Feel a bit like Beethoven

Tema musical per al cap de setmana, a càrrec d'un dels múltiples projectes de Mike Patton.

Mr Bungle - Slowly Growing Deaf (Mr Bungle, 1991)

As the congregation grows
To my ears the greatest sin
The lung of solitude deflates
Feel a bit like Beethoven

Exiled to the inner voice, difference is...
Simultaneous they speak unbeknownst
He had no choice

We can't seem to find the air
To get our message through your heads
Poor respiration is sure
To keep clear communication obscure
As if I should care

As if you are listening out there

The louder you speak the more I can hear
The less I can understand
Pound on it, pound it in
To my ears the greatest sin
Feel a bit like Beethoven
Paint my lungs so silently

The darkest color of your noise
A crowd will contradict it's own audibility
Can't hear the diaglogue for the voice

No one is listening
Ears are ringing
Yet ears are ringing


In the morning I will see
What you were trying to say to me
As I respond into the sink
Need not again hear myself think
Ears are ringing


Wax within my ears has grown
Just like the snot inside my nose
My interpretation of distorted conversation

I will kill for isolation
To enjoy the breath of silence
When the blood comes naturally
Sacrifice the energy

Before the threshold of pain has grown
I have chosen to plug my nose
Mole out from society
Survive off my soliloquy

Bleeding from nose, throat & ears
Removed I can speak as he has

Estrenes festivaleres

Sembla que el cinema francès va llançant productes que compten o bé amb una gran resposta per part del públic, o bé de la crítica o dels dos a la vegada. Aquesta setmana li toca a Cuscús, una producció sobre la població immigrant al sud de França. 151 minuts de pel•lícula que es va endur el gran premi del jurat del Festival de Venècia, així com premis Cèsar del seu país. El cartell sembla el d'alguna pel·lícula catalana de principis dels 90.

Un altre film que s’ha endut premi en algun festival de prestigi és Frozen River, millor pel•lícula a Sundance. Un drama en un escenari gèlid, que per algunes imatges i el cartell em recorda a Fargo, Un plan sencillo i altres produccions nevades (però a saber si tenen molt a veure). No pinta malament.

L’estrena més comercial de la setmana és Valkiria, que em temo molt que no aniré a veure perquè no tinc ganes de veure durant dos hores a Tom Cruise en pantalla gran. No em queia malament fa un temps, però últimament el trobo insoportable. La pel•lícula tampoc és que s’hagi endut grans crítiques. Dirigeix Bryan Singer, autor de Sospechosos Habituales, X-Men, etc.

Una altra estrena de renom de la setmana és La duda, nominada a cinc Oscars, entre ells a la millor actriu (la sempre bajón Maryl Streep i Philip Seymour Hoffman). Molt bones crítiques per aquest drama ambientat en una parròquia dels anys 60 del barri del Bronx, en què Streep interpreta una germana severa disposada a fer complir les estrictes normes de la parròquia. Dirigida, atenció, per John Patrick Shanley, que fins ara només havia dirigit una pel•lícula: Joe contra el volcán, producció típicament dels anys 90 amb Tom Hanks com a protagonista. Quin canvi de registre!

Altres pel•lícules de la setmana són: El juego del ahorcado (drama adolescent a mans d’un director experimentat en comedietes espanyoles dels anys 90), La ecuación del amor y la muerte (xinesa, tota una incògnita), Evangelion 1.0 (me abuuuurrooooo) i Mal Ejemplo (hi surt Seann William Scott, a veure si endevineu de què va).

Heu vist? Aquesta setmana tres referències als anys 90! I sense premeditació.

La clase / Entre les murs (Laurent Cantet, 2008)

Minut 20 de la pel·lícula i té tota la pinta que ens passarem dos hores ben bones veient alumnes en una aula sense que passi res, contemplant una situació que, encara que ens l'ensenyin des de França, aquí coneixem bastant. Minut 124 i sortim del cinema entre el silenci com si encara estiguéssim a classe, sabent que a l'endemà al matí tornarem a les vides dels nois de l'aula del professor Marin.

La clase defuig dels objectius habituals del cinema al que estem acostumats, basats fonamentalment i bàsicament en l'entreteniment. El seu objectiu és un altre, essencial en l'art però que el cinema s'ha acostumat a visitar poc: l'exposició d'un debat clau.

No us fotré el rollo ara de que l'educació és el pilar fonamental en què tota societat s'hauria de basar, una idea que no sembla triomfar entre els successius governs que ens afecten. La pel·lícula ens mostra què hi ha, ens dóna els elements perquè fem nosaltres el judici que creguem convenient. O no cal arribar a cap judici, simplement cal parlar-ne, fer-ne un debat públic, una cosa que desgraciadament mai passa (no, els quatre comentaris després dels resultats de l'informe Pisa no són absolutament res).

I precisament el no posicionament és la gran virtud de La clase. No hi han situacions extremes buscant el dramatisme, ni moments forçats que ens facin sentir pena o llàstima. Ni tan sols hi ha una sola música que pugui reforçar una emoció d'un alumne o d'algun professor. Simplement, ocupem una taula més de l'aula i una cadira més de la sala de professors. Hi ha tot un curs retratat de manera hiperrealista, i així m'ho fa pensar la meva vivència com a alumne i algunes de les experiències que he tingut més recentment amb la comunitat educativa.

També és digne de menció el treball dels actors. Bé, dels actors que no són actors, són simplement alumnes fent d'alumnes. Però la naturalitat que desprenen, sense rols estereotipats, és sorprenent. Val a dir que veure-la en versió original és imprescindible, tot i que a mi m'ha tocat veure-la doblada, però encara gràcies que l'he poguda veure en pantalla gran.

En resum, una pel·lícula recomanable i, sobretot, necessària per a qui tingui ganes de pensar una mica, encara que tracti un tema que ens pensem que tenim molt sabut. A mi em va enganxar molt.

Ensopiment generalitzat, amb pinzellada de record

Bastant d’avorriment en el repàs d’avui de pel•lícules. La nota més pintoresca va a càrrec de Woody Allen i la més entretinguda a la vegada que nostàlgica de la mà de dos amics.

Ficció (Cesc Gay, 2006). Pel•lícula que acaba als cinc minuts d’haver començat, perquè és llavors quan saps com acabarà perfectament la història i perquè des d’aquest moment tot és intrascendent i carent de cap tipus d’interès. El que més pena fa és el desaprofitament de grans actors com Eduard Fernández i Javier Cámara. N'esperava molt més, com a mínim en quant a diàlegs. No li vaig saber trobar la gràcia. 3/10

Abierto hasta el amanecer (Robert Rodriguez, 1995). Fa unes setmanes vaig veure que la feien a Cuatro i em van entrar ganes de veure-la per enèsima vegada després d’uns quants anys sense fer-ho. Divertimento a càrrec de dos amics (Rodriguez i Quentin Tarantino) dividit en dos parts molt diferenciades. El primer tram de pel•lícula és una road-movie tarantinesca molt bona, que deriva en una segona part vampiresca més a l’estil Rodriguez més fluixa però divertida per a qui ho vulgui veure així. Efectes especials llafiscosos i múltiples errors de racord. Molt superior a l'altre divertimento conjunt que els dos mateixos directors farien una dècada després, Grindhouse (Planet Terror + la lamentable i putrefacta Death Proof). 8,25/10

Thumbsucker (Mike Mills, 2005). Producció de tall independent amb un inici mitjanament prometedor però que acaba caient en l’avorriment i, en el meu cas, en el tansemenfotisme. Gran part de culpa d’això ho té el protagonista, un xaval que encara es xupa el dit perquè li costa obrir-se al món, que no em va caure bé ja des del primer minut. 4/10

La última noche de Boris Grushenko (Woody Allen, 1975). Pel•lícula del vessant més hilarant de Woody Allen que combina moments molt divertits amb altres més insípids, i que es basa principalment en la interpretació del mateix director, fonamental perquè el personatge i el film funcionin correctament. Per què ja no fa pel•lícules així? 7,75/10

Bottle Rocket (Wes Anderson, 1996). Opera prima del peculiar director Wes Anderson, que si bé en aquesta primera obra ja es dibuixen clarament els trets característics de la seva filmografia, per mi no els acaba d’encaixar bé amb el transucrs de la trama. Els personatges estan molt per sobre d’una història més ensopida del que promet en un principi. 6/10

Si voleu saber més informació sobre la pel·lícula (sinopsi, actors, etc) cliqueu damunt el seu títol, ja que hi està linqat la seva fitxa a filmaffinity.

La tercera temporada de Muchachada Nui cada cop més a prop

Oh sí! Preparem els nostres diafragmes per contreure'ls i els nostres cervells per gravar-hi moments imprescindibles:

Segons la web de Muchachada Nui:
Falta muy poco para que comience una nueva temporada de Muchachada Nuí. Trece nuevos episodios con los que podrás disfrutar a cascoporro: nuevos personajes, muchas sorpresas... Y hasta ahí podemos leer.

You take the veil, you'll take the dive

Què tal una mica de música per al cap de setmana? Pugeu el volum i disfruteu sense contemplacions:

The Mars Volta - Take the Veil Cerpin Taxt (De-Loused in the Comatorium, 2003)


I si teniu ganes de fer karaoke al més pur estil Singstar (sí, aquell joc tan cansino... o millor dir, aquell joc amb el que la gent és tan cansina), aquí teniu la lletra, a veure si podeu igualar al Cedric:

You must have been phlegmatic in stature
The gates of thanos are a spread eagle wide
You let the shutters make sackcloth and ashes
Out of a blind mans picaresque heart

You take the veil
You'll take the dive
You take the veil

It's not over till the tremulant sings
These ides of march
Are they so make believe
How tempts the revenant
Slice up and not across

You take the veil
You'll take the dive
You take the veil

A mass of gallon sloth
As flys have walls for feet
A rapturous verbatim-someone said but who's to know
And when you find the fringe
The one last hit that spent you
You'll find the ossuary spilling by the day

The iconoclastic had it coming for years
They know the prisons that you have yet to fear
Where thumbs hide inside of sleepingbag mouths
Adlib your memoires by casting a drought

You take the veil
You'll take the dive
You take the veil

A mass of gallon sloth
As flys have walls for feet
A rapturous verbatim-someone said but who's to know
And when you find the fringe
The one last hit that spent you
You'll find the ossuary spilling by the day

Knife me in -hobbeling
Talking in it's sleep again
Knife me in-hobbeling
Talking in it's sleep again

Knife me in hobbling
Talking in it's sleep again
Knife me in hobbling
Talking in It's sleep again

Virulent hives- of bedpost piles
Virulent hives

Who brought me here
Forsaken, depraved and wrought with fear
Who turned it off
The last thing I remember now
Who brought me here
Forsaken, depraved and wrought with fear
Who turned it off
The last thing I remember now
Who brought me here

Noms de luxe per als Oscars d'aquest any

David Fincher, Darren Aronofksy, Gus Van Sant, Christopher Nolan, Danny Boyle. Últimament els Oscars me l’han portat bastant fluixa (no és perquè faci oposicions a snob) però aquest any han guanyat molt d’interès al veure la llista de directors que tenen alguna pel•lícula amb alguna nominació (o moltes nominacions). Alguns no m’hauria pensat mai que els veuria amb tantes opcions d’endur-se una estatueta (sabíeu que es diuen Oscar perquè s’assemblaven al tiet d’una secretària? és una anècdota inèdita!).

De la llista de directors, alguns són els responsables d’obres referents dels anys noranta, obres que personalment m’han marcat i molt. Comencem per David Fincher, un director que fa temps que tinc entre els favorits després de colpir-me amb Seven i El club de la lucha principalment, i ja fa temps que espero amb candeletes The curious case of Benjamin Button (sí, la del Brad Pitt), que s’ha endut ni més ni menys que 13 nominacions.

També m’ha sorprès relativament trobar el nom de Danny Boyle i la seva Slumdog Millionaire. Boyle va dirigir una d’aquelles pel•lícules generacionals, Trainspotting, tot i que després tracés una carrera irregular. Ara ha col•lat la pel•lícula independent de turno, i ves a saber si s’endú l’Oscar com va fer la ultrasobrevalorada Crash fa només uns anys.

Aronofsky també sembla haver fet un altre peliculón, però no és d’extranyar. Amb Pi i Requiem por un sueño en la seva filmografia (i fins i tot amb un producte tan arriscat com The Fountain) es pot esperar tot d’ell.

Tot això a banda d’altres noms interessants i pel•lícules per descobrir. En definitiva, aquest any he recuperat l’interès per saber qui s’endurà les estatuetes, perquè hi ha moltes possibilitats que siguin per a noms que m’agraden.

Si voleu saber com han anat les nominacions, visiteu aquest enllaç.

I seguim esperant el febrer...

Setmana mandrosa com poques en quant a estrenes cinematogràfiques, i més tenint el febrer tan a propet (la setmana que ve, un post sobre per què tant interès en les estrenes del mes que ve).

Pero contra la mandra, entretenim-nos! I això he fet amb les portades de la saga Transporter, que aquesta setmana estrena la seva tercera part: Transporter 3. Portades corporatives. Que què tal la pel•lícula? No em diu res.

L’estrena sonada de la setmana en teoria és Revolutionary Road, ja que torna a reunir als protagonsites de Titanic en una pantalla 12 anys després, cosa que me la bufa completament, i més veient el seu trailer, que m’arranca més d’un badall típicament de tarda de diumenge, per molt que estigui dirigida per Sam Mendes i tingui molt bones puntuacions i crítiques. Que no dic que no sigui bona eh?, només dic que no me motiva. Potser a partir de demà me motiva i la vaig a veure i tot, qui sap.

Una que m’ha picat la curiositat per l’argument és Los muertos van deprisa, tot i que ja se sap que de la idea al cel•luloide (o a la cinta digital) a vegades hi han abismes. La resta d’estrenes són: Mejor que nunca, La mujer del anarquista (peli espanyola ambientada en la Guerra Civil: tot una novetat trencadora), Arropiero (documental sobre un assassí en sèrie), El gran Stan i El otro.

Aquesta setmana ho hem enllestit ràpid.

I per fi va arribar el dia...

Senyores i senyors, amics i amigues, animals i criatures vàries (ja semblo el Saura), el compte enrera que fa molts dies vam instal·lar aquí a l'illa està a punt d'arribar a zero. Feia més de mig any que esperàvem aquest esdeveniment d'impacte global i aquesta nit per fi es produirà.

La cinquena temporada de LOST s'estrena aquesta nit a Estats Units amb un prometedor doble capítol, que saciarà el mono col·lectiu que ens va deixar el final de la quarta. Com ja sabreu els que us importa el tema, aquesta és la penúltima temporada de la sèrie.

Tenint en compte que avui dimecres es fa a Estats Units, els d'aquí haurem d'aguantar el suplici d'esperar fins dijous al matí per veure'l. Mentrestant, i com que és molt difícil de recordar-se de tots els detalls de la sèrie, aquí teniu un vídeo que resumeix les tres primeres temporades (la 4a no) en poc més de 8 minuts:

Concretament, el vídeo diu que dura 8:15 (xifra que us hauria de sonar), però li falten alguns segons per arribar-hi.

Sí, sí, sí, el vici ja és aquí!!

P.D.: Qui escrigui un spoiler en algun comentari, serà jutjat severament pel tribunal de l'illa, i condemnat a una pena inhumana!!

Il Divo i quatre més

En aquest repàs d’avui, he saldat dos pel•lícules que tenia pendents de feia temps i que no m’han convençut, i he saciat dos motivacions que m’han satisfet.

Teniente corrupto (Abel Ferrara, 1992). La pel•lícula es basa únicament en el personatge de Harvey Keitel, un agent de policia (un tinent) enganxat a tota mena de vicis. Tot i que es tracta d’un gran actor, sembla que Keitel no pot soportar tant de pes i la pel•lícula acaba per esfondrar-se i caure en el més tediós dels desenvolupaments. Començo a pensar d’on ha tret Abel Ferrara la seva bona fama, ja que ni aquesta ni la seva aclamada El funeral em semblen cap gran cosa, ni molt menys. 5/10

Ghost Dog, el camino del samurái (Jim Jarmusch, 1998). Una altra pel•lícula que cimenta els seus fonaments en un personatge, en aquest cas un aspirant a samurai servicial interpretat per Forest Whitaker. M’agrada el personatge i les possibilitats que té, tot i que per mi Jarmusch no les explota del tot, i acaba fent un producte que em va acabar causant és indiferència que implicació. Tot i així, està per sobre de moltes del per mi ja sobrevalorat director indie. Però te l’has d’agafar amb ganes. 6,25/10

Slumdog Millionaire (Danny Boyle, 2008). D’aquesta ja en vaig escriure la meva opinió, la teniu aquí. 8/10

Fracture (Gregory Hoblit, 2007). La vaig veure de casualitat i la resumiria en una paraula: estafa. Thriller de judicis en què un criminal molt llest combat contra un advocat jove però molt exitós. Sí, no és un prodigi de l’originalitat, ni tampoc el seu desenvolupament, tot i que en certs trams resulta entretinguda i et fa agafar esperances de que tot plegat acabarà en un final més o menys brillant. Però no, el final és un autèntic desastre, ridícul i agafat amb pinces fetes de ferro roent, que et fa plantejar si realment el que has fet ha estat perdre el temps i hores de son. Ni fet expressament. 3,75/10

Il Divo (Paolo Sorrentino, 2008). Intensa pel•lícula que gira entorn de la figura de Giulio Andreotti, set vegades cap de govern italià. Primer de tot, cal dir que és una pel•lícula espessa, amb molts noms i molts fets, i que si no ets un entès de la política italiana recent o ets un italià que ho ha viscut et serà molt difícil seguir el fil a la perfecció. Tot i així, el film t’atrapa brutalment, amb un estil visual que em va encantar i una interpretació d’Andreotti (Toni Servillo) fregant a vegades la comèdia. Per veure-la al cine, en pantalla gran, encara que es tracti d’un (anti?)biopic. 9/10

Si voleu saber més informació sobre la pel·lícula (sinopsi, actors, etc) cliqueu damunt el seu títol, ja que hi està linqat la seva fitxa a filmaffinity.

Música dedicada

Post dedicat a les ànimes dubitatives que es passegin per l'illa durant el cap de setmana, i que tinguin més ganes de rempanxingar-se que d'anar a cent per hora. Una mica de recopilació musical del que ha sonat per l'illa aquesta setmana. Com veieu, hi havia ganes de tranquil·litat i no ens hem complicat la vida:

Omar Rodriguez-Lopez - The Power of Myth


Pink Floyd - Welcome to the Machine


Queens of the Stone Age - Monsters in the Parasol


Radiohead - Myxomatosis


Sigur Rós - Hoppipolla


Tot i que aquesta última és millor disfrutar-la juntament amb el videoclip:

Amb aquests cinc pedazo de grups i cinc temazos qualsevol surt de casa...

Per cert, ha estat totalment fortuït que els noms dels grups seguíssin la correlació OPQRS en les seves inicials. Casualitats alfabeticomusicals.

Esperant el mes de febrer

Aquest mes de gener em comença a fer mandra de veritat, i més tenint en compte que el mes de febrer es presenta força suculent. Així que aquesta setmana intentaré ser breu.

Fa dos setmanes Guy Ritchie estrenava la seva última pel•lícula, Rocknrolla, i aquesta setmana ens arriba el seu anterior film, que data de l’any 2005: Revolver. Aviat estrenaran pel•lícules dels anys 80 inèditques aquí. Pel que sembla, però, no ens hem perdut gran cosa. Lios, lios i més lios, amb Jason Statham, actor fetitxe de Ritchie, al capdavant de tot plegat. Les crítiques no són gaire bones. Per cert, el cartell horrorós, una tipografia lamentable. Arghf!

L’estrena més mediàtica de la setmana és Siete almas, protagonitzada per Will Smith i dirigida per Gabriele Muccino. Els dos ja van aconseguir cert èxit amb el seu anterior film, En busca de la felicidad, que no he vist. Aquesta Siete almas pot ser interessant, però tampoc me crida excessivament l’atenció. Potser perquè Will Smith té un estigma a sobre de pel•lícules dolentes que li costa treure’s de sobre, tot i que no és un actor que em caigui malament. Si algú la veu, ja sap, i si algú va veure la de En busca de la felicidad, que comenti què tal.

Aquesta setmana també hi ha dos pel•lícules que foten pudor a tòpic. Per una banda, la comèdia Guerra de novias, amb un plantejament superoriginal i de ben segur amb un final impactant i trencador. Per una altra banda, una de terror: La semilla del mal, que promet ser una mescla del que hem vist mil cops. Amb un nen posseït i tot!! Per cagar-s’hi.

Les dos estrenes que queden per comentar són la francesa La clase, guanyadora de la Palma d’Or de l’últim festival de Cannes però que tot i això costarà sentir-ne parlar o veure-la en alguna sala prop d’aquí, i El truco del manco, film espanyol de pinta callejera.

Slumdog Millionaire (Danny Boyle, Loveleen Tandan, 2008)

Després de veure com Danny Boyle està triomfant enduent-se premis i elogis per part de la crítica, la meva motivació per veure Slumdog Millionaire es va disparar i ahir mateix la vaig veure. Aquí en teniu la crònica. Evidentment, si no voleu saber gaires detalls de la pel•lícula no seguiu llegint, tot i que no hi hauran spoilers.

La pel•lícula comença d’una manera brutal. Fotografia excel•lent, moviments de càmera deliciosos i un ritme trepidant, que inevitablement et fan recordar Ciudad de Dios, film amb el qual ja l’he vist comparar més d’un cop, si bé salvant algunes diferències. Aquest bon inici combina la història retrospectiva de Jamal, un nen dels suburbis de Bombai, amb la seva realitat actual detingut per sospitós de fer trampes en el concurs Who wants to be a millionaire?.

El prometedor inici es tradueix en una primera part de la pel•lícula brillant, intensa i que t’atrapa plenament. A més, estàs ansiós per veure com coi s’ho ha fet el protagonista per arribar a aquestes alçades del concurs. Però arriba un punt en què la història es desvia del seu teòric camí i agafa un altre rumb. La història d’amor, massa ensucrada (tot i el context marginal) pel meu gust i en molts trams inverossímil, pren el protagonisme al fil argumental referent al concurs. Això provoca que la successió de tòpics i de situacions poc creïbles acabin diluïnt un final que, d’haver estat d’una altra manera, potser ens hagués deixat un sabor de boca més amarg però més convincent. A més, és inevitable acabar-se preguntant si tota la part referent a la detenció realment tenia tanta importància o no.

Boyle, tot i fer una bona pel•lícula, ha perdut l’oportunitat de fer una obra de molta més rellevància, i difícilment ho tornarà a tindre tan a l’abast de la mà. Visualment, repeteixo, un 10. La primera meitat de la peli, un 9,5. La part final, una llàstima. Tot i així, em va agradar perquè vaig disfrutar força estona.

El tiet Trent ens segueix regalant coses

Sembla ser que Trent Reznor, líder de Nine Inch Nails, està disposat a donar un impuls important al que diuen que serà el futur de la música: difondre-la per la xarxa passant d'intermediaris. Si fa uns mesos publicava a la xarxa per descarregar-se de forma gratuïta part del disc Ghosts i tot l'album sencer de The Slip, en alta qualitat i material gràfic boníssim, ara posa a disposició de tothom qui ho vulgui ni més ni menys que 405 GB de vídeo HD corresponents a tres concerts de NIN. També per la cara.

Les imatges són en brut, és a dir, sense muntar, tal qual com van ser gravades, i les deixa a disposició de tothom perquè cadascú en faci el que vulgui. No és el primer cop tampoc que Reznor enceta un procés de participació dels seus seguidors a través de la xarxa, ja que també fa uns mesos va convidar a tothom a fer vídeos inspirades i acompanyades amb qualsevol de les cançons de l'album Ghosts. Interessant, no?

Si voleu llegir més informació sobre com s'ho ha fet Trent Reznor per assolir un gran èxit amb aquestes propostes gratuïtes, llegiu aquest article, que és d'on he tret la informació. Els vídeos us els podeu baixar des del fòrum de NIN.

I si en teniu ganes, aquí i aquí, els dos posts on ja parlava de les motivacions de Reznor per la distribució lliure de la seva música per internet.

Començament d'any cinematogràfic més que acceptable

Encetem un nou any de repàs cinematogràfic, per tal de satisfer als que tant us agrada aquesta secció i per seguir creant indiferència entre aquells que els importa bàsicament una merda el que miri o deixi de mirar i el que opini o deixi de criticar. Així que per a tots, salut!

JCVD (Mabrouk El Mechri, 2008). El dia que es va estrenar ja en vaig parlar al bloq dient que em semblava una proposta molt interessant. Veure un superheroi del múscul en el seu tram crepuscular i autoparodiant-se podia tenir la seva gràcia, però a l’hora de la veritat em va semblar que tot es quedava a mig camí del que m’esperava. Van Damme està prou bé en el seu paper, però la història en què es veu immers no em va acabar d’interessar, potser perquè m’esperava més autoparòdia del que hi ha a simple vista. Força bones les referències a companys de professió com l’Arnold i l’Steven. La reflexió-justificació que hi ha per emmig de la pel•lícula no em va calar perquè em va semblar posada en calçador. La intenció de tot plegat, però, és bona. 6/10

Ghost Town (David Koepp, 2008). Hi han diversos motius per haver vist aquesta pel•lícula: primer perquè la protagonitza Ricky Gervais, prota de la genial The Office britànica; segon, perquè en vaig llegir bones crítiques, i tercer perquè la volia veure abans que s’estrenés aquí sota un títol d’aquells vergonyosos que quan sigui el moment ja comentaré. Ghost Town és una comèdia per passar la tarda que pretèn el somriure i a estones el riure, cosa que aconsegueix. Presenta molts tòpics, sobretot al principi i al final, però per mig camí traça línies ascendents que la fan mínimament especial i amb certs tocs prou bons. Per als que tenen ganes de riure una estona sense que els tractin massa de tontos. 7/10

A time for drunken horses (Bahman Ghobadi, 2000). Primera (o de les primeres) pel•lícula del director que posteriorment es faria popular amb Las tortugas también vuelan. El film que tractem ara té bastantes similituds amb aquesta última, ens trobem davant el drama d’una família tirada endavant per un preadolescent que ha de madurar a la força per treballar i guanyar els diners suficients per curar el seu germà discapacitat. Drama cru i sense adornaments, ambientat en un paisatge gèlid a la frontera amb Iraq. El fred cala ben endins de l’espectador, que veu atònit la capacitat de tirar endavant i no rendir-se dels que no tenen res a perdre en una vida que sempre els dona l’esquena. Per reflexionar-hi. 8/10

Rocknrolla (Guy Ritchie, 2008). Ja la vaig comentar fa uns dies aquí. Però encara faltava posar-hi la nota. 5,5/10

Intermission (John Crowley, 2006). Sorprenent pel•lícula irlandesa, amb un començament certament impactant que no fa més que avisar-nos que el que ens trobarem al llarg del metratge serà una successió de situacions, algunes incòmodes d’altres impactants i poques de convencionals. Històries entrelligades filmades potser amb una mínima dosi de pretensió però que enganxen. Llàstima que en els minuts finals es vagi diluïnt, i és que trobar un bon final per tot això ha de ser ben difícil. 8,25/10


Si voleu saber més informació sobre la pel·lícula (sinopsi, actors, etc) cliqueu damunt el seu títol, ja que hi està linqat la seva fitxa a filmaffinity.

Danny Boyle torna (i sembla que torna bé)

No sóc gaire seguidor de premis com els Oscar o els Globus d’Or, no perquè me les doni d’snob, sinó perquè simplement m’interessen poc. Aquest any, però, m’ha cridat l’atenció la pel•lícula guanyadora de 4 globus d’or, entre ells el de millor pel•lícula dramàtica (ja sabeu, els globus d’or són aquells premis que són l’avantsala dels Oscar, una frase que no s’ha dit mai i que no mataries als lloros que cada any gosen repetir-la).

El seu nom és Slumdog Millionaire, i està dirigida per Danny Boyle, director independent que als anys 90 marcaria tota una generació amb una obra de culte: Trainspotting, que a la vegada seria la seva sentència cinematogràfica, ja que mai més tornaria a assolir tanta rellevància. Després vindrien la molt fluixa Una historia diferente, La playa, la més notable 28 días después i Millones i Sunshine, que van passar amb més pena que glòria.

Ara torna amb una pel•lícula rodada a la Índia tot i que de producció britànica, i codirigida amb Loveleen Tandan. Tot són bones crítiques i puntuacions allà on llegeixes, i gràcies al premi tindrem possibilitats de veure-la a més sales de les que li hauria tocat de sortida, i fins i tot potser la tindrem més aviat del que podriem haver esperat.

Esperem recuperar el millor Boyle. De moment, Slumdog Millionaire se suma a la llista de pel•lícules molt interessants que ens vindran aquest 2009. A l’illa ens freguem les mans.

Estrenes per a tots els gustos

Els cinèfils de postal estan d’enhorabona, ja que Gus Van Sant estrena pel•lícula. Bé, no és que odiï Van Sant: El indomable Will Hunting em va agradar, i en canvi Elephant em va desesperar, però sé que fa les delícies de tot estudiant somiatruites de comunicació audiovisual, tot i que sense arribar als nivell de Wong Kar Wai, clar. Va, prou. Que aquesta setmana aquest senyor estrena una pel•lícula sobre la vida de Harvey Milk: Mi nombre es Harvey Milk. Pinta interessant. Si en voleu saber més, cliqueu sobre el nom de la pel•lícula que us hi he posat un enllaç amb l’argument i tal.

Anem a les dos estrenes que segurament trobareu a tots els cinemes. Per una banda, Resistencia, amb el Daniel “Bond” Craig fent de tipo duro emmig del bosc escapant dels nazis. Basada en fets reals i bla bla bla, promet acció a cascoporro.

I l’altra pel•lícula destinada a recaptar forces cèntims aquesta setmana és Quarantine, que és el remake de [REC]. Sí, els americans ja tenen tan per la mà això de fer remakes que han tardat poc a treure’l a la llum. La cosa promet ser bastant fotocòpia, tot i que suposo que hi afegiran algun que altre toc americanoide pel mig, no fos cas…

Una altra peli nord-americana és una comèdia romàntica dirigida per l’actriu Helen Hunt (crec que debuta en aquesta faceta), i que ella mateixa protagonitza: Cuando ella me encontró. Sense gaires referències, així que si algú s’anima a comentar-la, endavant.

Anant ja cap al terreny de les pel•lícules més difícils de trobar, m’ha picat la curiositat una cinta alemanya: Un juego de inteligencia, que ens explica la història d’un afamat productor televisiu que decideix combatre la teleporqueria. Pobre màrtir.

Completen les estrenes de la setmana: El hijo de Rambow (un nen petit reclòs en una secta on no deixen veure pel•lícules en grava una després de veure clandestinament Rambo), La clase i Bienvenidos al norte (segons el lema publicitari, la pel•lícula més taquillera de la història de França).

Rocknrolla vista

Ja que quan es va estrenar la vaig recomanar, a la vegada que posava en dubte si el director Guy Ritchie firmaria el seu encasellament amb ella, comentaré el que em va semblar Rocknrolla, que la vaig anar a veure tot just ahir.

I el veredicte del jurat compost per jo mateix és que no hi han indicis clars d’encasellament. Ritchie ha volgut fer una pel•lícula amb un pèl més de glamur i no tant de baixos fons com eren Lock&Stock i Snatch, però per mi no li ha acabat de sortir bé l’invent. Ha volgut combinar la brutícia amb el refinament i no se n’ha sortit del tot.

La història és purament Ritchie, amb molts personatges les històries dels quals s’entrellacen amb el nexe comú dels trapis. Els tocs d’humor tampoc hi falten, tot i que no són tan bons com ho eren en les seves dos primeres pel•lícules. Els actors tampoc estan a l’alçada. A Mark Strong, que interpreta a Archie, per mi li falta molt, i amb els altres costa molt connectar, com per exemple amb el magnat rus (s’ha de dir, clar, que el doblatge no hi ajuda gens ni mica). Tot plegat fa que al final t’acabi provocant indiferència la successió massificada de fets, cosa fatal per a una pel•lícula. Potser amb menys lio i més intensitat de personatges… qui sap.

Visualment també n’esperava més. Sembla com si Ritchie hagués pensat que renunciant a l’estètica una mica més agosarada aconseguiria evitar comparacions amb els seus dos primers films o mostrar signes de maduració, però a l’hora de la veritat es troben a faltar més detalls i idees. Hi han escenes en què la fotografia és bastant pobra, tot i que en altres, com la persecució per la via del tren, em va agradar molt. A mig gas en aquest aspecte.

Globalment i ja resumint, Rocknrolla és una pel•lícula entretinguda però que difícilment calarà, ja que careix d’escenes memorables. La bona història hauria pogut donar molt però s’ha quedat a mig pulir. A més, Ritchie no ha explotat les qualitats que du a dins en el sentit més visual.

REUS IS NOT CATALONIA!

REUS IS NOT CATALONIA!
La campanya compta amb el suport i l'impuls dels serveis informatius de TV3.


(campanya aplicable a molts municipis de Catalunya, principalment de les comarques tarragonines i lleidetanes)

Discos alfabètics: The Mars Volta - Tremulant EP

The Mars Volta
Tremulant EP
2002

Després de la seva aventura post-hardcore amb At The Drive-In i de l'experiència que va suposar De Facto, Omar Rodriguez-Lopez i Cedric Bixler-Zavala van iniciar un altre projecte que derivaria en una de les bandes més interessants del segle XXI: The Mars Volta. L'EP del que us volem parlar avui, titulat Tremulant, és el testimoni oficial de l'inici d'aquest projecte, que tot i això, compta amb moltes altres gravacions i demos que ens aporten el so característic de The Mars Volta però amb els matisos de brutícia propis de qualsevol principi.

Tot i que sovint aquest primer treball queda mig oblidat, els tres temes que el formen són autèntiques joies. Tal i com passa amb la resta de discografia de la banda, les cançons necessiten de vàries escoltes per entrar-hi. L'absència de convencionalismes i la presència de moments autèntics de poder musical formen una combinció explosiva que acabaria per ser la marca de la casa. Tot un aperitiu per a les grans obres de llarga durada que ens tenien preparades.

Personalment, ha estat després de viciar-me profundament als quatre discos de The Mars Volta publicats fins ara quan m'he introduït en l'univers Tremulant, i durant un parell de setmanes l'he hagut d'escoltar un parell o tres de cops al dia.

The Mars Volta - Cut That City


The Mars Volta - Concertina


The Mars Volta - Eunuch Provocateur (en directe)


A més, us posem un link per a que escolteu una altra gran cançó que debien gravar per aquella època, a modo de bonus track per si us han agradat les altres tres:
The Mars Volta - A Plague Upon Your Hissing

Si voleu saber més coses sobre aquest disc, cliqueu aquí. Ja us podem avançar que no és l'últim disc de The Mars Volta que apareixerà en aquesta secció, ja que tots aniran desfilant per aquí tard o d'hora.

El cap d'any catòdic

Després d’uns quants caps d’any sense empassar-me les gales televisives corresponents, aquest any vaig tornar a mirar-me els especials televisius que acompanyaven les campanades. Bé, més que res vaig mirar TV3, i he de dir que la sensació va ser com mirar-me un programa especial d’any nou de TVE de fa deu anys.

Anem per parts. Un cop acabat el Telenotícies ens van oferir el programa Podis, un espai d’animació 3D on els esportistes de l’any eren els protagonistes. Les baixes expectatives es van confirmar de seguida, i al cap d’un parell de gags vaig haver de canviar de canal per la vergonya aliena que produïa.

A continuació, el millor de la nit: el resum de l’any de Polònia. Vaig disfrutar com feia temps que no ho feia. El millor resum de l’any sens dubte va ser aquest, juntament amb l’especial APM que van fer el dia anterior a la nit. És d’aplaudir i lloar la feina que fa l’equip del Polònia, demostrant que mitjançant l’humor es pot fer la crítica més àcida i intel•ligent. Que segueixin per molt de temps.

Amb el Polònia enllestit, va arribar el declivi. El programa D’un any 8 a un any 9 va ser poc més que cutre. Actuacions musicals carrinclones gravades davant de quatre gats alternades amb els gags suposadament divertits de la família Huguet. Esperpèntic, fruit de la invenció d’alguna màquina del temps només capaç de retrocedir en el temps. Semblava com si els responsables de TV3 no tinguéssin cap ganes de fer res per cap d'any, perquè menys és emetre una pantalla en negre.

I finalment, i entremig del programa especial, les esperades campanades. El duo Molina-Molina van tenir poc temps per fer res. Més ensopiment que qualsevol altra cosa, amb la torre Agbar dels collons il•luminant-se a cada campanada (fins quin any la pensen explotar?). Els estudiants que es van col•locar entres els Molina i les càmeres un cop passades les 12 amb pancartes en contra del pla de Bolonya, sens dubte, va ser el més entretingut de tot plegat.