Encara pescarem algo

Sorprenentment ens trobem amb una setmana prou acceptable pel que fa a estrenes cinematogràfiques. N’hi ha poques però en podem salvar un percentatge força elevat. Comencem parlant d’Enemigos públicos.

El film està dirigit per Michael Mann, un d’aquells directors que podríem catalogar com a realitzador de pel·lícules comercials bones, especialista en films de llarga durada però suficientment sòlids com per rendibilitzar l’entrada al cine. He de confessar, però, que només he vist Heat de la seva filmografia, tot i que té altres títols prou consolidats com Collateral, Ali, El dilema i El último mohicano.

I si per això fos poc, el casting l’encapçalen dos pesos pesats de la interpretació de Hollywood, com a mínim a nivell de garantitzar un bon taquillatge: el gran Johnny Deep i el darrerament omnipresent Christian Bale. De moment, bones puntuacions i bones crítiques. Suposo que és una bona opció per anar a veure un film al cine amb la garantia que no tiraràs els diners i amb la certesa que no veuràs res fora de lloc ni excessivament sorprenent.

Una altra estrena que em crida força atenció per la rebuda que està tenint és Resacón en Las Vegas. Amb el títol i amb la portada ja n’hauríem de tenir prou per assegurar-nos que encara tenim la cartera a la butxaca i fugir corrents, però sembla que aquesta és diferent. I no és que cregui molt en la teoria de “aquesta pel·lícula sembla que sigui de tal palo però és diferent a les altres d'aquest palo”, però si més no m’ha despertat la curiositat per saber si realment aporta aires frescos a la comèdia esbojarrada (?) aparentment per a adolescents poc exigents.

Dirigeix Todd Phillips, autor de títols com Escuela de pringaos i l’adaptació cinematogràfica de la sèrie televisiva Starsky & Hutch. D’ell només he vist Road Trip i recordo que era un gran trunyo en format cel·luloide sense cap tipus de gràcia. Potser amb el temps ha millorat el seu cine.

A l’altra banda de la taquilla trobem dos produccions molt més modestes dirigides a un públic molt més minoritari. Potser per això tarden tant en arribar. En primer lloc tenim la francesa Versailles, sobre els llaços d’amistat que neixen entre un home i un nen que no tenen on viure. Com a segona opció alternativa, tenim la brasilera El año que mis padres se fueron de vacaciones, ambientada al Brasil dels anys 70 on un nen, aliè a la complicada situació que viu el país, té com a màxim desig veure la selecció canarinha proclamar-se campiona del món de futbol. No sé si és per estar ambientada quatre dècades enrere o què, però el film ha tardat ni més ni menys que tres anys en arribar aquí. Bravo.

Ja per acabar, un film d’animació que no sé jo quines opcions tindrà al costat de monstres rebentataquilles com Up i Ice Age 3: Pequeños invasores. A mi la portada em fa por.