7,20 (i una X aïllada)

Els consolidats Gus Van Sant i Lars Von Trier competeixen en aquesta ocasió amb tres pel·lícules de sorpresa agradable. Gus Van Sant surt perdent, i Lars Von Trier surt per on li sembla.

Half Nelson (Ryan Fleck, 2006). Pel·lícula que gira entorn de la relació -no amorosa- d'un professor d'institut addicte a les drogues amb una de les seves alumnes. Entre els dos intentaran trobar solució als seus respectius problemes. Sí, es tracta d'un film de temàtica dramàtica però que, en canvi, no cau en dramatismes ni en trascendentalitats, i aquesta és la gran virtut de Half Nelson. Sense ser una gran obra és de les que aconsegueixen atrapar, segurament per la seva aparent senzillesa. Això sí, al cap d'uns dies ja has oblidat la majoria de detalls, fins i tot el final. Però el regust continua sent agradable. 7,75/10

AzulOscuroCasiNegro (Daniel Sánchez Arévalo, 2006). Aquesta pel·lícula té absolutament tots els elements del cinema espanyol contemporani fet per gent jove: personatges en entorns quotidians que les passen putes, relacions sentimentals entrecreuades, metàfores a punta pala, interès per aconseguir una estètica treballada a través de planos lapidaris i, sobretot, una necessitat imperiosa de voler fer una pel·lícula rodona en què cadascun dels detalls quedin tancats a la perfecció. Normalment els films que segueixen aquest patró, per voler ser tan perfectes, acaben fent aigües. El director Daniel Sánchez Arévalo utilitza tota aquesta formula però amb la diferència que ho fa bé, d'aquí que en resulti un film sorprenentment amè, a estones reflexiu a estones divertit. Alguns l'acusen d'un excés de pessimisme. Però per què no pot ser pessimista un film? 8/10

Mi nombre es Harvey Milk / Milk (Gus Van Sant, 2008). Biografia clarament dividida en dos parts: una d'interessant i una altra d'avorrida. Durant la primera hora tot el que passa a la vida del líder del moviment homosexual t'interessa, sense arribar-te a emocionar en excès amb la manera en com ens ho explica Gus Van Sant, però acceptable. La segona hora és, directament, un suplici. D'acord que s'han de relatar tots els fets, però el nivell és tan monòton que al final ja no saps què està passant ni tampoc t'importa, i simplement esperes algunes escenes emotives i amb força visual i un final ja conegut. Decepció al canto. 5,3/10

C.R.A.Z.Y. (Jean-Marc Vallée, 2005). Una d'aquelles sorpreses agradables que t'endús de tant en tant explorant films dels que en desconeixies l'existència. Ens explica la història de Zac, un jove que s'ha passat tota la vida intentant trobar un punt d'equilibri entre la seva suposada condició d'especial, la seva sexualitat i la relació amb la seva família, sobretot amb el seu pare, extremadament preocupat perquè no li surti un fill homosexual. Una pel·lícula sense massa pretencions, amb bones referències musicals, entretinguda, tot i que amb algun que altre detall fluix. A estones sembla que li falti una mica de punch. Recomanable. 7,75/10

Anticristo / Antichrist (Lars Von Trier, 2009). D'aquesta ja en vaig fer un post força extens. El podeu llegir aquí. I es queda sense nota perquè sincerament, no sé què posar-li: x/10