Aquest matí he rebut un amenaçant i violent mail de blogger dient-me que si no publicava una llista amb els millors discos de la dècada abans del 31 de desembre a les 23:59 em tancarien el bloq. Sembla que no només és una amenaça a bloggers, sinó també a moltes altres pàgines web. Però... com faig una llista dels millors discos de la dècada? La gent ho veu molt i fàcil i ho fa molt alegrement, però és una tasca que em resulta absolutament impossible. Per moltes raons, algunes són aquestes:1. No m'he escoltat tots els discos editats des del 2000 i fins al 2009. I no crec que ho arribi a fer mai. Per tant, no podré dir mai quin és el millor.
2. Hi han discos que he tardat 7 anys a que m'agradéssin. Ara em semblen la hòstia, però abans em semblaven sobrevalorats. I al contrari, al 2000 escoltava discos que em semblaven insuperables i avui en dia em fan vergonya aliena. Qui em diu que un disc del 2008 que actualment no m'agrada, al 2013 em semblarà una obra mestra imprescindible en la meva vida i em voldré suïcidar emmig de la plaça Prim perquè la gent sigui conscient del meu error?
3. Els discos de 2009 parteixen amb molt de dasavantatge. Un gran disc de la dècada mereix maduració. Els del 2000 hem tingut temps de digerir-los, els de 2009 amb prou feines encara els tenim al pap. No és equitatiu.
4. No es poden comparar naps amb cebes, ni taules amb gallines. Com es pot fer una llista absoluta dels millors 20 discos sense fragmentar-los en estils o en alguna cosa?
5. Què es compta? Els gustos personals? Es fa objectivament veient la influència que han tingut en la història de la música?
En fi, que molts ho saben fer, però jo em veig incapaç. Avui faria una llista de 20, i a l'endemà me la miraria i en canviaria 15 com a mínim. Això sí, hi ha alguns discos que segur que tindrien absolutament sempre un lloc assegurat en un hipotètic top dels millors discos de la dècada (sense cap tipus d'ordre):
Radiohead - Kid A [comentat aquí]. EL DISC de Radiohead. L'escolto poquíssim perquè és tan bo que no el vull tenir sentit. Cada escolta és com omplir-te la boca del millor menjar del món multiplicat per 74 i dir-li a la resta del món: m'importeu una puta merda perquè aquí estic, escoltant el puto Kid A.
TOOL - Lateralus [comentat aquí]. No sóc gens religiós, però si em féssin triar a la força, Lateralus seria un dels meus Déus. Bàsicament, em va obrir moltes portes.
The Mars Volta - De-Loused in the Comatorium. Creieu-me: qualsevol llista de la dècada que no inclogui un disc de The Mars Volta (qualsevol d'ells, preferiblement alguns dels dos primers) no mereix cap tipus de credibilitat. Peronsalment han estat de lo més màxim que he conegut en aquesta dècada. Objectivament, una veritable onada d'aire fresc al món de la música.
Standstill - Vivalaguerra [comentat aquí]. Qualsevol cosa que digués no faria prou justícia.També posaria algun disc de Berri Txarrak, que m'han marcat molt moltíssim durant aquestos deu anys. Impossible decantar-me per cap dels 4 discos dels que han tret aquests 10 anys. Així que em quedo amb el documental, Zertarako Amestu, on s'hi reflecteix tota la seva (brutal) escència [comentat aquí].
Eh, molt dir que t'era impossible i al final has reduït la tria a 5!! Has acabat fent una llista, estafador!! Torna'm els diners de la connexió!!
Començaria a enumerar altres discos que posaria, però es faria massa llarg i ja estaríem altre cop amb "m'he deixat de dir aquell, merda, vaig a fer-me l'harakiri a la plaça Prim". I com que no tinc ganes ni temps de buscar un objecte punxant suficientment llarg com per travessar-me el cos, aquí es queda la cosa.
Ah, i òbviament, encara més impossible fer un top algo de les millors pel·lícules de la dècada.
3 apreciacions:
mmmm, a veure, jo soc mes de rock: en primer lloc posaria el "Is this it" dels Strokes, sense dubtes.
Enlloc del Kid A dels Radiohead, a mi m'agrada mes el "In rainbows" (llastima que el OK sigui de la decada passada...).
Afegiria Sigur Ros i Silverchair, i potser algun altre (Franz Ferdinand potser...)
En qüestió nacional...la cosa està fotuda...Piratas amb Ultrasonica.
En fi, sobre gustos, colors.
Bon any nuclear.
noooooooo!!! Al mig de la Plaça Prim no. Reus, després de la manifestació d'ahir dels tarragonins, no està preparada per segons què, hehehe (tot i que al 2010 li demano que s'aturin les batalles de campanar).
Com diu la persona non grata, sobre gustos, colors. I de la dècada és molt difícil. Recordo un dels primers cds de la dècada -que jo tenia 12 o 13 anys- va ser el d'Operación Triunfo I i que quan començava a la facultat sonava "Love Generation", de Bob Sinclair. Jo penso que ha plogut molt, i el que en aquell temps tot el que em semblava una masterpiece, ara és un autèntic... m'estalvio les paraules. M'alegro que hagin passat els anys, en aquest sentit.
M'agrada "Go", el recopilatori de Moby. Belle&Sebastian també m'ha fet el pes. "Tourist" de St Germain (però crec que és de 99, humm) l'aprecio molt i l'he descobert durant la dècada, o Sidonie (On the sofa, recorrent sintonia de programes de ràdio). D'aquest any, em quedo amb "Time to pretend", de MGMT. I Madonna, m'he quedat amb les ganes d'anar a algun dels seus concerts. Als Manel els estic fent un raconet, però no sé.
Bon any 10 a l'Illa dels Monstres! :)
gràcies per les aportacions!
Persona non grata: Bueno, de rock n'hi ha un bon rato a les propostes meves. Però suposo que et refereixes a un terme més estàndard del concepte.
In Rainbows, tot i la decepció inicial m'ha acabat agradant, ja que té alguns temazos impepinables. Tot i això, per davant seu en aquesta dècada estarien els altres discos que han tret aquestos deu anys: amnesiac i hail to the thief. L'OK Computer m'agrada, però no tant com Kid A.
Sigur Rós també m'agraden bastant (prou com per haverm-e gastat els quartos en veure'ls en directe), però no hi estic prou submergit com per quedar-me amb un disc que em marqués la dècada.
Finalment, Strokes mai m'han motivat, i Franz Ferdinand... doncs tampoc. No és l'estil que més em cridi.
Esther: sí, la veritat és que caldria classificar a vegades els discos entre "sòlids" i "volàtils". Molts discos que m'entren a la primera i que els escolto 40 cops durant els primers dies de tenir-los, tenen molts números per decaure molt amb el temps. En canvi els brutals són aquells que al principi no t'entren però que amb el pas del temps s'acaben convertint en imprescindibles.
Manel... és que tant de boom em taladra. Els hi vaig donar un parell d'oportunitats i res, no vaig passar de la segona cançó.
au, bon any!
Publica un comentari