Primer element paral·lel: una proposta per als cinèfils de postal. Si la setmana passada era el semidéu Lars Von Trier qui estrenava obra, avui és Isabel Coixet qui segurament despertarà els elogis dels seus seguidors incondicionals, tots molt sensibles i sentimentalment profunds. Mapa de los sonidos de Tokio és la nova pel·lícula d'una directora que és millor no sentir parlar i de la que només recomanaria (de les que he vist, clar) Mi vida sin mi.
Segon element paral·lel: una comèdia detestable ambientada en la prehistòria. Fa set dies teníem a Will Ferrell corrent entre dinosaures i aquesta setmana són Jack Black i Michael Cera que s'enfunden els vestits prehistòrics a Año Uno per seguir estafant la gent a taquilla. Però bueno, hi ha gent a qui ja li agrada això últim. És més, hi estan viciats.
Tercer element paral·lel: Uma Thurman en papers d'agafa els diners i actua. L'actriu, que ja vam dir que està traçant una carrera irregular, torna a repetir estrena aquesta setmana, i ho fa dins el superinteressant paper d'una mare i esposa superada pel seu estrès diari. Una mamá en apuros es diu el film, tot i que en la seva versió original té un títol més decent.I fins aquí els paral·lelismes. Les pel·lícules que queden no tenen aparent relació amb les estrenes de la setmana passada, però sí que ens sona el palo del que van. Tenim la pel·lícula infantil, Shorts: La piedra mágica, dirigida per Robert Rodriguez; la de terror amb Renée Zellweger de prota (!!!???), Expediente 39; i la comèdia amb actor de moda, American Playboy.
Això dels paral·lelismes és una tonteria, però com a mínim ajuda a pair la deficient qualitat de les estrenes.
*ACUTALITZACIÓ: Pel que llegeixo a filmaffinity, a última hora s'ha colat l'estrena de Glory to the Filmmaker!, dirigida per Takeshi Kitano el 2007 i que ens parla d'un cineasta cansat de rodar pel·lícules violentes i comença a explorar nous gèneres. Autobiogràfica potser? Esperem que millor que les seves últimes obres (la deplorable Zatoichi i la fluixa Takeshis' [comentada aquí]).
2 apreciacions:
No podies haver triat millor retrat de la Coixet per l'il·lustrar el post, hehehee
Recordo que junt amb l'Almodovar i el seu trunyu (per a mi i per al Carlos Boyero també, que es va passar tres pobles a El País, que no sóc gens fan d'Almodovar) Los abrazos rotos, la Coixet va anar a Cannes superil·lusionada, tothom deia -abans de veure la pel·lícula- que seria una obra d'art i tot allò que s'acostuma a dir. I després va resultar que va ser una de les pitjors pel·lícules pel que va dir la crítica... La que sí vull veure (i vull que s'estreni aviat) és aquesta d'època d'Amenabar, que fa pinta d'estar bé (i amb el dineral que s'hi van gastar, ha d'estar bé).
Jo aquesta setmana, per a relaxar les neurones, he vist "Resacón a las Vegas", no gaire memorable per cert.
Doncs precisament ahir van estrenar el segon trailer d'Agora (la de l'Amenabar):
http://www.cinefilo.es/wp/trailers/agora-castellano-cine/6336/
A mi Amenabar no m'apassiona gaire, però és curiós que s'hagi decidit per fer una pel·lícula així
Publica un comentari