Una de les apostes fortes de TV3 és Casal Rock, reality en què un grup de gent gran canta cançons rockeres. Diria que no ho han dit massa, però el programa beu directament i completament del documental Corazones rebeldes (Young @ heart), realitzat fa un parell d’anys però estrenat aquí el passat mes de desembre.Parlem del documental, de producció britànica, que ens explica la història d’un grup coral d’Estats Units format per gent gran que canta cançons de grups com Coldplay, Bob Dylan, Ramones, Sonic Youth i The Clash entre altres. Tot i que molts dels seus components es troben en estats de salut bastant precaris, la banda ha fet gires tant pel seu país com per Europa.
El documental ens mostra les set setmanes d’assaig prèvies al primer concert d’una nova gira, en què s’inclouen cançons noves, amb la dificultat corresponent d’entendre-les, aprendre-se-les i perfeccionar-les. Però més enllà d’aquesta història curiosa, ens en trobem una altra molt més profunda, un autèntic cant de vitalitat que ens demostra que amb 70, 80 o 90 anys, i encara que es tingui un historial mèdic que fa por, encara es pot trobar una motivació vital, una motivació que va més enllà del raciocini humà. I també demostra que la gent gran, massa sovint arraconada, té a dins valors sovint encoratjadors i una voluntat i ganes de fer coses envejables.
És impressionant veure l’optimisme que transmeten les declaracions de molts dels components del grup, a vegades filosofant sobre la vida en clau de conya, a vegades rient-se’n d’ells mateixos (només cal llegir les lletres que canten), i a vegades afrontant les adversitats i la proximitat del final amb una enteresa admirables. Una lliçó de vida, que resaria el tòpic.La clau de tot el documental són, evidentment, els seus protagonistes, més que no pas la manera en què està fet. La veu en off la vaig trobar inadequada, amb un to que a estones em va recordar als cassettes dels listenings de les classes d’anglès, cosa que em va fer perdre certa connexió emotiva. I un altre punt dèbil que hi vaig trobar és, precisament, com tracten els moments emotius, intentant-se recrear massa pujant la música o insistint en segons quines preguntes, però sense aconseguir un resultat que estigui a l'alçada de les circumstàncies (*).
Des de l’illa us recomanem plenament que aconseguiu aquest documental, que el vegueu, i que disfruteu al màxim durant l’hora i mitja que dura. Riureu, probablement us emocionareu i sobretot us ho passareu molt bé. Segurament tardareu en oblidar l’últim quart d’hora de la pel·lícula, dedicat al concert. Brutal, sobretot la versió de Coldplay. No perquè sigui de Coldplay (Déu me'n guardi), sinó per tot el significat que la cançó ha anat adquirint al llarg de tot el documental.(*) EDITEM: vist per segon cop el documental, en què es disfruta o més que la primera vegada, ens retractem parcialment d'aquests punts febles que esmentàvem.
2 apreciacions:
Si, es molt emocionant, realment... Per ser director d'una coral aixi has d'estar molt preparat mentalment a trovar-te en tot aixo cada dos per tres!
sí, fins i tot el que dirigeix la coral et pot caure malament en un principi, però com bé diu un d'ells, sense aquest director Young at Heart no seria possible.
Publica un comentari