Si hem de ser francs, en el fondo som uns tradicionalistes de la hòstia. De no ser així, aquesta setmana passaríem de fer el post setmanal de les estrenes, perquè realment fot mandra. Però bueno, ens consta que hi ha gent que fins i tot li resulta d'utilitat, i abans que tradicionalistes som servicials, i per tant passem a fer el resum habitual, que a algú ja li anirà bé.
De la mateixa manera que la setmana passada es reestrenava La naranja mecánica, avui divendres ens arriba una altra pel·lícula feta molts anys enrera. Però no podem parlar de reestrena, ja que en el seu dia mai es va arribar a veure en sales de cinema. Parlem de Mi vecino Totoro, que ha trigat ni més ni menys que 21 anys. I si ara la podem (bueno podem... allà on la facin) veure en pantalla gran és gràcies (suposo) a la popularitat del seu director, Hayao Miyazaki (La princesa Mononoke, El viaje de Chihiro,...).
Tot i que el seu èxit (o fins i tot moda) comença a quedar una mica enrera, el cinema mexicà segueix produint pel·lícules que s'estan treballant un prestigi. Sin nombre és l'últim producte d'aquest país que arriba a les nostres pantalles, i ho fa després d'haver recollit els premis a millor direcció i millor fotografia al festival de Sundance d'aquest any. El tema no és el més nou del món: un drama sobre la immigració. Veurem si han sabut trobar un camí diferent per relatar-nos-ho.
Adam és un altre drama que està recollint bones puntuacions, tot i que no podem evitar que el seu punt de partida ens soni també a déjà-vu: un noi introvertit comença a obrir-se al món després de conèixer una noia de caràcter totalment oposat a ell. Un altre noi que viu immers en un imaginari propi és el protagonista de Petit Indi, dirigida per Marc Recha, un director que he d'admetre que no tinc gens explorat, però que a principis d'aquesta dècada va sonar bastant gràcies a la pel·lícula Pau i el seu germà.
Altres pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana són: Castillos de cartón; Trash; Dance Movie: Despatarre en la pista (sí, una altra paròdia, aquest cop de les pel·lícules en què els protagonistes estan bojos per ballar qualsevol acció de la vida quotidiana), i El destino final 3D (les tres dimensions s'està convertint en una mina).
I no us penseu que m'oblido del documental del segle: Michael Jackson's This is It, que es va estrenar dimecres. No vull ferir sensibilitats, pero Michael Jackson m'importa bastant poc. Però bueno, que qui l'idolatri segur que trobarà material sucós sobre la preparació de la gira de comiat que mai va arribar a poder fer. N'hi ha que diuen que és una merda de documental, d'altres s'ho fan a sobre.
2 apreciacions:
Si que va servei, el teu post setmanal amb les estrenes! A mi, almenys, em tens al dia...
Sobre les estrenes, no tinc gaire coses a comentar. És molt curiós que s'estrene ara la de Totoro. Perquè ara i no fa 21 anys, com toca? Sembla que aquí tinguem alèrgia al cinema japonès, perquè a banda de comptats casos, no se'n veu ni un. I és una llàstima, perquè la cultura japonesa està més de moda que mai. Estic totalment convençuda que una aposta pel cinema japonès (anime o no) tindria més èxit del que molts creuen.
Perquè fa 21 anys no es podia dir encara "del director de El viaje de Chihiro", i ja se sap que sense aquest tipo de frases promocionals la cosa és més difícil (bueno, potser m'equivoco, però és una teoria)
Publica un comentari