Les notícies caducades de principis d'octubre

No hi ha res menys periodístic que comentar notícies que tenen una antiguitat massa gran com per ser considerades d'actualitat, però un va pensant en coses i al final les ha d'abocar al seu bloq particular, en aquest cas l'illa. Comentem algunes de les notícies que han anat apareixent últimament als mitjans i que tots encara tenim al cap (o no).

1. La lleona que era un gos

S'ha fet certa mofa del cas del gos asilvestrat que es va confondre per una lleona. Tots riem davant la confusió, però ens hem deixat una bona pasta intentant buscar el suposat gran felí. Fins i tot hem après, un cop més, que no es poden tenir animals exòtics a casa per després aviar-los sense més un cop ens n'haguem cansat. Però no és per riure, ja m'hauria agradat veure què farien alguns al veure un animalot gegant, semblant a una lleona, en llibertat sent tu el tros de carn viu més pròxim a ell.

El que més m'ha sorprès de tot plegat, però, no ha estat la confusió ni el dineral gastat. El que se m'ha fet més estrany és no veure absolutament cap imatge de l'animal. Ni tan sols una trista foto pixelada de les restes mortals feta des d'un mòbil. I ja no parlem d'imatges en moviment. Avui en dia es podria que això és un fet inèdit, acostumats a tenir imatges de tot, a que totes les notícies tinguin la seva il·lustració. O és que a vegades es fan notícies a partir del que es té imatges i en aquest cas hem viscut l'excepció? No sé quin tractament hauran fet de la notícia informatius tan dependents de les imatges impactants com els de T5 i A3. No els he pogut seguir, així que em quedo amb el dubte a no ser que algun amable lector que ho sàpigui m'ho vulgui dir.

2. Madrid 2016 ni de conya

Molts vam riure amb la no designació de Madrid com a seu olímpica. Després del 2012, ara tocava riure el 2016. I no per motius patriòtics, sinó per motius morals. I és que l'actitud de la comunitat esportiva espanyola es mereix aquest fracàs, ja que si per alguna cosa es caracteritza és pel seu poc esperit olímpic. I parlo tant de polítics, com d'alguns esportistes, com d'aficionats i com del 99,99% del periodisme esportiu mesetari.

Quan guanyen, que ho fan bastant però no tant com voldrien, ho celebren. Fins aquí normal. Però aquestes celebracions sempre, sempre, sempre, han d'acabar anant carregades de mofa i fins i tot d'odi cap als vençuts. Si ha estat un resultat ajustat contra un rival difícil, sempre es parla en termes de venjança, de que es fotin, que s'ho mereixen. En canvi, si el rival no ha oposat gaire resistència, hi ha via lliure per enfotre-se'n per la via ampla. I si el defensa central d'aquella humil selecció és poc agraciat, ens fotrem amb el seu físic. Ser primitiu té aquesta simplicitat.

Ara, quan perden encara és més bo. Que si tongo, que si pantomima, que si persecució, que si sempre lo mateix, que si mans negres, que si els alemanys/anglesos/italian/americans/francesos/etc són els mimats de la federació internacional de turno. Perquè clar, que el 2012 es facin els jocs a un lloc tan pròxim com Londres no hi deu tenir res a veure, no? Autocrítica no deu ser una paraula acceptada per la Real Academia de la Lengua Española.

Si voleu acabar de fotre la riallada, llegiu això.

3. Les trames corruptes
Gürtel i Millet. No és el nom d'un bufet d'advocats, ni tan sols d'un despatx d'arquitectes. Són noms que identifiquen trames corruptes. I és que amics, és temps de crisi, i per tant toca destapar tripijocs econòmics arreu. Si us heu embutxacat diners fraudulentament aprofitant que ereu els tresorers de la vostra associació cultural sense ànim de lucre esteu perduts, que ho sapigueu.

4. Obama Nobel de la Pau
Molt s'ha escandailtzat la gent per aquest premi. Possiblement sigui una de les distincions amb més prestigi del món... fins aquest any. Estic d'acord amb que Obama no se'l mereix, més que res perquè quan va ser president dels Estats Units faltaven només 11 dies perquè es tanqués el termini per inscriure candidats a Nobel de la Pau. És a dir, que molts mèrits no va tenir de fer l'home, com a mínim com a màxim mandatari del món. Però bueno, sempre es pot parlar del seu element esperançador i que tal i qual. Aquí lo que passa és que els Nobel han volgut ser mediàtics.

(Vinyeta: publicada al diari Público, obra de Manel Fontdevila)