Després d'uns dies de baixa activitat (conseqüències de la ressaca de la celebració de l'any nou) tornem a la càrrega de la mateixa manera que ho fa també un dels noms més cèlebres de la cinematografia contemporània: Quentin Tarantino.
Malditos bastardos, Inglourious Basterds en la seva versió original, és la pel·lícula de la que més es parlarà aquests dies. Es tracta d'un projecte que l'exenfant terrible del cinema nord-americà porta en ment des de fa més d'una dècada. De fet, ja es parlava que Tarantino volia fer una pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial en l'època de Jackie Brown.
Des de llavors ha plogut molt. Fa una dècada Tarantino comptava amb un trio de pel·lícules absolutament de luxe i un divertimento curiós, amb dos obres mestres claus dels anys 90 com són Reservoir Dogs i Pulp Fiction, que van portar a molta gent, sobretot jovenalls com un servidor, a elevar a un pedestal a aquest boig pel setè art. Anys després, ens va arribar en doble fascicle Kill Bill, una espècie de raresa postmoderna que encara no sé com catalogar. El pedestal, però, cauria trencat en tres milions de trossos després que Tarantino firmés la infame Death Proof (dins el pack Grindhouse compartit amb el seu amic R.R.), lluint diàlegs vergonyosos i actuacions indignants entre altres despropòstis. Però igualment es podria dir que el director en va sortir intacte ja que molts li van trobar la gràcia.
Després d'uns quants mesos amb trailers voltant per youtube, s'estrena doncs aquesta Malditos bastardos. Veient-ne els avançaments sembla que els diàlegs segueixen a anys llum d'aquelles genialitats que era capaç d'escriure als 90 (o és que realment els escrivia Roger Avary?). No les tinc totes amb aquest nou film. És més, estic gairebé convençut que em semblarà una bírria, però serà inevitable anar-la a veure en pantalla gran. Qui sap si serà l'ocasió per retrobar-me amb Tarantino, o si confirmarà que definitivament s'ha ofegat en la seva postmodernitat aguda.
Però bueno, no només de Tarantino viu el cinema, tot i que mirant la cartellera podria semblar que sí, ja que poques pel·lícules s'atreveixen a ser estrenades el mateix dia. Bueno, s'atreveixen aquelles que no tindrien èxit ni estrenant-se conjuntament amb alguna del Kevin Costner. Així doncs, tenim un documental sobre l'artista de jazz Chet Baker, Let's Get Lost. Es veu que han tardat a trobar-li un forat a la cartellera, ja que tot i guanyar l'Oscar al millor documental no s'ha estrenat aquí fins passats 11 anys.
També tenim dos produccions hispanes. Per una banda, la comèdia negra Pájaros muertos; i per altra banda el thriller Flores negras. Finalment, també podeu optar pel prototipus de comèdia romàntica nord-americana amb La noche de su vida, dirigida per tot un clàssic del gènere: Chris Columbus.
Malditos bastardos, Inglourious Basterds en la seva versió original, és la pel·lícula de la que més es parlarà aquests dies. Es tracta d'un projecte que l'exenfant terrible del cinema nord-americà porta en ment des de fa més d'una dècada. De fet, ja es parlava que Tarantino volia fer una pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial en l'època de Jackie Brown.Des de llavors ha plogut molt. Fa una dècada Tarantino comptava amb un trio de pel·lícules absolutament de luxe i un divertimento curiós, amb dos obres mestres claus dels anys 90 com són Reservoir Dogs i Pulp Fiction, que van portar a molta gent, sobretot jovenalls com un servidor, a elevar a un pedestal a aquest boig pel setè art. Anys després, ens va arribar en doble fascicle Kill Bill, una espècie de raresa postmoderna que encara no sé com catalogar. El pedestal, però, cauria trencat en tres milions de trossos després que Tarantino firmés la infame Death Proof (dins el pack Grindhouse compartit amb el seu amic R.R.), lluint diàlegs vergonyosos i actuacions indignants entre altres despropòstis. Però igualment es podria dir que el director en va sortir intacte ja que molts li van trobar la gràcia.
Després d'uns quants mesos amb trailers voltant per youtube, s'estrena doncs aquesta Malditos bastardos. Veient-ne els avançaments sembla que els diàlegs segueixen a anys llum d'aquelles genialitats que era capaç d'escriure als 90 (o és que realment els escrivia Roger Avary?). No les tinc totes amb aquest nou film. És més, estic gairebé convençut que em semblarà una bírria, però serà inevitable anar-la a veure en pantalla gran. Qui sap si serà l'ocasió per retrobar-me amb Tarantino, o si confirmarà que definitivament s'ha ofegat en la seva postmodernitat aguda.
Però bueno, no només de Tarantino viu el cinema, tot i que mirant la cartellera podria semblar que sí, ja que poques pel·lícules s'atreveixen a ser estrenades el mateix dia. Bueno, s'atreveixen aquelles que no tindrien èxit ni estrenant-se conjuntament amb alguna del Kevin Costner. Així doncs, tenim un documental sobre l'artista de jazz Chet Baker, Let's Get Lost. Es veu que han tardat a trobar-li un forat a la cartellera, ja que tot i guanyar l'Oscar al millor documental no s'ha estrenat aquí fins passats 11 anys.També tenim dos produccions hispanes. Per una banda, la comèdia negra Pájaros muertos; i per altra banda el thriller Flores negras. Finalment, també podeu optar pel prototipus de comèdia romàntica nord-americana amb La noche de su vida, dirigida per tot un clàssic del gènere: Chris Columbus.
9 apreciacions:
No acabamos de estar de acuerdo, la verdad. Para empezar me considero un seguidor con reservas del cine de este tal Tarantino, un chico de videoclub que de cine sabe un rato y que a pesar de constar con una filmografía que no debemos olvidar es un continuo remake, por ejemplo, tu llamas a Reservoir dogs un obra maestra de los 90, yo te contesto que ese film ya se realizó en el 87 y lo dirigió Ringo Lam con Chow Yun Fat de protagonista y que su guión forma el 75% de Reservoir Dogs y me quedo corto creo. Pulp fiction quizá, esta si, su obra más pensada y propia junto con Avary, derechos a parte en disputa. Film redondo en todos los sentidos, robando menos que de costumbre, alguna BSO, algun diálogo calcado "literalmente" o escenas maquilladas, recordemos el sexo non grato que recibe Marcelus Wallace y visionemos "Deliverence" de John Boarman, sin comentarios, pero bueno, era tiempo de decir; Tarantino es un genio, pos vale. Con Jackie Brown, para mi y humildemente creo, su mejor film, robó un poquito menos de lo habitual, y le salió un noir de "puta madre", con perdón, comiéndose la novela de Leonard sobradamente. Kill Bill, me parece un fresco de calidad insuperable, y collage que define mejor el cine de Tarantino; un conglomerado de géneros y robos, estos sí, descarados de principio a fin; Ladysnowblood, cinta del año 1973 si mal no recuerdo, compone toda la historia de Lucy Liu, cuando digo toda, es todo el film es su historia, increíble, pero genial al fin y al cabo. Miedo en la ciudad de los muertos vivientes de Fulci, Bruce Lee, la Shaw Brothers, Cheng Chuah por un tubo, king boxer y podría estar así hasta el fin del blog y eso no procede. A pesar de ello, con su pseudo-remake de todo su haber cinéfago, Tarantino lo borda. Ahora bien, los mitos parece que caen o me da la sensación y aquí es donde difiero contigo, os cansáis de los iconos una vez su estrella ya pasado, o a cansado en este caso, porqué parece que de Tarantino la gente está un poco harta, da esa sensación. Con Deathproof, comentas que se estrelló, mira te voy a contar una apreciación que hago con films que se estrellan en taquilla como es el caso; Cuando un díptico como Planet Terror o Deathproof no va apenas nadie al cine y recibe el espaldarazo de la crítica, en muchos casos decisivo para que la gente repudie el film más tarde (no lo niegues, es así al 90%) es cuando saco mi lupa del bolsillo de la chaqueta (mentira, no tengo ni lupa ni bolsillo) y empiezo a desmontar los "porqués" de ese rechazo. Deathproof, autohomenaje de "Punto límite" de Richard Serafian y alguno de los films más casposos del gran Russ Meyer es una pieza de culto, instantánea por su naturaleza, de síndrome cinéfago y que el tiempo, como ha pasado con tantas obras, acabará por colocar en su sitio. Ahora que la fiebre Tarantino ha menguado, y los cines ya no se llenan tanto con aquellos que aplaudían su estilo para posteriormente repudiar los films donde Tarantino sacaba su insipiración, cosa extraña esa, y la turba embrabecida reniega de su estilo aludiendo como tu dices "que sus diálogos ya cansan" que "se autopariodia" y que su mina de oro hace tiempo que se agotó... yo alzo la mano y digo; Este tipo con Inglorious Bastards (sin verla, todavía..) es un genio, que ha llevado el cine a su versión 2.0 y ha reinventado una nueva forma de entender el cine y recrearse en su tics y tachas fundamentales, ahora que, el cine empieza a estar vacio, un martes a las 22;00h, en el cine Palace (donde tiene que ser...), quizá un aficionado al cine, que ante todo se considera "cinéfago" no cinéfilo, me acerque al cine a disfrutar de su particular versión de Inglorious Bastards de Castellari y Uno rojo división de choque de Fuller, y quizá entonces, me declararé (muy posiblemente) admirador de este tipo.
Si has seguido leyendo hasta aquí, tiene mi bendición...
Un saludo desde Reus, una ciudad bastarda.
Vurdalak.
Bueno, veig que estàs atent a les meves actualitzacions, perquè tenint en compte lo que hauràs tardat en escriure això deus haver pillat el post quasi al vol.
Gràcies per les referències robades/prestades/homenatjades que em cites, però ja les coneixia, ja que si d'alguna cosa m'he empapat (o em vaig empapar) és de l'època anys 90 de Tarantino. Tot i aquestos robos/prestos/homenatges podria dir que a Reservoir Dogs els va saber fer amb molta gràcia (per dir-ho d'alguna manera) elaborant un producte clau, al contrari que a Death Proof, on li va sortir un producte per mi nefast. No saber fer una bona direcció d'actors no és cosa de robar o no robar, per exemple.
Per altra banda considero que tinc prouta personalitat com per saber valorar un film independentment del que diu la crítica o els corrents de pensament, però bueno, suposo que sempre hi haurà gent amb l'escopeta verbal a punt per saltar-te a sobre acusant-te de que no fas més que seguir aquests corrent o anar en contra d'ells segons com convingui. De fet, també hi ha un corrent generalitzat de desprestigiar als que abans ens agradava Tarantino. Però això no em preocupa, de fet passo bastant de les corrents més enllà de modes estúpides i banals que per la seva absurditat em criden l'atenció, però aquest no és el cas ara. En tot cas, Tarantino, ja per bé o per mal, té el mèrit d'haver-nos fet descobrir obres que d'altra manera potser haguéssin quedat en l'oblit, així que algo és algo ben mirat.
I bueno, em sembla que mai coincidirem en les coses, i menos quan demà es publiqui en aquest bloq la meva crítica de District 9 (que he anat a veure al Palace, com ha de ser) però no t'ho prenguis com a res personal ni com cap atac cap a ningú, ni cap mostra de falta de cultura cinèfila, simplement com una opinió com és tot el que poso aquí.
I res, que em considero beneït
salut
Bueno lo de coincidir es casi imposible, o bastante difícil en la mayoría de las ocasiones. Da gusto hablar de cine en plan “altos vuelos” y no pongo en duda tu background cinemático. Lo que si es innegable, es la capacidad de “aturdición” de la mayoría de críticas adversas y el caso riguroso que el espectador medio-medio y ojo, no te estoy incluyendo ni a ti, ni a mi, por supuesto, realiza de forma peregrina cuando el domingo de turno, se dirige al cine, como dios manda. Me alegra que conozcas las referencias que antes te comentaba, y no me las estaba dando de listo, en ningún caso, quién no sepa que Reservoir Dogs es un remake peor para él, entonces que viva Ultimátum a la tierra de 2007 y La guerra de los mundos de Spielverg que son la mar de originales. Sigo en mis trece, que el espectador actual tiene memoria de pez y cada vez más, conozco a alguien que cree que Matrix se rodó en los 80, si claro, y con Ted Danson de protagonista. Con Death proof, lo siento tio pero no estamos en sintonía, conocí a una de sus protagonistas Zoe Bell, una tipa de espanto y charlando con mi inglés del Baix Camp pude ver a una pedazo de actriz que se come la pantalla, para ser su primer film como actriz y no stunt.
Te doy la razón en una cosa, y es que Tarantino nos ha hecho descubrir una cantidad ingente de títulos que la turba embravecida no conocía (yo, sí y quizá tu también) y ha abierto nuevas fronteras en esto del “zine”.
Quedas bendecido por los tiempos de los tiempos por la sangre del mismísimo Crohn, a no ser, que a Tarantino le de por hacer un remake de Conan + Five elements ninja + Zardoz.
Salut!!
Vurdala
Arran d'això que comentaveu, i amb moltes ganes de veure Inglorious Basterds...
No crec que hi hagi una corrent de desprestigi cap a les persones a les que ens agradava Tarantino (m'incloc perquè fa un parell d'anys també em podia considerar un dels seus seguidors, ara em considero un detractor del seu cinema que no un excluidor). De fet, tenia els ulls clucs fins que vaig començar a descobrir algunes de les seves referències cinèfiles, fins arribar al límit d'indigar i profunditzar i anar encaixant peça per peça. El fet és senzill, la informació cada cop està més a l'abast de la majoria de gent, gràcies a internet principalment, el coneixement fa el poder (per qui vulgui estar informat, està clar), i quan et dones compte que moltes de les pel·lícules en les que s'ha basat superen amb escreixos les seves versions, la gent es dona compte que alguna cosa falla i es sent enganyada.
Simpatitzo amb l'opinió de Vurdalak, crec que ell sols intentava matitzar els perquès d'aquesta relació d'amor-odi que s'està forjant en l'àmbit d'aquest director, que sense ànims de menyspreuar-lo, si en els seus -suposadament- moments bons, la informació sobre les referències que feia servir hagués estat més assequible pel gran públic en general, no hauria estat vanagloriat d'aquesta manera tan escandalosa.
De fet, a vegades es parla del cinema dels 90' i de Reservoir Dogs i Pulp Fiction com obres capitals, il·lustratives i representatives d'una època. Molt més lluny de tota aquesta realitat suposadament superlativa, durant aquesta dècada es van produir autèntiques meravelles del cinema que res tenen que envejar de l'estètica plusmarquista i neotriomfadora amb la que Tarantino intentà nodrir els seus projectes de glòria.
Confio en que amb el pas del temps i mirat des d'una perspectiva històrica, aquestes obres que han estat injustament eclipsades guanyaran més pes i identitat en l'imaginari del cinèfil que vulgui rebuscar en el passat.
Llavors Tarantino serà un record del passat, i qui no pot especular que potser Inglorious Basterds s'haurà convertit en la referència clau per noves generacions de persones amb ganes de "rinxolar el rinxol"?
Buddist Khan
Buddist Khan; totalmente de acuerdo con tu opinión.
Pienso en Tarantino como un plato, que de poder degustarse, debe hacerse en frío y en reposo, masticando lentamente y absorbiendo la variedad de sabores y la multitud de texturas que lo forman.
También he conocido como muy bien ha comentado Buddist Khan, gente que adora Pulp fiction o Reservoir dogs y odian hasta el tuétano, el cine oriental made in hong kong, las hard-boiled movies de John Woo, la acrobacias de la Shaw Brothers o el cine mas delirante y genial de Lucio Fulci, cuando este batido aderezado con 4 piezas musicales de la Motown y 5 chascarrilos graciosos resulta un produto "Tarantiano", sinceramente, este tipo de cinéfilo de Fotogramas bajo el brazo me produce ardores de estómago de lo más preocupantes.
Vengo aguantando durante un año en audiovisuales, a profesores, que para explicarte la de definición exacta de "continuidad" en una escena con 5 personas con diálogo, pongan continuamente fragmentos de Reservoir Dogs o para explicarte el significado de la música asincrónica en un contexto determinado tengan el dvd a mano de Kill Bill y cuando tu comentes, sin ánimo de dártelas de listo;
-eo, que esta escena pertenece a un peli de Fulci, o tal música la ha copiado de Las vampiras de Jesus Franco o su ópera prima es un canto al plagio llamado "City on fire" de Ringo Lam.
- ¿Y quién es ese tal Ringo Lam?
- Es un tipo que actualmente está haciendo films con Van Damme a parte de ser uno de los mejores directores del noir "Hongkones"-
- ..... Ok, veamos ahora la escena de Reservoir dogs...
Lo que yo decía, somos selectivos por definición y tendemos a tener a mano un mechero para que arda lo que nos molesta, por si las moscas.
Vurdalak: jo sóc dels que no coneixia tots els films dels que Tarantino ha robat/prestat/homenatjat trossos, no tinc tant de background per desgràcia, però per sort entre Tarantinos, Vurdalaks i internet cada dia vaig sabent més coses jaja. i en cert punt també trobo normal que a vegades la gent tingui memòria de peix cinematogràficament parlant perquè no tothom l'interessa el cinema de la mateixa manera que a naltros. tot i que bueno, l'exemple de Matrix és un exemple extrem i insòlit, això sí, em refereixo més a referències més remotes.
per cert, pagaria per veure a Ted Danson esquivant bales amb Chevy Chase en el paper d'agente Smith i John Candy com a Morpheus, seria sublim
Buddist Khan: et dono la raó amb lo de que amb internet qui ha volgut ha explotat en quant a coneixements culturals. sense internet no coneixeriem moltes de les pel·lícules que coneixem ara i, sobretot, moltes d'aquestes pel·lícules no les podriem haver aconseguit; igual que passa amb la música o en altres arts
pel que fa a Reservoir Dogs i Pulp Fiction, per mi, tot i les referències i extractes que puguin tindre d'altres obres, les segueixo mirant i no puc evitar veure-hi obres mestres, i són representatives dels 90 per l'impacte que van crear. I l'impacte ja està creat, per molt que es descobreixi que han begut de pel·lícules anteriors, els seus efectes influents ja s'han produït. Evidentment això no vol dir que no hi hagin altres pel·lícules que siguin obres mestres dels 90. N'hi ha unes quantes que mereixerien estar en aquesr sac, i és que una cosa no treu l'altra.
John Candy VS Ted Danson a Matrix In-volutions, amb música de Withney Houston.
V
Whitney Houston? aquí t'has passat, m'has fet mal
Sorry
V
Publica un comentari