Sala Zero (Tarragona)
06/11/09
5€
Un mite del rock progressiu com és Damo Suzuki va posar peus i veu a Tarragona divendres passat. Aquest japonès de gairebé 60 anys va voltant pel món i per allà on passa recluta músics perquè toquin amb ell en directe. En aquesta ocasió, la banda escollida eren els catalans Cuzo.
El concert va començar amb una actuació en solitari dels barcelonins, que em van sorprendre molt. I això que només vaig poder veure'ls tres minuts perquè vam arribar tard per motius aliens a la nostra voluntat*. Però ja va ser temps suficient com per adonar-me'n del potencial de la banda.
En aquestos tres minuts es van guanyar que em comprés el seu únic disc fins ara: Amor y muerte en la tercera fase (2008), una mica més indigest que el (tros que vaig veure del) seu directe, ja que el van gravar quan els tres components de la banda encara portaven poc temps tocant junts. En podeu escoltar alguns temes al myspace del grup.
Després de Cuzo va sortir Damo Suzuki a l'escenari, amb les seves xolles i el seu posat simpàtic. I per començar, mitja hora o més (no ho vaig comptar) d'improvisació del quartet. I com passa amb aquest tipus de música i amb les jam, moments més lluïts i d'altres més ensopits. Es va disfrutar altre cop de la música dels Cuzo, però s'ha d'admetre que el Damo Suzuki es va arribar a fer pesat (que em perdonin els puritans d'aquest senyor que puguin estar llegint aquestes línies), ja que no va callar ni un sol moment. A banda del poc interès que despertava el que cantava (perquè no s'entenia i era bastant monòton), en més d'un moment àlgid feia més nosa que bé perquè no et deixava assaborir com calia els passatges musicals més gustosos.
Després d'aquesta improvisació, una cançó que va sonar més compacta, però que desconec si realment n'havien fet algun tipus d'assaig. Amb aquest format de gira és difícil que el cantant japonès pugui practicar massa amb la banda que l'acompanya. Com que de tant en tant m'agrada tenir gravades cançons dels concerts per tal de conservar un record ara que la memòria ja em falla seriosament, vaig decidir deixar la feina feta i enregistrar la segona cançó:
I sort que ho vaig fer. Un cop acabat el tema en qüestió, el senyor Damo Suzuki va baixar al (poc nombrós) públic per agrair-los(nos) la seva(nostra) assistència. Ja s'havia acabat. En el record quedarà una estona de música que pocs cops se sent per aquí, el desig que propostes d'aquest estil (i a sobre a preus més que bons) no desapareguin amb el comiat del TCC i les ganes de veure un concert sencer de Cuzo.
*Epíleg. El fet que em perdés gairebé tota la primera part del concert va ser per temes laborals. I és que instants abans estava en un concert diametralment oposat al viscut a la sala Zero: un recital de la violinista ucraïnesa afincada a Barcelona des de fa anys Ala Voronkova, qui va interpretar a El Círcol de Reus els 24 capritxos de Paganini. Ja ho veieu, de la música interpretada al mil·límetre vam passar al mar d'improvisació. D'un públic entrat en edat i elitista a un de més jove (tot i que també hi havia algun que altre contemporani del rock dels 70) i amb samarreta. Això sí, tots d'igual condició minoritària.
Reflexió final. Ser Damo Suzuki a hores d'ara ha de ser la hòstia. Vas fent voltes pel món, esculls els músics que t'agraden, els escoltes en directe i cobres. Tot a canvi de passar-te una hora en cada actuació dient el que se t'acudeixi per un micro. Però això no és cap crítica, ni molt menys. Això ho pot fer perquè s'ha currat un carisma al llarg de la seva carrera. A més, si no fos per això, molta gent no gaudiríem d'un concert d'aquestes característiques.
0 apreciacions:
Publica un comentari