Llum, foc, destrucció (ara i fa 8 anys)

El dijous gairebé escupo el cafè amb llet quan vaig sentir que el Jordi Basté (El món a RAC1) pronunciava el nom de Rammstein. Tocaven aquella mateixa nit a Badalona i l'havien escollit com a concert destacat del dia. A més, van tirar de recopilatori d'evidència i van fer sonar una estona el Du Hast. Poques hores després, llegia a El Periódico una entrevista amb el bateria de la banda alemanya que anava il•lustrada amb una imatge promocional... del Sehnsucht, el disc on s’inclou Du Hast i que es va editar fa més de deu anys.

Amb tot això vaig recordar la nit del 14 de desembre de 2001, quan Rammstein també van actuar al Pavelló Olímpic de Badalona (en principi havia de ser al Pavelló de la Vall d'Hebron però van canviar de recinte davant l'allau de compra d'entrades). En aquella ocasió presentaven el seu tercer treball, Mutter, a partir del qual (i encara que soni tòpic dir-ho) no han tornat a fer res a l’alçada de la primera trilogia de discos d’estudi (Herzeleid (1995), Sehnsucht (1997), Mutter (2001)).

Rammstein + Clawfinger
Pavelló Olímpic de Badalona
14/12/01
4.700 pessetes / 28,25 €

En aquell concert de fa gairebé vuit anys van obrir la nit els Clawfinger, un grup que anys enrera havia portat als mateixos Rammstein com a teloners en les seves gires. A vegades els canvis de papers resulten cruels. No sabem si per culpa d’això, el guitarra (o baixista, ja no recordo) dels suecs va enfilar-se fins al cim dels altíssims bafles del concert i va tirar-se d’esquena al buit com a cirereta del concert. La figura humana caient amb una acceleració de 9,8 metres per segon cada segon va desaparèixer entre la multitud coincidit amb el neguit generalitzat per la imminent entrada en escena dels alemanys industrials més famosos del planeta.

Mentre a fora nevava (no és conya) a l’interior del recinte la temperatura va començar a pujar fins a cotes infernals a mesura que la màquina pirotècnica de Rammstein anava descarregant cadascun dels números que ens tenien preparats amb un background ple de fetus en formol. Mentrestant, a baix el públic formava una autèntica marea humana que et desplaçava endavant, enrera i cap als costats sense que tu poguéssis fer res per decidir el rumb que volies prendre.

Una nit bèstia en espectacle, en contrastos i en decibels. Més enllà de la música, l’espectacle que ofereix aquest quintet és impecable, capaç de captivar als amants del so del metal industrial com per atreure a un públic no tan afí a aquesta música. Actualment mantenen alguns números d'aquella època, com la passejada en barca per damunt el públic, però sembla que d'altres com el del cantant cremant-se mentre interpreta amb els braços en creu la cançó que porta el nom del grup ja formen part del record. En tot cas, semblen estar en forma en l'apartat escènic.

Un cop acabat l’espectacle, el pavelló badaloní semblava un territori abatut per la batalla. La gent engalanada amb jaquetes de cuir i lentilles blanques retirava cap a casa, un xaval amb una màscara llançaflames (!) passejava amb aire tristot i pel terra s’hi trobaven objectes del tipus barra de ferro doblegada (?). Podria dir que aquell va ser el meu comiat al grup, convertit ara en un mar de monotonia amb moments puntuals de vergonya aliena i amb tics de provocació cada cop més superflua. Però coi, sempre ens quedarà el Live Aus Berlin (1999) per rememorar.

> En aquest enllaç teniu una crònica del concert de dijous.