Daft Punk: Electroma (Thomas Bangalter, Guy-Manuel De Homem-Christo, 2006). Pel·lícula dirigida pels Daft Punk però que no és ni un videoclip conceptual ni tan sols hi apareix una sola cançó seva en tota la banda sonora. Electroma és un exercici eminentment visual amb estètica totalment de finals dels anys 60 - dècada dels 70 que recorda molt al futurisme al més pur estil Kubrick. El resultat visual és espectacular, amb plans preciosos que ben bé podrien ser quadros per penjar en qualsevol paret de la nostra habitació o menjador. Pel que fa a l’argument, dos robots que volen ser persones, és interessant però el ritme amb què s’explica tot és extremadament lent, massa dedicat precisament als quadros visuals, i pot acabar avorrint. Tot i així, crec que la intenció de la pel·lícula és la que és i s’assoleix l’objectiu, ja que hi ha imatges que difícilment se’t borraran de la memòria un cop vistes. 8,5/10
La Bella y la Bestia (Jean Cocteau, 1946). Pel·lícula del prestigiós director francès que està considerada tota una obra mestra però que a mi em va semblar que no porta gens bé això del pas del temps, perquè ha quedat clarament antiquada. Què vol dir això? Que no et pots prendre seriosament gairebé res, començant pel xic seductor (?) i acabant per la bèstia, que més aviat sembla un vestit amb perxa que camina. Tot i això, t’ho pots passar bé veient-la, com a mínim rient amb les actuacions encartonades dels protagonistes. Cal destacar alguns jocs visuals que estan bé, tot i que alguns trams de muntatge irregular desllueixen aquestes experiments. Obra mestra? A les obres mestres no els afecta d'aquesta manera el pas del temps. Així que tampoc cal flipar-se tant. 5,75/10
Vals con Bashir (Ari Folman, 2008). Retrat de les misèries de la guerra que a mi em va aconseguir captivar, encara que l’animació no em semblés ni molt menys brillant. Algunes il·lustracions i colors estan molt bé, però els moviments em van recordar als dibuixos aquells que t’ensenyaven idiomes al canal 33 de fa la tira d’anys i que es deien Victor. En tot cas, m’agrada perquè de visions crues dels conflictes armats n’hem vist milers, però encara aquí trobes signes de frescor. Això sí, el toc efectista de l’últim minut no sé per què però no em va colar. 8,25/10
A ciegas (Fernando Meirelles, 2008). Ja fa uns dies que vaig dedicar-li un post a la pel·lícula. Una llàstima perquè la desastrosa primera hora (em venien ganes de sortir de la sala, cosa que no he fet mai) va fer que no m’involucrés gens en la història i que per tant no m’afectés tant el que passava en el segon tram del film (molt més sòlid que la primera hora). Se’m va fer llarga, tot i que no pesada, perquè al cap i a la fi el tema acaba per interessar-te. Un cop vista, però, em queda la sensació que podria haver estat una grandiosa pel·lícula, clarament en la línia de la genial Hijos de los hombres i de la més discreta 28 días después. Una llàstima. 5/10
Transamerica (Duncan Tucker, 2005). La gran virtut de Transamerica és que no li passa com a la majoria de pel·lícules de tall independent similars, ja que sap mantenir un ritme extremadament constant durant tot el seu metratge: et desperta interès des del primer minut, et sap conduir molt bé per la història personal de la protagonista i alhora pels altres fils argumentals, sap introduir acceptablement els diferents conflictes, va incorporant personatges interessants i el seu final no decep, que ja és molt. Molt recomanable. 8,45/10Si voleu saber més coses sobre cada pel·lícula, feu click sobre els seus títols i per art i màgia dels hipervincles fareu cap a la seva fitxa tècnica, sinopsi, opinions d'altra gent, puntuacions i tot un mar de dades i informació que pot ser que siguin del vostre interès.
