No m'embafis i torna'm els papers

Tres notícies sense relació aparent entre elles més enllà que són d'ahir divendres:

1. Todd Solondz torna. El director ha presentat al festival de Venècia la seva nova pel·lícula: Life During Wartime. Cinc anys després del seu últim film, Palíndromos, Solondz torna per explicar-nos una història amb els mateixos personatges (tot i que interpretats per diferents actors) que apareixien a Happiness, la seva obra de més èxit fins ara. Gran notícia, a la vegada que necessària, per als seguidors d'aquest director de culte que ens ha deixats secs durant bastant temps i del que ben poques coses sabíem en quant a projectes de futur es referia. I ara, de sobte, ja ens trobem amb la pel·lícula feta. Immillorable. [Llegiu la notícia aquí]

Però cada cop que llegeim una notícia sobre la nova pel·lícula d'un director interessant, ens ve al cap Michael Haneke i la seva nova creació, Das Weiße Band (El llaç blanc), guanyadora de la Palma d'Or en l'últim festival de Cannes i que promet moltíssim. Aquí, evidentment, seguim sense saber quan la podrem veure en cines. Estarem atents a internet.

2. Beyond the papers. Aquests dies s'està comentant molt la foto de la filla de l'Obama jugant al despatx presidencial de son pare. Evidentment, sembla de tot menys espontani, i més quan tothom coincideix en comparar-la amb la foto de Kennedy i fill en el seu dia. Però bueno, ja se sap que tot líder ha de mostrar el seu costat amable, amè, divertit i desenfadat. És a dir, el seu costat campetxano. La cosa és: Obama no està gaire enfeinat, perquè la seva taula de treball no correspon a la de una persona emmerdada fins dalt. Es poden apreciar tres munts de papers compostos per una fulla cadascun. Comptant el que té a les mans, quatre papers en total? Kennedy com a mínim dissimulava i omplia la taula de trastos encara que després fos impossible trobar un espai on recolzar la mà per poder escriure res. Però bueno, suposo que la feina de president del món va més enllà dels papers. Papers en blanc? [Llegiu la notícia aquí]

3. La ciutat que embafa. Coldplay va fer concert ahir a Barcelona i evidentment això va ser notícia, perquè els Coldplay estimen la ciutat, de la mateixa manera que ho fan U2, el Boss, Woody Allen (?) i qualsevol altre que els digui que Barcelona is the best city in the world. I clar, els mitjans s'ho fan a sobre, i ens tornen a recordar el reguitzell de famosos que algun cop han trepitjat la capital (però no única població) catalana. Al final s'ofegaran amb tanta baba i alguns riurem. Per què són tan pesats? I si Barcelona és tan wonderful per què tothom en marxa esperitat cada cap de setmana? [Llegiu l'estupidesa aquí]