Tornem al desert

Després del doble capítol de la setmana passada que tancava la cinquena temporada de LOST, és moment per fer una mica de balanç del que han donat els aproximadament 714 minuts de sèrie d'aquest 2009.

Si no has vist mai la sèrie, o si no has acabat encara la 5a temporada, et recomano fervorosament que no llegeixis més enllà d'aquesta frase.

El repte de la 5a temporada era molt gran per diversos motius. Primer, perquè és una temporada més i el risc de cansar l'audiència i de que l'argument fluixegi cada cop és major. Però res, l'interès ha seguit intacte o inclús ha augmentat. I segon, perquè començar amb històries de viatges en el temps pot fer que els menys amants de la ciència ficció es vegin fastiguejats amb coses tan, a priori, allunyades de la realitat.

Lost, doncs, ha superat amb nota aquest obstacles. A més, amb els viatges en el temps hem pogut veure moments que sempre ens havíem hagut d'imaginar (l'arribada de la Rosseau i els seus companys d'expedició, Ben petit arribant als hostils, la construcció de l'escotilla, etc.), i hem contemplat també com es vivia el dia a dia dins la iniciativa Dharma.

La sèrie va començar molt bé la temporada, tot i que a partir del quart episodi ens vam topar amb una trama que avançava poc i que ens explicava històries presents i passades que particularment m'avorrien, cosa que fot molt tenint en compte el poc temps que ens queda per resoldre tantes i tantes incògnites. Sort que els Oceanic 6 van tornar a l'illa (de forma patillera, però van tornar) perquè no aguantava més escenes dels Kate, Jack i companyia a la ciutat.

Tot i això, i després de veure algunes coses interessants com és la integració de Sawyer, Miles, Jin i Juliette a Dharma, va haver-hi alguns capítols que semblaven més aviat de transició. El ritme, com era d'esperar, va augmentar a mesura que s'acostava el final de temporada, i després d'un prometedor capítol com va ser The Variable (tot i que no tan bo com s'esperava), els fets van començar a desencadenar-se i l'emoció va augmentar.

La sessió finale
El capítol doble final s'esperava amb ganes. Gairebé una hora i mitja que ens havia de portar fins a un cliffhanger de dimensions històriques. Deien que, fins i tot, més brutal que el del final de la 3a temporada (per mi, el millor final de temporada de tots). La primera meitat del capítol el trobo boníssim, ja que des del primer minut se'ns expliquen fets improtants. Però a mesura que avancem en el metratge, més que Lost sembla que estiguem en un episodi de McGyver. I és que sembla que a J. J. Abrams li ha agafat el gustillo a això de rodar escenes d'acció (serà aquest el gènere de la pròxima temporada? espero que no).

Escenes d'acció... i de traingles (o rectangles) amorosos, ja que han donat bastanta importància a les relacions entre Juliette-Sawyer-Kate-Jack. En fi, suposo que és inevitable, però tot plegat se m'ha fet farragós d'empassar. A més, el final que a tots ens havia de deixar amb un pam de nas a mi m'ha causat certa indiferència. En part això és bo, ja que no tindré tanta ànsia perquè arribi la sisena. Que la tindré, però com a mínim estic més tranquil que, per exemple, quan va acabar la 3a.

Finalment, cal destacar una cosa que és de posar-se en peu i aplaudir, a la vegada que demostra que estem davant una sèrie que entrarà (si no ho ha fet ja) en la història de la televisió com un referent: els autors de la sèrie ho tenien tot planificadíssim des del primer dia, i tot i així, encara saben escapar per on ningú s'ho espera. Això és d'un mèrit enorme.

En resum: no és la temporada que més m'ha agradat. De fet, la primera, la segona i la quarta em van agrada més, tot i que això no vol dir que no sigui bona i que no hagi disfrutat setmana darrere setmana. Al contrari, ens han ofert grans moments i, el més important, algunes respostes, que per als seguidors de Lost és com trobar un sortidor de cervesa freda emmig del desert. Un desert de 250 dies, per cert.