La sueca és la destacada aquesta setmana

Aquesta setmana és la de l'adaptació de la primera part de la trilogia Millennium, Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres. L'obra d'Stieg Larsson ha arrasat arreu per la qual cosa era inevitable una adaptació a la gran pantalla. Això sí, en aquesta ocasió són els mateixos suecs qui la fan, tot i que el director sigui danès. Suposo que més endavant els nord-americans ja hi fotran la grapa.

La pel·lícula dura dos hores i mitja i és fosca, com dirien alguns. No té mala pinta, tot i que suposo que no tardaran a sortir (si no ho han fet ja) veus que diguin allò tan trillat que la novel·la era millor que la pel·lícula (d'aquesta sentència un dia en vull dedicar un post).

Amb aquesta estrena, es donarà un cas curiós: conviuran a la cartellera dos films suecs (l'altre és Déjame entrar) que es poden veure en les sales més comercials, i a sobre amb bastant d'èxit pel que fa a la ja estrenada. A més, a saber quants anys fa que una pel·lícula sueca és l'estrena destacada de la setmana.

Una pel·lícula de la que no en sé pràcticament res, però que em crida l'atenció per la seva sinopsi (i pel fet que sigui mig producció britànica) és Radio encubierta, que ens parla de l'època daurada del pop als anys 60 i de les ràdios clandestines de rock. Les puntuacions varien bastant depenent d'on les miris.

Altres estrenes de la setmana són: Notorious (sobre la vida del raper Notorious B.I.G.), El milagro de Henry Poole, i Presencias extrañas (quant de temps sense que estrenéssin una pel·lícula de por clònica amb nens d'ulls negres pel mig).

Ja per acabar, un documental: Eloxio da distancia, que ens parla sobre la vida en una comarca gallega apartada del món urbà. Tan interessant com minoritària és la proposta, que ja veurem a quines sales arriba.

Avui és un gran dia

Avui és un gran dia per tots aquells que no els agrada el futbol. Si volen anar al cine, estaran més amples que mai i sense ningú que els esguerri la pel·lícula. Si volen passejar, als carrers hi trobaran pau i tranquil·litat. Si treballen en segons quins llocs, tindran poca feina, tot i que si el Barça acaba guanyant la final de la Champions potser se'ls complica la nit.

Realment, sento una mica d'enveja als que detesten el futbol, perquè avui poden disfrutar molt dels seus espais favorits sense haver d'aguantar a pesats i indesitjables. Això sí, els dies i setmanes abans i després del partit són i seran una tortura per ells. Tot i que, creieu-me, el bombardeig mediàtic que hi haurà si guanya el Barça serà també insoportable per a molts amants del futbol (sigui quin sigui el seu equip).

8,20

Ja feia molts dies que no hi havia repàs de cinc pel·lícules, i és que entre una cosa i l'altra el ritme de visionats ha baixat bastant. Com veureu, s'han vist molts documentals a l'illa últimament, la majoria molt bons i molt recomanables.

Man on Wire (James Marsh, 2008). Documental sobre un funambulista francès amant dels riscos i que un bon dia va sentir la necessitat de caminar per un cable que anés d'una torre bessona a l'altra, fins i tot abans de que aquestes fossin construïdes. La pel·lícula és de molta qualitat, tant pel seu interès com per la manera en què els protagonistes expliquen la història i com estan recreades les escenes. Fins i tot les imatges d'arxiu són de molt bona factura. Val molt la pena, per quedar-te hipnotitzat i al·lucinant amb el que va fer aquest home. 9,5/10

Corazones rebeldes (Young @ Heart) (Stephen Walker, 2007). Documental britànic que ja vam comentar el seu dia aquí a l'illa. Grans protagonistes (en tots els seus sentits) i punts dèbils en alguns aspectes formals. 9,25/10

Estrellas de la Línea (Chema Rodríguez, 2006). Un grup de prostitutes de la Linea (Guatemala) formen un equip de futbol com a via de distracció però també d'unió i expressió. El documental ens explica les dificultats que els planteja la vida a aquest grup de dones, i com són vistes pels altres equips de la competició de futbol sala en què competeixen. El tema és interessant en un principi, tot i que tampoc ofereix moltes sorpreses més enllà del que ens podem imaginar que passarà des del primer moment (quan dic el que passarà, em refereixo a què diran, de què ens parlaran). Té moments durs perquè són vides dures les que viuen aquestes dones, però tampoc trobo que sigui un gran documental, i acaba per fer-se un pèl pesat. 6,75/10

Camino (Javier Fesser, 2008). Fesser deixa enrera la comèdia surrealista i s'apunta al drama fantasiós basant-se en la vida d'una nena de família de l'Opus Dei que mor als 14 anys a causa d'un tumor. El director ens mostra les absurditats i els extrems dels que pertanyen a aquesta organització religiosa, fent arribar a l'espectador a estats de desesperació i fins i tot d'incredulitat davant la possibilitat de que existís i existeixi encara gent amb el coco menjat d'aquesta manera. Fesser traça dos línies d'investigació argumentals paral·leles, la real i la fantasiosa de la petita Camino, que viu en el seu propi univers ajudat per un pare que acaba resultant entranyable entre tant fanatisme. Això sí, a algú li hauria de dir a Fesser que dossifiqui els violins i les casualitats felices; i que remarcant musicalment cada gest, cada acció, el que aconsegueix no és crear emotivitat sinó cansament. Aquest és el gran defecte d'una pel·lícula que, per altra banda, demostra també que el director és un dels grans dominadors de la imatge en el cinema espanyol. Per cert, no hauria estat possible trobar un estoll d'actors infantils que ho fes més bé que aquestos?? 7/10

The Fall: el sueño de Alexandria (Tarsem Singh, 2006). Pel·lícula, ja comentada a l'illa, que es basa en la seva potència visual l'argument de la qual es va desinflant a mesura que avança la cinta. Tot i això i altres carències, li posaré bona nota ja que ens ofereix coses bastant úniques. 8,5/10

Desafient el temps i a Hisenda

S'acosta el límit per presentar la declaració de la renta i els nervis es comencen a notar. El més sorprenent de la imatge, però, és el Volveré enseguida i el Ya vengo. Molt d'optimisme el d'aquest bon home, propietari d'un bar, que es pensa que pot véncer en la batalla del temps contra el funcionariat d'Hisenda. Un cop entres en aquell edifici, el temps ja no està sota els teus dominis. Ni el temps, ni la butxaca, ni la paciència. O potser és que el Volveré enseguida i el Ya vengo és una amenaça i el propietari del bar ha anat a l'oficina de tots acompanyat del ganivet del pernil?

Professors a les sales de cine

Aquesta setmana s'estrenen sis pel·lícules (sense comptar les variacions d'última hora), i en tres d'elles el protagonista és un professor. A més, dos d'aquests mestres són de literatura, mentre que l'altre és de cuina.

Ja us dic ara que trobareu pocs articles cinèfils als mitjans que comencin el repàs d'estrenes de la setmana d'aquesta manera, però sincerament és el que més m'ha cridat l'atenció de tot el panorama. Però bueno, si ens ho mirem d'una altra manera, tenim la sort que només ens encolomen un bodrio blockbuster aquest divendres, Noche en el museo 2 (on diria que no apareix cap professor com a protagonista).

Viggo Mortensen interpreta a Good un dels professors de literatura, més concretament un docent de l'Alemanya d'entreguerres que veu com la seva novel·la comença a ser usada per la propaganda governamental. Es tracta d'una producció entre el Regne Unit i Alemanya, i podria dir que és interessant, tot i que les crítiques que ha recollit fins ara em fan ser bastant fred en aquest aspecte.

L'altre professor de literatura és d'una pel·lícula més minoritària, una producció mig britànica i mig txeca: Sueños de juventud. Josef, que així es diu el protagonista, decideix deixar el món de la docència i es dedica a buscar altres feines amb què seguir ensenyant coses a la societat. No té males puntuacions a filmaffinity, i les anteriors pel·lícules del director (Jan Sverák) també tenen bona nota. La putada és trobar algun lloc on la facin.

Finalment, l'últim professor és de cuina i el trobem en una comèdia espanyola, Secretos de cocina. El meu prejudici és el mateix que molta gent es deu estar fent ara: típica comèdia prescindible. Ja veurem, el temps dirà. Si algú la veu i vol donar referències, endavant.

Ja per acabar, i deixant de banda els professors, tenim un parell de pel·lícules més. Per una banda, la comèdia italian Vacaciones de ferragosto, una cinta que dura una hora i quart i que no té de moment males crítiques. L'altra estrena que queda és una iraní (toma ya) de títol El caballo de dos piernas, i que per ara té una nota baixíssima a filmaffinity de 4,2 (un desastre). Per a més referències, està dirigida per Samira Makhmalbaf, responsable de pel·lícules que en el seu dia van obtenir cert renom com A las cinco de la tarde i La pizarra, a banda que va participar en el film col·lectiu sobre l'11-S.

Per cert, si voleu recomanar pel·lícules que hagueu vist últimament al cine (o a casa) endavant, tota aportació és bona!

The Fall (Tarsem Singh, 2006)

Tal i com podeu comprovar amb les imatges, The Fall és un espectacle visual únic. La seva missió d'impressionar-te amb planos gairebé impossibles rodats en racons increïbles de la Terra s'acompleix sobradament, tot i que la història coixegi cada cop més a mesura que avança la pel·lícula fins a quedar-se gairebé sense cames i sense res.

Increïble la interpretació de la nena protagonista, Cantica Untaru, que matxaca i destrossa el guió a base d'una comunicació no verbal que frega l'espontaneïtat. Un autèntic punt fort que dissimula els trams avorrits en què l'espectacle visual afluixa. Per cert, entre tanta magnificència també hi ha moment per algun que altre toc cutre, cosa que fot ràbia tenint en compte el potencial existent. Però podriem dir que queda compensat per l'aplastant resultat global.

La llàstima de l'invent, doncs, és que Tarsem Singh està tan pendent de l'enquadrament que es descuida per complet de la narració. O això, o és que simplement no en sap, perquè hi han seqüències molt mal explicades tant amb el muntatge com amb els diàlegs. Què hagués passat si la història hagués caigut en mans d'algú entès? Estariem parlant d'una obra mestra a tots els nivells.

El que em pica més la curiositat és si aquest projecte va resultar tan ruinós com intueixo, ja que quatre anys de rodatge arreu del planeta amb un equip de la hòstia, i que després la pel·lícula no tingui gaire ressò comercial, no deu ser el negoci del segle precisament.

Per cert, als que us agradi recordar, ja vam dedicar un post a la pel·lícula quan va arribar a les pantalles d'aquí.

Posa un cotxe al teu videoclip

De petit em tornaven boig els cotxes. No en tenia ni puta idea de mecànica, però em sabia totes les marques i models i fins i tot et podia identificar qualsevol vehicle només veient-ne el seu tapacubos. Una mica més gran, em va venir la passió per l'audiovisual. No és que hagi estat el tio més original de la vida, perquè de directors de videoclips rendits als encants de l'automòbil n'hi ha per donar i per vendre.

I d'entre tota la massa humana, alguns destacats que conformen la primera tongada de la sèrie Videoclips i cotxes de l'Alimentació Variada. Ho sé, el títol és una merda, però millor que Bugies i bits sí que m'ha semblat. Ja ho diuen que no cal complicar-se la vida a vegades.

Feu click a la Nina Persson per accedir
als cinc primers números de la sèrie:

I si us han quedat més ganes de videoclips, podeu fer una ullada a l'altra sèrie, Pols i brutícia. I si per això encara fos poc, també podeu repassar els últims vídeos postejats a l'Alimentació Variada, molts d'ells dedicats a concursos de la tele. Sí, allà on el premi gros sol ser un cotxe:

AV083: ***
AV082: Boa: cerimònia religiosa celebrada a Andalusia
AV081: Assaltar botigues no és fàcil
AV080: És Europa un país? És França un país?
AV079: APM? extra
AV078: La concursant falla, el públic s'indigna
AV077: Níspero!
AV076: La careta que Lost no tenia
AV075: Comic Sans, el mini-documental
AV074: Superman, ole torero!

Dead Set: ressuscitant els que no poden ressuscitar

Any 1968. George A. Romero firma La noche de los muertos vivientes, film que catapultava els zombies a la fama amb conseqüències debastadores alhora que desesperants: dècades i dècades plenes de pel·lícules de morts vivents infumables, més repetitives que els acudits d'Aída i buides de qualsevol mínim interès. Ni el mateix Romero, encasellat de per vida en el gènere (ell s'ho ha buscat) ha salvat el seu propi invent.

Quatre dècades després d'aquell referent històric, el canal britànic E4 va emetre durant cinc dies seguits Dead Set, una minisèrie televisiva que té com a punt de partida el concurs Big Brother. Una de les seves gales d'expuslió es veu interrompuda bruscament per l'atac ferotge d'un grup de zombies. La lluita per la supervivència ha començat.

Bé, sembla que a priori aquesta petita sèrie no hagi d'inventar res de nou. I no ho fa, ja que juga amb els mateixos elements de sempre, amb l'única novetat del reality televisiu com a context. Però si els ingredients són els de sempre, l'habilitat per mesclar-los i treure'n el producte final és ben diferent al que ens tenen acostumats. No perquè sigui orginalíssim el desenvolupament dels esdeveniments, sinó perquè té una capacitat addictiva i de sorpresa meritòria.

El ritme és trepidant, i després d'una ràpida introducció dels personatges, ja comença el bany de sang de manera immediata. O el que és el mateix, et quedes atrapat irremediablement al cap d'escassos minuts d'haver començat la sèrie. El bo és que el ritme no decau en les dos hores llargues que dura tot plegat, i les diferents situacions paral·leles que es produeixen tenen la capacitat de tenir punts d'interès suficients com per tenir una història equilibrada.

La sèrie barreja el terror amb tints de gore certament deliciosos (en sentit figurat... o no), a banda de no renunciar en cap moment a l'humor i la ironia. De fet, tot t'ho prens bastant a la lleugera, ja que en el fons disfrutes veient patir alguns dels personatges. I és que, al cap i a la fi, i com resulta ben evident i obvi, Dead Set és una crítica a la merda que brolla dels nostres televisors cada dia i que no fa més que paralitzar cerebralment la societat.

Però bueno, que tampoc és un delicte dir que Dead Set és diversió, entreteniment i televisió cinematogràfica (concepte que m'acabo de treure de la màniga, senyores i senyors) de molt bon nivell. Una petita joia inesperada que es beneficia màximament de les poques espectatives que genera el seu argument.

Resumint: si voleu matar dos hores de la vostra vida a base de sang, entranyes, acció, humor i crítica (i no teniu un estòmac sensiblot), mireu-la. Si esteu desencantats amb el gènere de zombies, doneu-li una oportunitat. Si us encanten les pel·lícules de morts vivents perquè creieu que són boníssimes, després d'anar al psiquiatra mireu-vos Dead Set, que descobrireu que el que miràveu fins ara possiblement era una merda.

En aquest link teniu una mica més d'informació sobre la sèrie. Per cert, sóc jo o el director del Big Brother recorda al gran David Brent?

I aquí teniu el trailer de la sèrie (maleïda mania de no deixar posar embeds!)

Tornem al desert

Després del doble capítol de la setmana passada que tancava la cinquena temporada de LOST, és moment per fer una mica de balanç del que han donat els aproximadament 714 minuts de sèrie d'aquest 2009.

Si no has vist mai la sèrie, o si no has acabat encara la 5a temporada, et recomano fervorosament que no llegeixis més enllà d'aquesta frase.

El repte de la 5a temporada era molt gran per diversos motius. Primer, perquè és una temporada més i el risc de cansar l'audiència i de que l'argument fluixegi cada cop és major. Però res, l'interès ha seguit intacte o inclús ha augmentat. I segon, perquè començar amb històries de viatges en el temps pot fer que els menys amants de la ciència ficció es vegin fastiguejats amb coses tan, a priori, allunyades de la realitat.

Lost, doncs, ha superat amb nota aquest obstacles. A més, amb els viatges en el temps hem pogut veure moments que sempre ens havíem hagut d'imaginar (l'arribada de la Rosseau i els seus companys d'expedició, Ben petit arribant als hostils, la construcció de l'escotilla, etc.), i hem contemplat també com es vivia el dia a dia dins la iniciativa Dharma.

La sèrie va començar molt bé la temporada, tot i que a partir del quart episodi ens vam topar amb una trama que avançava poc i que ens explicava històries presents i passades que particularment m'avorrien, cosa que fot molt tenint en compte el poc temps que ens queda per resoldre tantes i tantes incògnites. Sort que els Oceanic 6 van tornar a l'illa (de forma patillera, però van tornar) perquè no aguantava més escenes dels Kate, Jack i companyia a la ciutat.

Tot i això, i després de veure algunes coses interessants com és la integració de Sawyer, Miles, Jin i Juliette a Dharma, va haver-hi alguns capítols que semblaven més aviat de transició. El ritme, com era d'esperar, va augmentar a mesura que s'acostava el final de temporada, i després d'un prometedor capítol com va ser The Variable (tot i que no tan bo com s'esperava), els fets van començar a desencadenar-se i l'emoció va augmentar.

La sessió finale
El capítol doble final s'esperava amb ganes. Gairebé una hora i mitja que ens havia de portar fins a un cliffhanger de dimensions històriques. Deien que, fins i tot, més brutal que el del final de la 3a temporada (per mi, el millor final de temporada de tots). La primera meitat del capítol el trobo boníssim, ja que des del primer minut se'ns expliquen fets improtants. Però a mesura que avancem en el metratge, més que Lost sembla que estiguem en un episodi de McGyver. I és que sembla que a J. J. Abrams li ha agafat el gustillo a això de rodar escenes d'acció (serà aquest el gènere de la pròxima temporada? espero que no).

Escenes d'acció... i de traingles (o rectangles) amorosos, ja que han donat bastanta importància a les relacions entre Juliette-Sawyer-Kate-Jack. En fi, suposo que és inevitable, però tot plegat se m'ha fet farragós d'empassar. A més, el final que a tots ens havia de deixar amb un pam de nas a mi m'ha causat certa indiferència. En part això és bo, ja que no tindré tanta ànsia perquè arribi la sisena. Que la tindré, però com a mínim estic més tranquil que, per exemple, quan va acabar la 3a.

Finalment, cal destacar una cosa que és de posar-se en peu i aplaudir, a la vegada que demostra que estem davant una sèrie que entrarà (si no ho ha fet ja) en la història de la televisió com un referent: els autors de la sèrie ho tenien tot planificadíssim des del primer dia, i tot i així, encara saben escapar per on ningú s'ho espera. Això és d'un mèrit enorme.

En resum: no és la temporada que més m'ha agradat. De fet, la primera, la segona i la quarta em van agrada més, tot i que això no vol dir que no sigui bona i que no hagi disfrutat setmana darrere setmana. Al contrari, ens han ofert grans moments i, el més important, algunes respostes, que per als seguidors de Lost és com trobar un sortidor de cervesa freda emmig del desert. Un desert de 250 dies, per cert.

Decebran a qui faci falta

Així es ven un disc. Cedric Bixler Zavala, veu i un dels alma mater de The Mars Volta, parla del pròxim disc de la banda, Octahedron, que sortirà d'aquí una mica més d'un mes:

"We always threatened we'd make a pop record. We wanted to make the opposite of all the other records we'd done. Sometimes it's good to get rid of an old audience...because they know what to expect. And I'm sure whatever audience we get from this album, we'll disappoint them with the next."

És a dir...

"Sempre hem amenaçat amb que faríem un disc pop. Volíem fer tot el contrari del que hem fet amb els nostres anteriors treballs. A vegades és bo desfer-se dels vells seguidors... perquè ells ja saben què esperar. I estic segur que el públic que captem amb aquest disc, els decebrem amb el pròxim."

Recordem que Cedric ja va explicar fa un temps que aquest seria el disc acústic de The Mars Volta, però que seria a la vegada un disc elèctric. En resum, que seria la seva particular visió de la música acústica. Sigui com sigui, segurament tindrem un disc més relaxat del que ens tenen acostumats.

Us deixem amb la cançó tranquil·leta (Televators) del seu primer disc, De-loused in the Comatorium (2003):

Ai què llarg es farà aquest mes...

Post llastimós

Setmana per tirar a la brossa directament. L'estrena d'Ángeles y Demonios ho eclipsa tot, per la qual cosa hi hauran poques novetats a les cartelleres.

No he vist ni m'he llegit El código Da Vinci, ni tampoc la seva segona part que ara estrena adaptació cinematogràfica. Més que res perquè ja em van embafar prou quan va sorgir tot el fenomen Dan Brown. Així que ni m'inetressa ni m'hi penso esforçar.

I bueno, acabem ja amb el post d'estrenes d'aquesta setmana: Fighting: Puños de asfalto (...), Un novio para mi mujer (zzz), El albergue rojo i Cosas insignificantes.

En fi, visca el DVD i internet. Ja arribaran temps millors... algun dia.

64 - 73: feu volteretes, però mai disfressats

AV064: Ho haveu vist 2.0 (london edition) / Combinar les emocions del barcelonisme, amb nous mites televisius i YouTube dóna els seus fruits.

AV065: La pitjor escena de lluita de la història / Star Trek compta amb una nova versió, però serà difícil que contingui cap escena que pugui igualar aquesta escena de lluita antològicament cutre.

AV066: E.T., el joc / Els videojocs i el pas dels anys: una dicotomia certament explosiva.

AV067: La història dels videojocs / Els videojocs i el pas dels anys: també una bomba nostàlgica.

AV068: Nou xurrasco d'Hola Sarita / Surrealisme en forma de dibuixos animats per part d'aquesta sèrie dels Venga Monjas.

AV069: Me'n vaig cap a Montana a fer fil dental / Música d'un dels grans més grans. A sobre subtitulada.

AV070: Bud Spencer reviu per partida doble / Reviure mites sempre és un negoci, tant per qui els aprofita com pels mites mateixos, que tenen l'oportunitat de tornar a ser rendibles.

AV071: Maggie parla! / N'hi ha que tarden un any, altres 20. Tot i això, segurament tothom considera que Maggie és una nena molt llesta, potser per això li han posat la veu de Jodie Foster.

AV072: Google també necessita anunciar-se / Les grans marques no sempre dominen en tot, per això Google aposta fort per pujar en el sector dels navegadors.

AV073: L'home aranya que no era ben bé aranya / Veure sortir un tio disfrassat d'Spiderman en una festa de crios és garantia d'èxit.

Somnis cutres o somnis que creen tendència?

Si feu click damunt la foto encara podreu gaudir més en gran d'aquesta composició fruit d'un somni!

Això que veieu aquí damunt és un somni. Però no és que porti temps somiant en fer un disseny així i que per fi hagi estat capaç de realitzar-lo, sinó que és la plasmació d'un somni que he tingut aquesta nit. Resulta que havíem de fer un disseny per a un concurs de música i ens havien acceptat aquest cartell, descartant automàticament altres propostes (reals) que ens havien portat molta feina i treball.

En un primer moment he pensat: collons quina cutrada, ni fent-ho amb power point hagués quedat pitjor, però com a mínim no estava fet amb Comic Sans, cosa que hagués provocat el meu suïcidi un cop acabat el somni. Però pensant-hi encara més, i després de fer-lo en Photoshop he vist que realment és un disseny que destacaria absolutament entre la resta de cartells que inunden parets, portes i pilons informatius.

A més, de tan simple, bàsic i cutre seria bo, innovador i original. Què us hi aposteu? Ja veig a molts ulleres de pasta fent-se tocaments en parts íntimes. Jo per si de cas hi he posat una aigua a sobre amb l'adreça d'aquest bloq i una creu per si algú li ve la idea d'agafar-lo i fer-lo servir. I per si algun dia això és tendència, tingueu clar on vau veure per primer cop una cosa així. A banda dels power points de classe, clar.

Això s'acaba, dude

Els seguidors de LOST som pesats a matar. No en tenim prou en reiterar a tots els que no segueixen la sèrie que haurien d'enganxar-s'hi, que haurien de ser uns ionquis patidors com naltros, sinó que a més estem tot el dia matxacant amb teories i hipòtesis, a quina més absurda i rebuscada. Però el súmmum de la reiteració i de l'excés és quan un seguidor de LOST té un blog (o similar) on anar expressant les seves inquietuds sobre la sèrie, i anunciant quan s'acaba la droga i quan ens torna a arribar el camell amb més dosis.

Avui és un dia d'aquells. Aquesta nit s'emet l'últim capítol de la 5a temporada. Promet ser bestial, i serà l'últim final de temporada que, en principi, s'acaba en punta, ja que la pròxima és l'última i se suposa que ens han de deixar satisfets (o mig satisfets ni que sigui). Per això entre avui, demà i demà passat veureu en tants blogs, fotologs i suposo també que al facebook, imatges de LOST anunciant que això s'acaba, preguntant-nos que què farem a partir d'ara, de què viurem.

Un cop injectada en vena l'hora i mitja del doble capítol d'aquesta setmana, arribaran diversos fenomens. Primer, les teràpies de grup habituals postcapítol, però multiplicades per qui sap quant. I segon, el desert. Una autèntica travessia on passarem set i ens fotrem de gana fins que arribi el mes de gener del 2010, quan s'estreni la 6a i última temporada.

De moment, a l'illa ja estem agafant provisions de cara a aquest més de mig any tan dur que ens espera. Breaking Bad, Dead Set, Mad Men, Extras, i qui sap si Dexter, A dos metros bajo tierra i més que puguin anar caient ens serviran d'avituallament.

Jo també vull viatjar fins a HOF

Durant anys he conegut molta gent aficionada al món de la fotografia, alguns fins i tot apassionats, tot i que cap tan captivat i enamorat per aquest món com el Robert Vilaplana. Aquest divendres es va inaugurar a Tarragona l'exposició HOF, on el Robert exposa un seguit de fotografies estenopeiques realitzades amb càmeres construïdes per ell mateix.

Tal i com va explicar el Robert el dia de la inauguració, ell quan surt a fer fotos no porta cap pauta pensada, cap fil conductor clar que el faci tenir la certesa en tot moment què sortirà de tot allò. Al contrari, va a la caça i captura. A l'aventura. Busca l'experiment, ja començant per les pròpies càmeres (sense visor per saber quin enquadrament està fent, sense saber si tindrà fuites de llum, sense saber si el rodet està corrent correctament), passant per la disposició aleatòria dels elements naturals i acabant pel procés de revelat.

La incertesa, la improvisació i fins i tot l'emoció i el neguit se sumen, doncs, al procés tradicional de la fotografia. Tots aquests ingredients es deixen notar en cadascuna de les imatges resultants, que en aquesta ocasió prenen com a context natural el Delta de l'Ebre, un espai aparentment buit però ple de possibilitats visuals i imaginatives.

Com veieu, aquestes fotografies transmeten tant com treball i feina tenen al darrere. El fotògraf no ha apretat un botó i ha mirat la pantalleta. Ha començat per construir-se una, dos, tres i tantes càmeres com ha fet falta per arribar a tenir-ne una que, encara que sembli la definitiva, de ben segur tindrà una o més successores. I un cop feta la màquina, arriben els temps d'exposició llargs, els enquadraments impossibles i el risc; fases predecessores d'un revelat tan engimàtic com satisfactori.

Ja veieu el resultat de tant experimentació: fotografies espectaculars, punts de vista inabastables amb altres càmeres de mil botons i textures evocadores que fan perdre't en la immensitat de la imatge. Si us interessa el món de la fotografia, us interessarà de ben segur HOF. Així que si teniu un rato d'aquí al 5 de juny, passeu-vos pels Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona. Allà, a les escales de la catedral, al carrer Major número 15.

Gent ingrata a les sales de cine

Més d'un cop (per no dir centenars de vegades) he pensat en fer un post dedicat a la gent que va al cine a fer de tot menys deixar veure la pel·lícula als altres. El meu odi cap als emprenyadors és tan suprem que mai he cregut que podria fer un text prou potent i insultant, per la qual cosa he anat ajornant-ho setmana darrera setmana. És cert que un cop em vaig desfogar amb aquest text, però no era suficient. Els especímens que ronden les sales de cine fan tantes coses per tocar els collons que calia un catàleg.

Fa unes setmanes vaig trobar un text que em va servir per diverses coses, però sobretot per fer teràpia de grup, ja que som molts els que considerem que si paguem l'entrada és per veure una pel·lícula i no per patir els efectes involutius de certa gent, que per suposat, serien considerades persones non grates en aquesta illa. Arghh!!

Llegiu el text 'Ranking de molestias y cretineces en el cine' aquí

Cotopaxi

This isn't what my mother told
spirits fill the pillow
Comic strips to pay for them
fools from which to teach

And in that pulse the future sat
story had been spun
Wet your bed to sleep in it
curse your naked house

I've fed him from the last of my crumbs
we'll be lucky if we eat tonight
I've fed him from the last of my crumbs
that's why he'll never find a home

Lightyears came and lightyears passed
tugging on the brink
Each formed from bullets missing
put down in its sleep

Strangled in the background
fitted for a mask
Future won't believe you
here's the reverend fast

I've fed him from the last of my crumbs
we'll be lucky if we eat tonight
I've fed him from the last of my crumbs
that's why he'll never find a home

Don't beat around the pulpit
there is no lost and found
Where is the Devil waiting?
Trying to disguise

I've seen what you used to look like
down here you won't survive

I've got the weight of half of the world
don't stop dragging the lake, don't stop dragging the lake
I won't come home if you can't come home
even if you make away with my name

I've got the weight of half of the world
you'd better keep looking for me
I won't come home if you can't come home
don't stop dragging the lake, don't stop dragging the lake

I've fed him from the last of my crumbs
we'll be lucky if we eat tonight
I've fed him from the last of my crumbs
that's why he'll never find a home

Follow me in
and I'll show you the body

Lay it to rest
don't say you're sorry


A què ve tot això?

Corazones rebeldes / Young @ heart (Stephen Walker, 2007)

Una de les apostes fortes de TV3 és Casal Rock, reality en què un grup de gent gran canta cançons rockeres. Diria que no ho han dit massa, però el programa beu directament i completament del documental Corazones rebeldes (Young @ heart), realitzat fa un parell d’anys però estrenat aquí el passat mes de desembre.

Parlem del documental, de producció britànica, que ens explica la història d’un grup coral d’Estats Units format per gent gran que canta cançons de grups com Coldplay, Bob Dylan, Ramones, Sonic Youth i The Clash entre altres. Tot i que molts dels seus components es troben en estats de salut bastant precaris, la banda ha fet gires tant pel seu país com per Europa.

El documental ens mostra les set setmanes d’assaig prèvies al primer concert d’una nova gira, en què s’inclouen cançons noves, amb la dificultat corresponent d’entendre-les, aprendre-se-les i perfeccionar-les. Però més enllà d’aquesta història curiosa, ens en trobem una altra molt més profunda, un autèntic cant de vitalitat que ens demostra que amb 70, 80 o 90 anys, i encara que es tingui un historial mèdic que fa por, encara es pot trobar una motivació vital, una motivació que va més enllà del raciocini humà. I també demostra que la gent gran, massa sovint arraconada, té a dins valors sovint encoratjadors i una voluntat i ganes de fer coses envejables.

És impressionant veure l’optimisme que transmeten les declaracions de molts dels components del grup, a vegades filosofant sobre la vida en clau de conya, a vegades rient-se’n d’ells mateixos (només cal llegir les lletres que canten), i a vegades afrontant les adversitats i la proximitat del final amb una enteresa admirables. Una lliçó de vida, que resaria el tòpic.

La clau de tot el documental són, evidentment, els seus protagonistes, més que no pas la manera en què està fet. La veu en off la vaig trobar inadequada, amb un to que a estones em va recordar als cassettes dels listenings de les classes d’anglès, cosa que em va fer perdre certa connexió emotiva. I un altre punt dèbil que hi vaig trobar és, precisament, com tracten els moments emotius, intentant-se recrear massa pujant la música o insistint en segons quines preguntes, però sense aconseguir un resultat que estigui a l'alçada de les circumstàncies (*).

Des de l’illa us recomanem plenament que aconseguiu aquest documental, que el vegueu, i que disfruteu al màxim durant l’hora i mitja que dura. Riureu, probablement us emocionareu i sobretot us ho passareu molt bé. Segurament tardareu en oblidar l’últim quart d’hora de la pel·lícula, dedicat al concert. Brutal, sobretot la versió de Coldplay. No perquè sigui de Coldplay (Déu me'n guardi), sinó per tot el significat que la cançó ha anat adquirint al llarg de tot el documental.

Feu click aquí per veure un dels videoclips del cor Young @ heart

(*) EDITEM: vist per segon cop el documental, en què es disfruta o més que la primera vegada, ens retractem parcialment d'aquests punts febles que esmentàvem.

Trekkies, desperteu

Mai he sigut un admirador de la saga d'Star Trek. És més, sempre m'ha fet certa mandra. Aquesta setmana estrenen una nova pel·lícula de la saga, suposo perquè com que està de moda ampliar i crear sagues, aquesta no podia ser menys, i després de veure com El Señor de los Anillos, Star Wars i Harry Potter arrasaven en aquest principi de segle XXI, per fi els trekkies, una legió de seguidors que sempre he considerat bastant soferta, tindran (o no) el seu premi.

L'encarregat de dirigir l'onzena pel·lícula de la saga és ni més ni menys que J. J. Abrams, creador de LOST, i pel que sembla ha rentat la cara d'Star Trek de dalt baix. No sé si això agradarà als fans incondicionals, si permetrà que molta gent que badallava amb Mr. Spock i companyia es veuran atrets i meravellats, si totes dos coses a la vegada o cap d'elles. El que de moment és segur, és que les primeres crítiques són molt positives, així que un vot de confiança per Star Trek 11.

L'altra estrena comercial de la setmana és, agafeu-vos fort, Hannah Montana: la película, un producte que disfrutaran els nens i hauran de soportar estoicament els adults acompanyants. Un producte més d'aquestos televisius que estan tan de moda entre el jovent (hosti, sembo vell, però és que abans els fenomens juvenils eren més bons!) i que fa el sal a la gran pantalla. El dia que vaig sentir de què anava la sèrie vaig flipar: una nena morena que quan es posa una perruca rossa es converteix en una estrella del pop, tot i que ningú reconeix en ella la nena morena més discreta. Sí, totalment Lynch.

Aquesta setmana també ens arriba un nom que fa les delícies dels cinèfils de postal: Michael Winterbottom. Aquest cop, amb un drama, Génova, ciutat italiana on es refugien un pare i les seves dos filles després de la mort de la mare. Intueixo irregularitat típicament winterbottomenca.

I ara una bateria de títols d'altres pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana: Destellos de genio (atractiva sinopsi tot i que amb unes crítiques bastant fredes), Nunca es tarde para enamorarse (drama romàntic amb Dustin Hoffman i Emma Thompson... mandra mandra), Carmo (sense res a dir), Una cierta verdad (documental), Séraphine (guanyadora de 7 Cèsars francesos) i Vamos a la Luna (pel·lícula d'animació en 3D que rememora l'arribada a la Lluna).

Crec que donaré una oportunitat als trekkies.

Tecles i cordes d'abril

Aquí va un recull d'algunes coses que s'han sentit aquest mes d'abril a l'illa i que mereixen algun tipus de comentari (ja sigui bo, dolent o regulero):

Hamlet és un dels grups de metal estatal més interessants i sòlids, per la qual cosa un disc seu sempre és una gran notícia. Els madrilenys sempre s'han caracteritzat per una voluntat d'evolució en cada disc que publiquen, aconseguint d'aquesta manera una discografia rica a la vegada que coherent.

Aquest cop, però, no m'han convençut. Amb La puta y el diablo (títol horrorós on els hi hagi) han elaborat un disc que de ben segur deu ser una delícia tècnica, però que a mi em resulta absolutament inaccessible. No perquè siguin cançons complicades o llargues (que ho són), sinó perquè no em diuen absolutament res. Ni lletra (cada cop emboliquen més la troca) ni música (un mur, a banda d'alguns tocs de heavy més virtuós que personalment m'irriten perquè no van amb el concepte de música que m'agrada). I el que menys entenc és que ho comparin amb els seus primers discos. Deu ser que no en tinc ni puta idea.

Hamlet - El hábil reino del desconcierto

Una última cosa. No sé què passa, però últimament molts grups de la península fitxen per la multinacional Roadrunner, i automàticament els seus discos, tot i semblar més foscos i durs, es converteixen en monotonies absolutament carents d'encant. A banda de fer-se fotos promocionals més molones i irrisòries a la vegada.

Aquest és un altre disc que feia temps que esperava, Cryptomnesia, i la veritat és que em va deixar desconcertat, perquè el trailer feia preveure per on anirien els trets del disc, però finalment el resultat ha estat un altre. Semblava que seria un disc ple d'energia i directe (pròxim a l'estil The Mars Volta), i és un album que te l'has de prendre amb molta molta calma i anar-lo descobrint (per tant, més pròxim als discos en solitari de l'Omar Rodriguez Lopez), tot i que difícilment podem trobar grans moments en una primera escolta.

El Grupo Nuevo de Omar Rodriguez Lopez - Paper Cunts

I no serà l'últim disc d'aquest projecte que porta per nom El grupo nuevo de Omar Rodriguez Lopez, perquè pel que es diu han d'aparèixer dos discos més, ja gravats fa temps.

Un disc al que m'he viciat bastant les últimes setmanes és Fantasy Black Channel, de moment l'únic llarga durada dels Late of the Pier, un grup que en principi no m'hauria de causar gaire furor perquè l'onada de grups modelnos que es dediquen a fer música indie combinada amb electrònica no m'acostuma a interessar massa, però que resulta tremendament fresc i enganxós.

Late of the Pier - Heartbeat


Late of the Pier - Focker
Link per veure'l

A mi em van entrar bastant de seguida, sobretot gràcies als videoclips, tot i que tinc amics experts en aquest tipus de música que em diuen que són difícils d'entrar. Sigui com sigui, aquest és un disc d'aquells que passen volant, ja que totes les cançons tenen una continuïtat perfecta i dibuixen una línia molt regular que fan que aquesta primera obra aguanti del primer minut fins l'últim deixant-te les ganes de tornar a posar play i gaudir-lo tants cops com faci falta de forma consecutiva.

També he estat aquests dies tastant bastants recopilatoris de swing, blues i jazz dels anys 50, més que res per buscar-hi inspiracions per possibles projectes. Encara he de trobar les cançons claus, però de moment les nits me les amenitzo tranquil·lament com si estigués en un soterrani d'algun club d'alguna ciutat de ves a saber on.

Finalment, un disc que he anat descobrint últimament, el California de Mr. Bungle. Ja he parlat en més d'una ocasió d'aquest disc aquí al bloq, i ara aquests dies estic bastant fotut en el seu últim disc que van treure fa deu anys. Molt més tranquil, però igualment boig. Una genialitat de la que ja parlaré més extensament més endavant, qui sap si en forma de disc alfabètic o de culebrón (ja veureu).

I per acabar, una mica d'actualitat. Per una banda, al setembre sortirà el nou disc de Berri Txarrak (ja ho vaig comentar algun dia per aquí), i el 23 de juny tindrem el nou disc de The Mars Volta, titulat Octahedron i que pel que semblà serà el disc acústic de la banda, però sense ser acústic. Resumint: que si els surt clavat, hauran demostrat que són molt grans!