna bons fruits, o si més no peces curioses com aquesta intro de LOST en el cas que es tractés de la típica comèdia nord-americana de finals dels 80 i principis dels 90:

I acabem amb un anuncis que no és res de l'altre món però que era inevitable fer un dia o altre (sí, ja té uns quants anys):

Apèndix macabre de YouTube

Els senyors YouTube i Google saben manejar perfectament els macabres fils de la publicitat. I fins aquí a l'apèndix del post les morts mediàtiques.

Si la celebritat mor, internet bull

El món occidental està connectat a internet tot i que bona part de la seva població directament hi viu i s'hi desviu. Passaven pocs minuts de la mitjanit quan en un fòrum aliè al món de la música i dels famosos es comentava que Michael Jackson havia mort. Dos segons després ja tenia una pestanya del Mozilla oberta amb el Google buscant a la Wikipedia.

Des de fa temps que tinc la mania que quan sento que un personatge famós ha mort corro a la seva entrada de la Wikipedia per veure si he estat més ràpid que ningú però evidentment mai ho aconsegueixo. Segons després de la mort d'una celebritat, les fitxes de la wikipedia ja estan actualitzades amb la data i, si se sap, el motiu de la defunció. Ahir la Wikipedia estava petada, i fins al quart o cinquè intent no vaig poder-hi entrar. La informació ja estava actualitzada, clar.

Després de la wikipedia, tocava el YouTube. El fet que fos una mort tan sobtada, sense preparatius, sense que ningú ho pogués sospitar, podria fer pensar que va agafar amb els pixats al ventre als que es dediquen a fer vídeos d'homenatge per penjar-los al YouTube quan una personalitat mor.

Però no. Una vintena de minuts després de la mort de Michael Jackson ja hi havien ni més ni menys que 39 vídeos que li rendien tribut. Alguns vídeos fins i tot no feien quadrar els números ja que representava que els havien penjat fins i tot abans que se sabés la notícia. Ara, més de mig dia després, ja ni m'atreveixo a mirar quants vídeos hi hauran.

Com era d'esperar, Google també ha tingut un auge de recerques relacionades amb la mort de l'astre del pop, i molts blogs que o bé parlaven de la notícia o bé havien parlat algún cop de Jackson han vist com les seves visites es multiplicaven. No cal ni dir les conclusions de tot això perquè tots les tenim al cap.

Per cert, ahir també va morir Farrah Fawcett. I fa uns dies David Carradine. N'hi ha alguns que s'han quedat sense infantesa en qüestió de setmanes.

Dos T que sí, una que no

Amb els dies festius i l'estiu comença el desgavell de dates. Aquesta setmana ja es va estrenar Transformers 2: La venganza de los caídos, però com comprendreu, el nul interès que em desperta una segona part d'un film que ni vaig veure ni tinc intenció de fer-ho va impedir que forcés el post de les estrenes per parlar-ne.

A banda del blockbuster de la setmana, també tenim algunes pel·lícules que sí que arriben en divendres. Per una banda tenim el retorn de Coppola pare a la cartellera, després que el seu últim producte, Juventud sin juventud, no arribés a les sales d'aquí. El film és Tetro, que ha rebut crítiques de tots els colors i on hi treballen el rebel Vincent Gallo, Maribel Verdú i fins i tot Carmen Maura. El cartell és horrorós a més no poder. Tinc curiositat per veure-la.

Tres dies amb la família és una pel·lícula catalana i en català que va triomfar en el passat festival de Màlaga. Promet bones interpretacions i bons diàlegs, lluny del sorollam de les propostes més taquilleres. Una altra que m'apunto a l'agenda per veure-la quan en tingui l'oportunitat.

I ja només queden dos films a comentar de passada: Supercañeras (algun se'ls acabaran les paraules per posar darrera de Super), i LOL (Laughin Out Loud) (que juga amb l'internacionalitzada abreviació del riure internauta per titular una comèdia francesa d'aquestes que triomfen).

S'acaba el Minoria

Ho acaben d'anunciar i encara estic gelat: Minoria Absoluta s'acaba al juliol. I acaba per sempre. Després de 9 anys i amb més de 1.700 programes el programa que repassava l'actualitat política en clau d'humor dirà adéu. Segons han dit, no van a cap altra emissora, simplement pleguen per descansar una mica.

Una autèntica llàstima ja que és un dels millors programes de ràdio existents actualment (per no dir el millor). Ara hauria de dir allò de què farem sense ells, però suposo que com sempre passa, ens acabarem acostumant a la seva absència. He estat seguidor del programa des que va començar sent d'emissió setmanal els diumenges, tot i que hi han hagut èpoques en què no l'he escoltat amb tanta freqüència perquè tot acaba saturant. Actualment el seguia molt en la repetició de les nits i m'hi havia tornat a enganxar seriosament. Serà molt estrany posar la ràdio a les hores habituals i no trobar-me amb els muntatges sonors brutals del Víctor Ollé o les imitacions hilarants dels personatges del PP.

Ara només queda exprimir l'últim mes del Minoria Absoluta i donar gràcies al Toni Soler, Queco Novell, Manel Lucas i tots els que han fet i fan possible el programa pels grandiosos moments que ens han proporcionat i per haver demostrar que es pot combinar ràdio d'alta qualitat amb política i humor. L'espai que deixen, pel que han dit, segurament l'ocuparà l'equip que actualment fa La segona hora.

Per cert, ja és el segon programa radiofònic que seguia des de feia temps que diu adéu aquest any. El primer va ser aquest.

Els fills que destorbaven els pares

L'estiu és l'època per excel·lència dels temes recurrents: la cançó de l'estiu, l'operació sortida, les platges valencianes farcides de madrilenyos i un que a mi em produeix veritable angoixa:

Els nens tenen massa vacances: què fem amb els nens?

Ahir a la ràdio sentia gent queixant-se desesperats que els nens tenen massa vacances a l'estiu, que els pares no saben què fer-ne i fins i tot una dona explicava indignada que aguantar els seus nens durant tres mesos se li feia insoportable i que era molt pesat.

Anirem al gra. Primer de tot: si no t'agrada aguantar crios, no en tinguis. És ben fàcil, els preservatius estan a l'abast de tothom i fins i tot és més difícil trobar sugus que pastilles del dia després. No tenir fills és el millor remei per no haver-los d'aguantar. Però clar, un cop t'has comprat la casa amb jardí i el monovolum, bé que els has de farcir amb un parell de nens, no? I si és una parelleta ja ets una família de la hòstia. Això sí, ales 30 ja portem una amargament a sobre que no vegis i ja no saps on recol·locar-los.

Segon: si ja has tingut els fills, educa'ls bé. Perquè si se't fot pesat aguantar-los és potser perquè tu t'ho has buscat i has fet que siguin així. Però no, és més fàcil encolomar-los amb altra gent que educar-los convenientment. Ja se sap, els nens són com els gossos, només foten gràcia quan són petits.

Tercer, i ja desviant el tema: penseu que els màxims afectats d'obviar els dos punts anteriors són els ciutadants que passegem pel carrer, que anem a actes culturals i altres esdeveniments socials que hem d'aguantar als crios dels altres perquè precisament aquests altres ja n'estan farts i passen de tot. Així que a pensar-se millor les coses abans de plorar.

I ja per acabar i treient el costat tendre de l'illa: els nens no són objectes que haguem de col·locar allí o allà perquè no ens destorbin. És de calaix però la gent es deu pensar que tenir un fill és com qui es compra unes xancletes. Cada cop estic més convençut que per ser pares a la gent se li hauria de fer un test psicològic rigorós.

La calor no fa res més que empitjorar-ho

Ja tenim l'estiu aquí. I no ho dic per la calor insoportable i insultant que ja ens asfixia i ens fa suar com porcs, sinó perquè les cartelleres dels cinemes foten més pena que mai. Però només estem al juny i si el panorama teòricament ha d'empitjorar al juliol i agost (tret d'alguna cosa suelta que ja comentarem quan toqui) ja podem muntar-nos sessions de cinema a la fresca al balcó de casa.

Aquesta setmana comencem comentant amb un nom: Kevin Smith. Però un nom en trajectòria descendent, encara que de tant en tant sigui capaç de sorprendre'ns amb productes com Clerks II. Aquesta setmana s'estrena ¿Hacemos una porno?, pel·lícula que arriba amb gairebé vuit mesos de retard. Potser no sabien quan col·locar-la? De crítiques n'hi ha de molt variades, però a mi no em fa gaire bona pinta. Trobo que Smith cada cop ha anat perdent més la frescor i el veig bastant incapaç de donar-nos una sorpresa.

De les estrenes comercials, en diré poca cosa. El pesat de Brendan Fraser protagonitza una d'aquelles pel·lícules fantasioses que tan li agrada fer, Corazón de tinta. La sempre odiada per molta massa popular Renée Zellweger està al capdavant de Ejecutiva en apuros, i Beyoncé no en té suficient amb la merda sonora que també treballa el cel·luloide: Obesionada. No us queixareu d'aquests noms de tant pes interpretatiu, no?

Després tenim algunes pel·lícules d'extraradi: El cumpleaños de Laila (drama de producció compartida entre Holanda, Turquia i Palestina); El primer día del resto de tu vida (típica pel·lícula francesa que ha triomfat al seu país); Parque Vía (drama mexicà sobre un home solitari) i Tres monos (amb la que el seu director, el turc Nuri Bilge Ceylan, responsable també de la decebedora Lejano -comentada aquí-, va rebre el premi a millor director al festival de Cannes). Mirant les puntuacuions d'algunes pàgines, no sembla que cap d'aquestes sigui la hòstia.

I ja per acabar, un altre element que no pot faltar en època estiuenca: un film d'animació infantil, en aquest cas Cher Ami, ambientat en una granja en plena guerra, l'any 1918. Així que m'imagino que es deu tractat de la 1GM.

California vs Californication

El negoci discogràfic sempre ha estat un amant de les rivalitats entre bandes. La més cèlebre és la dels Beatles contra els Rolling Stones. Els pijos contra els macarres. Ja més cap aquí, a la dècada dels 90 vam viure la de Blur contra Oasis. Absurd, tot completament absurd. Una rivalitat de veritat és la que van viure dos bandes californianes: Red Hot Chili Peppers i Mr. Bungle. Mr. Bungle i Red Hot Chili Peppers.

Era l'any 1998 quan Mr. Bungle enllestia el seu tercer treball, California (disc alfabètic). Però la Warner, que era qui l'havia de distribuir, va decidir aparacar-lo temporalment per donar preferència a una altra banda del mateix segell, els Red Hot Chili Peppers, i al seu nou treball, que rebria el nom de Californication.

Alguns diuen que el títol del disc dels Red Hot era una manera de respondre al de Mr. Bungle. I és que la cosa ja venia de lluny. Faith No More (banda de la que Mike Patton era membre paral·lelament a Mr. Bungle) eren teloners de Red Hot Chili Peppers, i diuen les pàgines d'internet que ja llavors Patton i Anthony Kiedis (cantant de Red Hot) es portaven a matar, ja sigui per les enveges d'un o les paranoies de l'altre. Kiedis deia que Patton li havia copiat l'estil i altres diuen que no soportava que Faith No More els eclipsés.

Amb els dos discos californians al carrer, Kiedis va començar a amenaçar als festivals on havien de tocar que no ho farien si contractaven també a Mr. Bungle. D'aquesta manera, la gent es va quedar sense la bogeria en directe dels de Mike Patton. I clar, el grup va veure trabades parta de les seves espectatives. I diem part, perquè pel que es veu van seguir omplint sales i recintes allà on anaven (fora de festivals, se suposa).

Com a venjança de tot això, la nit de Halloween de 1999, Mr. Bungle van fer un concert en què van sortir disfressats de Red Hot Chili Peppers, i fins i tot van fer quatre versions de cançons del seu enemic. Us recomanem que no us perdeu el vídeo, ja que la paròdia és senzillament brutal. Cada moviment, cada gest, cada detall. Hilarant:

Que se n'ha fet d'aquestes dos bandes deu anys després? Mr. Bungle estan dissolts i s'han convertit en grup de culte. Red Hot, en canvi, segueixen tocant i gravant discos infumables. I fins aquí aquesta història de rivalitat musical, o de baralla d'ell ha començat primer, o història de premsa del cor. Com preferiu. Sigui com sigui, llarga vida a Mr. Bungle.

Discos alfabètics: Mr. Bungle - California

Mr. Bungle
California
1999

Després de l'espectacular debut amb un disc homònim (comentat aquí), Mr. Bungle tancava la seva curta carrera discogràfica amb el seu tercer treball, titulat California. El segon disc, Disco Volante, el tinc encara en procés de digerir, però probablement també acabi caient en aquesta secció.

California està considerat en molts llocs com un disc de pop, una manera de dir que és el més accessible de la banda. Això pot fer pensar que es tracta d'un treball que deixa enrera la bogeria dels seus anteriors albums, però res més lluny de la realitat. Darrera les melodies aparentment més naturals i menys agressives s'hi amaguen grans dosis de saber fer música, de risc i d'encara més bogeria. Això sí, sota una aparença molt més continguda, molt més emotiva.

El disc està ple, pleníssim de fusió musical. Enriu-te'n de la fusió i mestissatge que diuen practicar els grups clònics que ara estan tan de moda i que són la devoció de tot aquell que s'autoconsideri guai. Senyores i senyors, això és fusió de veritat. Mescla d'estils amb els millors ingredients imaginables. Un autèntic conglomerat de petites obres mestres que serveixen per formar un treball que tot i complir 10 anys, està encara per igualar. Ja no només per l'excel·lència de les seves cançons, sinó pel risc i evolució d'una banda que malauradament va deixar d'existir per desgràcia d'alguns que valorem qui evoluciona més que no pas els que s'entesten a autorepetir-se.

Música amb majúscules, fusió de veritat. Qui ho vulgui veure, que conegui a Mr. Bungle. Qui no, que segueixi amb els bongos al Raval.

Mr. Bungle - None of Them Knew They Were Robots


Mr. Bungle - Ars Moriendi


Mr. Bungle - Retrovertigo


Mr. Bungle - Pink Cigarette

Queda pendent per explicar la batalla que van tenir Mr. Bungle i Red Hot Chili Peppers en l'època d'aquest disc.

Mussara, què et fan?

Després d'haver fet algunes pujades a la Mussara últimament (en cotxe, res d'anar-hi caminant) he sentit la curiositat de buscar per internet a veure si hi havien fotos de quan aquest petit poble estava habitat. I per sort m'he topat amb aquesta imatge:

Un cop vista la foto i després d'algun minut pensant com debia ser viure allà dalt en aquella època, he decidit fer el pas i entrar a la pàgina on estava penjada la imatge. Gran decisió la meva, ja que he entrat a la dimensió desconeguda d'un personatge anomenat Fran Recio, amant dels fenomens paranormals. O amant dels fenomens normals que ell s'encarrega de veure'ls com a paranormals.

Sí, ja sé que no m'hauria de partir la caixa a base de la gent que creu en aquestes coses, perquè em pot arribar la maledicció dels esperits malignes de sota el llit, però és que ells mateixos s'ho busquen creant el que creen en els seus espais d'expressió.

Aquest bon home expica que la Mussara és un poble maleït. Un de tants. Jo hi he estat un parell de nits fa poc i us ben asseguro que a banda de grills i porcs senglars no hi ha res més, i molt menys éssers voladors psicofònics. No us perdeu, si us plau, la psicofonia amb què ens obsequia el mestre Recio ni tampoc passeu per alt aquesta imatge:

Però no tot acaba a la Mussara. El poble deshabitat més famós del Baix Camp (?) és només el punt de partida d'un viatge psicotròpic per la web de Fran Recio. No m'atreveixo a comentar més temes, i em limitaré a posar-vos la recreació d'una trobada amb un OVNI que va tindre emmig de la carretera (suposo que això de trobar-se amb un OVNI deu ser de 1r de fenomens paranormals):

He mentit. Us recomano que entreu a la secció de la trobada amb l'OVNI i observeu la foto que porta per peu de pàgina 'En una explanada en la entrada del pueblo José decide parar por unos instantes para recuperarse de la impresión'.

I acabaré també amb una cita de les moltes que es poden extreure del text sobre la Mussara:

Sin duda el tema que más atrae son las desapariciones misteriosas y hechos relacionados.
Un alférez del campamento cercano de Castillejos fue hasta la Mussara con una amiga, tras regresar al campamento y haberse ausentado aproximadamente dos horas, resulto ser que en realidad se había ausentado más de doce, ante la perplejidad de este militar, pero son varios los casos análogos, parece como si la espesa niebla trajese consigo alteraciones en el tiempo.


J.J. Abrams es va inspirar en la Mussara!!

Temazo per un començament de setmana asfixiant

Tot i que encara falti una setmana perquè surti a la llum el nou disc de The Mars Volta, Octahedron, ja l'anem desgranant i donant-li voltes. Costa d'entrar, però quan ho fa descobrim temazos com aquest que necessiten ser recomanats fervorosament:

Pròximament, més.

Interview Project: David Lynch torna

Atenció al nou projecte de David Lynch. El director deixa de banda temporalment el surrealisme i toca de peus a terra amb Interview Project.

El director nord-americà va recórrer durant més de dos mesos la geografia dels Estats Units per tal d'entrevistar gent que s'anava trobant pel camí, preguntant-los coses sobre la vida. Aquest seguit d'entrevistes les va penjant ara al web del projecte, i cada tres dies s'afegeix un nou episodi que dura al voltant dels quatre minuts. De moment porten cinc capítols dels 121 que hi hauran en total.

Personalment és un d'aquells projectes que algun cop a la vida m'agradaria fer, combinant el coneixement de nous indrets que et proporciona el viatge i el descobriment d'experiències que et proporcionen les entrevistes a la mal anomenada gent anònima.

Trailer Interview Project

Kikirikí

Ara (potser) sí. L'illa torna a l'activitat després d'haver superat alguns problemes tècnics. I per celebrar-ho, les estrenes de la setmana.

No sé ni per on començar. No hi ha cap bomba ni cap pel·lícula que prometi ser la hòstia. Així que farem una mica de random. Comencem amb les estrenes minoritàries. La caja de pandora és una producció francogermanoturcobelga sobre la forçada reunió familiar d'un grup de germans que no es porten bé. De moment, un 6,3 a filmaffinity, tot i que també compta amb poc vots. Més rareses: Je veux voir, producció entre França i el Líban. Es tracta d'un drama bèl·lic de només 75 minuts de durada amb Catherine Deneuve com a protagonista.

Seguim amb dos pel·lícules que suposo haurem finançat entre tots. 7 minutos és una comèdia romàntica de parelles que es coneixen en cites breus. Les puntuacions de filmaffinity no arriben a l'aprovat de mitja. No-Do és una cinta de terror amb Ana Torrent de protagonista. El gènere ja fa temps que ha quedat esgotat de tota esperança, com a mínim per part meva.

Anem cap a Estats Units. En aquesta ocasió tenim una comèdia amb aspecte de ser totalment prescindible (Miss Marzo, amb puntuacions nefastes), una altra comèdia també amb aspecte de meréixer ser marginada però que resulta que està força bé (Te quiero, tío) i un film de suspens protagonitzat per un Samuel L. Jackson que no li deuen oferir papers bons des de fot dècades (Cleaner).

I em deixo al final Kika Superbruja y el libro de los hechizos, ja que en un principi no li he donat gaire importància però m'ha sorprès una cosa. Es tracta d'una producció alemanya de Walt Disney que es basa en els contes de Knister, un escriptor que es veu que és bastant famós al país germànic. La sorpresa ha arribat quan he vist que el director és Stefan Ruzowitzky, responsable de la molt recomanable Los falsificadores (comentada anteriorment a l'illa).

7 anys / 1:45 / 30€

Avui fa 7 anys d’una gran nit que es va acabar amb aquesta cançó i tota Razzmatazz 1 desfent-se en una gran ovació.

Tool - Lateralus (Lateralus, 2001)

Pocs cops 30€ han estat tan ben aprofitats. Una hora i tres quarts amb la pell de gallina.

(Per desgràcia) No hi ha qui acabi amb Terminator

Reprenem l’activitat de l’illa després d’uns quants dies i ho fem altre cop comentant les estrenes de la setmana. La pel•lícula destacada és Terminator Salvation, quart episodi d’una saga que va destrossar el tòpic de que segones parts mai són bones.

Però clar, ja se sap, una saga no és una saga fins que algú no la caga. I així va passar uns anys després amb Terminator 3, un producte a anys llum de les seves dos predecessores. I si una tercera part era encara insuficient, va i fan la quarta, que promet acció i efectes especials per un tubo i res més. Però clar, què es pot esperar si la dirigeix un personatge que es fa dir McG i que és el responsable d’un dels productes cinematogràfics més lamentables que el qui escriu aquestes línies ha vist mai: Los Ángeles de Charlie.

Però el pitjor de tot encara ho heu de llegir: McG prepara cinquena part. Recomanació: mireu-vos Terminator i Terminator 2 i disfruteu de bona ciència ficció.

Seguim amb més coses. Aquesta setmana també s’estrena una pel•lícula d’animació, Els móns de Coraline, dirigida per Henry Selick, director de Pesadilla antes de Navidad, un film que hauré intentat veure uns 4 o 5 cops i mai he pogut passar de la primera mitja hora. Ja sé que alguns em voldreu penjar després de dir això, i fins i tot algun pseudogòtic em dirà que on vaig sense veure la seva obra fonamental, però les coses són així. La nova pel•lícula, com podeu suposar, no em genera gran interès tot i les bones puntuacions.

La que sí em desperta més interès (i no és per fer-me l'snob... o sí) és Still Walking, producció japonesa dirigida per Hirokazu Koreeda, responsable d’un film molt recomanable (i comentat aquí a l’illa) com era Nadie sabe. Ni idea de com serà aquesta, però com a mínim m’ha despertat la curiositat. Per cert, aquesta setmana s’estrena una altra pel•lícula asiàtica, de la que no tinc gaires referències més enllà que és coreana i que va rebre el premi a la millor actriu del Festival de Cannes: Secret Sunshine.

Anem a França. Per una banda, s’estrena Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel, que ens explica la vida de la dissenyadora Coco Chanel, que m’importa menys que saber el color de les pedres del sud de Kazahstan. I per un altre cantó, tenim l’estrena de Home, un documental produït per l’hiperproductiu Luc Besson i que ens vol conscienciar sobre el mal que estem fent al planeta i que hem de fer alguna cosa per posar-hi fre. Pel que es veu té imatges espectaculars, a banda de que és el primer film que s’estrena simultàniament a les sales de cinema i a YouTube.

I fins aquí les estrenes de la setmana, ja que la pel•lícula-concert-loquesigui dels Jonas Brothers mereix ser bastant ignorada.