Anticristo / Antichrist (Lars Von Trier, 2009)

Veure Anticristo (Antichrsit) és com escoltar un disc de Napalm Death (escolteu-ne una mostra mentre llegiu el post), per diversos motius:

1. No és apte per a tots el públics, i encara menys per aquells que vagin "a veure què tal". S'hi ha d'anar conscienciat, sabent que ens podem trobar coses de difícil digestió. Estem parlant d'algo hardcore (o, més aviat, grindcore) i que ja està fet perquè no agradi a tothom. La vida és dura.

2. A la gent que li entri creuat des del primer moment, inevitablement dirà que és una merda i no intentarà buscar-hi res de res. És més: dirà que tot és gratuït i es quedarà només amb els crits (o escenes explícites). O fins i tot afirmarà amb rotunditat que això no és cine (música).

3. Si hem acceptat l'estil, igualment poden haver-hi coses que ens avorreixin més que d'altres. En tot cas, sempre valorarem el fet que hi hagi algun cineasta/grup disposat a fer quelcom diferent a la cine/radioformula.

4. Quan l'acabes et quedes una bona estona reflexionant sobre el que acabes de viure, amb sensacions contraposades. És més, podries dubtar entre si t'ha agradat o no.

5. És tralla.

Per cert, no m'agrada (o no m'ha acabat d'interessar mai) Napalm Death, però és que mentre veia la pel·lícula m'han vingut al cap els pares del grindcore. Lars Von Trier no sé si és pare de res, però com a mínim intenta buscar un camí diferent en cada obra seva, semblant més pretenciós o menys. Amb Anticristo ha fet una de les obres que li he vist més rodones en quant a la relació declaració d'intencions - resultat final.

M'ha agradat el plantejament del film, així com el seu desenvolupament artístic, al servei de les forces de la implacable naturalesa. Visualment té moments d'una gran bellesa que certament m'han sorprès, sobretot venint del fa uns anys gran predicador del Dogma 95. El seu punt dèbil sens dubte és un excés de dramatisme humà i la saturació d'alguns comportaments dels personatges, a vegades pretenciosos, a vegades avorrits i repetitius. M'atreviria a dir que Anticristo hauria de ser una pel·lícula muda per ser rodona. Sense soroll humà, i amb tota l'estridència de la natura. Ja que ens hi posem, siguem anats del tot.

Realment algunes escenes m'han superat, com deia, per voler ser massa dramàtiques, o massa viscerals; fruit segur de les paranoies personals del realitzador. Pel que fa a les famoses escenes de violència explícita, doncs estem amb el de sempre: es recordarà la pel·lícula com "la de la mutilació aquella", de la mateixa manera que Irreversible es coneix com a "la de la violació"? Segurament, però ja se sap com funciona la gent i les seves ments escandalitzables. No trobo que sigui gratuït el que es veu a Anticristo. Desagradable? Sí. Però també ho és tota la pel·lícula.

Pel que fa a l'estil formal, el realitzador nòrdic demostra estar de volta de tot. Càmeres tremoloses sense sentit, talls en el muntatge poc acadèmics i fins i tot alguns salts d'eix espectaculars. Rebel? Cansat de tot? Un altre punt dubtós del film que contrasta amb la treballada fotografia.

Si resumeixo les sensacions que he tingut durant el visionat podria dir que he començat embadalit amb el pròleg; he continuat a estones perplex, a estones odiant alguns tics i obsessions dels directors de l'estil de Von Trier; i finalment, un cop acabat, me n'he adonat que el que et queda d'aquesta pel·lícula són les coses bones. Probablement perquè després de l'impacte inicial desconcertant, hi han accions i comportaments que vistos des de la fredor reprenen el seu sentit. També queden ganes de veure-la un altre cop per seguir trobant sentit a algunes de les accions i metàfores, tot i saber que em seguiré desesperant amb molts detalls i comportaments dels personatges.

(Molts amics i coneguts se sorprendrien si llegíssin el que acabo d'escriure, però tranquils, que no m'he tornat un fan incondicional de Lars Von Trier. Abans m'haurà de fer recuperar el temps perdut en mars d'avorriment en altres pel·lícules seves.)