7,35

Lang, Buñuel i Miyazaki són noms potents de la cinematografia, que juntament amb Pixar i Kevin Macdonald són garantia de bones puntuacions. Tot i això, la cosa es podria resumir amb un generalitzat no n'hi ha per tant. Amb excepció de la gran Metropolis, clar.

Metropolis (Fritz Lang, 1927). Obra mestra absoluta de l'expressionisme alemany, però també de la història del cinema en general. Una pel·lícula aplastant amb una banda sonora que t'encanta com Hamelin als nens del conte. Tots els elogis són pocs per qualificar aquest film tantes vegades referenciat i que ens deixa per a l'eternitat icones inesborrables, com els treballadors entrant a la feina amb pas militar o el robot Maria, així com les diferents recreacions de la ciutat i dels diferents passatges del film, tan característics de la filmografia alemanya dels anys 20. Una delícia a la vegada que un plaer. 10/10

El último rey de Escocia / The Last King of Scotland (Kevin Macdonald, 2006). Interessant retrat a través dels ulls d'un escocès del president ugandès Idi Amin, que va ocupar el poder del país africà durant la dècada del 70. L'actor escollit per l'ocasió, Forest Whitaker, és l'idoni i es nota solidesa en el film. Tot i això, et quedes amb ganes de més i amb la sensació que oblidaràs el film al cap de poc temps, probablement perquè no hi ha la cruesa que sovint els realitzadors nord-americans no s'atreveixen a donar-nos. Bé, l'oblidaràs a excepció de Whitaker i el seu aconseguit personatge. 7,25/10

Up (Pete Docter, Bob Peterson, 2009). Ja vam fer crítica d'aquesta pel·lícula en aquest post. 7/10

Él (Luis Buñuel, 1953). Després de disfrutar amb Los olvidados [comentada aquí], vaig seguir descobrint el realitzador amb aquesta pel·lícula en què se'ns explica la relació amorosa plena de gelosia d'un home ric amb una noia bastant més jove que ell. De l'enamorament inicial es passa a l'infern per a ella, quan es veu sotmesa al control total del seu marit. La història no té més secret, avui en dia ja la coneixem de sobres, però en aquell moment suposo que debia ser la bomba que algú tractés aquest tema de forma tan directa. És un film correcte d'un Buñuel sempre preocupat per descobrir les misèries humanes, ja siguin a nivell social o a nivell emocional. La millor part és el final, quan el realitzador dóna via lliure al seu vessant més... paranoic?. Sorprenents alguns detalls que més tard inspirarien a una de les obres més cèlebres de Hitchcock, Vertigo, com és l'escena del campanar. Interessant a nivell social i psicològic, però poc recomanable per l'entreteniment pur i dur. 7,5/10

Ponyo en el acantilado / Gake no Ue no Ponyo (Hayao Miyazaki, 2008). Després de meravellar-me amb El viaje de Chihiro i de deixar-me un pèl fred amb El castillo ambulante [comentada aquí], tenia bastantes esperances dipositades en l'últim film del japonès Miyazaki. Però no puc dir cap altra cosa que que em va decepcionar. Història sobre un peix que es va transformant en nena sense criteri aparent i que és perseguit per un malvat desgraciat que acaba per ser el personatge més empàtic de tota la història. El peix avorreix i no té cap mena d'interès de saber què li passarà. I quan ho saps, no pots evitar deixar anar un altre badall dels molts que portes acumulats. Ni màgia ni encanteri per un Miyazaki que, per mi, està dibuixant una línia descendent gens satisfactòria. 5/10