La bona nota que s'anaven a endur les pel·lícules del quintet d'aquesta setmana anava a ser memorable, però va arribar
Valkiria a l'últim moment i va tirar la mitja pel terra. En fi, que aquí teniu algunes propostes interessants per si voleu considerar-les en un futur proper, llunyà o fins i tot inexistent, valtros trieu.
4 meses, 3 semanas, 2 días (Cristian Mungiu, 2007). De tant en tant convé que una pel·lícula ens agafi, ens tiri al terra i ens foti una bona pallissa a base de cops de realitat, per a continuació deixar-nos estesos al ring una bona estona conscients de saber per on ens han vingut les hòsties però sense haver-les sabut aturar de cap de les maneres. Si a més ens trinxen amb un llenguatge sòrdid, despullat absolutament de qualsevol artifici, i un ritme lent totalment destructiu, encara millor. La història (una jove decideix avortar amb l’ajuda de la seva companya d’habitació i en mans d’un especialista clandestí), està contextualitzada a la Romania comunista, però el drama de la noia deu ser prou vigent ja sigui en països que ens queden lluny com en llocs molt més propers. L’únic
però de tot el film no el desvetllaré, els qui l’hagueu vist probablement sabreu de quin parlo.
9,75/10
Tot i que en teoria la concepció inicial era la de fer una pel·lícula de 4 hores (de fet, al festival de Cannes es va projectar sencera com una sola unitat), les exigències comercials van fer que el retrat que
Soderbergh va fer d’
Ernesto 'Che' Guevara hagués d’estrenar-se partit per la meitat. El comentari el faré de les dos pel·lícules en conjunt.
Che: El Argentino (Steven Soderbergh, 2008),
Che: Guerrilla (Steven Soderbergh, 2008) Vaig embarcar-me en l’aventura de visionar aquest biopic no convencional amb certes reticències, ja que per una banda
Soderbergh no és un dels meus directors predilectes precisament, i segon perquè m’olorava que tot plegat voldria estar explicat tan diferent que acabaria per avorrir. Però quina sorpresa al veure les dos primeres hores que conformen
Che: El Argentino.
Soderbergh ens dóna retalls de la lluita del
Che i de
Fidel Castro en la Revolució Cubana, i l'espectador s'encarrega de construir la història amb l'ajuda dels fragments intercalats d’una entrevista televisiva realitzada al famós revolucionari, on exposa els fonaments de la seva ideologia. Un autèntic luxe, que es dilueix en la segona part que conforma
Che: Guerrilla, ja que aquí se’ns mostra la lluita del
Che a Bolívia fins la seva mort sense cap valor més afegit. I clar, es troba a faltar aquella riquesa de la primera part i fins i tot en algun moment arriba a fregar la monotonia, tot i que a mi em va seguir mantenint l’interès intacte, gràcies a que moltes de les escenes semblen més espontànies que guionitzades. En definitiva, molt recomanable per als interessats en saber com era el personatge del Che més enllà de la foto de Korda, i també per als qui vulguin disfrutar d’una altra òptica a l’hora de realitzar biopics i pel·lícules bèl·liques.
Soderbergh supera un repte molt difícil amb nota.
8,6/10
Buscando un beso a medianoche (Alex Holdridge, 2008). No és per fer-me el dur ni res, però a mi les comèdies romàntiques m’acostumen a relliscar bastant, i més si tenen el segell nord-americà que sempre et garantitza una bona carretada de tòpics infumables. Per això precisament em va resultar tan agradable aquesta sorpresa en forma de pel·lícula, que es basa en un molt bon començament i uns diàlegs sovint brillants que donen agilitat a una història que ni s’encalla ni grinyola. D’acord que en algun moment tens la sensació que probablement no inventa res de nou, però com a mínim no cau amb lo de sempre. I menys amb el regust final que et queda. Tot plegat et fa oblidar que el blanc i negre de la pel·lícula pugui encobrir una falsa pel·lícula indie, producte habitual en la cinematografia nord-americana dels últims 10 anys.
8,25/10
Valkiria (Bryan Singer, 2008). Abans de veure
Valkiria tens una sensació de mandra força considerable, contrarestada per una combinació d’esperança i resignació pensant que alguna cosa bona tindrà. Quan estàs veient
Valkiria tens dos sensacions: que no et creus cap dels actors com a membre de l’exèrcit nazi (ho sento, només podia veure un grup d’americans i britànics intentant-se fer passar per alemanys) i que les coses van passant a ritme de metralleta sense cap tipus de control del ritme. Un cop acabes de veure
Valkiria encara hi ha temps per notar dos sensacions més: que la pel·lícula la van fer en un cap de setmana, i que s’ha perdut una gran oportunitat de fer un peliculón a partir d’una història tan sucosa com un grup de nazis que no estan d’acord amb les barbaritats que Hitler perpretava. En definitiva i deixant enrere les sensacions,
Valkiria és una pel·lícula plana, molt plana, en què només s’expliquen els fets i on no es dibuixen personatges. I quan en algun moment intenten donar-los una tercera dimensió, prefereixes que no ho haguéssin intentat. Si t’interessa el tema (com a mi) et decebrà, si el tema Segona Guerra Mundial te la porta fluixa, no cal ni que ho intentis. El cert encant final fa que no li posi una nota més baixa.
4,25/10
L'estrena que més em crida l'atenció, tot i que no prou com per pagar per veure, és Sicko, el nou documental de Michael Moore, que aquest cop ens mostres les entranyes del sistema sanitari dels Estats Units. Pot ser interessant, sobretot si no li ha sortit un totxo tan avorrit com Fahrenheit 9/11.
