Va de riure o no va de riure?

Comença el setembre i enfilem ja la recta que ens porta cap a la tardor i l'hivern, les dos millors estacions pel que fa a estrenes cinematogràfiques (i també pel que fa a la climatologia, clar). Però no ens emocionem encara, les coses bones vindran a partir de la setmana que ve. De moment, ens hem de conformar amb productes com Qué les pasa a los hombres, un títol d'aquells repulsius però genials per decidir-te convençudament que mai penses perdre-hi el temps. Dir que és un film farcit d'estrelles seria parlar massa d'una comèdia que amb un No recomanada per menors de 7 anys ens fa preveure acudits al nivell dels homes deixem la gota quan anem al vàter.

Hazme reír (coneguda més originalment i decentment com a Funny People) és una altra de les apostes comercialment fortes de la setmana. Amb aquesta traducció i Adam Sandler al capdavant podem pensar que és una comèdia prescindible, però en aquest cas sembla que el còmic nord-americà fa un paper més seriós i la llarga durada del film (142 minuts, gens propi de comèdies) ens fa entreveure esperances de que hi ha alguna cosa interessant que ens volen explicar (tot i que també podria significar que és un rollaco). De moment, bones crítiques i puntuacions acceptables que ja inciten a veure-la. Dirigeix Judd Apatow, un dels responsables d'una notable sèrie que tot just ahir vaig acabar de veure i que aviat tindrà post aquí, Freaks & Geeks.

Si el que us ve de gust és veure una pel·lícula amb molt de regust de cinema independent dels anys noranta, no dubteu en anar a veure Frozen River. La pel·lícula s'havia d'estrenar a principis d'any, però al final l'han deixat pel setembre. Amb tot aquest temps per entremig, a l'illa ja la vam visionar i en vam fer el comentari pertinent. No és una obra referent, però sí que val la pena veure-la si us agraden aquest tipus de propostes.

I acabem amb tres pel·lícules més. Per una banda, la nord-americana Gamer, sobre una societat que descarrega les seves ànsies de violència introduint-se en la ment del protagonista d'un videojoc de nova generació. Dirigieixen Mark Neveldine i Brian Taylor, responsables de les dos parts de Crank [comentari sobre la primera aquí]. Després tenim Agallas, una producció espanyola protagonitzada per Carmelo Gómez i que personalment no m'atreu gens ni mica. La que tampoc em motiva gens és La clienta, drama romàntic francès sobre una dona que es veu seduïda per un jove gigolo.