Mari, per què hi tornes si ja en vas sortir escaldada?

Que la calor t'ofegui és sinònim que a la cartellera hi van arribant pel·lícules com Ice Age 3: El origen de los dinosaurios, que amb la previsió de que arrasarà en taquilla ja es va estrenar ahir dijous. La primera part no em va agradar, la segona espero no haver de veure-la i la tercera doncs ja us imagineu. Suposo que no quedarà en trilogia la cosa, total... d'excuses per continuar una saga sempre se'n poden trobar i el molt públic que tenen segur que seguirà responent.

Parlant de seqüeles, seguim amb exemples d'originalitat i de risc: un remake, en aquest cas d'una pel·lícula dels anys 70: La última casa a la izquierda, que en aquella ocasió la va dirigir un tio que em cau fatal però que és considerat un mestre del gènere. Mestre d'un gènere carregat de pelis que sovint provoquen el sentiment oposat al desitjat: Wes Craven. Vaig llegir que ell havia intervingut en aquesta revisió (tot i que no la dirigeix). Però bueno, lo més probable és que s'hagin limitat a inflar de silicona a les protagonistes i endavant.

Pagafantas és una d'aquelles comèdies que han nascut per ser estrenades a l'estiu. Amb gent del programa de la televisió basca Vaya Semanita i algun que altre membre chanante implicats, aquesta comèdia es va endur el premi al millor guió novell el passat festival de Màlaga. Tot i aquestes bones credencials, a mi no m'acaba de transmetre bones sensacions:

I avui deixem les rareses pel final. Despedidas és una pel·lícula japonesa sobre un violoncelista que comença a treballar en una empresa que es dedica a preparar cadàvers pel seu entrenament (diria que no és la mateixa empresa que A dos metros bajo tierra). Es va endur l'Oscar al millor film de parla no anglesa. L'altra estrena d'extraradi és Delta, producció entre Alemanya i Hongria sobre un home solitari que coneix una germana que no sabia que tenia.