8,00

Bona mitja per al bloc de 5 pel·lícules que ens disposem a comentar a continuació. Hi han descobriments i redescobriments, i fins i tot recomanacions.

Snatch (Guy Ritchie, 2000). Després de molt temps la vaig tornar a veure i hi vaig tornar a trobar els grans elements que conformen aquesta pel·lícula, capitanejats sens dubte per una bona dosi d’humor. Sens dubte, és la millor pel·lícula de Guy Ritchie, que d’aquesta manera certificava el seu bon debut (Lock & Stock) dos anys abans. L’equilibri de les històries creuades, els personatges, l’acció i l’humor és gairebé perfecte, i és el que precisament li ha faltat al director britànic en les seves últimes obres (que giraven entorn de lo mateix però sense tanta gràcia). 9/10

300 (Zack Snyder, 2007). Aquesta ja la vaig comentar fa uns dies, així que us remeto a que us llegiu aquell post. 8/10

Bienvenido a Farewell-Gutmann Xavi Puebla, 2008). Aquesta pel·lícula de director català i bona part d’actors catalans és un bon entreteniment, tot i que li falta un pèl per arribar a ser una més que bona pel·lícula. El director de recursos humans d’una empresa farmacèutica ha mort i comença el procés de selecció del seu substitut. L’humor amarg és el pilar d’aquest film que a mi em va recordar a comèdies dels anys 60-70 o així, de l’estil Un cadàver a les postres i similars. A destacar l’excel·lent actuació de Lluís Soler, no sé si per ell mateix o pel personatge o per tot plegat, però sens dubte és el que més em va agradar. Els altres dos protagonistes, per mi, fluixegen una mica. Per passar una bona estona però sense exigir-li gaire al cos. 7,25/10

Los olvidados (Luis Buñuel, 1950). Drama social rodat per Buñuel al Mèxic dels anys 50 però que es pot extrapolar a qualsevol altra societat de qualsevol altra pel·lícula, i aquesta és precisament la gran virtut de Los olvidados, la seva eterna vigència. I és que el film ens ve a explicar que qui ha nascut entre misèria està condemnat a ser cada cop més miseriós. Una pel·lícula amb uns ritmes molt ben marcats, uns personatges idonis i un global que em va satisfer i molt. He de fer un intensiu de Buñuel aviat. 9,5/10

Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen, 2008). La conclusió que en trec és que si els protagonistes no fossin tan pijos i tinguessin una feina no tindrien tots aquests problemes sentimentals. Perquè el retrat de Barcelona és el retrat d’una ciutat snob i bohèmia, allunyat de la realitat que la majoria coneixem, i els seus personatges encara més, amb massa temps lliure. Però tot i això la història em va arribar a interessar a estones, tot i que en altres em desesperava una mica. Em va xocar molt el muntatge d’algunes escenes, més pròpies de la primera edició d’un xaval de 13 anys que acaba de descobrir el Pinnacle Studio que d’un director que fa una peli cada any des de fot dècades. Per cert, fórmula per guanyar un Oscar ja l'hem descobert: sortir els últims 30 minuts de pel·lícula i començar a fotre crits fins a desesperar. 6,5/10


Si voleu conèixer la sinopsi, fitxa tècnica, artística, bla bla bla de cadascuna de les pel·lícules, feu click sobre el seu títol i per obra i màgia dels hipervincles fareu cap a tota aquesta informació. Servei totalment gratuït.