Deixant de banda totes les estrenes que hi hauran aquestos dies al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges (moltes no tardaran gaires dies a estar a les sales comercials, així que tranquils) parlem de quines són les primeres pel·lícules del mes d'octubre. El farciment és considerable.
[·REC]² és l'estrena més destacada de la setmana després de l'èxit obtingut per una primera part que a mi em va fer disfrutar. Balagueró i Plaza reemprenen la història 15 minuts després d'on la van deixar, i en aquesta ocasió prometen més diversió i més acció però igualment en un temps reduït (una hora i vint minuts). A veure què n'haurà sortit de tot això aquesta vegada, ja que no puc evitar continuar sentint desconfiança respecte a lo que pugui fer Jaume Balagueró.
Aquesta setmana tenim noves pel·lícules també de dos directors de renom. Per una banda, Woody Allen torna a Manhattan amb una nova història d'embolics sentimentals: Si la cosa funciona. Personalment, m'hauria agradat més un film de l'Allen més surrealista, perquè ja em comença a cansar tants triangles, quadrats i octàgons amorosos. Un altre ganxo del film és el seu actor protagonista, Larry David, que va ser guionista d'una de les grans sèries dels 90, Seinfeld. Evidentment això no vol dir res, i menys si no has pogut aguantar mai més de dos minuts El show de Larry David. Jo crec que aquest home en pantalla s'ha de fer molt i molt pesat.
L'altre director al que fèiem referència és Jim Jarmusch, que com ja he dit en més d'una ocasió és capaç de fer bones pel·lícules i autèntics avorriments (com a mínim pel meu gust). Aquesta última, Los límites del control, explica la història d'un personatge solitari que recórre la Península Ibèrica per acomplir una missió que guarda en el més absolut secret. Les crítiques no han estat gaire favorables de moment.
A partir d'ara, unes quantes pel·lícules que de ben segur seran cares de veure (no pel preu de l'entrada, cara totalment, sinó per la seva poca repercussió comercial). Comencem amb una per als amants del futbol, que la veritat és que no té mala pinta: The Damned United. El film ens parla de l'experiència del tècnic anglès Brian Clough al capdavant del Leeds United, que tot i només durar 44 dies, es veu que va tenir molta teca. Ens l'apuntem per futurs visionats.
Gigante és una producció entre Uruguay, Argentina, Holanda i Alemanya que porta recollits uns quants premis en festivals com el de Berlín o el de Donosti. El protagonista és un vigilant de seguretat d'un supermercat amb una vida laboral gens apassionants que un bon dia coneix a una dona de fer feines que, com ell, treballa durant el torn de nit. Altres pel·lícules que s'estrenen i de les que poques referències prèvies tenim són La felicidad perfecta i La máquina de pintar nubes. Finalment, queda la producció infantil de la setmana: Vicky el vikingo, basada en la famosa sèrie d'animació.
La setmana que ve caurà una cosa força interessant.
[·REC]² és l'estrena més destacada de la setmana després de l'èxit obtingut per una primera part que a mi em va fer disfrutar. Balagueró i Plaza reemprenen la història 15 minuts després d'on la van deixar, i en aquesta ocasió prometen més diversió i més acció però igualment en un temps reduït (una hora i vint minuts). A veure què n'haurà sortit de tot això aquesta vegada, ja que no puc evitar continuar sentint desconfiança respecte a lo que pugui fer Jaume Balagueró.
Aquesta setmana tenim noves pel·lícules també de dos directors de renom. Per una banda, Woody Allen torna a Manhattan amb una nova història d'embolics sentimentals: Si la cosa funciona. Personalment, m'hauria agradat més un film de l'Allen més surrealista, perquè ja em comença a cansar tants triangles, quadrats i octàgons amorosos. Un altre ganxo del film és el seu actor protagonista, Larry David, que va ser guionista d'una de les grans sèries dels 90, Seinfeld. Evidentment això no vol dir res, i menys si no has pogut aguantar mai més de dos minuts El show de Larry David. Jo crec que aquest home en pantalla s'ha de fer molt i molt pesat.
L'altre director al que fèiem referència és Jim Jarmusch, que com ja he dit en més d'una ocasió és capaç de fer bones pel·lícules i autèntics avorriments (com a mínim pel meu gust). Aquesta última, Los límites del control, explica la història d'un personatge solitari que recórre la Península Ibèrica per acomplir una missió que guarda en el més absolut secret. Les crítiques no han estat gaire favorables de moment.
A partir d'ara, unes quantes pel·lícules que de ben segur seran cares de veure (no pel preu de l'entrada, cara totalment, sinó per la seva poca repercussió comercial). Comencem amb una per als amants del futbol, que la veritat és que no té mala pinta: The Damned United. El film ens parla de l'experiència del tècnic anglès Brian Clough al capdavant del Leeds United, que tot i només durar 44 dies, es veu que va tenir molta teca. Ens l'apuntem per futurs visionats.
Gigante és una producció entre Uruguay, Argentina, Holanda i Alemanya que porta recollits uns quants premis en festivals com el de Berlín o el de Donosti. El protagonista és un vigilant de seguretat d'un supermercat amb una vida laboral gens apassionants que un bon dia coneix a una dona de fer feines que, com ell, treballa durant el torn de nit. Altres pel·lícules que s'estrenen i de les que poques referències prèvies tenim són La felicidad perfecta i La máquina de pintar nubes. Finalment, queda la producció infantil de la setmana: Vicky el vikingo, basada en la famosa sèrie d'animació.La setmana que ve caurà una cosa força interessant.
7 apreciacions:
Sobre el Dammned United, es un cas com a Camacho al Real Madrid; el Leeds United, equip de primera categoria en aquella epoca amb vaques sagrades i tot, van fitxar un entrenador dels millors dels millors, pero amb un caracter molt especial. Alli va haver un xoque total i es va acabar com a una picada de fesols !!
Despres Brian Clough portaria un equip petit el Nottingham Forest a guanyar la Copa d'Europa !!
Jaume Balagueró y Paco Plaza son, el único bastión de cine de Género que queda en este país, parco en diversidad y habituado a tocar temas tan sobado como la comedia o el drama costumbrista. Me reconozco fan del dueto de directores, que exceptuando muy pocos trabajos, siempre sorprenden por su valentía ante temas-propuestas que en este país se dejaron de hacer, los 70 caen lejos y la tropa del Fantaterror español se revolvería de alegría ante el estreno de un engendro tan recomendable como REC.
El comentario es anterior es de
Vurdalak, o sea yo, ovlidé decirlo.
Salut illa.
La veritat és que l'estrena de [rec]2 ha aixecat moltes expectatives. Jo mateixa he revist la 1 fa unes hores per refrescar-me la memòria, i aniré a veure la 2 aquesta nit. Illa, espero impacient la teua crítica.
Sobre Vicky el vikingo, tinc els meus seriosos dubtes de l'èxit de la pel·lícula, sense entrar en discussions de si és bona o no. Vicky és un personatge infantil que va fer furor als setanta, però els xiquets d'avui en dia no el coneixen. Aquest tipus de dibuixos ha passat a la història, estan bastant passats de moda. Suposo que hi haurà més d'un cas de amb l'excusa de portar els fills al cine l'aniràn a veure, però no crec que la canalla faigue cua als cines per veure-la...
Brian: gràcies per la informació! la veritat és que m'atreu bastant la pel·lícula, així que espero no tardar massa en veure-la
Vurdalak: [·REC] és l'unica del Balagueró que m'ha agradat de moment, les altres sempre m'han acabat decepcionant. bueno, potser no puc parlar massa, perquè només he vist Els sense nom i Darkness. Amb Frágiles encara no ho he intentat. Que té coses que estan bé aquestes dos pel·lícules que et dic, però no sé, no em van convéncer. Però bueno, se li ha de reconèixer que el tio es desvia de la norma habitual del cine estatal, en això et dono la raó.
Myriam: Espero poder-la anar a veure la setmana que ve, així que ja explicaré què tal.
I lo de Vicky el vikingo... tens raó, i a més si no l'acompanyen d'una campanya brutal de promoció, difícilment tindrà èxit un film infantil així.
Los sin Nombre estaba bastant bé, a mi em va molar la tenebra que ambienta la peli. I que passarà amb Rec2?
Potser està bé, però repetir la mateixa fòrmula d'una manera similar...
Sense haver-la vist encara, crec que em decepcionará, tot i que he de reconèixer que Rec és una de les millors pelis de terror espanyola del darrers temps.
Buddhist alacrán
Buddhist: doncs l'altre dia van dir que els dos directors ja van començar a parlar entre ells d'una possible REC 3...
Publica un comentari