Vinga va, una secció que feia temps que no apareixia per aquí. Aquests són alguns dels discos que s'estan escoltant a l'illa últimament i que val la pena recomanar.
El guitarrista de The Mars Volta és un dels éssers musicals més prolífics de l'actualitat. Ja he perdut el compte de quants discos ha tret durant aquest 2009 (incloent TMV), però Xenophanes és una de les obres més destacades que ha fet com a solitari fins a dia d'avui. Si normalment ens trobem amb discos espessos, molts d'ells que et costen d'escoltar freqüentment, en aquest treball hi ha un component addictiu sorprenent. A més, el mateix Omar s'encarrega de cantar (i molt), cosa que normalment no passava. I ho fa en castellà i amb la col·laboració de Ximena Sariñana. Per si el voleu acabar de tastar-lo, en aquest enllaç el podeu escoltar sencer.
Tokyo Sex Destruction - The Neighbourhood (2009)
Després de tres discos on els ritmes accelerats eren nota predominant, els de Vilanova i la Geltrú tornen amb un disc molt menys revolucionat i més proper al soul que mai. Tot i que el canvi (o evolució) de so em va sorprendre en un bon principi, l'he acabat celebrant. Més que res pel fet d'evitar l'estancament. A mi m'agraden tant a mil revolucions com a cinc. Al seu myspace podreu escoltar unes quantes cançons d'aquest últim disc.
The Willowz - Turn in Circles (2005)
Deixem les novetats, i ens remuntem fins al 2005 per recuperar aquest gran disc dels Willowz, una banda que quan els escoltes et preguntes per què no tenen la fama que semblen meréixer. Garatge és la definició més comuna del seu estil de música, a estones enganxós, a estones estrident. Aquest Turn in Circles, tot i tenir 20 temes, és de consum ràpid i gustós, d'aquells discos que comporten èpoques de vici al grup. Ara mateix estan a punt a punt de treure nou disc.
Primus - Antipop (1999)
Anem una mica més enrera. Primus és una banda que, tot i que sempre m'ha resultat interessant, per una raó o altra mai hi he acabat d'aprofundir. Ara estic començant a fer-ho, i m'està agradant bastant aquest Antipop, un disc que molts qualifiquen com el més comercial (i per tant) el més fluix de la discografia de la banda. Ja se sap, però, que opinions d'aquest calibre n'hi ha en totes les bandes de culte. De moment seguim assaborint els temazos inclosos en aquest LP editat fa tot just una dècada mentre els anem alternant amb les joies de la resta de la seva discografia.
Black Sabbath - Paranoid (1971)
Sempre va bé tirar de clàssics de tant en tant. Després d'assaborir plenament el Payola de Berri Txarrak [comentat aquí], hi havien ganes d'un dels grups que semblen haver-los influenciat per fer aquesta obra: Black Sabbath. Paranoid és un disc trampa: és molt bo, però quedar-t'hi enganxat t'impedeix seguir progressant amb la resta de discografia de la banda., que és el que m'està passant en aquests moments.
0 apreciacions:
Publica un comentari