Coses que em rebenten (IV): BOOOOOOOOOOOOMMMCRRRHHT!!!

D'acord que el cinema que rebenta taquilles fascina al seu públic a base d'efectes especials i focs artificials. Coincidim també en que molta gent que consumeix aquest tipus de cine li importa tres pepinos l'argument d'una pel·lícula mentre aquesta tingui explosions, pits i acudits bàsics. També podem assegurar que aquesta mateixa gent és la principal clientela dels pocs videoclubs que encara queden de peu. Allà adquireixen la tercera part de Resident Evil en DVD, i probablement la vegin en un equip de la hòstia amb home cinema. O potser l'última de Vin Diesel, qui sap amb la varietat que existeix.

I què fan els que produeixen els DVDs que després es posaran a la venda o en lloguer? Pensen en el consumidor final. Si a aquest consumidor final l'únic que li importa és flipar-ho amb els efectes especials (visuals i sonors) i evitar més paraules de les estrictament necessàries, què han de fer? Doncs donar al poble el que vol: efectes especials a tot drap, que rebentin vidres i finestres. Que les explosions digitals retronin. Que petin les neurones, collons!

Amb això tenim una part de la població feliç, increïblement satisfeta. Però com en tot bombardeig de plaer, sempre hi han d'haver danys colaterals: els molts snobs que quan veiem una pel·lícula pretenem escoltar què diuen els personatges. Sí, ja sé que sona absurd i gairebé frívol donar importància als diàlegs, amb lo avorrits que són quan pots viure l'experiència sonora dels efectes especials, però mira, hi ha gent rara.

A causa d'això, els amants de les pel·lícules amb argument i diàlegs superiors al nivell de 3r d'EGB (perdó per l'anacronisme), ens hem vist clarament perjudicats per un format, el DVD, que té el gran avantatge de donar molt bona imatge però que fa insoportable el visionat d'una pel·lícula. O ara em direu que no us heu passat mai tota una pel·lícula sencera amb el comandament a distància a la mà (un invent fet a temps) apretant com a neuròtics el botó del volum?

Jo ara feia dies que no veia una pel·lícula en DVD, diguem perquè el mètode de consum és un altre. I ai quins records! A una banda la tele retronant, i a l'altra un comandament a distància que treia fum. I és que el cas era tan exagerat que es podria dir que era esperpèntic. Mirava El último rey de Escocia i us asseguro que en al seva versió original (toma, una altra snobada al canto) no hi havia manera auditiva de sentir què deien els personatges. Sort dels subtítols. Això sí, se sentia cada minúscul soroll des de l'àtic del pis de la vorera del davant.