Estrenes, reestrenes i no-estrenes

Aquesta setmana hi ha tanta abundància de títols nous que hi han estrenes, reestrenes i no-estrenes. Per triar, per remenar i per desesperar.

Com és habitual quan s'acosta la Castanyada, toca nova pel·lícula de Saw (recordem que ja des de bon començament van anunciar que seria una saga de 8 parts): Saw VI. Aquest cop, però, no la podrem veure a les sales convencionals de cine, ja que el Ministerio de Cultura l'ha qualificada com a pel·lícula X per apologia de la violència. No intenteu recordar quin va ser l'últim cop que va passar això perquè és la primera vegada que un film és qualificat X per la seva violència. Serà que han volgut forçar massa la màquina els responsables de la saga? Serà que els responsables de les qualificacions per edats s'han excedit? El que és segur és que ara la gent té més ganes de veure aquesta sisensa part, les 300 còpies espanyoles de la qual queden aparcades en algun lloc. A altres països sí que s'estrenarà, així que no crec que tardem massa a tenir-la disponible en aquest gran videoclub que és internet. O això, o a veure-la a alguna de les poquíssimes sales X existents que la vulgui projectar. Si ho fan, es forren, ja us ho dic ara. I pensar que a Reus va tancar fa no massa la que teníem...

El imaginario del Doctor Parnassus és una pel·lícula que ja fa mesos que a l'illa tenim apuntada a l'agenda. Tot i que encara tenim algun títol que altre pendent de la filmografia del seu director, el nom de Terry Gilliam sempre és motiu de parar atenció. En aquesta ocasió ens explica la història de (ho heu endevinat) el Doctor Parnassus, qui té el do de guiar la imaginació dels demés i a qui li agrada molt fer pactes amb el dimoni. De moment i com era previsible, està recollint crítiques de tots colors, depen de la connexió imaginativa que tinguem amb el director britànic.

Els seguidors de la saga Millennium tenen una cita obligada aquesta setmana amb l'estrena de Millennium 2: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Esperem que el canvi de director respecte la primera part es noti i hi hagi alguna cosa més que un simple (però complex de fer) resum del llibre. Personalment, encara no he acabat el segon volum de la trilogia. Un cop ho hagi fet, tocarà la pel·lícula. Per cert, en molts cinemes encara aguantava Millennium 1, 5 mesos després de la seva estrena. Senyal que la saga funciona tant en paper com en cel·luloide.

500 días juntos és una comèdia romàntica de la que, a priori, no cal fugir. Molt bones crítiques i un bon farciment de referències musicals de qualitat acompanyen aquesta història de la relació amorosa viscuda entre un noi que treballa redactant targetes de felicitació i una noia que no creu en això de l'amor. El seu director és Marc Webb, que tot i debutar en el llargmetratge està més que experimentat en el camp audiovisual després d'haver dirigit una fartada de videoclips. L'únic que em fa por de la pel·lícula és l'etiqueta de "pel·lícula indie del 2009".

El cineasta greco-francès Costa-Gavras estrena Edén al oeste, una pel·lícula que està recollint molt bones puntuacions. He de reconèixer que és un director que encara tinc per explorar, si bé no està en la llista de prioritats. Algú que em recomani pel·lícules seves per iniciar-m'hi? Sembla que aquesta nova pot ser un bon començament.

Encara en l'apartat d'estrenes, ens queden tres títols per comentar (o més aviat mencionar): After, Bullying i Home ¿Dulce hogar? Les dos primeres tenen pinta de prescindibles totalment i la tercera qui sap si algun dia la descobrirem.

I per si totes aquestes estrenes (i cancel·lacions d'estrenes) no fossin suficients, encara hi ha espai físic disponible per a dos reestrenes. La primera, Toy Story, que aprofita el miniboom del cinema en 3D per tornar a les pantalles per tornar a recaptar uns quants calers i, de passada, prepara el terreny per l'estrena d'aquí poc de la tercera part de la saga. L'altra reestrena és d'una pel·lícula més antiga (del 71) i en el seu dia va causar un gran impacte amb conseqüències per al seu director, Stanley Kubrick, qui faria retirar de les cartelleres una de les seves obres més famoses després de rebre moltes pressions després que l'acuséssin que la pel·lícula havia inspirat molts actes violents produïts a Gran Bretanya aquell mateix any. Fins que Kubrick no va morir, ara fa deu anys, no es va poder veure projectada públicament la pel·lícula en terres britàniques. Estem parlant de La naranja mecánica, aquella pel·lícula que a tanta gent li agrada malinterpretar.