6,95

Cinc pel·lícules més. El nexe comú entre elles és que de totes me n'esperava una mica més del que finalment m'han acabat donant. Però bueno, com a mínim no n'hi ha cap de detestable.

The Visitor (Thomas McCarthy, 2007). Enèsima pel·lícula entorn de les lamentables vides dels immigrants il·legals, en aquest cas en territori dels EEUU. No hi han grans sorpreses i ja saps cap on s'encaminarà la història en tot moment i fins i tot és fàcil endevinar quin serà l'últim plano, però tot i així la segueixes mirant sobretot pel seu actor protagonista, Richard Jenkins, sobre qui se sustenta tot l'invent. La veritat és que me n'esperava un pèl més després de l'allau de bones crítiques que ha rebut la pel·lícula. 7,75/10

Días extraños / Strange Days (Kathryn Bigelow, 1995). No us imagineu la d'anys que m'ha costat veure aquesta pel·lícula, però finalment ho vaig aconseguir. Un bon argument (s'aproxima l'any 2000 i el tràfic de vídeos impactants gravats del cervell d'altres persones està a l'ordre del dia del mercat negre) però amb una faceta policíaca que acaba eclipsant el relat més de caire apocalíptic i antisistema, que al cap i a la fi és el més atraient d'aquest film que té a James Cameron movent fils pel darrera. No seré el primer que ho digui, però la seva estètica em va recordar i molt a Blade Runner. I tampoc seré original en dir que aquesta pel·lícula ha quedat submergida en un oblit cinematogràfic profund. 7/10

Adventureland (Greg Mottola, 2009). Encara que no s'ha estrenat a les pantalles catalanes, ja fa mesos que se sent parlar d'aquesta pel·lícula nord-americana sobre adolescents. Alguns la classifiquen com a comèdia, tot i que ben bé no ho sigui. La seva gran virtut és la de no ser una pel·lícula d'asolescents estúpida, començant per un protagonista més senzill i amb unes inquietuds més mundanes del que és habitual en aquests films. Tanta normalitat, però, s'acaba traduïnt en cert ensopiment que desllueix unes bones intencions. Al final, un producte entretingut però sense gaires elements amb capacitat de deixar empremta. 6,5/10

Monsieur Hire (Patrice Leconte, 1989). Pel·lícula francesa sobre un home antisocial que tothom detesta i que espia una (indiscreta) veïna per la finestra. Per mi va acabar sent menys del que esperava, però Laconte sap jugar bé les cartes que té sobre la taula i acaba fent un film més que correcte, fins i tot elegant com el protagonista, però també amb els tocs de crueltat necessaris. 7,5/10

Gigante (Adrián Biniez, 2009). De metratge curt però probablement excessiu pel poc que explica, Gigante és una d'aquelles pel·lícules que es poden considerar petites. La història és ben senzilla: la bella i la bèstia disfressats de dona de fer feines i vigilant de seguretat d'un centre comercial. Les escenes carregades més de so ambient que de diàleg es van succeïnt, amb una evolució lenta i obsessiva que poden acabar amb la paciència de més d'un. Però el que compta aquí no és el destí final, sinó el camí sinuós del protagonista. Un camí probablement amb massa corbes. 6/10